L’hora del desenvolupament local

07/03/2012

participacio ciutadana

Sense cap mena de dubte l’economia impregna bona part de les nostres vides. Una pila de titulars mediàtics ens ho recorden a diari: Eurovegas, dèficit, pacte fiscal, atur, taxa turística, etc. En aquest sentit, em sembla interessant dedicar aquest escrit al rol que han jugat, juguen i haurien de jugar els governs locals en temes de promoció econòmica i desenvolupament.

Des de finals del S.XX el món local ha engegat un camí per allunyar-se de la vella tradició franquista basada en la desconfiança absoluta cap als governs locals i tot el que pogués sonar a autonomia local. D’aquesta manera s’ha anat configurant una nova lògica segons la qual els governs locals han guanyat pes com a agents actius en l’adopció de decisions per caracteritzar els territoris.

Així, els governs locals han tendit a donar resposta al procés de globalització aprofitant el seu potencial de desenvolupament i entenent que cada territori requereix d’un tractament específic per desenvolupar instruments adequats i promoure l’anomenat desenvolupament endogen.

Vázquez Barquero explica com aquest nou model de polítiques de desenvolupament local ha viscut diferents etapes o generacions:

- Primera generació: Reacció del sector púbic a través d’incentius per a la localització i manteniment d’empreses al territori (a través de mesures d’autocupació, treball protegit, infraestructures, etc.)

- Segona generació: Anticipació público-privada fomentant el desenvolupament de recursos immaterials (facilitant millores en la competitivitat de les empreses locals, recolzant l’emprenedoria, creant vivers d’empreses o centres tecnològics, etc.)

- I, finalment, una tercera generació (a la que caldria que els governs locals es vagin apuntant) on les mesures reactives i anticipatives s’emmarquen i es complementen amb estratègies de la societat local per tal de millorar el sistema empresarial i del territori (a través del treball conjunt de xarxes d’actors, del màrqueting local, d’especialitzacions, etc). Ras i curt, el model de Silicon Valley.

Es tracta de millorar els resultats de l’economia local incidint en l’entorn i cercant l’equilibri entre l’eficiència econòmica, l’equilibri social i territorial i la sostenibilitat ambiental. I això no és possible sense la participació i compromís de la societat local.

Des de Neòpolis estem treballant en planificacions que pretenen respondre  aquesta lògica (estratègies de la societat local -> reacció + anticipació + estratègia). Us convidem a contactar amb nosaltres en el cas d’estar-hi interessats.

Ajuntaments de vidre

17/02/2012

finançament ajuntaments

Article d’opinió (Gerard Quiñones) pubicat a El Punt Avui el 17 de febrer de 2012

L’any 2003, el Pressupost Participatiu de Porto Alegre va ser declarat com una experiència model de política pública pel document anual sobre Desenvolupament Humà publicat per Nacions Unides. El Pressupost Participatiu de Porto Alegre es desenvolupa en un context molt específic i, en cap cas, és una solució perfecta. Tot i això ha demostrat que l’administració transparent i democràtica dels recursos és una bona fórmula per evitar el malbaratament de fons públics i corresponsabilitzar a la ciutadania en la gestió del bé comú.  L’experiència ha servit de referència per a d’altres ciutats d’arreu de món. Sevilla, Màlaga, Santa Cristina d’Aro, Rubí o Figaró-Montmany són alguns exemples propers. Al portal web unitedexplanations.org s’hi pot consultar una anàlisi breu dels resultats del Pressupost Participatiu a la ciutat brasilera. A les conclusions s’exposa que l’experiència “suposa una temptativa de compensar els desequilibris creats pel mercat i d’afirmar el pes de l’acció política davant la lògica del benefici”.

El context actual de crisi (econòmica i de valors) en el que estem immersos requereix reaccions. És cert que la globalitat dels desafiaments actuals han de ser abordats des de nivells també globals. Però no és menys cert que comença a ser hora que assumim la necessitat de variar certes lògiques i plantejaments de la política a escala local. L’elaboració dels pressupostos municipals de forma participativa és només un exemple pràctic del camí que caldria emprendre per a promoure aquest canvi de lògica.

