Arxiu de la categoria ‘crisi’

Reflexions per encarar el futur (recull)

06/09/2012

participacio ciutadana

És una evidència que les coses han de canviar, i a tots nivells. Partint d’aquesta premissa m’ha semblat que pot ser d’utilitat recopilar un seguit d’articles i reflexions d’opinadors diversos que, d’una manera o una altra, giren entorn la realitat socioeconòmica actual. Crec fermament en el poder de la ciutadania per a provocar canvis des de baix. I en aquest sentit, a més informació, més capacitat crítica i més elements per formar-se una opinió rigorosa i fonamentada.

El futur que ve s’ha d’afrontar essent conscients que vivim de ple un canvi de model. És per això que abans de la manifestació del #11S2012, i de veure quin impacte acaba produint a l’agenda política del nostre país petit, pot ser d’utilitat consultar un seguit d’articles que he anat penjant a twitter durant les darreres setmanes i que, des de diferents perspectives, giren entorn a 3 preguntes clau:

D’on venim? El camí de l’austeritat i els seus efectes:

“L’estat del Malestar” – Manuel Castells (La Vanguardia): Es tracta (en referència als dirigents europeus) d’aprofitar la por dels ciutadans per arribar al poder, fer creure que s’ha d’escollir entre austeritat i caos, i liquidar el que era la clau de la societat europea: l’Estat de Benestar.

“Menys del mateix no és reformar l’Administració” – Francisco Longo (El País): Limitar-se a les retallades, la centralització, la simplificació d’estructures, el control, la penalització del dèficit (…) ens porta a una administració menor i més fiscalitzada, però, per descomptat, no millor. En el fons, s’assembla a utilitzar una mànega per a reanimar a l’ofegat.

“El per què de les retallades – Vicenç Navarro (Attacmadrid): En un mercat, la responsabilitat d’un préstec fallit és compartida. És un error de la persona o institució que el demanà, però també de la persona o institució que el va oferir. I això no està passant (…) El Govern alemany està imposant les polítiques d’austeritat per assegurar-se que a la banca alemanya irresponsable se li pagui el deute amb interessos. I així estem.

On som? Característiques del context actual:

“No és una crisi, és un canvi d’època” – Joan Subirats al Fòrum Social del Festival Rototom (Yorokobu): No és només una crisi econòmica. No és quelcom conjuntural. És un canvi sistemàtic. És un canvi d’època. És la transició entre dues èpoques i hem de tenir molt en compte internet perquè els canvis tecnològics sempre han estat importantíssimes en els canvis d’època.

“La crisi, 5 anys després” – Ernest Sena (Vilaweb): Cinc anys després el panorama és desolador. No calen més detalls. A guisa de resum, i per tal d’encarar el futur amb més ànim i claredat, potser convé recordar el comportament dels principals actors de la funció. Aquests són: els bancs, els governs, els supervisors amb les altres institucions independents, i la societat.

“El Rescat de Catalunya” – Xavier Sala-i-Martín (Salaimartin.com): Tot i que la mala gestió de la Generalitat ha fet que el seu deute públic s’hagi disparat en els darrers anys, la veritat és que la incompetència i la deslleieltat del govern de l’estat, el sistema de finançament de les autonomies i el descrèdit internacional de les grans institucions d’Espanya fan que el rescat de Catalunya hagi estat inevitable.

Cap on volem (podem) anar? Alternatives de millora

“Els efectes del canvi climàtic reclamen un nou model” (Ecoticias.com): Mentre intentem reduir la prima de risc del deute, la prima de risc ambiental no para de créixer. I no fem res, o gairebé res (…) Davant aquesta situació cal actuar en múltiples direccions alhora: incrementant les polítiques de reducció de CO2, potenciant mecanismes de compensació, adaptant les diferents activitats a la nova realitat, però sobretot, engegant un canvi de model que aturi el desastre al que sembla que ara estem abocats.

“Per què l’austeritat amb justícia social pot reactivar l’economia” – Andy Robinson (La Vanguradia): El Balanced Budget Multiplier (multiplicador de pressupost equilibrat) planteja que un pressupost que manté els mateixos objectius pressupostaris però que redistribueix la renta en favor de les rentes més baixes, impulsarà el creixement, amb conseqüències molt favorables pel repte de reduir el dèficit.

