Article etiquetat com a ‘Catalunya’

Tòpic 6: Les decisions les han de prendre els governs, no els ciutadans

14/10/2015

puzzle

Aquells que afirmen que la participació ciutadana erosiona la legitimitat democràtica demostren no haver entès bé els objectius fonamentals dels processos participatius. És clar que les decisiomns les han de prendre els governs i no els ciutadans.

Cal tenir molt clar que quan parlem de democràcia deliberativa i de participació ciutadana no estem posant en dubte qui governa (la qual cosa es decideix a través dels processos electorals). La qüestió, doncs, no es centra en qui governa sinó en com governa qui governa.

Les decisions sempre les prendrà el govern (només faltaria). El que ens aporta la participaticipació ciutadana és un complement als processos de presa de decisió . Els governs que aposten per la participació, doncs, no estan entregant el poder de decisió als ciutadans. El que fan és garantir el dret a estar informats, a ser consultats i a prendre part a la ciutadania, amb la finalitat de dotar de més intel·ligència les seves decisions.

Posem per cas que un ajuntament té previst millorar un espai públic determinat. Una plaça, per exemple. La decisió de tirar endavant la reforma urbanística és del govern. És més, les característiques definitives d’aquesta reforma també són una decisió governamental. El que ens aporta la participació és un enriquiment del procés de definició de la reforma, i un empoderament de la ciutadania; mitjançant la promoció d’espais d’informació i diàleg els processos participatius ens permeten recollir visions i consideracions d’aquells que viuen, treballen o mantenen relacions socials a l’espai públic que el govern ha decidit millorar.

La participació, cuinem-la a foc lent

01/07/2015

fuego

Ara que s’ha iniciat una nova legislatura als ajuntaments del nostre país, em sembla pertinent exposar una sèrie de reflexions entorn la promoció de la participació ciutadana al món local. Anem per pams:

EL QUÈ. Són molts els governs municipals que inicien la legislatura plantejant-se com a un dels objectius de mandat la promoció la participació de la ciutadania en els afers públics locals (pressupostos participatius, projectes de reforma i millora d’espais públics, ordenació urbanística, planificacions estratègiques, consells ciutadans, etc).

Bona notícia.  Per tal que qualsevol experiència participativa reeixeixi cal, d’entre d’altres, una aposta ferma dels responsables polítics. Els lideratges són claus, i sembla que la participació s’ha guanyat un lloc predominant en l’agenda de molts alcaldes i regidors.

EL PER QUÈ. Si una cosa ha quedat clara durant els darrers temps és que cal modificar les maneres de fer política. Actualitzar-la, si més no. I aquesta revisió passa, d’entre d’altres, per obrir espais i canals de diàleg i deliberació que permetin reduir la tan comentada distància entre polítics i ciutadans, entre l’administració i els administrats.

Una altra bona notícia. L’aposta per la participació permetrà, efectivament, reduir aquest distanciament, ja que complementarà les directrius polítiques i els criteris tècnics a través de les consideracions d’una ciutadania que no deixa de ser “experta” de la quotidianitat local (perquè hi viu, hi treballa, la pateix, la gaudeix, s’hi relaciona, etc.)

EL COM. En el terreny del com fer-ho és on apareixen els dubtes. Passar “del paper al carrer” no és mai fàcil. Apostar per la participació a seques no garanteix una aproximació màgica i instantània dels veïns i veïnes cap a l’ajuntament. Organitzar un procés participatiu com a acció aïllada no és suficient.