Més enllà de retallades i mesures de contenció és hora que ens adonem que l’entorn actual ens planteja d’altres reptes que no podem deixar de banda. Vivim un canvi d’època i n’hem de ser protagonistes. Cal aprofitar la situació per promoure i consolidar nous instruments de control social i per reconèixer el dret dels ciutadans a participar de la gestió pública municipal com a agents experts en el seu territori. Però això només és possible si generem confiança, si apropem la política a la ciutadania, i el primer pas que cal donar passa per mostrar obertament amb quines cartes juga cada administració. Es tracta de millorar la democràcia i construir capital social des de la proximitat, apostant per construir relacions més sòlides i actives amb la ciutadania. Aprendre a col·laborar. I en aquest sentit, els ajuntaments són les administracions amb més facilitats per encetar aquest camí de canvi. Els mecanismes per a fer-ho poden ser molt variats i cal que s’adaptin a les possibilitats i característiques de cada municipi.

Ja no podem esperar més. Els ciutadans prefereixen la veritat i exigeixen l’oportunitat de formar part de les solucions. I els ajuntaments necessiten explicar-se i trobar solucions creatives als nous reptes socials i econòmics dels seus municipis. Davant d’això, la transparència i la intel·ligència col·lectiva són dos elements fonamentals per poder fer front, amb garanties d’èxit, als reptes de futur que els ajuntaments del nostre país tenen sobre la taula. És qüestió de voluntat política. Es tracta de convertir els ajuntaments en ajuntaments de vidre; com el de Porto Alegre.

Exposats a les marees de la modernitat líquida

01/02/2012

participacio ciutadana

Fa uns dies, fent el repàs diari de la premsa per internet, vaig decidir fer una captura de pantalla d’un dels portals. Ho vaig fer perquè em va semblar una manera d’exemplificar el cercle negativista i de cert descontrol en el que estem immersos des de fa (massa) temps. Alguns dels titulars: “Rajoy culpabilitza les autonomies de la desviació del dèficit“. “El PSOE acusa a les comunitats governades pel PP…”. “Montoro acusa el govern de Zapatero…”. “Fitch amenaça amb rebaixar…”. És només un exemple que deixa clar el panorama amb el que convivim a diari.

Em reservo per a futures entrades l’exposició de reflexions en relació a com afrontar aquest escenari. Abans d’això cal tenir clar el diagnòstic de la situació. El sociòleg Zygmund Bauman i el seu concepte de Modernitat Líquida (flexible, voluble, insegura) ens ofereix indicacions molt clares que permeten entendre on som.

El context actual ens genera una sensació d’impotència. Estem afrontant la crisi actual (econòmica i moral) des d’unes estructures que no encaixen amb l’enormitat dels desafiaments. Les estructures de poder s’estan evaporant en l’espai global. Actualment estem en constant canvi, i l’economia predomina per sobre de tot. No disposem d’institucions democràtiques d’abast global a partir de les quals es puguin plantejar alternatives de millora.

És important, doncs, tenir clar aquest punt de partida. Vivim una paradoxa ja que sabem el que volem (aturar el canvi climàtic, eliminar els conflictes armats o eradicar la pobresa) però no sabem qui ho ha de fer. No existeix equilibri entre la política (nacional) i el poder (global), la qual cosa requereix d’un procés de restauració llarg i complex. Ens agradi o no, aquest és l’escenari.

En tot cas em sembla clar que la recuperació de la política (en majúscules) a escales locals hauria de convertir-se en una de les prioritats per afrontar amb condicions els reptes actuals. Ens hem d’acostumar a noves maneres de fer. Hem de repensar-nos a escala local per empoderar-nos i facilitar els reptes d’escala global.

De l’època del canvi al canvi d’època

26/10/2011

societat liquida

És evident que la societat està canviant. Moltes coses s’estan movent, i no és causal. Durant la dècada dels 70 es va iniciar la configuració d’una nova època que ens ha portat a l’anomenada societat del risc, o societat líquida. Vivim en un món molt diferent al de fa 3 o 4 dècades. Han variat les formes de comunicació, de producció, de treball, de família, d’ús i configuració l’espai públic,…

La crisi actual no és més que la cirereta d’un pastís que fa temps que s’està cuinant. És un esclat del procés de canvi iniciat fa temps. Un canvi que, finalment, ens ha conduït a la incertesa. Un procés que ha construït una societat extremadament complexa on tot està interrelacionat.

