#Yeswecamp

#yeswecamp

Mentre escoltava la tertúlia de Can Basté sobre les concentracions d’indignats em tornava a preguntar: no és extrany que les mobilitzacions no s’hagin produit abans? És cert, tot requereix el seu temps, però ja en fa massa que vivim a disgust en el món de la incertesa i sense cap expectativa a la vista. Era d’esperar que el malestar s’acabés manifestant.

Al post “És l’hora de les idees” parlava de la necessitat de repensar la política, d’acceptar que res tornarà a ser com abans i de posar les bases per un procés d’adaptació a partir de la “intel·ligència col·ectiva”. I fer-ho des de l’escala local.  Les #acampades, en el fons, demanen una altra manera de fer, i  a més, indiquen un camí, la #democraciareal.

Més enllà de partidismes i del nivell d’impacte que acabaran tinguent les mobilitzacions ciutadanes (no crec que sigui poc, i menys amb la decisió presa per la Junta Electoral Central pel dia de reflexió), està clar que sense una voluntat política i institucional no és possible impulsar el canvi. El reclam de canvi s’ha impulsat des d’abaix. Per què no pot passar quelcom similar a nivell institucional? Els governs locals comencen una etapa complicada on la prioritat passa per refer els números i contenir-se. Ara bé, mentre parem el cop també podem dedicar part del temps a promoure reflexions col·lectives, per definir què volem ser a partir d’ara. Per redefinir-nos. Vaja, allò de a problemes globals, solucions locals.

El canvi és complex, però sembla clar que ha d’existir deliberació. De fet, el manifest reclama aquests instruments. I d’instruments, n’hi ha. No podem caure al parany de pensar que el canvi no és possible perquè no podem escoltar a cada un dels ciutadans. No es tracta d’això. Una altra cosa és que la trajectòria de la democràcia particpativa sigui curta i que, per tant, calgui un aprenentatge de governants i governats. Però, es tracta d’això, no? De repensar-se!

Tags: , , , , , , , , ,

Deixa un comentari