“Canviar el món i no prendre el poder” – Quim Brugué (El PuntAvui): Ens mostrem satisfets de no voler saber res del poder i, de fet, només el deixem en mans d’aquells que després critiquem i menyspreem. Què voleu que us digui? A mi tot això no m’acaba de quadrar. Si algú vol canviar el món, haurà de ser tan capaç d’imaginar una alternativa com d’embrutar-se per aconseguir el poder per fer-la realitat.

“(Ajuntaments) Moveu fitxa” – Gerard Quiñones (El PuntAvui): A ningú se li escapa que els governs locals estant patint la crisi en primera persona. Per això l’execució de mesures per optimitzar els recursos s’ha convertit en una prioritat. Però cal anar més enllà, i reconèixer que aquesta posició reactiva és necessària, però no suficient. El món local ha d’aplicar mesures per ajustar els seus comptes, però, alhora, ha d’aprofitar l’oportunitat per definir quins objectius i estratègies determinaran el seu futur.

Desitjo que les reflexions enllaçades siguin del vostre interès.



Ctrl+Alt+Supr

24/08/2012
http://skwmania.blogspot.com.es

http://skwmania.blogspot.com.es

Tot sembla indicar que ens espera una tardor dura. Haurem de seguir entomant els efectes de l’austeritat i la indiferència davant un increment alarmant de les situacions d’exclusió social.

I mentre esperem que s’esgoti aquest mes d’agost anem generant debats estèrils sobre com i qui ha de participar a la manifestació de l’11 de setembre, sense tenir en compte el que escrivia el professor Salvador Cardús fa pocs dies al diari Ara: “El problema d’haver de recórrer a aquest mecanisme d’excepcionalitat en una societat democràtica és que en els sectors més implicats es generen unes grans expectatives que després solen frustrar-se per la manca d’efectivitat d’un gest que ha costat déu i ajuda d’organitzar”. També a finals d’agost el dubtós projecte d’Eurovegas, liderat pel qüestionable Sr. Andelson torna a l’actualitat gràcies al read my lips de la Sra. Aguirre. Mentrestant, a Catalunya, ja s’han destruït mig milió de llocs de treball des del 2007 (segons dades de l’EPA).

Fa la sensació que l’actualitat del dia a dia ens segueix amagant el bosc. Els ciutadans i ciutadanes observem impotents com cada dia és pitjor que l’anterior i millor que demà. El temps corre, i les desigualtats socials es van accentuant de forma vertiginosa. El sociòleg Zygmunt Bauman no es cansa d’explicar que el problema actual és de dimensions globals, i que no ens en sortirem sense crear una superestructura que sigui capaç de reconduir una situació que els Estats-Nació no poden ni saben vehicular.

Vivim un canvi d’època, no una crisi! Es tracta de revisar els principis en els que es basa la democràcia, i no de retallar-la. Es tracta de transformar les administracions, i no d’aprimar-les. El repte és faraònic i esdevé del tot incomprensible que encara no ens hi haguem posat.

Davant aquest escenari torno a insistir en la necessitat de no quedar-nos de braços creuats. La dimensió global del problema i les injustícies de l’austeritat ho posen certament difícil, però és el que hi ha. Calen accions per generar més ciutadania, per innovar a petita escala, per potenciar valors com el civisme, el consum responsable, la solidaritat social o la sensibilització mediambiental. Accions d’abast local, sí, però massives.

Algú pot pensar que parlo d’una utopia. Però em sembla que no queden més opcions que fer un Ctrl+Alt+Supr per começar a passar de la indignació a l’acció i per generar canvis des de baix.

Canvis des de baix

07/08/2012
participacio ciutadana

http://petitagranllagosta.blogspot.com.es

Mentre mig país fa vacances…

A Espanya, el govern Rajoy demostra dia a dia una manca de lideratge evident. Pel que sembla, no s’han adonat que estan governant en un context de canvi d’època. De fet, fa temps que se’ls hi nota poca capacitat d’anàlisi. Només cal repassar el seu programa electoral, recordar la relació directa entre l’agenda del govern i les eleccions a Andalusia, o recuperar les diverses declaracions arrogants del President espanyol dirigides a les institucions europees. Així estem…

A Catalunya la cruesa de les retallades (molt anteriors a les aplicades des de la Moncloa, no ens n’oblidem) i les diferències d’arrel amb Madrid col·loquen en un segon pla les aspiracions nacionals i la definició d’un full de ruta. De moment, d’expectatives de futur poques. Massa ambigüitats. I a sobre, se’ns crema l’Empordà!

