Article etiquetat com a ‘comunicació política’

Tòpic 5: La participació dóna armes a l’oposició

02/10/2015

oposicion

Els crítics de la participació ciutadana acostumen a argumentar que els processos participatius, tard o d’hora, acaben donant armes a l’oposició. Presuposen, doncs, que qualsevol exercici participatiu acabarà fracassant i permetrà a l’oposició carregar-se de raons per criticar el govern.

És cert que alguns processos participatius no acaben del tot bé i, per tant, es poden considerar un fracàs. En tot cas, dues consderacions al respecte; 1) Que alguns processos participatius hagin fracassat no vol dir que tots ho facin, i 2) Caldria analitzar els motius que poden explicar el fracàs dels processos que no han funcionat del tot bé.

D’entrada, cal ser conscients que els hàbits participatius (de governants i governats) són els que són, i que vivim temps d’adaptació a noves maneres de fer política on, enlloc de tenir por al fracàs, hauríem de començar a assumir la necessitat d’aprendre dels errors. I és precisament per la manca d’hàbits i pel moment d’aprenentatge on es sitúen la majoria de processos participatius que, en ocasions, no s’ha donat prou protagonisme als tècnics experts a l’hora de dissenyar i dinamitzar experiències deliberatives.

Oi que quan es decideix construir una biblioteca encarreguem el projecte a un arquitecte? Oi que si, un cop construït, l’equipament té goteres i les rajoles s’aixequen no culparem al món de la cultura en general? Doncs amb la participació hauria de passar el mateix. I encara que sembli lògic, no sempre passa. Es tendeix a culpar a la participació en general enlloc d’entendre que, el que cal, és donar a la promoció de la particiació la importància que es mereix.

En ocasions costa entendre que per dissenyar i dinamitzar un procés de participació ciutadana ens calen “arquitectes socials”. La responsabilitat dels processos participatius no s’hauria de delegar a tècnics experts en d’altres àmbits només perquè tenen temps per a fer-ho, o perquè els hi fa il·lusió. Igual que no deleguem la resposnabilitat d’un projecte urbanístic a tècnics que treballen en d’altres àmbits.

#Municipals2015 – Reptes locals segons Marc Sureda

22/06/2015
marc_sureda

Marc Sureda

Descripció d’un repte o necessitat no coberta

Els que ens estem vinculats als mitjans de comunicació, ja siguin locals, comarcals o d’àmbit nacional i de premsa, ràdio, TV o digitals, hem vist incrementar considerablement el nombre de notes de premsa rebudes durant els dies de campanya electoral de les eleccions municipals. Presentacions, balanços, programes, agendes, rèpliques, denúncies… per parar un tren, fins i tot de remitents desconeguts que fins ara no havien enviat mai res.

Recordar-se dels mitjans de comunicació quan, per exemple, s’apropen eleccions i enviar notes de premsa només durant la campanya electoral és una pràctica que fan servir molts alcaldables, partits polítics i equips de govern i fins i tot els grups a l’oposició.

Aquest pràctica pot tenir els seus resultats puntuals, doncs els mitjans han dedicat i habilitat moltes pàgines i especials per donar cabuda al seguiment i tractament de la campanya, però cal fer un pas endavant i agafar l’hàbit de proporcionar informació durant tot l’any per iniciativa pròpia. No cal dir que aquesta informació, encara que sigui interessada, ha de ser veraç i contrastable. Enganyarem un cop a un periodista, però mai dos i el preu serà molt elevat.

Com abordar aquest repte?

Els polítics, sobretot dels ajuntaments petits, han de perdre la por a relacionar-se amb els mitjans de comunicació de la seva àrea d’influència, sigui quina sigui la seva tendència, dimensió i categoria. Han de ser conscients que els ajuntaments són una veritable i valuosa font d’informació que cal gestionar correctament durant tot l’any, ja sigui per iniciativa pròpia o a petició d’algun mitjà de comunicació.