La participació ciutadana l’hem de cuinar a foc lent, i evitar el minut de microones. La raó és molt simple; hem d’adquirir hàbits. I els hem d’adquirir tots, governants i governats. De mica en mica, fent-ho ben fet, i mostrant la utilitat dels processos visualitzant-ne els resultats. Malgrat pugui semblar una evidència, cal partir de la idea que no és possible consolidar un nou model de fer política d’un dia per l’altre:

  • Els polítics hauran d’assumir la necessitat de variar els ritmes. Efectivament, els processos participatius alenteixen els processos de presa de decisió. Però, a canvi, els enriqueixen.
  • Els tècnics hauran d’habituar-se a complementar els seus criteris amb les aportacions ciutadanes. I habituar-se a treballar transversalment amb d’altres àrees municipals.
  • I els ciutadans hauran d’entendre que participar no té res a veure amb una carta als Reis Mags. Els ajuntaments gestionen el bé comú, i els processos participatius són espais on, a part de convèncer als demés, hem d’aprendre a ser convençuts i a opinar amb lògiques col·lectives i no només des de visions particularistes. Es tracta d’arribar a consensos, i no d’imposar visions personals.

Procés català i intel·ligència col·lectiva

08/10/2014

Vagi per endavant que amb aquest article pretenc, simplement, aprofitar el Neobloc per ordenar un seguit d’idees que, personalment, em volten pel cap darrerament.

Dret a votar i heterogeneïat

Voldria començar la meva reflexió (humil i subjectiva) recordant una evidència; el context actual a Catalunya és molt complex, i es va tensionant a mesura que s’apropa el 9N. En aquest sentit considero imprescindible que qualsevol posicionament, opinió o valoració en relació al procés parteixi d’aquesta premissa; la complexitat. Malauradament, no sempre és així. Caldria que ens recordem que no tot és blanc o negre. El blanc té molts matisos. I el negre també. “Vull un país amb diversitat d’opinions”.

Darrerament em pregunto què passa amb la suma de matisos entre els que recolzem la consulta. Sóc dels que pensa que la força del procés català rau en el fet de ser un moviment que s’ha articulat de baix a dalt. I no al revés. Per tant, el rol de la societat civil ha estat, és i haurà de ser clau en el seu desenvolupament. Un dels grans actius dels que disposem, al meu entendre, és la diversitat de punts de vista que s’hi sumen. En un moment on tot és més a prop convé recordar la necessitat d’aprofitar-ho. Considero que el fet que els partidaris a votar facin valoracions diverses sobre com avança el procés és una gran notíca. Ens enriqueix.

Regles i expectatives

Fa pocs dies, Joan Font, escrivia un article on exposava la necessitat de disposar de regles clares i expectatives realistes. Neòpolis treballa en la dinamització de processos de participacio ciutadana, i no puc estar més d’acord amb aquest requisit.

Ara bé, també considero imprescindible recordar que en aquest procés el context és extraordinari. Els qui estem a favor de la consulta –una part àmplia de la ciutadania dins la qual una majoria legítima és partidària a la independència- topa amb la negativa d’un Estat que no li reconeix el dret a l’autodeterminació.  Amb aquest context, garantir regles clares i expectatives realistes es complica. No tenir-ho en compte esbiaxaria l’anàlisi.

Això no vol dir, però, que s’hagi d’oblidar la necessitat de garantir regles clares i expectatives realistes. Només faltaria. S’està definint un camí per donar resposta a una demanda amplíssima sobre un tema absolutament trascendent i que afecta al conjunt de ciutadans i ciutadanes de Catalunya. De fet, tenir-ho en compte crec que va a favor del procés. És un element més per legitimar-lo. Una possibilitat de fer-ho bé. Però no és gens fàcil. No ens fem trampes al solitari, Catalonia is not Scotland. Per tant, no es pot esperar un procés com l’escocés, però tampoc cal descartar emmirallar-s’hi per semblar-s’hi el màxim possible malgrat la negativa, que tampoc és gens fàcil.

L’endemà de la consulta

No és una mostra representativa, ho sé, però tots els indecisos amb els qui he parlat expressen legítimament dubtes sobre les expectatives. Sobre l’endemà. D’entre d’altres, aquest és un element clau del procés. Se’n hauria d’estar parlant encara més, de les expectatives. La qual cosa no va en detriment ni de cimeres, ni de fites, ni de mocions de suport. Està clar que s’ha generat molta infomació al respecte. I que la informació és un dret i també un deure. En sóc conscicent, però també sé que molta de la gent que no està politizada segueix amb dubtes evidents sobre l’endemà.

