Sortim-nos-en junts (III)

30/08/2010

desafeccio politica

Els dos darrers escrits exposaven com, tot i comptar amb unes administracions que treballen més i millor que mai, la ciutadania segueix insatisfeta, i com n’és de necessari aprofitar la propera creació de nous governs locals per articular una resposta a la situació, apostant pel treball conjunt. Aclaria, també, que el repte de juntar-nos per multiplicar no és fàcil ja que, més enllà de l’eficiència aïllada de determinats serveis públics, fer operatiu el treball conjunt suposa fer front a dificultats.

La situació és clara; hem de tendir a juntar-nos per multiplicar, però ho hem de fer en un context que ens genera dificultats.

Així doncs, la pregunta és; com oferir respostes conjuntes a problemes complexes?

La resposta? Apostar pel diàleg, per la deliberació. Sembla una bona recepta per ser més eficaços i satisfer en major mesura a una ciutadania plenament insatisfeta. De tècnics i professionals ja en tenim, i de molt bons, però el pas del temps ha evidenciat que no podem basar-nos només en les seves indicacions.

Tal i com exposava al primer escrit, de poc serveix sumar actuacions aïllades, per més bé que les hagin elaborat els tècnics. Podem disposar de plans impecables des d’una vessant tècnica, però que es contradiguin amb d’altres plans. Potser, més que plans aïlladament eficients, el que ens cal és coordinar el conjunt de planificacions existents. I per fer-ho és imprescindible dialogar, deliberar, recuperar l’essència de la política (en majúscules, clar).

El primer pas és ser-ne conscient. El segon, portar-ho a la pràctica (què millor que una legislatura sencera per endavant) des del realisme i assumint que:

- Hem de moderar les expectatives ja que el canvi no és fàcil

- Caldran canvis de mentalitats i d’hàbits

- Cal una estratègia a llarg termini

- És un requisit estar-ne convençuts i comptar amb lideratges polítics i tècnics forts

Tags: , , , , , , , ,
Arxivat a món local | 1 Comentari »

Sortim-nos-en junts (II)

13/08/2010

desafeccio

Finalitzava l’escrit de la setmana passada deixant una pregunta a l’aire; “com juntar-nos per multiplicar” i donar resposta a una ciutadania que segueix insatisfeta tot i disposar d’unes administracions públiques que treballen més i millor que abans?

Doncs bé, el repte no és fàcil. Tot i que teòricament la idea de fer coses noves junts i deixar de treballar per separat sembla evident, a la pràctica la cosa es complica. I l’experiència de Neòpolis dinamitzant sessions de debat amb tècnics i polítics locals ens ho demostra.

Quan ens plantegem com anar més enllà de la gestió eficient de determinats serveis i apostar per la construcció d’un projecte col·lectiu topem amb dificultats, ja que fer operatiu el treball conjunt suposa:

1) Promoure instruments per relacionar-nos amb els agents socials. La dinamització de processos i espais participatius segueix essent un àmbit emergent on encara queda molt camí per aprendre i millorar. Cal paciència, confiança i transparència i no és fàcil apostar-hi en un entorn d’immediatesa i de missatges polítics simplificats.

2) Concretar relacions coherents entre institucions de diferents nivells (Estat – Generalitat – Diputacions, Consells Comarcals – Ajuntaments), a través de convenis i col·laboracions diverses que difícilment es materialitzen sense topar amb dificultats i malentesos.

3) Materialitzar la transversalitat a casa, al sí dels ajuntaments. La consolidació de certs hàbits de treball, les parcel·les, la percepció de falta de temps, els governs de coalició o la manca de lideratges polítics que la promoguin fan que, avui, els nivells de treball transversal als governs locals no siguin, almenys per ara, els òptims.

A més, tot aquest seguit de dificultats topen amb una societat dominada clarament per l’individualisme, la qual cosa no afavoreix precisament les apostes per la col·laboració o la suma de complicitats.

