Arxiu de la categoria ‘participació ciutadana’

La participació, cuinem-la a foc lent

01/07/2015

fuego

Ara que s’ha iniciat una nova legislatura als ajuntaments del nostre país, em sembla pertinent exposar una sèrie de reflexions entorn la promoció de la participació ciutadana al món local. Anem per pams:

EL QUÈ. Són molts els governs municipals que inicien la legislatura plantejant-se com a un dels objectius de mandat la promoció la participació de la ciutadania en els afers públics locals (pressupostos participatius, projectes de reforma i millora d’espais públics, ordenació urbanística, planificacions estratègiques, consells ciutadans, etc).

Bona notícia.  Per tal que qualsevol experiència participativa reeixeixi cal, d’entre d’altres, una aposta ferma dels responsables polítics. Els lideratges són claus, i sembla que la participació s’ha guanyat un lloc predominant en l’agenda de molts alcaldes i regidors.

EL PER QUÈ. Si una cosa ha quedat clara durant els darrers temps és que cal modificar les maneres de fer política. Actualitzar-la, si més no. I aquesta revisió passa, d’entre d’altres, per obrir espais i canals de diàleg i deliberació que permetin reduir la tan comentada distància entre polítics i ciutadans, entre l’administració i els administrats.

Una altra bona notícia. L’aposta per la participació permetrà, efectivament, reduir aquest distanciament, ja que complementarà les directrius polítiques i els criteris tècnics a través de les consideracions d’una ciutadania que no deixa de ser “experta” de la quotidianitat local (perquè hi viu, hi treballa, la pateix, la gaudeix, s’hi relaciona, etc.)

EL COM. En el terreny del com fer-ho és on apareixen els dubtes. Passar “del paper al carrer” no és mai fàcil. Apostar per la participació a seques no garanteix una aproximació màgica i instantània dels veïns i veïnes cap a l’ajuntament. Organitzar un procés participatiu com a acció aïllada no és suficient.

La participació ciutadana l’hem de cuinar a foc lent, i evitar el minut de microones. La raó és molt simple; hem d’adquirir hàbits. I els hem d’adquirir tots, governants i governats. De mica en mica, fent-ho ben fet, i mostrant la utilitat dels processos visualitzant-ne els resultats. Malgrat pugui semblar una evidència, cal partir de la idea que no és possible consolidar un nou model de fer política d’un dia per l’altre:

  • Els polítics hauran d’assumir la necessitat de variar els ritmes. Efectivament, els processos participatius alenteixen els processos de presa de decisió. Però, a canvi, els enriqueixen.
  • Els tècnics hauran d’habituar-se a complementar els seus criteris amb les aportacions ciutadanes. I habituar-se a treballar transversalment amb d’altres àrees municipals.
  • I els ciutadans hauran d’entendre que participar no té res a veure amb una carta als Reis Mags. Els ajuntaments gestionen el bé comú, i els processos participatius són espais on, a part de convèncer als demés, hem d’aprendre a ser convençuts i a opinar amb lògiques col·lectives i no només des de visions particularistes. Es tracta d’arribar a consensos, i no d’imposar visions personals.

Procés català i intel·ligència col·lectiva

08/10/2014

Vagi per endavant que amb aquest article pretenc, simplement, aprofitar el Neobloc per ordenar un seguit d’idees que, personalment, em volten pel cap darrerament.

Dret a votar i heterogeneïat

Voldria començar la meva reflexió (humil i subjectiva) recordant una evidència; el context actual a Catalunya és molt complex, i es va tensionant a mesura que s’apropa el 9N. En aquest sentit considero imprescindible que qualsevol posicionament, opinió o valoració en relació al procés parteixi d’aquesta premissa; la complexitat. Malauradament, no sempre és així. Caldria que ens recordem que no tot és blanc o negre. El blanc té molts matisos. I el negre també. “Vull un país amb diversitat d’opinions”.

