Article etiquetat com a ‘Catalunya’

Tot està per fer?

29/07/2011

participacio ciutadana

Llegeixo al portal web del Diari Ara, sense gaire sorpresa, que el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, ha anunciat que les eleccions avançades se celebraran el 20 de novembre. Sincerament, més que una bona notícia em limito a afirmar que ja està bé, que quan abans millor. I diria que no sóc l’únic que ho pensa. Es faria etern esperar el mes de març. En tot cas, haurem de veure quines perspectives ens genera el nou govern. Viurem, altra vegada, unes eleccions en temps de crisi. I ja ens podem imaginar qui en traurà profit, encara que sigui per demèrit dels contrincants. Les perspectives són aquestes. És el que hi ha.

Fa poc, mentre dinava amb un periodista empordanès, compartíem una percepció: fa la sensació que existeix un clima de desencís i desànim generalitzat pel que fa al futur més immediat del nostre país, derivat de múltiples elements com la desafecció envers la política, la decepció produïda per la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, la difícil situació de crisi econòmica que estem patint o la inexistència de lideratges que ofereixin expectatives de millora.

De ben segur que l’actualitat descrita pels mitjans de comunicació també ajuden a engreixar aquest desencís social. Des de fa temps escoltem a la ràdio, mirem als noticiaris o llegim al diari notícies vinculades amb la corrupció, amb mobilitzacions sectorials en contra les retallades, amb la reculada i la necessitat de replantejar-se de l’esquerra catalana en general, plans de xoc a municipis per fer front a greus situacions financeres o notícies que fan pensar que a Catalunya fem més esforços que d’altres a l’hora de seguir les directrius europees pel que fa al control del dèficit.

Tot això no vol dir que no existeixin bones idees, projectes i iniciatives que permetin creure en una bona adaptació a un nou model (que no en una recuperació en relació a la situació de fa pocs anys, que no es repetirà). N’hi ha molts de ciutadans i sectors professionals i productius que són proactius i que s’estan repensant amb èxit. Però des d’un punt de vista general tinc la sensació que el desencís i el desànim són més presents del que convindria. Per tirar endavant, per readaptar-nos cal (deixeu-m’ho dir), “trempera general”.

Sovint, un fragment de la cançó “Neix un mon dintre l’ull“, dels Mishima, m’hi fa pensar, en tot això:

“Potser ens hauríem de preocupar.
Permetem que totes les coses que hauríem d’haver resolt
no les hem resolt encara.
Poc a poc se’ns ha anat acumulant la feina i tot està per fer.
I les promeses, sobretot les que mai ens vam dir,
de tant secretes, de tant callades, encara s’han de complir,
si és que s’han de complir algun dia.
Que mai hem plantat cara els nostres somnis
però tampoc als problemes que arrosseguem de fa temps.
Què volem ser, què volem dir, qui volem ser?
Si ho tenim clar com ho hauríem de fer?
amb qui podríem comptar? comptes amb mi? compto amb tu?”

Potser el millor serà que agafem forces durant les vacances i que ens sumem tots (empreses, ciutadans, emprenedors, polítics, entitats,…) a promoure un canvi col·lectiu. Substituint el desencís pel coratge. Aportant el que tenim i el que som. Sense esperar que siguin els demés els qui ho facin.

Un Govern perseguit per les protestes

14/06/2011
participacio ciutadana

Concentració de protesta a la Plaça Sant Jaume. Font: Diari Ara

Transcric un reportatge publicat pel diari Ara el passat diumenge 13 de juny, on apareixen opinions del sociòleg Daniel Tarragó (Soci-Director de Neòpolis) sobre les protestes socials a Catalunya:

Protestes de sota les pedres. Concentracions a les portes de centres de salut i ensenyament, puntualment, cada dimecres. Petites irrupcions de ràbia que col·lapsen, per sorpresa, l’activitat de les universitats, com la que dilluns passat va impedir l’acte d’inauguració de les obres de fusió de les facultats d’Economia i d’Empresa a la Universitat de Barcelona . Indignats esperant el conseller d’Interior, Felip Puig, a les portes dels actes per sorprendre’l amb crits de “dimissió”. Pancartes recriminant la política de Boi Ruiz a les parets dels hospitals. El Govern conviu, des de fa mesos, amb la mobilització permanent. El malestar és al carrer.

