Article etiquetat com a ‘artur mas’

L’hora de la innovació

25/02/2013

participacio ciutadana

Ja fa temps que vivim en un context de dificultats i d’informacions negatives que ens recorden a diari les deficiències d’un sistema encallat. Però no ens podem quedar aquí. Davant aquesta situació comença a ser urgent prioritzar millores i certs canvis de mentalitat i de maneres de fer.

Des de Neòpolis estem conduint la dinamització de diferents espais de debat vinculats amb la promoció de la inclusió social en un escenari on, malauradament, s’ha socialitzat la vulnerablitat. Aquests espais ens estan servint per captar aportacions molt interessants. Per exemple, es parla de l’empoderament dels col·lectius en risc d’exclusió, de recuperar les lògiques comunitàries i reduir l’individualisme o d’aprofitar la disposició de temps i capacitats de moltes persones aturades. El treball en àmbits com el de la sostenibilitat, la gestió del territori o el desenvolupament local també ens estan oferint idees molt interessants en aquest sentit.

Estem convençuts que la situació actual és millorable però, alhora, que només es podran viure avenços si els nostres polítics (també els locals) comencen per ser valents i reconèixer que tenim problemes que cal afrontar des de la innovació. Perquè, d’idees i oportunitats n’hi ha.

En aquest sentit, em sembla interessant presentar-vos una síntesi d’un informe de l’IGOP, dirigit per Quim Brugué i anomenat “Els motors de la innovació a l’adminstració pública”:

  • El per què de la innovació:

La complexitat de les societats actuals provoca que les formes habituals d’afrontar els problemes i necessitats socials no funcionin. Aquest fet situa els orígens de la innovació en els anomenats problemes maleïts (la necessitat) i en els dèficits cognitius (el fracàs) que teníem a l’hora d’abordar-los.

  • El què de la innovació

Un cop reconegut que el que fèiem ja no serveix (saber superat) s’accepta la necessitat de generar noves idees (innovació substantiva) que ineludiblement caldrà materialitzar a través de nous instruments (innovació instrumental). S’identifiquen, doncs, dos ingredients bàsics per a la innovació: una nova filosofia i un nou mètode.

  • El com de la innovació

La innovació, més que disposar d’un protocol requereix d’un context que el propicïi (entorns innovadors: micro i macro) i d’unes palanques que el posin en marxa (motors de la innovació: superior, inferior, lateral i interior).

  • Resistències, resultats i sostenibilitat de la innovació

La innovació en les polítiques públiques ha de fer front a resistències (culturals, estructurals i dels actors), a l’obtenció de resultats (a curt i a llarg termini) i a la sostenibilitat de les polítiques innovadores (més que actuacions momentànies i espectaculars s’entenen com a sostenibles les actuacions duradores i discretes).

Des de Neòpolis us oferim suport per engegar processos reflexius que permetin promoure la innovació. Contacteu amb nosaltres i parlem-ne!

Alguns comentaris sobre la presa de possessió

27/12/2010

presa possessió

Ja tenim nou President de la Generalitat de Catalunya, el 129è. Artur Mas ha pres possessió del càrrec amb un discurs de més de 10 minuts que m’agradaria comentar:

En línies generals el discurs del nou President em sembla que ha estat a l’alçada. Per començar destaco positivament el fet que el President no hagi llegit. Durant els darrers anys aquest fet no era habitual. I em sembla que veure que un líder polític no llegeix en els moments importants transmet confiança.

El fet que Mas es senti privilegiat de ser President és més que normal, i aquest era el moment de dir-ho. Val a dir, però, que alguns moments del discurs m’han transmès certes sensacions que també em va transmetre el vídeo de campanya. Massa referències a sí mateix. El dia a dia de molts ciutadans i ciutadanes és fotut i no crec que sigui moment d’excedir-se a l’hora de repassar la trajectòria personal. Més aviat em sembla que no toca.

Tot i això, durant el discurs hem pogut veure la cara més humana de Mas quan ha reconegut que el que està vivint durant les darreres setmanes el té una mica “atabalat” i quan ha assumit que està en deute amb el pòsit de confiança rebut per part de la ciutadania.

El nou President també ha recordat que el context actual genera confusió i pors, i ha apel·lat a la responsabilitat col·lectiva parlant del “deure moral (de la societat catalana) d’aportar”. En aquest sentit, cal recordar que els nivells d’aportació de la societat catalana també dependran dels instruments i oportunitats que promogui el nou govern.

El discurs també ha servit per aclarir la seva essència com a líder. Més enllà de l’època de la resistència, Mas es defineix com un constructor d’una nova generació, i que forma part d’un engranatge històric. Em sembla encertat marcar perfil en aquest sentit. Fa massa temps que recordem als Pujols, Maragalls i González com a líders carismàtics a qui la seva biografia els va forjar. Això s’ha acabat, és cert. Ara cal, però, passar de les paraules als fets i demostrar que, efectivament, la nova generació que representa el President té capacitats per tirar el país endavant amb solidesa.

Les referències a la plenitud nacional també han aparegut. Era imprescindible. Altra vegada, però, aquest posicionament s’haurà de portar a la pràctica si no es volen frustrar expectatives ciutadanes. El President ha deixat clara la necessitat de ser pacients. I em sembla bé, però hem d’evitar que el viatge es converteixi en una travessia eterna. Les referències a la crisi econòmica, en canvi, han aparegut menys del que em pensava.

En definitiva, un discurs clar i entenedor, que genera expectatives i que simbolitza l’inici d’una nova etapa per Catalunya. Seria una llàstima que no siguem capaços de construir-la entre tots! Que així sigui depèn, primer de tot, del nou timoner.