Ens agradi o no caldrà que articulem respostes amb aquest escenari de referència. En parlarem al següent escrit.

Tags: , , , , , , ,
Arxivat a món local | Sense Comentaris »

Sortim-nos-en junts!

06/08/2010

desafeccio

Fa uns dies, mentre feia temps prenent un cafè a un bar de Lloret de Mar, llegia a la premsa que la realitat ha superat les previsions més pessimistes del sector de l’automòbil. Mentrestant, de fons, un grup de jubilats de la taula del costat parlava sobre el poc carisma i lideratge dels polítics catalans. Tot això abans de fer dues entrevistes exploratòries a tècnics municipals que, en tots els casos, van esmentar la manca de recursos econòmics com a amenaça al desenvolupament immediat de les seves àrees. Ho tenim assumit, vivim temps de crisi, i no només econòmica, sinó també política i social.

Aquest és el context en el que començaran a treballar els nous governs locals a mitjans de l’any vinent, després de les eleccions. L’hauran de tenir molt en compte. Renovar-se o morir, diuen. En aquesta línia em sembla rellevant destacar alguns elements que crec que caldria no oblidar durant el disseny dels governs locals per a la legislatura 2011 – 2015.

Durant la dècada dels 90 les administracions locals van tendir a renovar el model de gestió intentant simplificar-lo, prenent de referència el sector privat (externalitzacions, gerències, planificacions estratègiques, etc.)  L’anomenada Nova Gestió Pública pretenia potenciar l’eficiència. El temps ha passat i, efectivament, les administracions públiques treballen millor que abans i més eficientment. Tot i això seguim amb poc prestigi i percebuts com a impotents per donar resposta a les demandes d’una ciutadania insatisfeta, sobretot perquè hem d’articular respostes complexes a necessitats complexes (i més en temps de crisi!)

Els nous governs locals han d’assumir la necessitat de superar la realitat actual i fer-li front. Segur que sense la maleïda crisi, amb més recursos i amb millors infrastructures seria més fàcil. Però tenim el que tenim i no per això hem de renunciar a plantejar o consolidar millores. El repte passa no tant per reduir i simplificar les administracions sinó per transformar-les ja que, com hem vist, es pot ser molt eficient però seguir sense resoldre les demandes dels ciutadans i ciutadanes.

La conclusió, prenent les reflexions del professor Quim Brugué com a referència, és que:

“Sols som impotents”. L’eficiència d’un professional, d’un servei, o d’una àrea sectorial no és suficient per construir les respostes que la societat ens reclama.

“La suma no suma”: Si ens limitem a sumar actuacions aïllades tampoc en farem prou. Està molt bé que un ajuntament disposi d’un pla d’habitatge, un d’inclusió social, un de joventut, un d’igualtat, un d’educació i un altre de desenvolupament comunitari, però si els fem i desenvolupem de forma separada la política social del municipi podria patir fortes contradiccions. No es tracta d’ajuntar el que fem separadament, sinó de fer quelcom nou junts.

“Fer-ho junts multiplica potencials”. El repte passa per com juntar-nos per multiplicar,…ho deixarem per al següent escrit al Neobloc ;-)

Tags: , , , , , , ,
Arxivat a crisi, món local | Sense Comentaris »

Treball en xarxa i inclusió social

21/06/2010

inclusio social

Des de fa uns mesos Neòpolis està oferint suport extern a diferents ajuntaments en l’elaboració dels anomenats Plans d’Inclusió Social. Els Plans d’Inclusió Social són eines que pretenen generar un procés que garanteixi a les persones amb risc de pobresa o exclusió social obtenir les oportunitats i els recursos necessaris per participar plenament en la vida econòmica, social i cultural i per gaudir d’un nivell de benestar d’acord amb la societat on viuen. Són l’aplicació pràctica, al món local, de les directrius en matèria de polítiques socials que es van fixar a la Cimera de Lisboa de març del 2000. Al Quadern d’Acció Social i Ciutadania número 5 en podeu trobar informació.