Miniprotestes i manifestacions massives com la del sector públic del 14 d’abril o la de Democaràcia Real Ja! del 15 de maig, que encara té reminiscències en forma d’acampades. En els menys de set mesos de govern de Mas, el degoteig de protestes ja s’ha revelat com la seva gota malaia. Es tracta de reaccions que es retroalimenten i que exerceixen un marcatge sobre el president i els consellers. Dues protestes amb poder mediàtic al dia, de mitjana, si es mira el retrat d’aquesta última setmana.

Els indignats -també mestres i personal sanitari- avisen: la tardor serà calenta. I, de fet, la primavera ja ho ha estat. Però, com es viu tota aquesta demostració de ràbia des de l’altra banda de la barrera? Segons fonts de presidència, les protestes amb què el Govern topa dia sí, dia també, responen al fet que “ens trobem en un moment complicat” i que “la població identifica que s’estan fent coses, s’estan prenent les decisions que no es van prendre en el seu moment”. Protestes al marge, situen en els resultats de les eleccions municipals “l’autèntic termòmetre” de la seva gestió. De fet, les mateixes fonts remarquen la importància que els manifestants s’apleguin a la plaça Sant Jaume, a les portes de la Generalitat, com a “símptoma que hi ha un Govern que decideix i que és identificable”. Es tracta, però, d’una convivència complicada, com va poder comprovar en primera persona el conseller de Salut, Boi Ruiz, en la seva visita de divendres a l’Hospital Clínic.

Què tenen en comú tantes protestes? El xup-xup de malestar acumulat els últims mesos, potser anys. Aquesta és la resposta automàtica del sociòleg i soci fundador de la consultora Neòpolis, Daniel Tarragó, que situa en la crisi econòmica i social l’element vehicular de les manifestacions, perquè “s’estan amenaçant un benestar ja qüestionable i els serveis bàsics”. El fet diferencial entre totes aquestes proves de malestar, segons Tarragó, es troba en l’abast de la mirada. Així, mentre els indignats fan una crítica d’àmbit global contra un sistema que consideren ple de mancances, altres col·lectius enfoquen les seves ires a punts molt més concrets, com ara les amenaces al sistema públic de salut o ensenyament. “Tot, però, neix del mateix descontentament i es retroalimenta”, apunta.

El punt de partida, segons aquest sociòleg, és el descontentament amb una manera de fer política “pròpia dels segles XIX i XX, que ja no s’aguanta i que deixa els governs amb moltes dificultats per governar”. Els principals impediments que apunta són, en primer lloc, que les autoritats governen amb perspectiva local problemes que són “clarament d’àmbit global i que requereixen coordinació supranacional”. En segon lloc, que s’estan fent polítiques a mitjà i llarg termini quan els problemes ja són aquí. I, finalment, el fet que el ciutadà “només voti cada quatre anys i que, a més, els polítics donin comptes de la seva actuació als partits i no al poble”. Per tot això, considera que la política no està satisfent els ciutadans i que la “democràcia hauria d’avançar cap a formes deliberatives”. Això sí, remarca que si es demana la participació ciutadana per a la presa de decisions no pot ser per a assumptes de baix interès, sinó que “cal qüestionar sobre els temes candents, com ara les retallades, que podien haver estat més negociades”. Ara el següent pas en la ruta dibuixada pel descontentament és, segons Tarragó, que el debat de les acampades amari els partits: “O canvien les formes de fer política o no hi haurà solució”.

Els membres del moviment 15-M, tot i rebutjar d’entrada la constitució com a partit polític, també busquen noves formes de vertebrar una indignació latent. Hibai Arbide, membre del moviment i de l’acampada de Barcelona, explica que les manifestacions de ràbia d’aquests dies responen a l’evidència que “vivim pitjor del que van viure els nostres pares i no és un problema generacional, sinó del sistema”. El que tenim ara és, doncs, una presa de consciència col·lectiva, remarca.