28N, anàlisi de resultats

29/11/2010
eleccions 28n

3cat24.cat

El mapa que va mostrar TV3 on es visualitzaven els resultats electorals per comarques resumeix amb una contundència gràfica sense discussió l’inici d’una nova etapa a Catalunya, després de 7 anys d’una coalició de govern pluralista i d’esquerres.

eleccions 28n

3cat24.cat

La victòria de CiU és claríssima i, a diferència d’anteriors eleccions, ha fet perdre el protagonisme a l’aritmètica. Tot seguit presento una interpretació dels resultats partit a partit:

- CIU ha guanyat de forma clara les eleccions i ha obtingut 62 escons, quedant només a 6 de la majoria absoluta. Amb aquest escenari no li calen pactes de coalició per governar, i es converteix en el timoner que haurà de conduir Catalunya en un context de crisi galopant i d’ambicions nacionals emergents. En part, el tripartit li ha fet la feina i, igual que va fer Rossell a Can Barça, ha optat per una campanya cordial i sense tensions que no l’allunyessin d’una victòria clara vaticinada des de feia temps. Sincerament, crec que aquest discurs prudent i seriós (diferent que en d’altres campanyes) ha fet que molts electors hagin apostat per ells per fer front a dos grans reptes; la superació de la crisi econòmica i un avenç en termes d’ambició nacional més des de la prudència que des de les grans declaracions d’intencions. Em sembla bé que el Sr. Artur Mas parli d’humilitat i d’unir esforços. Caldrà veure com condueixen aquesta nova responsabilitat i si són capaços de no frustrar les expectatives d’aquells que els han votat.

- El PSC ha patit els pitjors resultats de la seva història. Ha perdut 9 escons i més de 225.000 vots. Aquest és el preu que han pagat com a líders d’un govern que no ha satisfet a la ciutadania gestionant la crisi, però també pel fet d’haver apostat per un missatge ambigu durant la campanya, transmès per un líder amb poques habilitats comunicatives, on quedava clar què no són (ni de dretes ni independentistes) però poc clar què volen ser. Precisament, aquesta serà la pregunta que s’haurà de respondre el partit, què volen ser a partir d’ara un cop Montilla ha anunciat que deixarà de ser Secretari. També cal destacar que la diferència d’escons entre CiU i PSC s’ha triplicat, passant d’11 a 34 escons, la qual cosa demostra que un cara a cara, tot i el seu atractiu mediàtic com a fórmula de discussió d’idearis, no hagués estat just.

- ERC ha reduït a la meitat el percentatge de vots obtinguts (passant del 14% de 2006 al 7%) i n’ha obtingut menys que el fins ara “soci petit” del tripartit (IC-V). Han passat de ser “la clau” a ser la cinquena força política al Parlament. La patacada, doncs, és considerable i, des del meu punt de vista es déu a tres elements claus: el fet d’haver format part d’un govern poc sòlid en temps de crisi, les lluites internes i la segregació del moviment independentista (històricament capitalitzat per ERC) i el descontent que ha generat a molts dels seus votants la percepció d’haver prioritzat l’eix esquerra per davant de les ambicions nacionals mentre han estat governant. Crec que és imprescindible una reflexió intensa en aquest termes.

- El PPC ha estat capaç de superar el límit històric de 17 diputats marcat per Vidal-Quadras l’any 95. Crida l’atenció el fet que, igual que fa 15 anys, el PPC obté grans resultats a Catalunya abans d’una més que probable victòria del partit a les eleccions estatals. La progressió que ha viscut el PPC té a veure, en part, amb els vots que han rebut d’electors que han anat a votar en clau espanyola. És a dir, contra Zapatero. També han capitalitzat part de la davallada del PSC com a líder del govern tripartit que ha gestionat la crisi fins ara. L’ascens, però, s’ha produït en un context de victòria claríssima de CiU, la qual cosa esvaeix qualsevol opció de pacte per accedir a un govern de dretes. Personalment, la campanya del PPC no m’ha semblat gaire exemplar, tot i que aquest fet no ha afectat als seus resultats.

- IC-V també ha vist reduïda la seva representació parlamentària, perdent més de 52.000 vots i baixant de 12 a 10 diputats. Tot i això han passat a ser la quarta força política i són el partit que menys a patit la davallada del govern de coalició. Però la davallada, l’han patit, no ho oblidem. Joan Herrera ha fet una campanya on ha anat de menys a més, però poc tenien a fer a partir del moment que el PSC va descartar el tripartit com a fórmula de govern per a la propera legislatura. Em quedo amb una proposta d’Herrera durant la campanya, la d’avançar-se a la propera crisi global, l’energètica.

- C’s ha aconseguit consolidar-se al Parlament, augmentant en gairebé 16.000 vots els resultats de 2006 però seguint amb 3 diputats a causa dels criteris d’homogeneïtat territorial que estableix la Llei d’Hondt. Més enllà dels temes que fonamenten el seu argumentari (llengua, constitució,…) la seva consolidació constata un nou escenari parlamentari que obre les portes a nous partits creats “des d’abaix”.

- SI de Joan Laporta ha aconseguit el 3,28% dels vots i 4 diputats. El seu missatge és clar i no admet confusions, la qual cosa ha cridat l’atenció d’una part dels votants independentistes farts d’ambigüitats i amb ganes d’un full de ruta clar i contundent. És clar que la repercussió mediàtica del seu cap de llista i la claredat en el discurs i seriositat mostrada per persones com López Tena han tingut molt a veure amb els resultats obtinguts. La seva consolidació i del que representen dependrà de la feina que facin durant els propers 4 anys i, sobretot, de com la facin.

Aviat publicaré un nou escrit (més breu) amb reflexions més generals sobre el 28N (participació, reaccions, reptes de futur,…)