L’elaboració del pla s’inicia amb un diagnòstic que fa una anàlisi quantitativa del municipi, i també estudia les polítiques inclusives que promou l’ajuntament, així com la feina d’altres recursos, entitats i serveis que treballen al territori. El fet de contactar amb serveis i entitats diverses que aporten eines per afavorir la inclusió ens permet conèixer l’opinió d’uns agents que “trepitgen el terreny” dia a dia fent una feina més que lloable.

Durant els darrers mesos hem pogut parlar amb desenes d’interlocutors d’entitats molt variades que treballen en l’àmbit social (salut, treball, formació, habitatge, veïnatge, etc.). Molts han notat els efectes de la crisi en el seu dia a dia, i la majoria considera que unir esforços suposaria un pas endavant per promoure de forma més eficient la inclusió social.

No es treballa prou en xarxa, expliquen, i fer-ho permetria augmentar el coneixement entre entitats, evitaria duplicar serveis, i serviria per compartir informació i definir estratègies conjuntament. El millor de tot és que existeix predisposició a formar part d’un espai de treball conjunt que promogui l’administració. El pitjor, segurament, és que no és fàcil passar de la teoria a la pràctica amb èxit. Em sembla bastant necessari aprofitar l’elaboració dels Plans d’Inclusió per consolidar espais relacionals que comptin amb la participació dels diferents agents vinculats a la promoció de la inclusió.

Pot semblar una obvietat però, malauradament, moltes planificacions estratègiques locals han acabat al calaix, esperem que no passi amb els plans d’inclusió social.

Tags: , , , , , ,
Arxivat a món local | Sense Comentaris »

Missatges polítics i debats públics

04/06/2010

debat politic

Fa uns dies, l’amic @XavierPastor publicava un interessant article al Diari de Girona titulat “Enquestes, comissions i competició polítiques”. L’autor posa de manifest la “curiosa” relació entre els resultats del darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió  (CEO) i la petició, per part d’IC-V, PP, Ciutadans, ERC i PSC, que el Parlament investigui la relació entre el finançament de CDC i el “cas Millet”. L’article em va fer pensar de seguida amb els missatges que rebem dels nostres polítics.

Seguint el fil de la comunicació política, el llibre “Yes You Can”, de Jordi Segarra i Àlex Terés explica com, actualment, si no es comunica, no s’existeix i no es fa política. La professió del polític modern, diuen, és saber difondre el seu missatge. Sembla inqüestionable que els nostres polítics tenen molt clars aquests conceptes ja que, efectivament, difonen missatges, comuniquen. En tot cas, però, em sembla impresicindible qüestionar el contingut dels seus missatges, que en el fons, acaben determinant l’agenda temàtica d’informatius, tertúlies i articles d’opinió.

És clar que els casos de corrupció han de ser investigats i exposats a l’opinió pública, només faltaria. El que no em sembla tan necessari, en canvi, és castigar a la ciutadania amb una allau d’estratègies tàctiques i d’enfrontaments entre partits. Vivim moments bastant complicats com per haver de perdre el temps  presenciant disputes electoralistes. Ningú pot negar que, a hores d’ara, seria més interessant i útil generar debats sobre com promoure més i millor ocupació pels joves o com afrontar l’espectacular augment de persones ateses per entitats prestadores de serveis com Càritas (per posar només alguns exemples) que no pas debatre sobre si també cal obrir una altra Comissió d’Investigació al Parlament de Catalunya per tractar el “cas Pretòria”.

És només un exemple actual que torna a deixar clara, altra vegada, la necessitat de canviar la manera de fer política. Ens cal una manera de fer política més propera als interessos dels ciutadans i ciutadanes. I aquest canvi hauria d’incloure, d’entre d’altres, una atenció especial sobre els temes que es posen a debat públic i la manera com s’expliquen. Se’ns ha de garantir el dret a estar informats, però ben informats i sobre allò que sigui, efectivament, d’interès general. Un exercici de claredat i honestedat que faria més fàcil caminar cap a una democràcia més relacional i participativa.