Terreny preparat

Carme Navarro, secretària general de la federació de sanitat de CCOO, resumeix que les lluites en el sector de la sanitat ja fa temps que es couen, que van engegar l’estiu passat amb els primers indicis de retallades. “Hem preparat molt el terreny amb treball previ a la comunicació oficial de la tisorada -explica-, i ara tot bull”. Des de Metges de Catalunya , el secretari general, Antoni Gallego, apunta que les protestes al carrer s’expliquen per una raó clara: “Estem tots molt enfadats i no és per un factor en concret, sinó per un de global”. Com a passos endavant assenyala que totes aquestes manifestacions ensenyen una altra manera de funcionar: la del debat, la igualtat i la no-violència.

Des del camp de l’educació, la portaveu del sindicat USTEC, Rosa Cañadell, explica que les protestes dels indignats i les reivindicacions del sector de l’educació no estan lligades però sí que funcionen com a “reforç mutu”. El perquè de tanta protesta el té clar: “Se les han guanyat a pols amb un dels atacs més forts que es recorden contra un estat del benestar ja precari”.

22M. Es consolida un cicle. Iniciem nova etapa?

23/05/2011
22m

Font: www.3cat24.cat

Des d’un punt de vista genèric, els resultats de la nit electoral del 22M es podria descriure recuperant les anàlisis posteriors a les eleccions catalanes del passat mes de novembre. Es confirma la consolidació d’un cicle de canvi polític a Catalunya:

-  CiU i PP milloren resultats en relació a les municipals de 2007. Els dos partits augmenten entre 2 i 3 punts el percentatge de vots de fa 4 anys. CiU aconsegueix 473 regidors més que l’any 2007, i el PP suma 189 regiodors més.

- Com era d’esperar, els representants del tripartit consoliden la davallada iniciada fa uns mesos. El PSC recula més de 7 punts el percentatge de vots, perd 453 regidors i, després de 32 anys, desapareix dels governs de Barcelona i Girona. ERC ha disminuït gairebé un 3% el percentatge de vots i ha perdut 197 regidors. ICV -EUiA resisteix millor l’envestida, però també recula (baixa mig punt el percentatge de vots i perd 53 regidors). Comença una travessia pel desert molt vinclada a la necessitat general de les esquerres de repensar-se.

- Mentrestant, el clima de desafecció vers els partits clàssics i la cruesa de la crisi econòmica ha permès a la CUP i a PxC obtenir resultats més que destacables. No ens ha d’estranyar que la CUP, erigida com l’opció que representa la veu del carrer, i que ha apostat per una campanya atractiva i propera hagi fet un gran pas endavant triplicant el nombre de vots rebuts i passant de 20 a 101 regidors. D’altra banda, ens ha de preocupar, i molt, l’ascens de PxC. Alguna cosa està passant quan els missatges basats en la xenofòbia aconsegueixin calar i obtenir uns resultats sense precedents pel partit del Sr. Anglada (han passat de 17 a 67 regidors i seran presents als plens de ciutats com Salt o Mataró).

- Tot amb un percentatge de participació sensiblement superior a la de fa 4 anys (+1,15%) però que segueix posant de manifest que la meitat dels ciutadans i ciutadanes no voten a les eleccions municipals, les més properes i vinculades a la quotidianitat.

Feta la radiografia ràpida queda clar que es consolida un cicle de canvi polític a Catalunya on, en un context de crisi galopant, la ciutadania ha castigat als partits que han governat durant els darrers anys i ha passat el relleu a la dreta. Però més enllà del per què ha passat el que ha passat? cal centrar els esforços en el què toca fer a partir d’ara?

El moviment dels #indignats suposa un clar reflex d’una ciutadania descontenta amb el sistema i farta de l’autoblindatge dels polítics. Entenc aquells que veuen les #acampades com una reacció poc estructurada, i els que ens recorden que mentre vivíem en el núvol de les vaques grasses tots ens apuntàvem al carro, però la mobilització ciutadana ha sacsejat consciències i ha demostrat que la ciutadania vol deixar d’estar dormida i de quedar al marge.

Insisteixo, altra vegada, en la necessitat de repensar-nos aprofitant la nova etapa que s’obre als governs locals. I de fer-ho comptant amb la gent, recuperant la confiança perduda i amb convicció ferma. Serà responsabilitat dels nous representants polítics locals fer aquest pas endavant. En tot cas, estic convençut que aquells que optin per iniciar una nova etapa basada en la promoció de la deliberació i de la intel·ligència col·lectiva encertaran.