Darrerament em pregunto què passa amb la suma de matisos entre els que recolzem la consulta. Sóc dels que pensa que la força del procés català rau en el fet de ser un moviment que s’ha articulat de baix a dalt. I no al revés. Per tant, el rol de la societat civil ha estat, és i haurà de ser clau en el seu desenvolupament. Un dels grans actius dels que disposem, al meu entendre, és la diversitat de punts de vista que s’hi sumen. En un moment on tot és més a prop convé recordar la necessitat d’aprofitar-ho. Considero que el fet que els partidaris a votar facin valoracions diverses sobre com avança el procés és una gran notíca. Ens enriqueix.

Regles i expectatives

Fa pocs dies, Joan Font, escrivia un article on exposava la necessitat de disposar de regles clares i expectatives realistes. Neòpolis treballa en la dinamització de processos de participacio ciutadana, i no puc estar més d’acord amb aquest requisit.

Ara bé, també considero imprescindible recordar que en aquest procés el context és extraordinari. Els qui estem a favor de la consulta –una part àmplia de la ciutadania dins la qual una majoria legítima és partidària a la independència- topa amb la negativa d’un Estat que no li reconeix el dret a l’autodeterminació.  Amb aquest context, garantir regles clares i expectatives realistes es complica. No tenir-ho en compte esbiaxaria l’anàlisi.

Això no vol dir, però, que s’hagi d’oblidar la necessitat de garantir regles clares i expectatives realistes. Només faltaria. S’està definint un camí per donar resposta a una demanda amplíssima sobre un tema absolutament trascendent i que afecta al conjunt de ciutadans i ciutadanes de Catalunya. De fet, tenir-ho en compte crec que va a favor del procés. És un element més per legitimar-lo. Una possibilitat de fer-ho bé. Però no és gens fàcil. No ens fem trampes al solitari, Catalonia is not Scotland. Per tant, no es pot esperar un procés com l’escocés, però tampoc cal descartar emmirallar-s’hi per semblar-s’hi el màxim possible malgrat la negativa, que tampoc és gens fàcil.

L’endemà de la consulta

No és una mostra representativa, ho sé, però tots els indecisos amb els qui he parlat expressen legítimament dubtes sobre les expectatives. Sobre l’endemà. D’entre d’altres, aquest és un element clau del procés. Se’n hauria d’estar parlant encara més, de les expectatives. La qual cosa no va en detriment ni de cimeres, ni de fites, ni de mocions de suport. Està clar que s’ha generat molta infomació al respecte. I que la informació és un dret i també un deure. En sóc conscicent, però també sé que molta de la gent que no està politizada segueix amb dubtes evidents sobre l’endemà.

L’ANC fa una feina molt legítima i potent d’informació i mobilització.  De fet , mostra la força dels qui han empès per engegar aquest procés i la voluntat de defensar, amb tot el dret, un posicionament de forma cívica i constructiva. Però l’objecte del debat, la independència, és cosa sèria i personalment trobo a faltar més espais de debat neutrals on es contraposin posicions sobre l’endemà. Reitero, crec que legitimaria el procés i que els que hi estem a favor ho hem de tenir en compte. Però, alerta, perquè el context no ho posa fàcil. Sobretot perquè la majoria d’actors que no són partidaris de la independència no han optat per defensar el No a la independència sinó el No a consultar a la ciutadania. Reclamar expectatives realistes sense tenir això en compte també esbiaxa l’anàlisi.

I acabo fent una reflexió sobre el pronòstic del resultat d’una eventual consulta (sigui quan sigui). Font en parla al seu article, i té tota la raó quan exposa que, en una votació sense precedents entre la població, la decisió de vot es veurà influida per factors de tot tipus (sentimentals, passionals, ideològcs, econòmics, etc). Objectivament s’ha de tenir molt clar que el resultat és incert. I precisament per això, ser capaços de debatre amb calma sobre l’endemà des del realisme i l’equilibri (sense eufòries però també sense missatges de la por) es converteix en una variable importantíssima en aquest procés històric que estem vivint els catalans.

Figueres i la Tercera Revolució industrial

05/11/2013

icrea_1

Article publicat al setmanari l’Hora Nova, el dia 29/10/2013

L’època del creixement desmesurat i dels canvis constants ja forma part del passat. Probablement, la crisi econòmica actual s’interpretarà d’aquí uns anys com l’inici d’una nova època a les societats desenvolupades del món occidental. Mentrestant, ens hem de replantejar bona part dels elements que han caracteritzat el model social, econòmic i territorial dels nostres pobles i ciutats.