Mentrestant, millor que ens agafem uns dies de vacances i desconnectem per un moment. Millor que agafem forces i assumim que la responsabilitat per afrontar la situació és de tots. Ha quedat demostrat que esperar solucions dels de dalt no ens porta enlloc. Els temps que vivim deixen clara una cosa; han de canviar molts hàbits i maneres de fer. Ens hem de reinventar. En aquest sentit, el valor de les accions a escala local i la recuperació de les lògiques de col·lectivitat poden ser molt útils.

Com? Els dèficits del model de societat que ens ha dut a la crisi, precisament, ens poden marcar el camí. Millorar i repensar àmbits com el de la sostenibilitat ambiental, la responsabilitat social de les empreses, la participació ciutadana o la igualtat i solidaritat entre col·lectius ens pot obrir moltes portes. Tots i totes podem aportar idees, engegar projectes o variar hàbits en aquesta línia. És hora de començar a donar lliçons de baix a dalt, perquè la credibilitat dels de dalt fa temps que està tocada. Des de Neòpolis ja ens hi hem posat, t’apuntes?

De la idignació a l’acció

09/07/2012

participacio ciutadana

Vivim temps d’austeritat. I els seus efectes repercuteixen de forma directa la quotidianitat de la majoria de ciutadans i ciutadanes del nostre País Petit. Com és lògic la reacció social davant aquest escenari de dificultats, males notícies i pessimisme s’ha fonamentat en la indignació. Faltaria més!

Tot i això, em resisteixo a apuntar-me als discursos negatius que consideren que la ciutadania no hi pot fer res, que les coses seguiran empitjorant i que no ens queda més opció que assumir el rol de “cornuts i pagant el beure”. Francament, cada cop tinc més clar que els temps que corren també s’han d’entendre com una oportunitat per despertar consciències i potencialitats personals i col·lectives fins fa poc dormides en el mar de les comoditats i les vaques grasses.

Només cal donar un cop d’ull al nostre voltant, de forma objectiva. És clar que el maleït atur, les necessitats econòmiques o els problemes de salut emocional (dels quals se’n parla poc, massa poc) impregnen el nostre dia a dia. Però també és veritat que estem envoltats de petites bones pràctiques i d’idees creatives: videocurrículums que triomfen a la xarxa gràcies a la seva creativitat, noves idees per reinventar negocis familiars o crear-ne d’alternatius, la important presència i valor social del món associatiu o la recuperació del valor de la proximitat. N’hi ha moltes d’idees fresques, de ganes d’avançar, de motivacions per a reiventar-se. I seria un error deixar-les perdre.

Ras i curt: mentre els “mercats” valoren minut a minut l’estat de l’economia i els polítics europeus prenen una o altra decisió no podem quedar-nos de braços creuats. Hem de creure fermament en la capacitat de tots els sectors i agents socials, per més petits que siguin (o semblin). Perquè la suma fa la força, i totes les aportacions són bones per enriquir debats que ens permetin fer front als temps d’austeritat que ens ha tocat viure. Cal doncs, establir aliances, generar intel·ligència col·lectiva i generar debats compartits.

Des de Neòpolis creiem fermament en aquesta lògica. Us convidem a contactar amb nosaltres si necessiteu un cop de mà per passar de la indignació a l’acció.

De l’època del canvi al canvi d’època

26/10/2011

societat liquida

És evident que la societat està canviant. Moltes coses s’estan movent, i no és causal. Durant la dècada dels 70 es va iniciar la configuració d’una nova època que ens ha portat a l’anomenada societat del risc, o societat líquida. Vivim en un món molt diferent al de fa 3 o 4 dècades. Han variat les formes de comunicació, de producció, de treball, de família, d’ús i configuració l’espai públic,…

La crisi actual no és més que la cirereta d’un pastís que fa temps que s’està cuinant. És un esclat del procés de canvi iniciat fa temps. Un canvi que, finalment, ens ha conduït a la incertesa. Un procés que ha construït una societat extremadament complexa on tot està interrelacionat.