És l’hora de les idees

06/04/2011

participacio ciutadana

“Aturem-nos i pensem”, deia un dels participants al Banda Ampla de TV3 de fa uns dies, mentre es debatien les retallades que està executant el govern de Mas. La reflexió és simple, però sintetitza de forma excel·lent el que ha de fer una societat com la nostra en un moment de canvi sense precedents com el que estem vivint.

Pocs dies després, el programa Singulars de Jaume Barberà ens oferia l’oportunitat d’escoltar una de les veus que més han marcat als estudiants de Ciències Polítiques que vam tenir la sort de cursar Economia Mundial amb ell, l’economista i President de Justíca i Pau, Arcadi Oliveres. L’entrevista hauria de ser de “visualització obligatòria” a instituts i facultats. No té desperdici. Veure l’entrevista, basada en el que el Doctor Oliveres anomena “perversions financeres”, serveix per constatar quelcom que tots hauríem de començar a tenir clar; cal que ens aturem i donem pas a les idees i a les reflexions de fons per plantejar cap on volem anar i com canviem un model de societat desenvolupada esgotat.

D’entre moltes d’altres consideracions, el discurs d’Oliveres deixa clara la rellevància de les decisions preses pels líders polítics. Les seves decisions esdevindran la clau de volta a l’hora de determinar si seguim insistint en mantenir un model pervers que ha fracassat de forma global i a tots nivells, o ens repensem per tal de revertir la situació i començar una nova etapa que defugi dels errors comesos en el passat.

Òbviament, l’aposta per lluitar contra el frau fiscal de les grans fortunes o l’especulació financera és cosa de caps d’estat i de govern i d’institucions internacionals (malauradament, les informacions exposades per Arcadi Oliveres no indiquen que hi hagi una tendència al canvi en aquest sentit). Però, tal i com assenyala el títol de l’escrit anterior al Neobloc, els problemes globals també es poden afrontar des de l’escala local. Els líders polítics dels governs locals tenen capacitat per promoure un canvi en les maneres de fer a través de la generació de reflexions col·lectives de futur. Fins i tot els ciutadans a títol individual poden aturar-se, repensar certes decisions i, per exemple, traslladar els seus estalvis a una banca ètica.

Hem viscut anys d’abundància i creixement, a tots nivells (empreses, institucions públiques, particulars,…), on les idees i les reflexions de futur quedaven en un segon pla. I la història no ha acabat gaire bé. Amb tot, doncs, no sembla una mala idea això d’aturar-se i pensar. Des de Neòpolis intentarem aportar el nostre granet de sorra en aquest sentit, centrant-nos en les administracions locals, les entitats i la petita i mitjana empresa. Us ho anirem explicant a través del Neobloc.

Crisi global, solucions locals (per Daniel Tarragó)

04/04/2011

participacio ciutadana

Transcric l’article de Daniel Tarragó (Soci-Director de Neòpolis) publicat el dia 3 d’abril als diaris Avui i El Punt

La recuperació de la confiança entre la ciutadania i la classe política, així com una bona part de les receptes per sortir d’una crisi global que està provocant canvis estructurals en el si de les nostres comunitats més properes, passa inevitablement pel món local.

Els ajuntaments són l’administració pública més propera als ciutadans, aquella que coneix en profunditat i detall les necessitats econòmiques, socials i urbanes del nostre país i de la nostra gent. Són institucions amb una capacitat enorme d’adaptar-se als canvis d’un món global imprevisible, d’elaborar polítiques innovadores per donar resposta a necessitats que sorgeixen de forma frenètica i implacable, de transformar el territori i crear riquesa, i de prestar un important nombre de serveis que, en moltes ocasions, no només no són competència seva, sinó que ni tan sols reben els recursos públics suficients per fer-hi front. Per bé que si no se’n fessin càrrec, moltes necessitats socials quedarien, poca broma, descobertes.

Això ens porta inevitablement a la qüestió del finançament local. El model actual és predemocràtic i manifestament insuficient. La paradoxa és evident: si bona part de la solució passa pels ajuntaments, per què no els dotem de més recursos? Aquesta paradoxa fa tant temps que dura que la cosa s’està convertint en una broma de mal gust.