L’ANC fa una feina molt legítima i potent d’informació i mobilització.  De fet , mostra la força dels qui han empès per engegar aquest procés i la voluntat de defensar, amb tot el dret, un posicionament de forma cívica i constructiva. Però l’objecte del debat, la independència, és cosa sèria i personalment trobo a faltar més espais de debat neutrals on es contraposin posicions sobre l’endemà. Reitero, crec que legitimaria el procés i que els que hi estem a favor ho hem de tenir en compte. Però, alerta, perquè el context no ho posa fàcil. Sobretot perquè la majoria d’actors que no són partidaris de la independència no han optat per defensar el No a la independència sinó el No a consultar a la ciutadania. Reclamar expectatives realistes sense tenir això en compte també esbiaxa l’anàlisi.

I acabo fent una reflexió sobre el pronòstic del resultat d’una eventual consulta (sigui quan sigui). Font en parla al seu article, i té tota la raó quan exposa que, en una votació sense precedents entre la població, la decisió de vot es veurà influida per factors de tot tipus (sentimentals, passionals, ideològcs, econòmics, etc). Objectivament s’ha de tenir molt clar que el resultat és incert. I precisament per això, ser capaços de debatre amb calma sobre l’endemà des del realisme i l’equilibri (sense eufòries però també sense missatges de la por) es converteix en una variable importantíssima en aquest procés històric que estem vivint els catalans.

Figueres i la Tercera Revolució industrial

05/11/2013

icrea_1

Article publicat al setmanari l’Hora Nova, el dia 29/10/2013

L’època del creixement desmesurat i dels canvis constants ja forma part del passat. Probablement, la crisi econòmica actual s’interpretarà d’aquí uns anys com l’inici d’una nova època a les societats desenvolupades del món occidental. Mentrestant, ens hem de replantejar bona part dels elements que han caracteritzat el model social, econòmic i territorial dels nostres pobles i ciutats.

El sociòleg i economista nord-americà Jeremy Rifkin analitza i proposa alternatives per afrontar aquesta transició a “La Tercera Revolució Industrial. Com el poder lateral està transformant l’energia, l’economia i el món”. De l’assaig de Rifkin se’n desprenen reflexions interessants que poden esdevenir una bona guia per a les administracions públiques (també les locals) a l’hora de planificar el futur. La idea de fons per afrontar el canvi d’època és clara: com a les anteriors revolucions industrials la transformació comença quan una nova tecnologia en el camp de la comunicació convergeix amb uns sistemes energètics que també són nous. A la primera revolució industrial convergiren el vapor i l’impremta. A la segona, la comunicació elèctrica i els motors de combustió. Ara és el torn d’internet i les energies renovables.

L’abast de la transformació, doncs, és més ampli del que molts poden pensar. No parlem només d’instal·lar plaques solars (que també) sinó, com explica el Doctor en biologia i sociòleg Ramon Folch, de vetllar per una correcta gestió ambiental de les ciutats garantint l’activitat socioeconòmica, la qualitat ambiental urbana i la vertebració del territori productiu, i evitant el deteriorament de la perifèria urbana. La crisi econòmica suposa, per tant, una oportunitat per impulsar l’anomenada Tercera Revolució Industrial. I els governs locals són les administracions idònies per a desenvolupar estratègies i planejaments que apostin per les energies distrubuïdes i l’economia verda, i per lògiques col·laboratives que garanteixin el benestar de la ciutadania i la sostenibilitat territorial, en detriment del model centralitzat, jeràrquic i vertical imperant avui.

Amb aquest repte transformador com a referència, l’Ajuntament de Figueres inicia la revisió del planejament urbanístic. El projecte pretén assumir la necessitat d’una transformació que es començarà a dibuixar en un context de crisi econòmica i entenent l’espai públic com un espai viu que forma part dels drets i relacions socioeconòmiques dels ciutadans. És per això que només amb un debat obert entre administracions, empreses i societat civil s’aconseguirà la tracció necessària per a què la transició sigui possible. Cal aprofitar una eina de planejament com el POUM per posar les bases d’un canvi que no ens podem permetre esquivar. Es tracta d’avançar-se als esdeveniments i aprofitar el planejament per afrontar amb garanties el futur que ve.