És evident la necessitat de canviar de paradigma, i d’entendre que de l’època del canvi hem de passar a un canvi d’època. I ho hem de fer essent conscients que ens hem convertit en una societat de vincles dèbils, principalment perquè la immediatesa i el curt termini tan imperant avui dificulta la construcció de vincles sòlids.

Gestionar el canvi d’època esdevé un repte, serà difícil i s’hauran d’assumir errors. En tot cas hi ha un element que caldria assumir com a premissa: cap agent social, polític o econòmic pot afrontar el repte sol, per més fort que sigui (o que es cregui). En aquest sentit em sembla evident la necessitat de reivindicar una idea que ja he exposat en d’altres escrits als Neobloc: hem de treballar junts, hem de generar xarxes d’actors per fer front a la complexitat actual i per construir un futur menys incert.

El futur, cosa de tots

18/10/2011

participacio ciutadana

En menys de tres setmanes he tingut el plaer de dinamitzar debats temàtics amb gairebé 50 ciutadans i ciutadanes en el marc d’un Pla d’Inclusió Social. En totes les sessions s’acabava parlant sobre com afrontar del futur. I en tots els debats les reflexions pivotaven entorn dues grans idees:

Per una banda, la necessitat de reaccionar davant la incertesa del futur a partir de la força de la col·lectivitat. El desànim s’ha de convertir en respostes constructives de la base social, opinaven els participants. Cadascú des de les seves possibilitats, però tots ens hauríem d’implicar en la millora de la nostra societat.

D’altra banda es reclamava que aquells que ens governen (a tots nivells) canviïn les “maneres de fer”. En altres paraules, que governin diferent.

Crec que existeixen certs elements claus per a fonamentar aquest canvi de governants i governats, de timoners i mariners. Governar és sinònim de portar el timó. I el timoner pot optar per “tirar pel dret” o bé per debatre amb els seus mariners cap on anem i com hi arribem. Òbviament, no és fàcil, però cal fer-ho a través de:

  • Lideratges forts (que no autoritaris) que sàpiguen conduir els debats, marcar l’agenda, encoratjar als seus, etc…
  • Confiança. Els governants no poden esperar a recuperar la confiança sense demostrar que se la mereixem. La transparència proactiva i intel·ligible i la rendició de comptes són elements bàsics per a demostrar-ho. Ara bé, sense voluntat política, ja ho podem deixar córrer.
  • Comunicació. Comunicar bé esdevé clau. Cal un canvi en relació a la tendència massa estesa de convertir la política en espectacle, simplificació i batalles que no interessen.

Cal, doncs, una ciutadania amb ganes de canviar les coses. I les ganes creixeran exponencialment si comptem amb lideratges conciliadors, que marquin el camí, que es guanyin la recuperació de la confiança i que es sàpiguen explicar. Adaptar-se al nou entorn suposa canviar les maneres de fer. La societat varia. Nosaltres també ho hem de fer.

Violències (per Narcís Pou)

20/06/2011

Cola_oficina_INEM

Trancric un article d’en Narcís Pou. Pedagog i Director de Projectes de Neòpolis

De camí cap a casa, i dalt d’un bus molt poc digne per formar part de la xarxa de transports públics de la Generalitat de Catalunya, sento trossets d’una conversa procedent d’una parella de mitjana edat asseguda files enrere.

“És per supervivència, és supervivència”, ho repeteix diverses vegades amb ràbia i contundència al llarg de la conversa. Em sorprèn. És la resposta que ella dóna a les explicacions del seu acompanyant. Ell parla fluix, i pel poc que entenc ho fa perquè el que comenta gira entorn de pràctiques no massa legals i poc confessables lligades a la seva precària situació econòmica.

La força amb que pronunciava supervivència em van abstreure. Supervivència ratlla allò més elemental, la part animal i més irracional de les persones continguda en la part reptiliana del nostre cervell. La supervivència explica actuacions desesperades, és l’últim que queda.

Pocs minuts abans, potser una hora, escoltava tot dinant la declaració institucional del President de la Generalitat criticant també amb contundència i raó l’actitud violenta de part de les persones concentrades a l’exterior del Parlament.