De totes maneres cal deixar clar que aquesta és una qüestió llargament reflexionada i que, com a mínim a curt termini, no es té intenció d’abordar, fonamentalment per motius polítics que ara no vénen al cas. Per tant, del que es tracta és de buscar solucions imaginatives, realistes, aplicables i immediates. I per aprofitar tot aquest enorme potencial dels ajuntaments, no totes les solucions passen pel finançament. La gestió dels recursos públics municipals, l’eficiència i l’eficàcia de l’organització interna dels ajuntaments, i la manera de fer política són alguns dels principals àmbits on encara hi ha molta feina a fer.

M’agradaria destacar, en forma de tres grans blocs, algunes de les receptes més importants per convertir els nostres ajuntaments en la punta de llança que ha de fer front a aquesta situació de desconfiança, desafecció i crisi econòmica.

El primer repte fa referència a la gestió local dels recursos públics. Cal dotar els municipis de més autonomia financera per gestionar els fons derivats de les subvencions que reben d’administracions supramunicipals. Cal invertir menys en infraestructures i més en polítiques socials, ara és l’hora de les persones més que no pas de les pedres. Cal crear i consolidar espais supramunicipals de cooperació entre municipis veïns per compartir i coogestionar infraestructures i serveis. I cal impulsar mecanismes estables de cooperació i participació entre l’administració local i els sectors econòmics del territori amb l’objectiu de buscar fonts de finançament també de caràcter privat.

El segon bloc té a veure amb l’organització i el funcionament intern de l’administració local. És fonamental modernitzar els ajuntaments mitjançant la implementació de noves tecnologies de la comunicació que afavoreixin el contacte directe i la realització de tràmits de manera fàcil i ràpida. Reforçar el paper de secretaris i interventors com a figures de control i seguiment que vetllen per la legalitat. I promoure millores en els organigrames consolidant la transversalitat i el treball en xarxa, per passar d’una administració pública postburocràtica a una administració deliberativa, basada en la confiança interna a nivell relacional.

Finalment trobem la millora en la transparència i la manera de fer política. Es tracta de construir administracions de vidre que apostin per la transparència de manera proactiva. De consolidar la democràcia participativa i acostar la presa de decisions a uns ciutadans que caldria considerar experts del territori. I de capacitar, dinamitzar i professionalitzar el teixit associatiu, així com promoure el voluntariat de la societat civil superant les polítiques basades en contenir i acontentar.

Si afrontem aquests reptes tindrem una Catalunya millor, que serà garantia de progrés, ens acostarem més a les solucions per la crisi, demostrarem que som gent valenta, i hi haurà esperança. Aquest és, doncs, un bon començament per rebel·lar-nos contra la crisi, i poder ser més independents i solidaris en un context global que ens determina cada cop més.

Crisi i noves formes de governar

02/02/2011

administracio local

Més enllà dels maldecaps que la crisi actual genera a institucions, empreses i particulars els temps que corren també haurien de servir per plantejar millores estructurals i aprofitar oportunitats. De fet, el gran repte que ens planteja el context actual és com fer més amb menys, o com a mínim, com fer el mateix amb menys recursos.

Els governs locals no s’escapen d’aquest repte. I més encara amb el nou escenari que es dibuixarà amb les eleccions municipals del proper mes de maig. Els ajuntaments han d’aprofitar la nova etapa per ressituar-se, per girar el mitjó.

Crec que aquest procés de reciclatge hauria de prendre en consideració dues dimensions:

- Dimensió interna. No serà possible començar a fer les coses d’una altra manera sense endreçar la casa per dins. En aquest sentit caldrà dissenyar estratègies que permetin racionalitzar les despeses, optimitzar els recursos humans, establir espais estables de relacions entre àrees, d’entre moltes altres.

- Dimensió externa. L’altre element clau per començar a fer les coses d’una altra manera passa per la relació que els governs locals mantenen amb la ciutadania. Cal una aposta decidida per recuperar la confiança perduda. Per una banda s’han d’emprendre actuacions de bon govern que garanteixin la transparència de la gestió pública. D’altra banda, caldrà promoure la participació de la ciutadania assumint que els governs són molt més que un exercici d’autoritat des dels despatxos, i que cal establir i consolidar tot un seguit de relacions, contactes, pactes i negociacions amb una àmplia xarxa d’agents.