El sociòleg i economista nord-americà Jeremy Rifkin analitza i proposa alternatives per afrontar aquesta transició a “La Tercera Revolució Industrial. Com el poder lateral està transformant l’energia, l’economia i el món”. De l’assaig de Rifkin se’n desprenen reflexions interessants que poden esdevenir una bona guia per a les administracions públiques (també les locals) a l’hora de planificar el futur. La idea de fons per afrontar el canvi d’època és clara: com a les anteriors revolucions industrials la transformació comença quan una nova tecnologia en el camp de la comunicació convergeix amb uns sistemes energètics que també són nous. A la primera revolució industrial convergiren el vapor i l’impremta. A la segona, la comunicació elèctrica i els motors de combustió. Ara és el torn d’internet i les energies renovables.

L’abast de la transformació, doncs, és més ampli del que molts poden pensar. No parlem només d’instal·lar plaques solars (que també) sinó, com explica el Doctor en biologia i sociòleg Ramon Folch, de vetllar per una correcta gestió ambiental de les ciutats garantint l’activitat socioeconòmica, la qualitat ambiental urbana i la vertebració del territori productiu, i evitant el deteriorament de la perifèria urbana. La crisi econòmica suposa, per tant, una oportunitat per impulsar l’anomenada Tercera Revolució Industrial. I els governs locals són les administracions idònies per a desenvolupar estratègies i planejaments que apostin per les energies distrubuïdes i l’economia verda, i per lògiques col·laboratives que garanteixin el benestar de la ciutadania i la sostenibilitat territorial, en detriment del model centralitzat, jeràrquic i vertical imperant avui.

Amb aquest repte transformador com a referència, l’Ajuntament de Figueres inicia la revisió del planejament urbanístic. El projecte pretén assumir la necessitat d’una transformació que es començarà a dibuixar en un context de crisi econòmica i entenent l’espai públic com un espai viu que forma part dels drets i relacions socioeconòmiques dels ciutadans. És per això que només amb un debat obert entre administracions, empreses i societat civil s’aconseguirà la tracció necessària per a què la transició sigui possible. Cal aprofitar una eina de planejament com el POUM per posar les bases d’un canvi que no ens podem permetre esquivar. Es tracta d’avançar-se als esdeveniments i aprofitar el planejament per afrontar amb garanties el futur que ve.

La implicació de la ciutadania esdevé clau. És per això que l’Oficina del POUM dinamitzarà diversos tallers participatius temàtics on es debatrà entorn el futur de la ciutat. Perquè, com deia el polític alemany Herman Scheer, el major i més important potencial per al canvi energètic són els éssers humans.

GERARD QUIÑONES i MACIÀ.

Soci-Director de Neòpolis i responsable del Programa de Participació Ciutadana durant la revisió del POUM de Figueres

De la idignació a l’acció

09/07/2012

participacio ciutadana

Vivim temps d’austeritat. I els seus efectes repercuteixen de forma directa la quotidianitat de la majoria de ciutadans i ciutadanes del nostre País Petit. Com és lògic la reacció social davant aquest escenari de dificultats, males notícies i pessimisme s’ha fonamentat en la indignació. Faltaria més!

Tot i això, em resisteixo a apuntar-me als discursos negatius que consideren que la ciutadania no hi pot fer res, que les coses seguiran empitjorant i que no ens queda més opció que assumir el rol de “cornuts i pagant el beure”. Francament, cada cop tinc més clar que els temps que corren també s’han d’entendre com una oportunitat per despertar consciències i potencialitats personals i col·lectives fins fa poc dormides en el mar de les comoditats i les vaques grasses.

Només cal donar un cop d’ull al nostre voltant, de forma objectiva. És clar que el maleït atur, les necessitats econòmiques o els problemes de salut emocional (dels quals se’n parla poc, massa poc) impregnen el nostre dia a dia. Però també és veritat que estem envoltats de petites bones pràctiques i d’idees creatives: videocurrículums que triomfen a la xarxa gràcies a la seva creativitat, noves idees per reinventar negocis familiars o crear-ne d’alternatius, la important presència i valor social del món associatiu o la recuperació del valor de la proximitat. N’hi ha moltes d’idees fresques, de ganes d’avançar, de motivacions per a reiventar-se. I seria un error deixar-les perdre.