És evident la necessitat de canviar de paradigma, i d’entendre que de l’època del canvi hem de passar a un canvi d’època. I ho hem de fer essent conscients que ens hem convertit en una societat de vincles dèbils, principalment perquè la immediatesa i el curt termini tan imperant avui dificulta la construcció de vincles sòlids.

Gestionar el canvi d’època esdevé un repte, serà difícil i s’hauran d’assumir errors. En tot cas hi ha un element que caldria assumir com a premissa: cap agent social, polític o econòmic pot afrontar el repte sol, per més fort que sigui (o que es cregui). En aquest sentit em sembla evident la necessitat de reivindicar una idea que ja he exposat en d’altres escrits als Neobloc: hem de treballar junts, hem de generar xarxes d’actors per fer front a la complexitat actual i per construir un futur menys incert.

Planificació estratègica, la clau davant la incertesa

24/10/2011

planificacio estrategica

Article de Daniel Tarragó. Soci-Director de Neòpolis, publicat a El Punt Avui (15/10/11)

Vivim en un temps líquid, en què les empreses naveguen per un mar d’aigües turbulentes sota una tempesta d’incertesa intensa que sembla que encara trigarà algun temps a escampar. És per això que es fa imprescindible disposar d’un full de ruta que ens marqui el rumb a seguir i que ens il·lumini a mitjà i a llarg termini. Necessitem una guia, un far que ens insinuï el camí per entomar un context complex, dinàmic i volàtil, d’una forma oberta i flexible.

Donar lliçons en aquests temps és, a vegades, més que agosarat; hi ha qui recomana contenció de despeses, hi ha qui aposta per la inversió, per treballar el valor del producte, obrir nous mercats, internacionalitzar-se, etc. Quin ha de ser el camí?

Si fem un símil futbolístic, no n’hi haurà prou amb tenir bons defenses, bons davanters o un bon mig camp, l’èxit serà la perfecta execució del treball en conjunt. L’èxit d’un equip serà l’entrenador, els jugadors o la filosofia i la tàctica de joc? L’èxit de l’empresa depèn dels seus directius, els seus treballadors o una bona planificació estratègica? La resposta és senzilla: tot a la vegada.

La profunda transformació social, econòmica, laboral i financera que estem experimentant, així com la pèrdua de referents culturals i polítics, converteixen el futur en un escenari desconegut i sovint amenaçador. És per tot això que l’aposta per elaborar una planificació estratègica sembla quelcom ineludible. Les empreses, avui més que mai, necessiten donar resposta a tres grans interrogants: on som?, on volem anar? i com hi hem d’arribar?

Si volem afrontar el futur amb garanties d’èxit no ens queda més remei que valorar la situació actual i preparar-nos per fer-hi front en les millors condicions. Es tracta d’anticipar-se per adaptar-nos al present i preparar-nos per al futur.

Un pla estratègic és una aposta de futur, però, sobretot, és una aposta de futur col·lectiva. Els directius d’una empresa poden promoure un pla estratègic, però aquest ha de ser el pla de tota l’empresa. Planificar-se estratègicament és una forma de pensar i afrontar el futur, però en el context actual serem més efectius si ho fem entre tots. Es tracta d’una conxorxa col·lectiva, un reconeixement que la força està en la suma, una forma d’assumir que només ens en podrem sortir col·lectivament.

La manera de fer un pla estratègic pot ser molt variada, tot i que sempre inclou dos moments bàsics: el diagnòstic (on som), i les propostes (on volem ser i com arribar-hi). El diagnòstic ha de ser acurat i encertat, però no cal que sigui extremadament detallat ni tècnicament molt sofisticat. No podem perdre de vista que ha de ser un projecte compartit entre tots els membres de l’empresa i cal que sigui comprensible, entenedor i acordat entre les parts.

Pel que fa a les propostes, el més rellevant, de nou, és que aquestes hagin estat construïdes col·lectivament i que siguin prou compartides per tots. Només així en podrem esperar un desenvolupament efectiu.