Per fer-ho:

- Cal millorar la relació afectiva amb els periodistes. Mantenir-hi un contacte periòdic ja sigui personal o telefònicament, o fins i tot utilitzant les xarxes socials.

- Cal dosificar en el temps l’enviament de les notes de premsa i valorar-ne el seu interès real abans d’enviar-les.

- Cal posar-se a disposició dels periodistes per aclarir o ampliar qualsevol informació que enviem.

Creieu-me, crear un vincle afectiu amb els periodistes porta més beneficis que inconvenients a curt, mig i sobretot a llarg termini. Això sí, sempre caldrà estar disposat a contestar totes les preguntes, siguin o no agradables.

Anàlisi del #DebatTV3

19/11/2012
participacio ciutadana

www.tv3.cat

Sense sorpreses:

El debat d’ahir va servir per constatar els posicionaments ja coneguts per tots aquells que han tingut un mínim interès per la política catalana des de l’11 de setembre. Era d’esperar que no es produís cap sorpresa ni cap gir argumental en un debat televisat.

Debat a 7:

He llegit algun tuit lamentant el desordre que es produeix en un debat electoral amb 7 participants. No ho comparteixo. Certament un debat entre 7 és més complexe que un debat entre 2 o 3, però és extremadament més democràtic i just donar veu a tots i no només a uns quants, només faltaria.

Candidats:

Al Sr. López Tena no se li pot demanar més claredat en el seu discurs a favor de la independència. Agradi o no, el seu missatge fuig d’ambigüitats i és contundent. Poques dades però molt concises i entenedores. Tot i això dóna la sensació que amb punt menys “d’agressivitat argumental” ell i el seu partit podria endur-se més vots.

No es pot obviar que el Sr. Rivera parla de canvis a la Llei Electoral, de transparència i de rendició de comptes (tot i que cal fer-li notar que els partits de l’Espanya on es vol quedar no estan per aquestes coses). S’ha convertit en l’opció unionista alternativa al PP de les retallades i de Bankia. La falca en castellà és legítima, però ja no crida l’atenció. Al minut final va ser, volgudament, més suau del que s’esperava; cap referència a “l’aixecament de fronteres”.

El Sr. Junqueras va fer de professor universitari. El seu to pedagògic i el seu missatge complementat amb exemples pràctics no deixen dubte que sap el que vol. Va deixar molt clara la seva voluntat d’acords i d’esdevenir “soci”. Per si algú encara no ho havia sentit abans ara ja segur que tots sabem el què li deien els col·legues del Parlament europeu: You need a democratic mandate. En algun moment del debat va quedar en segon pla i amb poca presència. Tot i això a ningú li queden dubtes sobre les seves propostes.

El Sr. Herrera va ser el candidat que més i millor va defensar les polítiques socials i la necessitat de no centrar el debat exclusivament en la qüestió nacional. La defensa nítida del dret a decidir li permet centrar els esforços argumentals en les polítiques per a les persones i mediambientals. En ocasions es va mostrar excessivament alterat. Un comportament que s’allunya de la seva imatge quotidiana de diputat serè que arriba amb bicicleta al Parlament.

De la Sra. Sánchez Camacho destacaria la seva capacitat de traslladar amb convicció i fermesa el seu missatge. El problema el tens quan depens del Sr. Rajoy i del seu govern cada cop més deslegitimat. Per exemple, parlar de suport a les pimes i autònoms o de la creació de llocs de treball no casa amb la Reforma Laboral. L’estratègia es basa en un atac frontal a Artur Mas i al procés que ha engegat, i en aconseguir els vots d’aquells que no es volen ni plantejar el dret a decidir.

El Sr. Navarro personifica la situació actual del PSC. L’escenari actual a Catalunya sembla que els ha agafat amb la cama canviada, i al debat es va notar. La seva situació física al debat li permetia submergir-se al seu propi anunci de campanya (on fa de Will McAvoy a la primera escena de la serie The Neewsroom). L’esforç per erigir-se com una opció intermitja entre PP i CiU perd pes a partir del moment que l’opció proposada és vista com a impossible per uns i altres (de fet, aquesta impossibilitat té molt a veure en que una part dels catalans es plantegi el dret a decidir).