Ras i curt: mentre els “mercats” valoren minut a minut l’estat de l’economia i els polítics europeus prenen una o altra decisió no podem quedar-nos de braços creuats. Hem de creure fermament en la capacitat de tots els sectors i agents socials, per més petits que siguin (o semblin). Perquè la suma fa la força, i totes les aportacions són bones per enriquir debats que ens permetin fer front als temps d’austeritat que ens ha tocat viure. Cal doncs, establir aliances, generar intel·ligència col·lectiva i generar debats compartits.

Des de Neòpolis creiem fermament en aquesta lògica. Us convidem a contactar amb nosaltres si necessiteu un cop de mà per passar de la indignació a l’acció.

Tots hem de canviar

12/06/2012

participacio ciutadana

Des de Neòpolis fa temps que ens hem afegit al grup d’agents que prefereix anar aparcant la indignació per la crisi (més que comprensible) i veure la situacio històrica actual com un canvi d’època ineludible. Fa temps que tenim clar que res tornarà a ser com abans i que les dificultats d’avui s’han d’afrontar amb nous plantejaments, noves maneres de fer. Reitero, vivim un canvi d’època i res tornarà a ser com abans. Assumim-ho i mirem cap el futur. És evident que com a agents aïllats la força de canvi és gairebé imperceptible, però la unió fa la força i la suma d’optimisme, perseverança i ganes d’innovar hauria de convertir-se en l’espurna que engegui el motor cap al canvi.

L’11 de juny, el PuntAvui explicava a la seva contraportada un projecte de participació infantil a Roses coordinat per Neòpolis on  s’han implicat  més de 1.300 infants rosincs. Els infants han participat en la creació d’un espai de jocs i han acabat consensuant una proposta final que serà presentada a l’Ajuntament abans que acabi el mes. La zona de jocs i el seu disseny final és important, però encara ho és més el procés educatiu i pedagògic que suposa implicar la canalla en els afers públics.

El futur hauria d’anar cap aquí. És només un exemple pràctic a escala local, però caldria que la classe política entengui la importància d’aquest tipus de processos, ja sigui amb infants, joves, persones grans o entitats. La qüestió és afrontar el futur sumant per multiplicar, adquirint hàbits i retornant el bé comú al lloc que li pertoca. Els polítics del món local tenen en la participació una gran oportunitat per aportar elements de canvi i millora mentre afrontem el futur que ve (i no l’estan aprofitant de forma decidida). Alhora, la ciutadania ha de començar a abandonar els hàbits de l’individualisme i el particularisme i entendre el valor de la participació a escala local (genera vincles comunitaris, promou la cohesió, garanteix el dret a estar informats, educa, etc.)

Tots hem de canviar, i el camí de la cooperació i del bé comú és una bona opció. Vegeu el darrer Salvados d’aquesta temporada, si és que encara no ho heu fet. L’equip de @jordievole ens presenta exemples sobre com el món de les finances, la política o l’empresa poden començar a emprendre aquest canvi de rumb. Perquè com ens recordava Pep Guardiola fa uns dies, parafrassejant a Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.

“Neogest”, una eina de democràcia deliberativa

18/07/2011

participacio ciutadana

Una cinquantena de persones van assistir a principis de juliol a la sessió de presentació del procés participatiu “Llagostera, present i futur”. El procés pretén millorar la gestió i l’eficiència de les polítiques públiques que es duen a terme al municipi.  La presentació va anar a càrrec de Daniel Tarragó, un dels Socis Directors de la Consultoria Sociopolítica Neòpolis, empresa contractada per l’Ajuntament per dur a terme el procés.

El projecte que hem iniciat a Llagostera correspon a un dels productes de la cartera de serveis de Neòpolis, anomenat Neogest, i que ja hem implementat a diferents localitats catalanes. Entenem el Neogest com un procés de participació ciutadana basat en la coherència, l’honestedat i el realisme, i a partir del qual es diagnostica i es fan propostes de millora pel municipi en àmbits com els serveis a les persones, l’entorn natural i el medi ambient, l’urbanisme, el turisme o la promoció econòmica. Tot, a partir de l’aplicació de tècniques d’investigació social aplicada que promouen la participació ciutadana.