Tothom qui ho va sentir va entendre si va voler la força i la raó dels arguments del President, però no tothom en va compartir ni la pena ni la gravetat, doncs les percepcions en paral·lel, com les línies en paral·lel, no es poden entendre, no es poden tocar.

Milers de persones, de famílies, viuen sotmeses cada dia de la seva vida a una violència estructural dura i angoixant basada, entre moltes d’altres situacions, en la impossibilitat sincera i absoluta d’accedir a un habitatge, a un treball estable, a un paper en la xarxa social, a esdevenir socialment útils, a una mínima estabilitat econòmica, a la informació, a la ciutadania, a la interlocució amb l’administració… en la impossibilitat de fer front als pagaments, al cost de la compra setmanal, d’oferir a la seva pròpia família unes mínimes condicions de vida. Sí, supervivència.

Totes aquestes persones que pateixen la violència estructural esmentada, que podien no ser presents a la Ciutadella i a qui arriben els missatges televisats o no de les queixes i la indignació dels parlamentaris i parlamentaries increpats o agredits, poden viure amb descrèdit, incredulitat o indiferència les crítiques institucionals a les formes i la violència exercida pels manifestants, perquè alhora que uns han patit la violència unes hores, uns minuts, els altres la pateixen just prendre consciència cada matí, silenciosa, però tant o més colpidora. Una violència estructural que cal no oblidar que és exercida en part i directa o indirectament pels organismes i institucions que els polítics, que lamenten justificadament la violència que s’ha exercit en contra seu representen o lideren. Institucions la dinàmica de les quals sovint sembla allunyar-se, més que apropar-se a les necessitats de la ciutadania.

La legitimitat dels nostres responsables polítics és inqüestionable, els atacs a les institucions denunciables, però de violències n’hi ha de molts tipus i des de la responsabilitat dels qui ocupen un càrrec polític cal conèixer-les totes, especialment les no explícites, que tendeixen a oblidar-se en moments de grans escenificacions.

Crisi global, solucions locals (per Daniel Tarragó)

04/04/2011

participacio ciutadana

Transcric l’article de Daniel Tarragó (Soci-Director de Neòpolis) publicat el dia 3 d’abril als diaris Avui i El Punt

La recuperació de la confiança entre la ciutadania i la classe política, així com una bona part de les receptes per sortir d’una crisi global que està provocant canvis estructurals en el si de les nostres comunitats més properes, passa inevitablement pel món local.

Els ajuntaments són l’administració pública més propera als ciutadans, aquella que coneix en profunditat i detall les necessitats econòmiques, socials i urbanes del nostre país i de la nostra gent. Són institucions amb una capacitat enorme d’adaptar-se als canvis d’un món global imprevisible, d’elaborar polítiques innovadores per donar resposta a necessitats que sorgeixen de forma frenètica i implacable, de transformar el territori i crear riquesa, i de prestar un important nombre de serveis que, en moltes ocasions, no només no són competència seva, sinó que ni tan sols reben els recursos públics suficients per fer-hi front. Per bé que si no se’n fessin càrrec, moltes necessitats socials quedarien, poca broma, descobertes.

Això ens porta inevitablement a la qüestió del finançament local. El model actual és predemocràtic i manifestament insuficient. La paradoxa és evident: si bona part de la solució passa pels ajuntaments, per què no els dotem de més recursos? Aquesta paradoxa fa tant temps que dura que la cosa s’està convertint en una broma de mal gust.

De totes maneres cal deixar clar que aquesta és una qüestió llargament reflexionada i que, com a mínim a curt termini, no es té intenció d’abordar, fonamentalment per motius polítics que ara no vénen al cas. Per tant, del que es tracta és de buscar solucions imaginatives, realistes, aplicables i immediates. I per aprofitar tot aquest enorme potencial dels ajuntaments, no totes les solucions passen pel finançament. La gestió dels recursos públics municipals, l’eficiència i l’eficàcia de l’organització interna dels ajuntaments, i la manera de fer política són alguns dels principals àmbits on encara hi ha molta feina a fer.

M’agradaria destacar, en forma de tres grans blocs, algunes de les receptes més importants per convertir els nostres ajuntaments en la punta de llança que ha de fer front a aquesta situació de desconfiança, desafecció i crisi econòmica.