Per acabar, el Sr. Mas va ser capaç de no alterar el seu rol de líder de l’eix nacional. Fins i tot la seva posició (de costat a càmera i mirant a la resta de candidats) reforçaven aquesta sensació. Gairebé tot el que va dir ja ho havíem sentit i/o llegit (al marge del termini pactat amb Junqueras, Herrera i Laporta per negociar el pacte fiscal). El seu lideratge es debilita quan es parla de l’Estat del Benestar. Deixa molt clara la impossibilitat d’evitar les conseqüències de la reducció del dèficit, però fuig d’estudi quan se li reclama més mà esquerra i justícia a l’hora d’aplicar les retallades. Milloraria si certes reaccions fossin més properes i menys distanciades de la resta de mortals perquè ,…ningú té la veritat absoluta.

Polítiques de joventut, i ara què (per Narcís Pou)

08/03/2011

politiques joventut

Transcric l’article d’en Narcís Pou (Director de projectes de Neòpolis) publicat a el Diari de Girona el 7 de març de 2011

En el marc de les polítiques de joventut, l’any 2010 passarà a la història com un any especial. I serà així perquè hi van confluir dos grans esdeveniments. En primer lloc, va perdre vigència el Pla Nacional de Joventut 2000-2010, la primera aposta seriosa del Govern de la Generalitat per planificar les polítiques adreçades als joves catalans, alhora que es posava en marxa el nou Pla Nacional 2010-2020. I d’altra banda, s’aprovava la llei de polítiques de joventut.

Però, sota l’aparença d’aquest dolç moment, sorgeix un gran interrogant: com complir amb els objectius fixats en aquests nous documents i garantir que les persones joves puguin definir i construir el seu propi projecte de vida, tant en l’aspecte personal com social, en un moment com l’actual?

Les anàlisis que va usar la Secretaria de Joventut posen sobre la taula una realitat juvenil caracteritzada pel trencament de la linealitat en les trajectòries de vida i el pes de la condició socioeconòmica de la família en l’estructura d’oportunitats dels i les joves. Un sistema educatiu amb un baix percentatge de despesa pública sobre el PIB, segregat segons la titularitat de les escoles, i on els resultats acadèmics dels alumnes o les decisions sobre la continuïtat en el sistema educatiu depenen en bona part de la posició social, econòmica i cultural de l’entorn familiar. I un mercat de treball marcat per elevades taxes d’atur, temporalitat, precarietat en els itineraris laborals i una encara baixa productivitat. No és estrany doncs que en aquest escenari es produeixi una diversificació de les trajectòries laborals i un augment de les transicions fràgils vers la vida adulta.

La família, font d’estabilitat econòmica i de benestar dels i les joves, es mostra ja incapaç de seguir jugant aquest paper, condicionada especialment pel context de crisi econòmica i per la reproducció de les desigualtats socials. Per altra part, la manca de linealitat en la trajectòria laboral, les dificultats d’accés a l’habitatge i les insuficients polítiques públiques de suport a l’emancipació, releguen la decisió de la independització domiciliària dels nostres joves a una difícil loteria, amb tot el que això representa per als processos de formació de noves famílies.
És en aquest context que cal desplegar les polítiques de joventut i, davant de l’important paper que juga el col·lectiu en la nostra societat, cal acceptar que s’esgota el temps dels intents i experiments, en un moment en què els canvis de la nostra societat són estructurals. Les evidències sobre la debilitat de les polítiques d’igualtat d’oportunitats i la fractura social que això comporta només deixen marge a grans decisions. Cal entendre el col·lectiu jove com la garantia de futur del nostre país i cal esmerçar i concentrar els recursos necessaris per facilitar realment, no patint de pegats, que els i les joves puguin desenvolupar autònomament els seus propis projectes de vida.

Caldria, per tant, un pas endavant valent i atrevit, amb l’únic objectiu de permetre als joves desplegar el seu potencial. Es tracta d’una aposta política necessària i de futur pel país.