El punt de partida a l’hora de crear el Neogest fou clar; els ajuntaments cada vegada han de fer front a noves necessitats i reptes de caràcter social, econòmic, ambiental, urbanístic, d’entre d’altres. Uns problemes complexes de caràcter global que requereixen de solucions també complexes que han de venir de la mà de polítics i tècnics però també, i en molt bona part, de la ciutadania.

LlagosteraTV va difondre una notícia sobre la presentació, la podeu visualitzar clicant aquí

Qualitat democràtica

08/06/2011

participacio ciutadana

El passat 7 de juny Neòpolis va assistir a la Jornada de treball sobre la Iniciativa Ciutadana Europea, convidats per la Fundació Nous Horitzons. Em sembla interessant presentar algunes de les reflexions que es van generar durant la sessió, celebrada a la Sala 1 del Parlament de Catalunya. La Jornada va servir per conèixer amb detall un nou instrument de participació d’abast transnacional, la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE), així com per reflexionar entorn el dret d’accés a la informació pública i la qualitat democràtica.

Pel que fa a l’ICE, el politòleg suec Bruno Kaufmann va centrar la seva intervenció no només en l’explicació sobre les característiques de l’instrument participatiu sinó també en l’avenç cap a una democràcia de major qualitat que suposa la creació de l’ICE, encara que sigui inicial.

Kaufmann entén que actualment vivim una paradoxa: mentre el nombre de països democràtics és mes elevat que mai, el qüestionament social del sistema és cada cop més evident. Entén la democràcia moderna com “un vaixell nou i bonic que disposa d’unes eines de direcció que no ens condueixen al port desitjat”. Estic d’acord amb ell a l’hora de deduir que millorarem sempre i quan caminem cap a una democràcia més directa (more direct democracy). I això vol dir centrar els debats i l’atenció més cap a qüestions d’interès i no tant cap als partits i els polítics.

L’ICE es posarà en funcionament a partir de l’abril de 2012, amb la pretensió de facilitar a la ciutadania europea el seu dret a la participació, oferint la possibilitat d’incorporar temes d’interès a l’agenda política de la Comissió Europea (es requereix la recollida d’un milió de signatures provinents de, com a mínim, 7 estats membres).

Em sembla un instrument interessant. Segurament pot generar dubtes. Per exemple; qui ens assegura que la Comissió Europea no desestimarà les Iniciatives Ciutadanes? En tot cas, el fet de facilitar la generació d’una ciutadania més activa suposa, sense cap mena de dubte, un pas endavant. I em sembla que la combinació de la iniciativa amb les TIC és exportable a àmbits més propers (nacionals, regionals, locals….).

També voldria destacar algunes reflexions generades entorn la qualitat democràtica. Després d’uns anys de promoció de la participació ciutadana on els debats han girat entorn els instruments potser és hora de centrar l’atenció en la qualitat democràtica i en la desafecció. Les enquestes demostren com l’interès per la política d’espanyols i catalans és molt inferior als nivells europeus, així com les dificultats per entendre-la. Veiem la política com quelcom complex, llunyà. Per tant, elements com la transparència, la intel·ligibilitat, la rendició de comptes i l’avaluació haurien de fonamentar el debat entorn com millorar la qualitat democràtica del nostre país. Hi estic absolutament d’acord.

Serem una societat lliure quan siguem capaços de redistribuir la riquesa (Estat del Benestar) i el poder (Qualitat Democràtica). I el primer pas per recuperar l’interès per la política passa per la informació. Espanya és l’unic país de la UE sense una llei de dret d’accés a la informació pública. Entitats com Acces-Info treballen en aquesta línia, malauradament, amb massa traves i dificultats.

De ben segur que el sentiment de fallida democràtica actual es començarà a resoldre a partir del moment en que allò que és públic sigui accessible i intel·ligible. Un primer pas imprescindible que hauríem de començar a fer quan abans millor.