La implicació de la ciutadania esdevé clau. És per això que l’Oficina del POUM dinamitzarà diversos tallers participatius temàtics on es debatrà entorn el futur de la ciutat. Perquè, com deia el polític alemany Herman Scheer, el major i més important potencial per al canvi energètic són els éssers humans.

GERARD QUIÑONES i MACIÀ.

Soci-Director de Neòpolis i responsable del Programa de Participació Ciutadana durant la revisió del POUM de Figueres

#Neobaròmetre “Reflexions sobre el món local” Cap. 8: Innovar o morir

23/05/2013

Vuitè i darrer capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals.

El politòleg i co-fundador de Neòpolis Gerard Quiñones exposa els ingredients necessaris per innovar en l’àmbit públic, s’identifiquen els principals enemics de la innovació, i es presenten dues propostes concretes adreçades als ens locals per a promoure-la.

Des de Neòpolis us convidem a opinar i a compartir el vídeo.

#Neobaròmetre “Reflexions sobre el món local” Cap. 4: Governs de coalició

25/04/2013

Quart capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals.

El quart capítol recull els punts de vista del politòleg Xavier Pastor sobre els governs de coalició, el lideratge i la transversalitat.

Des de Neòpolis us convidem a opinar i a compartir el vídeo.

Anàlisi del #DebatTV3

19/11/2012
participacio ciutadana

www.tv3.cat

Sense sorpreses:

El debat d’ahir va servir per constatar els posicionaments ja coneguts per tots aquells que han tingut un mínim interès per la política catalana des de l’11 de setembre. Era d’esperar que no es produís cap sorpresa ni cap gir argumental en un debat televisat.

Debat a 7:

He llegit algun tuit lamentant el desordre que es produeix en un debat electoral amb 7 participants. No ho comparteixo. Certament un debat entre 7 és més complexe que un debat entre 2 o 3, però és extremadament més democràtic i just donar veu a tots i no només a uns quants, només faltaria.

Candidats:

Al Sr. López Tena no se li pot demanar més claredat en el seu discurs a favor de la independència. Agradi o no, el seu missatge fuig d’ambigüitats i és contundent. Poques dades però molt concises i entenedores. Tot i això dóna la sensació que amb punt menys “d’agressivitat argumental” ell i el seu partit podria endur-se més vots.

No es pot obviar que el Sr. Rivera parla de canvis a la Llei Electoral, de transparència i de rendició de comptes (tot i que cal fer-li notar que els partits de l’Espanya on es vol quedar no estan per aquestes coses). S’ha convertit en l’opció unionista alternativa al PP de les retallades i de Bankia. La falca en castellà és legítima, però ja no crida l’atenció. Al minut final va ser, volgudament, més suau del que s’esperava; cap referència a “l’aixecament de fronteres”.

El Sr. Junqueras va fer de professor universitari. El seu to pedagògic i el seu missatge complementat amb exemples pràctics no deixen dubte que sap el que vol. Va deixar molt clara la seva voluntat d’acords i d’esdevenir “soci”. Per si algú encara no ho havia sentit abans ara ja segur que tots sabem el què li deien els col·legues del Parlament europeu: You need a democratic mandate. En algun moment del debat va quedar en segon pla i amb poca presència. Tot i això a ningú li queden dubtes sobre les seves propostes.

El Sr. Herrera va ser el candidat que més i millor va defensar les polítiques socials i la necessitat de no centrar el debat exclusivament en la qüestió nacional. La defensa nítida del dret a decidir li permet centrar els esforços argumentals en les polítiques per a les persones i mediambientals. En ocasions es va mostrar excessivament alterat. Un comportament que s’allunya de la seva imatge quotidiana de diputat serè que arriba amb bicicleta al Parlament.