Tags: , , , , , ,
Arxivat a General | Sense Comentaris »

Participació Ciutadana: arguments a favor i en contra

31/03/2010
participacio ciutadana

Participació Ciutadana - Taller participatiu

El DOGC del 30 de març de 2010 publica les bases reguladores que regeixen les subvencions de la Direcció General de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya per promoure la participació ciutadana a ens locals i consorcis. Des de Neòpolis oferim suport en la dinamització d’aquest tipus de processos.

Aquesta és una bona oportunitat per a promoure experiències de participació ciutadana en els afers públics i per enfortir al qualitat democràtica del nostre país des de la base, des del món local. És una oportunitat pels ens locals sense precedents participatius, que poden iniciar-se en la metèria. També és una oportunitat pels ens que ja han promogut altres experiències participatives per tal de consolidar, de mica en mica, una nova manera de fer política cada cop més necessària.

En un moment on els ens locals depenen de forma molt clara dels recursos provinents de les administracions supramunicipals, m’ha semblat que pot ser prou interessant exposar un seguit de respostes a diferents arguments que sovint s’exposen com a crítica a la promoció de la paricipació ciutadana al món local:

1) Hi ha qui diu que la participació ciutadana és lenta, que retrassa els processos de presa de decisions dels governs i que acaba convertint la democràcia en ineficaç. Davant aquest argument cal dir que, en tot cas, la participació ciutadana retarda les decisions al pirincipi, a curt termini, però el fet que es promoguin espais de debat, reflexió i consens amb agents diversos fa que, finalment, les decisions que es prenen tinguin més solidesa, siguin més eficaces i s’adaptin en major mesura a la realitat.

2) Un altre argument bastant recorrent que posa en dubte la democràcia participativa es basa en la idea que és innecessària ja que els ciutadans ja han votat per elegir els polítics que els governaran. En aquest cas la resposta és clara; els vots dels ciutadans donen carta blanca als polítics? No és millor que en determinades ocasions es consulti a la ciutadania per prendre decisions més adaptades i encertades? És clar que, a més participació, més democràcia.

3) Qualsevol professional que hagi coordinat un procés participatiu haurà sentit a parlar del particularisme i l’individualisme dels ciutadans, que només pensen en els seus interessos. I és cert, alguns participants (que no tots) tendeixen a participar amb poca visió de col·lectivitat. Però aquest no ha de ser un argument que freni el desenvolupament dels governs en xarxa. Els canvis es produeixn poc a poc, i cal tenir molt clara la necessitat de dissenyar experiències participatives pedagògiques, que permetin avançar de forma gradual.

Tags: , , , , , , , ,
Arxivat a General, participació ciutadana | Sense Comentaris »

La política necessita un canvi

23/03/2010

desafeccio politica

Fa uns dies vaig mantenir una conversa informal amb un professor de Polítiques de la UAB. Vaig aprofitar la trobada per comentar-li la percepció que tenim des de Neòpolis respecte l’estat general de la política local a les comarques gironines. Finalment, vam coincidir absolutament en la conclusió; existeix un esgotament generalitzat (agreujat per la crisi) que només es podrà superar amb “noves maneres de fer”.

Cada cop són més els ciutadans que desconfien dels seus polítics i que es distancien de la política. Paral·lelament, els polítics i tècnics municipals també constaten, i amb raó, que la majoria de veïns tenen molt clars els seus interessos particulars i bastant oblidat el bé col·lectiu.

En breu, començarem a viure un seguit de processos electorals (eleccions municipals incloses) que, d’entrada, esdevenen una oportunitat de millora però que, si no s’interpreten correctament, podrien accentuar encara més l’esgotament d’avui. Crec que els processos electorals que ens esperen seran renovadors si els que aspiren a representar-nos assumeixen aquesta necessitat de canviar “les maneres de fer”, principalment al món local. El candidat de CiU a Girona Carles Puigdemont s’expressava en aquesta línia en una molt bona entrevista de @jbadenes al Diari de Girona. Caldrà que la resta de partits, siguin o no al govern actual, també prenguin aquesta idea com a fonament del seu projecte.