La manera de fer política (per Daniel Tarragó)

05/10/2010

participacio ciutadana

Transcric l’article d’en Daniel Tarragó (Soci Director de Neòpolis) publicat al diari Avui el dia 5 d’octubre de 2010

La política avui en dia és incapaç de satisfer les necessitats i demandes ciutadanes, i els polítics, segons les últimes enquestes, formen part dels principals problemes dels ciutadans. La conclusió sembla prou clara: ens cal una nova manera de fer política.

Vivim en un temps incert, en un món líquid, on la política fa aigües. Ens trobem davant d’una política desbordada per assumptes que ja no estan a les seves mans; la crisi econòmica és un dels grans paradigmes. La impotència de la política radica en uns problemes d’escala i de ritme que la fan caduca i ineficaç per resoldre els reptes d’una societat cada vegada més complexa. La nostra política, a banda de ser cada cop més vella, acumula grans dosis de desprestigi i desconfiança ciutadana. Els interessos de partit passen massa sovint per sobre dels de la ciutadania; el poder econòmic dicta les decisions que ha de prendre la política i no al revés; la capacitat que tenen els ciutadans per controlar els seus governants i procurar que aquests tinguin en compte les seves demandes és pràcticament nul·la; les trampes o pràctiques poc transparents en el si de l’administració són massa freqüents. La política, però, no és la causa sinó la víctima d’una situació que la condemna a la impotència i el descrèdit.

Necessitem admetre que els nous problemes als quals ens enfrontem els hem de resoldre entre tots mitjançant la deliberació. Les solucions purament tècniques ja no existeixen. És necessari aglutinar els coneixements dels polítics, els tècnics i la ciutadania. Quedi clar que no posem en qüestió qui governa, sinó com governa qui governa, ja que, tot i les urnes, els ciutadans no donen cap xec en blanc als governs. Ens cal democratitzar la democràcia, i per fer-ho necessitem articular mecanismes eficients de transparència i deliberació ciutadana, acompanyats de grans dosis de voluntat política per implementar-los de forma exitosa.

I això de la Diagonal de Barcelona? No havíem quedat que va ser un fracàs? Els veïns i veïnes d’un barri o una ciutat no tenen ni idea de com s’ha de fer una política pública; per a això ja hi ha tècnics i professionals experimentats, no? Bé, no entrarem a valorar ara allò que no ha funcionat del procés de consulta de la Diagonal, però és important trencar alguns tòpics i posar en evidència alguns arguments en contra dels processos de participació en general que han aflorat recentment a propòsit d’aquesta qüestió.

En primer lloc, sembla poc seriós carregar-se d’arrel la democràcia participativa basant-nos només en l’experiència d’un procés concret de participació. A Catalunya, sobretot en els últims 6 anys, s’han dut a terme multitud de processos participatius, molts dels quals han suposat una millora de polítiques públiques concretes.

Quan en unes eleccions, per exemple les europees a Catalunya, el percentatge de participació amb prou feines arriba al 37%, hi ha algú que surti dient que això de les eleccions (democràcia representativa) s’ha d’eradicar perquè no funciona? Seria titllat d’antidemocràtic. En canvi, quants cops deslegitimem els processos de participació argumentant que els que participen són una minoria i, a més, els de sempre? De fet, els que voten en unes eleccions gairebé sempre són els mateixos i cada cop són menys. La democràcia deliberativa es basa en la representació de discursos, no pas en la quantitat de gent que assisteix a uns tallers de participació.

Un altre dels grans arguments en contra passa per menysprear el saber ciutadà, realitzant així un exercici de prepotència intolerable. No li demanem al ciutadà que faci de polític o de tècnic, sinó de ciutadà, i com a tal el considerem un expert del territori. Incorporar aquest punt de vista en la definició de les polítiques, mitjançant la utilització de metodologies participatives professionals, converteix la gestió pública en quelcom més eficient, eficaç i adequat al context.

Resulta imprescindible deixar de fer polítiques per a la gent i passar a fer polítiques amb la gent. Si no, seguirem sense ser capaços de resoldre els problemes de la ciutadania, encertar els continguts de les polítiques i aconseguir que els interessos dels ciutadans estiguin per sobre dels de partit.