L’èxit de la planificació estratègica depèn més de l’elaboració conjunta d’aquesta que de qualsevol altre atribut tècnic. La lògica del bottom-up és fonamental.

D’un pla estratègic l’empresa n’ha d’esperar una orientació, una guia i sobretot un espai de col·laboració que genera compromisos i sinergies. Es tracta en bona part de resultats intangibles, però de gran valor i impacte sobre el funcionament del conjunt de la companyia. Enfront d’altres tipus de planificacions de caràcter més operatiu, que persegueixen millorar l’eficàcia i l’eficiència de les actuacions empresarials, un pla estratègic ha de generar intel·ligència col·lectiva. Davant dels reptes d’una societat complexa i d’una crisi econòmica i financera dura, llarga i desconcertant és evident que cal treballar bé (de forma eficaç i eficient) però, sobretot, cal que pensem adequadament (generem intel·ligència).

El futur, cosa de tots

18/10/2011

participacio ciutadana

En menys de tres setmanes he tingut el plaer de dinamitzar debats temàtics amb gairebé 50 ciutadans i ciutadanes en el marc d’un Pla d’Inclusió Social. En totes les sessions s’acabava parlant sobre com afrontar del futur. I en tots els debats les reflexions pivotaven entorn dues grans idees:

Per una banda, la necessitat de reaccionar davant la incertesa del futur a partir de la força de la col·lectivitat. El desànim s’ha de convertir en respostes constructives de la base social, opinaven els participants. Cadascú des de les seves possibilitats, però tots ens hauríem d’implicar en la millora de la nostra societat.

D’altra banda es reclamava que aquells que ens governen (a tots nivells) canviïn les “maneres de fer”. En altres paraules, que governin diferent.

Crec que existeixen certs elements claus per a fonamentar aquest canvi de governants i governats, de timoners i mariners. Governar és sinònim de portar el timó. I el timoner pot optar per “tirar pel dret” o bé per debatre amb els seus mariners cap on anem i com hi arribem. Òbviament, no és fàcil, però cal fer-ho a través de:

  • Lideratges forts (que no autoritaris) que sàpiguen conduir els debats, marcar l’agenda, encoratjar als seus, etc…
  • Confiança. Els governants no poden esperar a recuperar la confiança sense demostrar que se la mereixem. La transparència proactiva i intel·ligible i la rendició de comptes són elements bàsics per a demostrar-ho. Ara bé, sense voluntat política, ja ho podem deixar córrer.
  • Comunicació. Comunicar bé esdevé clau. Cal un canvi en relació a la tendència massa estesa de convertir la política en espectacle, simplificació i batalles que no interessen.

Cal, doncs, una ciutadania amb ganes de canviar les coses. I les ganes creixeran exponencialment si comptem amb lideratges conciliadors, que marquin el camí, que es guanyin la recuperació de la confiança i que es sàpiguen explicar. Adaptar-se al nou entorn suposa canviar les maneres de fer. La societat varia. Nosaltres també ho hem de fer.

Redefinim-nos!

30/09/2011

manos_global

NOTA: Torno a publicar l’article ja que, per qüestions de “brossa informàtica”, he borrat l’original. Disculpeu les molèsties.

Article d’opinió publicat el dia 17 de maig als diaris AvuiEl Punt

Les eleccions del 22 de maig es celebraran en un context on cada cop és més evident que els governs locals han acabat una etapa. L’època de les vaques grasses s’ha acabat, i el que és més important, no es repetirà. El nou escenari és diferent i es caracteritza per l’escassetat de recursos. Així doncs, sembla clar que les eleccions del 22-M han de suposar el tret de sortida a un nou cicle als ajuntaments que transcendirà legislatures. En tot cas, les opcions no són gaires: o s’apliquen mesures d’adaptació al nou entorn, o deixem córrer el temps fins que la patacada sigui de dimensions considerables.