És clar, però, que les declaracions d’intencions (i més en pre-campanya) no són suficients. Considero imprescindible que aquells que proposen “noves maneres de fer” materialitzin les seves promeses. En aquesta línia voldria destacar dos elements claus que em sembla que facilitarien aquest procés de materialització:

* Calen nous mecanismes de gestió renovats, oberts i innovadors que trenquin amb l’esmentat esgotament i s’adaptin a les noves realitats socials, territorials i econòmiques.

* Serà clau comptar amb noves idees i, per tant, amb persones noves. En aquest sentit em sembla que comptar amb els joves serà fonamental (com molt bé reclama @narcissastre en un excel·lent escrit al seu bloc) per garantir un canvi cada cop més urgent. Els joves podem aportar il·lusió, empempta i innovació! En el fons, som els joves més ben preparats de la història, no?

Tags: , , , , , , ,
Arxivat a General | Sense Comentaris »

Tres raons per promoure la Participació Ciutadana

12/03/2010

Sobre la utilitat de la Participació Ciutadana

Tot i que les administracions locals han estat pioneres en el desenvolupament d’experiències participatives seguim parlant d’un àmbit relativament emergent que encara té molt camí per recórrer. Cal, encara, consolidar la percepció d’utilitat. L’experiència de Neòpolis en la dinamització de processos participatius ens porta a definir 3 raons bàsiques que expliquen el perquè cal promoure la participació dels ciutadans i ciutadanes en el disseny i implementació de les polítiques públiques:

-        Per què la participació, en tant que mecanisme per escoltar les veus dels diversos actors socials i econòmics, enriqueix el contingut de les decisions. No és el mateix prendre una decisió comptant amb una única opinió, per vàlida i competent que pugui ser, que escoltant les aportacions d’un ampli ventall de persones i entitats.

-        Per què la participació, en tant que mecanisme que escolta i respecta les opinions diverses, és capaç de generar complicitats i, consegüentment, de millorar l’eficiència en la implementació de les polítiques. L’esforç inicial que suposa un procés de participació es compensa per la seva capacitat de reduir resistències i aconseguir compromisos. La col·laboració és avui un reconegut ingredient de l’eficiència.

-        Per què la participació, en tant que mecanisme que obre un diàleg social, destaca la dimensió pedagògica i la transparència de les decisions polítiques. No podem deixar de recordar aquell tòpic mai prou assolit segons el qual la política és pedagogia. Obrir un debat, parlar en públic sobre els diferents temes no és només una tasca de recepció d’aportacions o de generació de complicitats, és també una manera de posar les cartes sobre la taula i mostrar a la ciutadania, amb claredat i maduresa, els reptes que avui tenim plantejats.

Tags: , , , , , ,
Arxivat a General, participació ciutadana | Sense Comentaris »

Gestionar la confiança

22/02/2010

participacio ciutadana

Confiança

Els efectes de la globalitat al món local fan evident que la transversalitat esdevé una condició per garantir l’èxit en el disseny i desplegament de les planificacions estratègiques promogudes pels governs locals. Tot i això, l’experiència de Neòpolis en l’elaboració de planificacions estratègiques ens permet constatar que treballar transversalment no és fàcil. Un bon exemple en aquesta línia apareix quan s’elaboren polítiques que pretenen promoure, horitzontalment, la participació ciutadana.

A priori, tothom reconeix el treball en xarxa com un benefici i, fins i tot, com una necessitat. Però aquest consens unànim es dilueix quan toca passar de la teoria a la pràctica. És llavors, quan es comença a extendre entre polítics i tècnics la sensació de pèrdua de temps i d’autonomia, quan un concepte com la confiança es converteix, o hauria de convertir-se, en protagonista.