De la Sra. Sánchez Camacho destacaria la seva capacitat de traslladar amb convicció i fermesa el seu missatge. El problema el tens quan depens del Sr. Rajoy i del seu govern cada cop més deslegitimat. Per exemple, parlar de suport a les pimes i autònoms o de la creació de llocs de treball no casa amb la Reforma Laboral. L’estratègia es basa en un atac frontal a Artur Mas i al procés que ha engegat, i en aconseguir els vots d’aquells que no es volen ni plantejar el dret a decidir.

El Sr. Navarro personifica la situació actual del PSC. L’escenari actual a Catalunya sembla que els ha agafat amb la cama canviada, i al debat es va notar. La seva situació física al debat li permetia submergir-se al seu propi anunci de campanya (on fa de Will McAvoy a la primera escena de la serie The Neewsroom). L’esforç per erigir-se com una opció intermitja entre PP i CiU perd pes a partir del moment que l’opció proposada és vista com a impossible per uns i altres (de fet, aquesta impossibilitat té molt a veure en que una part dels catalans es plantegi el dret a decidir).

Per acabar, el Sr. Mas va ser capaç de no alterar el seu rol de líder de l’eix nacional. Fins i tot la seva posició (de costat a càmera i mirant a la resta de candidats) reforçaven aquesta sensació. Gairebé tot el que va dir ja ho havíem sentit i/o llegit (al marge del termini pactat amb Junqueras, Herrera i Laporta per negociar el pacte fiscal). El seu lideratge es debilita quan es parla de l’Estat del Benestar. Deixa molt clara la impossibilitat d’evitar les conseqüències de la reducció del dèficit, però fuig d’estudi quan se li reclama més mà esquerra i justícia a l’hora d’aplicar les retallades. Milloraria si certes reaccions fossin més properes i menys distanciades de la resta de mortals perquè ,…ningú té la veritat absoluta.

Neobaròmetre: 25N

12/11/2012

25N

Neòpolis engega un nou Neobaròmetre. Els Neobaròmetres són estudis propis vinculats amb qüestions socials i polítiques a Catalunya. Aquest cop ens centrem, com no podia ser d’altra manera, en les eleccions catalanes previstes pel proper 25 de novembre. Ens hem proposat plantejar diferents preguntes sobre qüestions claus de país als candidats dels 7 partits amb representació al Parlament de Catalunya. I ho farem a través de Twitter.

La finalitat de l’estudi és doble:

- Per una banda, conèixer les propostes i opinions dels candidats sobre temes transcendents per al futur del nostre país. Mes enllà de la qüestió nacional (eix clau de la campanya, i amb els posicionaments dels partits definits i coneguts per tots) el VIè Neobaròmtere pretén recollir de forma sintetitzada les prioritats i propostes que ens plantegen els candidats.

- D’altra banda, l’exercici també servirà per mesurar l’ús que li donen les candidatures al Twitter, i fins a quin punt esdevé una eina real d’interlocució directa amb l’electorat durant la campanya electoral.

Durant els propers dies anirem enviant preguntes als candidats a través de piulades que contindran l’etiqueta #neobaròmetre25N. Hem preparat un total de 10 preguntes relacionades amb temàtiques que poden ser d’interès per als electors (rol dels governs locals, transparència, infraestructures, inclusió social, ocupació,…)

Un cop s’hagin rebut les respostes procedirem a analitzar-les sintèticament i a presentar els resultats al Neobloc. Us animem a seguir el procés i a fer-ne difusió.

Ctrl+Alt+Supr

24/08/2012
http://skwmania.blogspot.com.es

http://skwmania.blogspot.com.es

Tot sembla indicar que ens espera una tardor dura. Haurem de seguir entomant els efectes de l’austeritat i la indiferència davant un increment alarmant de les situacions d’exclusió social.