En pocs mesos el món local inicia una nova etapa sense precedents. Serà clau aprofitar l’oportunitat per desenvolupar noves formes de governar i des del Neobloc i Neòpolis n’anirem fent ressò!

Alguns comentaris sobre la presa de possessió

27/12/2010

presa possessió

Ja tenim nou President de la Generalitat de Catalunya, el 129è. Artur Mas ha pres possessió del càrrec amb un discurs de més de 10 minuts que m’agradaria comentar:

En línies generals el discurs del nou President em sembla que ha estat a l’alçada. Per començar destaco positivament el fet que el President no hagi llegit. Durant els darrers anys aquest fet no era habitual. I em sembla que veure que un líder polític no llegeix en els moments importants transmet confiança.

El fet que Mas es senti privilegiat de ser President és més que normal, i aquest era el moment de dir-ho. Val a dir, però, que alguns moments del discurs m’han transmès certes sensacions que també em va transmetre el vídeo de campanya. Massa referències a sí mateix. El dia a dia de molts ciutadans i ciutadanes és fotut i no crec que sigui moment d’excedir-se a l’hora de repassar la trajectòria personal. Més aviat em sembla que no toca.

Tot i això, durant el discurs hem pogut veure la cara més humana de Mas quan ha reconegut que el que està vivint durant les darreres setmanes el té una mica “atabalat” i quan ha assumit que està en deute amb el pòsit de confiança rebut per part de la ciutadania.

El nou President també ha recordat que el context actual genera confusió i pors, i ha apel·lat a la responsabilitat col·lectiva parlant del “deure moral (de la societat catalana) d’aportar”. En aquest sentit, cal recordar que els nivells d’aportació de la societat catalana també dependran dels instruments i oportunitats que promogui el nou govern.

El discurs també ha servit per aclarir la seva essència com a líder. Més enllà de l’època de la resistència, Mas es defineix com un constructor d’una nova generació, i que forma part d’un engranatge històric. Em sembla encertat marcar perfil en aquest sentit. Fa massa temps que recordem als Pujols, Maragalls i González com a líders carismàtics a qui la seva biografia els va forjar. Això s’ha acabat, és cert. Ara cal, però, passar de les paraules als fets i demostrar que, efectivament, la nova generació que representa el President té capacitats per tirar el país endavant amb solidesa.

Les referències a la plenitud nacional també han aparegut. Era imprescindible. Altra vegada, però, aquest posicionament s’haurà de portar a la pràctica si no es volen frustrar expectatives ciutadanes. El President ha deixat clara la necessitat de ser pacients. I em sembla bé, però hem d’evitar que el viatge es converteixi en una travessia eterna. Les referències a la crisi econòmica, en canvi, han aparegut menys del que em pensava.

En definitiva, un discurs clar i entenedor, que genera expectatives i que simbolitza l’inici d’una nova etapa per Catalunya. Seria una llàstima que no siguem capaços de construir-la entre tots! Que així sigui depèn, primer de tot, del nou timoner.

28N, dues reflexions a posteriori

30/11/2010

Dos dies després de la nit electoral (i, deixeu-m’ho dir, després d’haver gaudit del millor partit de la història del Barça) m’agradaria apuntar dues reflexions de futur:

Per una banda crec que és imprescindible parlar de la PARTICIPACIÓ. A diferència del que pronosticaven alguns sondejos, el percentatge de participació ha acabat superant el de l’any 2006 en gairebé 4 punts, situant-se al 59,95%. Tot i això, seguim amb uns percentatges més de 10 punts per sota dels nivells de participació que s’assoleixen a Catalunya durant les eleccions generals (75,96% el 2004 i 71,19% el 2008).

participacio ciutadana

3cat24.cat

És clar que el fet d’haver capgirat la tendència abstencionista de l’any 2006 (56,04%) és una bona notícia. Però aquest fet no ha de ser l’excusa per esquivar la necessitat de seguir reflexionant sobre els nivells de participació dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Més enllà de les percepcions que la ciutadania pugui tenir sobre els diferents nivells de rellevància entre les eleccions generals i catalanes crec que queda molt camí per recórrer.