El professor Quim Brugué (membre del Consell Assessor de Neòpolis) explica, en diversos articles, com en pot ser d’útil entendre la confiança com un element de gestió que cal promoure i estimular, per assegurar l’èxit de qualsevol pla transversal. El politòleg Brugué va més enllà, i ens proposa materialitzar-ho distingint tres moments claus de la confiança:

- El moment inicial (assumir i reconèixer les fortaleses i febleses de treballar transversalment)

- El moment del desenvolupament (reconèixer el paper i rellevància de la resta d’agents implicats)

- El moment de la consolidació (identificar-se amb el projecte de forma decidida)

Em sembla que seria una bona notícia que les administracions locals comencessin a tenir en compte aquest tipus de concepte, i més en moments de crisi (econòmica i de confiança!). Apostar per noves formes de gestió innovadores que prenguin atenció a elements aparentment tan abstractes com la confiança interna pot ser el primer pas per començar a recuperar una altra tipus de confiança, la dels ciutadans vers els seus governants.

Tags: , , , , , , , ,
Arxivat a món local, participació ciutadana | Sense Comentaris »

Ara sí que toca (per Daniel Tarragó)

02/02/2010

participacio_ciutadana

Transcric l’article d’en Daniel Tarragó (Soci Director de Neòpolis) publicat a El Punt del 30 de gener de 2010

El finançament, les lluites polítiques, la manca d’apostes valentes per crear mecanismes de participació ciutadana i l’excessiva burocràcia administrativa, són encara els principals problemes dels nostres ajuntaments. Dic són perquè diferents estudis així ho han constatat, i encara, perquè fa 30 anys que s’arrosseguen. Així doncs la pregunta és: per què hi són encara? És evident que no és per falta de temps.

Dir que tots els polítics són una colla d’ineficients i gent poc preparada tampoc no és una resposta gens plausible. És d’ingenus apel·lar simplement a la dificultat de resoldre aquests problemes; coses més complicades s’han arreglat. Quines són, doncs, les causes? I, més encara, quines són les possibles receptes? Estem davant de reptes amb majúscules que han existit des dels inicis de la democràcia municipal i que, si bé al principi apareixien diluïts dins una llista de problemes més importants per resoldre, avui han esdevingut –segons la mateixa classe política local– uns dels principals punts febles dels ajuntaments. Així doncs, potser al principi no eren urgents i després, arran del desenvolupament econòmic i la bonança dels darrers temps, han quedat amagats darrere un teló de cartró pedra molt bonic, relativament durador i exuberant, però fràgil i incapaç d’oferir solucions que vagin més enllà de la forma i que actuïn de manera decidida en el fons.

Sincerament, la crisi econòmica i de confiança social i política que patim, i que afecta de ple les corporacions locals, són una oportunitat immillorable per encarar aquests reptes d’una manera radicalment seriosa. No calia afrontar la crisi des de la perspectiva de les oportunitats? Doncs acabem de presentar una oportunitat concreta i real. Que sigui factible o no depèn de la voluntat política i de les eines i mitjans que hi destinem. Siguem clars, si hi posem afany polític serem capaços de resoldre bona part de les qüestions plantejades. Aquells que diguin que ara no és el moment d’afrontar aquestes problemàtiques perquè la crisi limita els recursos eludeixen la qüestió. No hi ha excusa!

És clar que falten recursos econòmics, sobretot per elaborar un nou sistema de finançament local, però no ens enganyem, moltes de les solucions passen més per ser valents políticament que no per destinar-hi grans quantitats de diners. Canviar la manera de governar mitjançant la participació ciutadana, crear sistemes de treball transversal per millorar la gestió dels recursos públics, apostar per la transparència d’una manera proactiva, i repensar els sistemes de comunicació entre els polítics, l’administració i la ciutadania són receptes que només funcionen amb grans dosis de voluntat política.

Tags: , , , , , ,
Arxivat a General | Sense Comentaris »

« Anteriors