Els canvis de cicle imposen solucions noves, diferents a les d’abans. Quant abans ens n’adonem, abans començarem a posar les bases d’una nova manera de fer al món local. Cal mirar endavant i assumir la necessitat de redefinir-se. En aquest sentit, el procés de reciclatge hauria de prendre en consideració tres elements clau:

La gestió interna. No serà possible començar a fer les coses d’una altra manera sense endreçar la casa per dins. Cal un canvi de model que optimitzi la feina del personal i eviti que les àrees treballin per separat sense compartir objectius comuns. Hem de passar de realitats organitzatives on cada part fa el que li pertoca en silenci, a estructures on el diàleg entre parts permeti prioritzar el que és millor per al municipi.

La rendibilització de recursos. La reconversió dels governs locals també ha de promoure l’optimització de recursos, la recerca de noves fonts de finançament i la millora de la rendibilitat i l’eficàcia en la gestió de la cosa pública.

La recuperació de la confiança perduda. L’adaptació al nou context també passa per la relació que els governs locals mantenen amb la ciutadania. S’han d’emprendre actuacions de bon govern que garanteixin transparència. També cal promoure la participació de la ciutadania assumint que els governs són molt més que un exercici d’autoritat des dels despatxos, i que cal establir i consolidar tot un seguit de relacions, contactes, pactes i negociacions amb una àmplia xarxa d’agents.

Aquests canvis, però, no seran possibles sense una voluntat política clara i ferma. Els nous alcaldes i alcaldesses hauran de ser valents per emprendre les reformes, encomanant confiança. En els temps que corren, no podem perdre temps.

Tics de transparència a les Corts Generals

09/09/2011

politica transparent

Bona notícia. Els diputats i senadors espanyols han fet públic el seu patrimoni (els diputats del Parlament de Catalunya ho faran l’any vinent). Tot i que considero que la iniciativa fa temps que s’hauria d’haver tirat endavant, i que el disseny i la planificació tècnica a l’hora de fer pública la iniciativa deixen força que desitjar, accions de transparència com aquesta haurien d’iniciar el camí cap a un escenari real de transparència, aprofitant la xarxa com un espai informatiu on les administracions mostrin al detall on van a parar els diners dels contribuents.

En tot cas és només un primer pas cap al Bon Govern. Necessari, però en cap cas suficient:

- És clar que l’abast de la transparència i el compromís ha d’anar més enllà de la publicació del patrimoni dels polítics. Si es pretén millorar el sistema i recuperar la confiança perduda no n’hi ha prou amb la declaració de béns. La informació ens pertany i, per tant, les administracions ens l’haurien d’oferir d’ofici, sense que calgui demanar-la.

- D’altra banda caldria que tots els nivells administratius s’apuntin de forma decidida a aquest canvi de cultura. També tenim dret a accedir informació del nostre ajuntament, consell comarcal o diputació. Una bona pràctica en aquesta línia és la de l’Ajuntament de Chicago, que pretén utilitzar l’alliberament de dades públiques per  a convertir-se en una ciutat intel·ligent, guiats per un pla estratègic que entén les dades obertes com un eix fonamental del futur de Chicago. Per exemple, a través d’un concurs (@apps4chicago) es posen les dades públiques a disposició dels desenvolupadors de software amb l’objectiu de generar aplicacions que facilitin la vida dels ciutadans. El Govern basc també s’ha afegit al carro de l’obertura, mitjançant un portal web on publica dades en format reutilitzable amb l’objectiu que tercers en puguin crear serveis derivats.

- I finalment, crec imprescindible garantir que les accions de transparència informativa també apostin per la rendició de comptes. Ho fa l’Ajuntament de Washington, a través d’un web on cada departament municipal informa a la ciutadania si s’estan complint, o  no, els objectius anuals promesos.

Tot està per fer?

29/07/2011

participacio ciutadana

Llegeixo al portal web del Diari Ara, sense gaire sorpresa, que el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, ha anunciat que les eleccions avançades se celebraran el 20 de novembre. Sincerament, més que una bona notícia em limito a afirmar que ja està bé, que quan abans millor. I diria que no sóc l’únic que ho pensa. Es faria etern esperar el mes de març. En tot cas, haurem de veure quines perspectives ens genera el nou govern. Viurem, altra vegada, unes eleccions en temps de crisi. I ja ens podem imaginar qui en traurà profit, encara que sigui per demèrit dels contrincants. Les perspectives són aquestes. És el que hi ha.