Que el percentatge de participació aquest 2010 hagi superat el del 2006 no ha de fer oblidar l’excessiu distanciament de molts catalans i catalanes vers la política. No oblidem que la ciutadania ha estat cridada a les urnes en un context de crisi galopant que afecta el dia a dia de moltes famílies que esperen solucions.  Avui, igual que el dia abans de les eleccions, segueix essent urgent apropar la política a la ciutadania i recuperar la confiança perduda a través de la transparència, la rendició de comptes i l’honestedat.

En síntesi, doncs, el fet d’haver capgirat la tendència abstencionista està molt bé, però aquest fet s’ha produït en una conjuntura determinada i no ha de ser una excusa per deixar de banda la necessitat de reduir la desafecció i de recuperar la Política (en majúscules)

participacio ciutadana

D’altra banda, un cop recollits els resultats electorals és hora de mirar endavant i tenir clars els principals REPTES DE FUTUR del nostre país. Com tots sabem, el Sr. Mas i el partit que representa no ho té fàcil. Sens dubte, CiU ha estat el dipositari de moltes esperances ciutadanes per fer front a dos grans reptes:

- Superar una situació de crisi econòmica que preocupa, i molt, a la ciutadania. La crisi es viu, es pateix, afecta al dia a dia,… i una majoria clara de catalans i catalanes han confiat en un nou President que sigui capaç de liderar una recuperació en termes econòmics. Serà important que el nou Govern treballi des de la seriositat i de forma compartida per no acabar frustrant expectatives en aquest sentit, però també és clau que la ciutadania assumeixi que la crisi és global, que les coses no es poden canviar d’un dia per l’altre  i que, a hores d’ara, Catalunya té l’autonomia que té.

- Aclarir amb més detall que fins ara i marcar un full de ruta clar en termes d’identitat nacional. La manifestació del 10J necessita una resposta clara a la pregunta; cap on anem? Ningú pot dubtar de la voluntat de bona part dels catalans i catalanes de replantejar (o si més no aclarir) l’encaix de Catalunya amb Espanya. I aquest és un altre gran repte que haurà d’entomar el nou President. Serà imprescindible aconseguir consensos, i no serà fàcil.

La manera de fer política (per Daniel Tarragó)

05/10/2010

participacio ciutadana

Transcric l’article d’en Daniel Tarragó (Soci Director de Neòpolis) publicat al diari Avui el dia 5 d’octubre de 2010

La política avui en dia és incapaç de satisfer les necessitats i demandes ciutadanes, i els polítics, segons les últimes enquestes, formen part dels principals problemes dels ciutadans. La conclusió sembla prou clara: ens cal una nova manera de fer política.

Vivim en un temps incert, en un món líquid, on la política fa aigües. Ens trobem davant d’una política desbordada per assumptes que ja no estan a les seves mans; la crisi econòmica és un dels grans paradigmes. La impotència de la política radica en uns problemes d’escala i de ritme que la fan caduca i ineficaç per resoldre els reptes d’una societat cada vegada més complexa. La nostra política, a banda de ser cada cop més vella, acumula grans dosis de desprestigi i desconfiança ciutadana. Els interessos de partit passen massa sovint per sobre dels de la ciutadania; el poder econòmic dicta les decisions que ha de prendre la política i no al revés; la capacitat que tenen els ciutadans per controlar els seus governants i procurar que aquests tinguin en compte les seves demandes és pràcticament nul·la; les trampes o pràctiques poc transparents en el si de l’administració són massa freqüents. La política, però, no és la causa sinó la víctima d’una situació que la condemna a la impotència i el descrèdit.

Necessitem admetre que els nous problemes als quals ens enfrontem els hem de resoldre entre tots mitjançant la deliberació. Les solucions purament tècniques ja no existeixen. És necessari aglutinar els coneixements dels polítics, els tècnics i la ciutadania. Quedi clar que no posem en qüestió qui governa, sinó com governa qui governa, ja que, tot i les urnes, els ciutadans no donen cap xec en blanc als governs. Ens cal democratitzar la democràcia, i per fer-ho necessitem articular mecanismes eficients de transparència i deliberació ciutadana, acompanyats de grans dosis de voluntat política per implementar-los de forma exitosa.