Participació Ciutadana: arguments a favor i en contra

31/03/2010
participacio ciutadana

Participació Ciutadana - Taller participatiu

El DOGC del 30 de març de 2010 publica les bases reguladores que regeixen les subvencions de la Direcció General de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya per promoure la participació ciutadana a ens locals i consorcis. Des de Neòpolis oferim suport en la dinamització d’aquest tipus de processos.

Aquesta és una bona oportunitat per a promoure experiències de participació ciutadana en els afers públics i per enfortir al qualitat democràtica del nostre país des de la base, des del món local. És una oportunitat pels ens locals sense precedents participatius, que poden iniciar-se en la metèria. També és una oportunitat pels ens que ja han promogut altres experiències participatives per tal de consolidar, de mica en mica, una nova manera de fer política cada cop més necessària.

En un moment on els ens locals depenen de forma molt clara dels recursos provinents de les administracions supramunicipals, m’ha semblat que pot ser prou interessant exposar un seguit de respostes a diferents arguments que sovint s’exposen com a crítica a la promoció de la paricipació ciutadana al món local:

1) Hi ha qui diu que la participació ciutadana és lenta, que retrassa els processos de presa de decisions dels governs i que acaba convertint la democràcia en ineficaç. Davant aquest argument cal dir que, en tot cas, la participació ciutadana retarda les decisions al pirincipi, a curt termini, però el fet que es promoguin espais de debat, reflexió i consens amb agents diversos fa que, finalment, les decisions que es prenen tinguin més solidesa, siguin més eficaces i s’adaptin en major mesura a la realitat.

2) Un altre argument bastant recorrent que posa en dubte la democràcia participativa es basa en la idea que és innecessària ja que els ciutadans ja han votat per elegir els polítics que els governaran. En aquest cas la resposta és clara; els vots dels ciutadans donen carta blanca als polítics? No és millor que en determinades ocasions es consulti a la ciutadania per prendre decisions més adaptades i encertades? És clar que, a més participació, més democràcia.

3) Qualsevol professional que hagi coordinat un procés participatiu haurà sentit a parlar del particularisme i l’individualisme dels ciutadans, que només pensen en els seus interessos. I és cert, alguns participants (que no tots) tendeixen a participar amb poca visió de col·lectivitat. Però aquest no ha de ser un argument que freni el desenvolupament dels governs en xarxa. Els canvis es produeixn poc a poc, i cal tenir molt clara la necessitat de dissenyar experiències participatives pedagògiques, que permetin avançar de forma gradual.

Tres raons per promoure la Participació Ciutadana

12/03/2010

Sobre la utilitat de la Participació Ciutadana

Tot i que les administracions locals han estat pioneres en el desenvolupament d’experiències participatives seguim parlant d’un àmbit relativament emergent que encara té molt camí per recórrer. Cal, encara, consolidar la percepció d’utilitat. L’experiència de Neòpolis en la dinamització de processos participatius ens porta a definir 3 raons bàsiques que expliquen el perquè cal promoure la participació dels ciutadans i ciutadanes en el disseny i implementació de les polítiques públiques:

-        Per què la participació, en tant que mecanisme per escoltar les veus dels diversos actors socials i econòmics, enriqueix el contingut de les decisions. No és el mateix prendre una decisió comptant amb una única opinió, per vàlida i competent que pugui ser, que escoltant les aportacions d’un ampli ventall de persones i entitats.

-        Per què la participació, en tant que mecanisme que escolta i respecta les opinions diverses, és capaç de generar complicitats i, consegüentment, de millorar l’eficiència en la implementació de les polítiques. L’esforç inicial que suposa un procés de participació es compensa per la seva capacitat de reduir resistències i aconseguir compromisos. La col·laboració és avui un reconegut ingredient de l’eficiència.

-        Per què la participació, en tant que mecanisme que obre un diàleg social, destaca la dimensió pedagògica i la transparència de les decisions polítiques. No podem deixar de recordar aquell tòpic mai prou assolit segons el qual la política és pedagogia. Obrir un debat, parlar en públic sobre els diferents temes no és només una tasca de recepció d’aportacions o de generació de complicitats, és també una manera de posar les cartes sobre la taula i mostrar a la ciutadania, amb claredat i maduresa, els reptes que avui tenim plantejats.