Fa poc, mentre dinava amb un periodista empordanès, compartíem una percepció: fa la sensació que existeix un clima de desencís i desànim generalitzat pel que fa al futur més immediat del nostre país, derivat de múltiples elements com la desafecció envers la política, la decepció produïda per la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, la difícil situació de crisi econòmica que estem patint o la inexistència de lideratges que ofereixin expectatives de millora.

De ben segur que l’actualitat descrita pels mitjans de comunicació també ajuden a engreixar aquest desencís social. Des de fa temps escoltem a la ràdio, mirem als noticiaris o llegim al diari notícies vinculades amb la corrupció, amb mobilitzacions sectorials en contra les retallades, amb la reculada i la necessitat de replantejar-se de l’esquerra catalana en general, plans de xoc a municipis per fer front a greus situacions financeres o notícies que fan pensar que a Catalunya fem més esforços que d’altres a l’hora de seguir les directrius europees pel que fa al control del dèficit.

Tot això no vol dir que no existeixin bones idees, projectes i iniciatives que permetin creure en una bona adaptació a un nou model (que no en una recuperació en relació a la situació de fa pocs anys, que no es repetirà). N’hi ha molts de ciutadans i sectors professionals i productius que són proactius i que s’estan repensant amb èxit. Però des d’un punt de vista general tinc la sensació que el desencís i el desànim són més presents del que convindria. Per tirar endavant, per readaptar-nos cal (deixeu-m’ho dir), “trempera general”.

Sovint, un fragment de la cançó “Neix un mon dintre l’ull“, dels Mishima, m’hi fa pensar, en tot això:

“Potser ens hauríem de preocupar.
Permetem que totes les coses que hauríem d’haver resolt
no les hem resolt encara.
Poc a poc se’ns ha anat acumulant la feina i tot està per fer.
I les promeses, sobretot les que mai ens vam dir,
de tant secretes, de tant callades, encara s’han de complir,
si és que s’han de complir algun dia.
Que mai hem plantat cara els nostres somnis
però tampoc als problemes que arrosseguem de fa temps.
Què volem ser, què volem dir, qui volem ser?
Si ho tenim clar com ho hauríem de fer?
amb qui podríem comptar? comptes amb mi? compto amb tu?”

Potser el millor serà que agafem forces durant les vacances i que ens sumem tots (empreses, ciutadans, emprenedors, polítics, entitats,…) a promoure un canvi col·lectiu. Substituint el desencís pel coratge. Aportant el que tenim i el que som. Sense esperar que siguin els demés els qui ho facin.

“Neogest”, una eina de democràcia deliberativa

18/07/2011

participacio ciutadana

Una cinquantena de persones van assistir a principis de juliol a la sessió de presentació del procés participatiu “Llagostera, present i futur”. El procés pretén millorar la gestió i l’eficiència de les polítiques públiques que es duen a terme al municipi.  La presentació va anar a càrrec de Daniel Tarragó, un dels Socis Directors de la Consultoria Sociopolítica Neòpolis, empresa contractada per l’Ajuntament per dur a terme el procés.

El projecte que hem iniciat a Llagostera correspon a un dels productes de la cartera de serveis de Neòpolis, anomenat Neogest, i que ja hem implementat a diferents localitats catalanes. Entenem el Neogest com un procés de participació ciutadana basat en la coherència, l’honestedat i el realisme, i a partir del qual es diagnostica i es fan propostes de millora pel municipi en àmbits com els serveis a les persones, l’entorn natural i el medi ambient, l’urbanisme, el turisme o la promoció econòmica. Tot, a partir de l’aplicació de tècniques d’investigació social aplicada que promouen la participació ciutadana.

El punt de partida a l’hora de crear el Neogest fou clar; els ajuntaments cada vegada han de fer front a noves necessitats i reptes de caràcter social, econòmic, ambiental, urbanístic, d’entre d’altres. Uns problemes complexes de caràcter global que requereixen de solucions també complexes que han de venir de la mà de polítics i tècnics però també, i en molt bona part, de la ciutadania.

LlagosteraTV va difondre una notícia sobre la presentació, la podeu visualitzar clicant aquí