I això de la Diagonal de Barcelona? No havíem quedat que va ser un fracàs? Els veïns i veïnes d’un barri o una ciutat no tenen ni idea de com s’ha de fer una política pública; per a això ja hi ha tècnics i professionals experimentats, no? Bé, no entrarem a valorar ara allò que no ha funcionat del procés de consulta de la Diagonal, però és important trencar alguns tòpics i posar en evidència alguns arguments en contra dels processos de participació en general que han aflorat recentment a propòsit d’aquesta qüestió.

En primer lloc, sembla poc seriós carregar-se d’arrel la democràcia participativa basant-nos només en l’experiència d’un procés concret de participació. A Catalunya, sobretot en els últims 6 anys, s’han dut a terme multitud de processos participatius, molts dels quals han suposat una millora de polítiques públiques concretes.

Quan en unes eleccions, per exemple les europees a Catalunya, el percentatge de participació amb prou feines arriba al 37%, hi ha algú que surti dient que això de les eleccions (democràcia representativa) s’ha d’eradicar perquè no funciona? Seria titllat d’antidemocràtic. En canvi, quants cops deslegitimem els processos de participació argumentant que els que participen són una minoria i, a més, els de sempre? De fet, els que voten en unes eleccions gairebé sempre són els mateixos i cada cop són menys. La democràcia deliberativa es basa en la representació de discursos, no pas en la quantitat de gent que assisteix a uns tallers de participació.

Un altre dels grans arguments en contra passa per menysprear el saber ciutadà, realitzant així un exercici de prepotència intolerable. No li demanem al ciutadà que faci de polític o de tècnic, sinó de ciutadà, i com a tal el considerem un expert del territori. Incorporar aquest punt de vista en la definició de les polítiques, mitjançant la utilització de metodologies participatives professionals, converteix la gestió pública en quelcom més eficient, eficaç i adequat al context.

Resulta imprescindible deixar de fer polítiques per a la gent i passar a fer polítiques amb la gent. Si no, seguirem sense ser capaços de resoldre els problemes de la ciutadania, encertar els continguts de les polítiques i aconseguir que els interessos dels ciutadans estiguin per sobre dels de partit.

13-D: punts forts i punts febles

14/12/2009

consultes sobiranistes

Després d’una jornada indubtablement històrica com la que vam viure diumenge és moment per a les valoracions. Moltes sessions participatives dinamitzades per Neòpolis es centren en demanar als ciutadans que valorin un tema determinat mitjançant la definició de tres punts forts i tres punts febles sobre la temàtica posada a debat. Si participés en un espai participatiu on es valorés el 13-D jo destacaria el següent:

PUNTS FORTS

- Les consultes han estat, sense cap mena de dubte, un exercici democràtic i participatiu en tota regla. La implicació de tota la gent que ha col·laborat en l’organització de les consultes, així com dels ciutadans que van anar a votar em sembla quelcom extraordinari.

- Fa la sensació que hem perdut la por. El concepte independència s’ha posat sobre la taula de forma decidida la qual cosa, fa pocs anys, era impensable.

- S’ha aconseguit ressò mediàtic internacional (Le Monde, BBC,…), la qual cosa demostra que el que es planteja no és tant banal com alguns diuen.

PUNTS FEBLES

- Tinc la sensació que la rellevància del tema mereixeria un debat més a fons que comptés amb la participació del màxim nombre d’agents socials i econòmics de la societat catalana. Sincerament, em sembla precipitat sentir a parlar d’una consulta general per d’aquí pocs mesos.

- La manca d’unitat. Hagués estat desitjable més unitat i coherència global en l’organització de les consultes. Sense desmerèixer en cap cas la feina feta pels que hi han dedicat temps i recursos, òbviament. Em sembla que amb més unitat s’hagués pogut millorar la campanya informativa per animar a votar, unificar el plantejament de la pregunta (no és el mateix votar per la independència que sobre la independència) o planificar una reacció conjunta pel “dia després”. Segurament la unitat hagués endarrerit el moment de les consultes, però no crec que vingui d’uns mesos, sincerament.

- Segueix essent evident que a la resta de l’Estat no ens entenen. Com explicava el professor Cardús el motiu d’aquesta incomprensió (per no utilitzar altres termes) és estructural i, per tant, difícilment canviarà. Precisament per això em sembla flagrant la necessitat d’unitat. En el fons és la mateixa que els partits catalans van trencar negociant l’Estatut a Madrid.