El primer repte fa referència a la gestió local dels recursos públics. Cal dotar els municipis de més autonomia financera per gestionar els fons derivats de les subvencions que reben d’administracions supramunicipals. Cal invertir menys en infraestructures i més en polítiques socials, ara és l’hora de les persones més que no pas de les pedres. Cal crear i consolidar espais supramunicipals de cooperació entre municipis veïns per compartir i coogestionar infraestructures i serveis. I cal impulsar mecanismes estables de cooperació i participació entre l’administració local i els sectors econòmics del territori amb l’objectiu de buscar fonts de finançament també de caràcter privat.

El segon bloc té a veure amb l’organització i el funcionament intern de l’administració local. És fonamental modernitzar els ajuntaments mitjançant la implementació de noves tecnologies de la comunicació que afavoreixin el contacte directe i la realització de tràmits de manera fàcil i ràpida. Reforçar el paper de secretaris i interventors com a figures de control i seguiment que vetllen per la legalitat. I promoure millores en els organigrames consolidant la transversalitat i el treball en xarxa, per passar d’una administració pública postburocràtica a una administració deliberativa, basada en la confiança interna a nivell relacional.

Finalment trobem la millora en la transparència i la manera de fer política. Es tracta de construir administracions de vidre que apostin per la transparència de manera proactiva. De consolidar la democràcia participativa i acostar la presa de decisions a uns ciutadans que caldria considerar experts del territori. I de capacitar, dinamitzar i professionalitzar el teixit associatiu, així com promoure el voluntariat de la societat civil superant les polítiques basades en contenir i acontentar.

Si afrontem aquests reptes tindrem una Catalunya millor, que serà garantia de progrés, ens acostarem més a les solucions per la crisi, demostrarem que som gent valenta, i hi haurà esperança. Aquest és, doncs, un bon començament per rebel·lar-nos contra la crisi, i poder ser més independents i solidaris en un context global que ens determina cada cop més.

Ajuntaments afrontant la crisi

23/11/2010
finançament municipal

Gerard Quiñones i Daniel Tarragó. Socis Directors de Neòpolis

El passat 18 de novembre vam presentar el IV Neobaròmetre: Ajuntaments afrontant la crisi. Per fer-ho, vam convocar una roda de premsa als Jardins de la Mercè on vam exposar els resultats d’un estudi propi que analitzat la situació general dels ajuntaments i les claus per afrontar la crisi.

QUÈ ANALITZA L’ESTUDI?

Com ja he dit, l’estudi es centra en la situació actual dels ajuntaments gironins (i, en extensió, catalans) i exposa una bateria de propostes ordenades en tres grans blocs temàtics: finançament i gestió dels recursos públics, organització i funcionament intern i transparència i manera de fer política. Malauradament, alguns mitjans de comunicació no ho van explicar així i van difondre que s’havia fet “un estudi sobre 17 ajuntaments gironins”. No és el cas.

COM ES VA ELABORAR L’ESTUDI?

Per portar a terme la recerca es van analitzar entrevistes fetes als 17 alcaldes i alcaldesses dels municipis de la demarcació de Girona amb una població superior als 9.500 habitants i també es van entrevistar en profunditat un total de 9 líders d’opinió i experts en la matèria com Salvador Cardús o Quim Brugué. Altra vegada, per aclarir interpretacions esbiaixades, cal matisar que els guions de les entrevistes elaborats per Neòpolis pretenien generar reflexions ordenades sobre la situació general dels governs locals i possibles estratègies per afrontar la crisi. En cap moment parlar d’ajuntaments específics.

OBJECTIUS

Buscàvem identificar els punts forts i sobretot els principals puts febles que presenten avui en dia els nostres ajuntaments, amb la finalitat de trobar solucions necessàries, realistes i aplicables per afrontar la situació de crisi actual.

El dia a dia de Neòpolis es basa en el contacte directe amb múltiples administracions catalanes de caràcter local. La intenció, doncs, rau en aprofitar la nostra experiència i les reflexions dels agents entrevistats per aportar elements de reflexió i millora que permetin un desenvolupament eficient i eficaç de les administracions més properes als ciutadans.