I mentre esperem que s’esgoti aquest mes d’agost anem generant debats estèrils sobre com i qui ha de participar a la manifestació de l’11 de setembre, sense tenir en compte el que escrivia el professor Salvador Cardús fa pocs dies al diari Ara: “El problema d’haver de recórrer a aquest mecanisme d’excepcionalitat en una societat democràtica és que en els sectors més implicats es generen unes grans expectatives que després solen frustrar-se per la manca d’efectivitat d’un gest que ha costat déu i ajuda d’organitzar”. També a finals d’agost el dubtós projecte d’Eurovegas, liderat pel qüestionable Sr. Andelson torna a l’actualitat gràcies al read my lips de la Sra. Aguirre. Mentrestant, a Catalunya, ja s’han destruït mig milió de llocs de treball des del 2007 (segons dades de l’EPA).

Fa la sensació que l’actualitat del dia a dia ens segueix amagant el bosc. Els ciutadans i ciutadanes observem impotents com cada dia és pitjor que l’anterior i millor que demà. El temps corre, i les desigualtats socials es van accentuant de forma vertiginosa. El sociòleg Zygmunt Bauman no es cansa d’explicar que el problema actual és de dimensions globals, i que no ens en sortirem sense crear una superestructura que sigui capaç de reconduir una situació que els Estats-Nació no poden ni saben vehicular.

Vivim un canvi d’època, no una crisi! Es tracta de revisar els principis en els que es basa la democràcia, i no de retallar-la. Es tracta de transformar les administracions, i no d’aprimar-les. El repte és faraònic i esdevé del tot incomprensible que encara no ens hi haguem posat.

Davant aquest escenari torno a insistir en la necessitat de no quedar-nos de braços creuats. La dimensió global del problema i les injustícies de l’austeritat ho posen certament difícil, però és el que hi ha. Calen accions per generar més ciutadania, per innovar a petita escala, per potenciar valors com el civisme, el consum responsable, la solidaritat social o la sensibilització mediambiental. Accions d’abast local, sí, però massives.

Algú pot pensar que parlo d’una utopia. Però em sembla que no queden més opcions que fer un Ctrl+Alt+Supr per começar a passar de la indignació a l’acció i per generar canvis des de baix.

Canvis des de baix

07/08/2012
participacio ciutadana

http://petitagranllagosta.blogspot.com.es

Mentre mig país fa vacances…

A Espanya, el govern Rajoy demostra dia a dia una manca de lideratge evident. Pel que sembla, no s’han adonat que estan governant en un context de canvi d’època. De fet, fa temps que se’ls hi nota poca capacitat d’anàlisi. Només cal repassar el seu programa electoral, recordar la relació directa entre l’agenda del govern i les eleccions a Andalusia, o recuperar les diverses declaracions arrogants del President espanyol dirigides a les institucions europees. Així estem…

A Catalunya la cruesa de les retallades (molt anteriors a les aplicades des de la Moncloa, no ens n’oblidem) i les diferències d’arrel amb Madrid col·loquen en un segon pla les aspiracions nacionals i la definició d’un full de ruta. De moment, d’expectatives de futur poques. Massa ambigüitats. I a sobre, se’ns crema l’Empordà!

Mentrestant, millor que ens agafem uns dies de vacances i desconnectem per un moment. Millor que agafem forces i assumim que la responsabilitat per afrontar la situació és de tots. Ha quedat demostrat que esperar solucions dels de dalt no ens porta enlloc. Els temps que vivim deixen clara una cosa; han de canviar molts hàbits i maneres de fer. Ens hem de reinventar. En aquest sentit, el valor de les accions a escala local i la recuperació de les lògiques de col·lectivitat poden ser molt útils.

Com? Els dèficits del model de societat que ens ha dut a la crisi, precisament, ens poden marcar el camí. Millorar i repensar àmbits com el de la sostenibilitat ambiental, la responsabilitat social de les empreses, la participació ciutadana o la igualtat i solidaritat entre col·lectius ens pot obrir moltes portes. Tots i totes podem aportar idees, engegar projectes o variar hàbits en aquesta línia. És hora de començar a donar lliçons de baix a dalt, perquè la credibilitat dels de dalt fa temps que està tocada. Des de Neòpolis ja ens hi hem posat, t’apuntes?