SÍNTESI DE RESULTATS

L’estudi evidencia que, si bé els ajuntaments ofereixen serveis i infraestructures de qualitat a la ciutadania i disposen de personal qualificat per desenvolupar tasques tècniques, les carències financeres i organitzatives i la manca de col·laboració entre ells suposen verdaders problemes pel correcte desenvolupament de la seva gestió. La qual cosa contribueix a generar desconfiança i desafecció entre els ciutadans.

Una major autonomia financera, més èmfasi en les polítiques adreçades a les persones, cooperació en xarxa entre municipis, establiment d’aliances sòlides amb el sector privat, controls de qualitat objectius de seguiment i avaluació de l’acció de govern, o la implementació de noves tecnologies que facilitin els tràmits administratius són algunes de les mesures que proposa Neòpolis per afrontar la situació de crisi econòmica, desafecció política i desconfiança en la gestió de la cosa pública local. Un dels grans reptes dels ens locals és aconseguir models d’organització interna que, a més de ser eficients i eficaços siguin intel·ligents i realistes. Models capaços de promoure relacions de confiança entre les diferents figures que treballen a l’administració amb l’objectiu de gestionar millor els recursos públics. Cal apostar també per la transparència d’una manera radical, per la creació d’espais que permetin una participació activa de la ciutadania en la gestió de la cosa pública, i per la capacitació, dinamització i professionalització del teixit associatiu dels municipis.

Sortim-nos-en junts!

06/08/2010

desafeccio

Fa uns dies, mentre feia temps prenent un cafè a un bar de Lloret de Mar, llegia a la premsa que la realitat ha superat les previsions més pessimistes del sector de l’automòbil. Mentrestant, de fons, un grup de jubilats de la taula del costat parlava sobre el poc carisma i lideratge dels polítics catalans. Tot això abans de fer dues entrevistes exploratòries a tècnics municipals que, en tots els casos, van esmentar la manca de recursos econòmics com a amenaça al desenvolupament immediat de les seves àrees. Ho tenim assumit, vivim temps de crisi, i no només econòmica, sinó també política i social.

Aquest és el context en el que començaran a treballar els nous governs locals a mitjans de l’any vinent, després de les eleccions. L’hauran de tenir molt en compte. Renovar-se o morir, diuen. En aquesta línia em sembla rellevant destacar alguns elements que crec que caldria no oblidar durant el disseny dels governs locals per a la legislatura 2011 – 2015.

Durant la dècada dels 90 les administracions locals van tendir a renovar el model de gestió intentant simplificar-lo, prenent de referència el sector privat (externalitzacions, gerències, planificacions estratègiques, etc.)  L’anomenada Nova Gestió Pública pretenia potenciar l’eficiència. El temps ha passat i, efectivament, les administracions públiques treballen millor que abans i més eficientment. Tot i això seguim amb poc prestigi i percebuts com a impotents per donar resposta a les demandes d’una ciutadania insatisfeta, sobretot perquè hem d’articular respostes complexes a necessitats complexes (i més en temps de crisi!)

Els nous governs locals han d’assumir la necessitat de superar la realitat actual i fer-li front. Segur que sense la maleïda crisi, amb més recursos i amb millors infrastructures seria més fàcil. Però tenim el que tenim i no per això hem de renunciar a plantejar o consolidar millores. El repte passa no tant per reduir i simplificar les administracions sinó per transformar-les ja que, com hem vist, es pot ser molt eficient però seguir sense resoldre les demandes dels ciutadans i ciutadanes.

La conclusió, prenent les reflexions del professor Quim Brugué com a referència, és que:

“Sols som impotents”. L’eficiència d’un professional, d’un servei, o d’una àrea sectorial no és suficient per construir les respostes que la societat ens reclama.

“La suma no suma”: Si ens limitem a sumar actuacions aïllades tampoc en farem prou. Està molt bé que un ajuntament disposi d’un pla d’habitatge, un d’inclusió social, un de joventut, un d’igualtat, un d’educació i un altre de desenvolupament comunitari, però si els fem i desenvolupem de forma separada la política social del municipi podria patir fortes contradiccions. No es tracta d’ajuntar el que fem separadament, sinó de fer quelcom nou junts.

“Fer-ho junts multiplica potencials”. El repte passa per com juntar-nos per multiplicar,…ho deixarem per al següent escrit al Neobloc ;-)