Missatges polítics i debats públics

04/06/2010

debat politic

Fa uns dies, l’amic @XavierPastor publicava un interessant article al Diari de Girona titulat “Enquestes, comissions i competició polítiques”. L’autor posa de manifest la “curiosa” relació entre els resultats del darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió  (CEO) i la petició, per part d’IC-V, PP, Ciutadans, ERC i PSC, que el Parlament investigui la relació entre el finançament de CDC i el “cas Millet”. L’article em va fer pensar de seguida amb els missatges que rebem dels nostres polítics.

Seguint el fil de la comunicació política, el llibre “Yes You Can”, de Jordi Segarra i Àlex Terés explica com, actualment, si no es comunica, no s’existeix i no es fa política. La professió del polític modern, diuen, és saber difondre el seu missatge. Sembla inqüestionable que els nostres polítics tenen molt clars aquests conceptes ja que, efectivament, difonen missatges, comuniquen. En tot cas, però, em sembla impresicindible qüestionar el contingut dels seus missatges, que en el fons, acaben determinant l’agenda temàtica d’informatius, tertúlies i articles d’opinió.

És clar que els casos de corrupció han de ser investigats i exposats a l’opinió pública, només faltaria. El que no em sembla tan necessari, en canvi, és castigar a la ciutadania amb una allau d’estratègies tàctiques i d’enfrontaments entre partits. Vivim moments bastant complicats com per haver de perdre el temps  presenciant disputes electoralistes. Ningú pot negar que, a hores d’ara, seria més interessant i útil generar debats sobre com promoure més i millor ocupació pels joves o com afrontar l’espectacular augment de persones ateses per entitats prestadores de serveis com Càritas (per posar només alguns exemples) que no pas debatre sobre si també cal obrir una altra Comissió d’Investigació al Parlament de Catalunya per tractar el “cas Pretòria”.

És només un exemple actual que torna a deixar clara, altra vegada, la necessitat de canviar la manera de fer política. Ens cal una manera de fer política més propera als interessos dels ciutadans i ciutadanes. I aquest canvi hauria d’incloure, d’entre d’altres, una atenció especial sobre els temes que es posen a debat públic i la manera com s’expliquen. Se’ns ha de garantir el dret a estar informats, però ben informats i sobre allò que sigui, efectivament, d’interès general. Un exercici de claredat i honestedat que faria més fàcil caminar cap a una democràcia més relacional i participativa.

Sobre els perills de simplificar la complexitat

06/11/2009

comunicacio politica

És evident que els casos de corrupció que estan protagonitzant l’actualitat informativa no fan més que accentuar la desafecció política de la ciutadania. Però no ens enganyem, la desafecció ciutadana està clarament estesa des de fa temps i els canvis no poden limitar-se només a tapar forats, han de ser més aviat estructurals, de base.

Més enllà de l’actucalitat “corrupta” que ens envolta, la política ha de continuar existint i la cosa pública s’ha de seguir gestionant. Hem de millorar, hem de canviar i per fer-ho caldria replantejar-se, d’entre d’altres, certes característiques del sistema actual de comunicació entre els polítics i els ciutadans. En aquesta línia aprofito per recomanar-vos una lectura de Neil Postman titualda Divertim-nos fins a morir on l’autor explica com l’hegemonia de la televisió  ha fet que deixem de pensar i que ens dediquem a riure. Segons l’autor, la televisió ha transformat dràsticament l’educació, la política, la ciència i la religió.

divertim-nos fins a morir

Avui tothom és conscient de l’evident relació entre política i comunicació. Vivim una època de democràcia de mitjans caracteritzada per un clar distanciament de gran part de la ciutadania respecte la política. Elements com el paper monopolitzador que juguen i han jugat els partits a les democràcies consolidades o la simplificació informativa de la que parla Postman hi tenen bastant a veure.

En tot cas, està clar que en l’actualitat predomina un determinat model a l’hora de fer política i de comunicar-la que ha tendit a transformar-la i que ha acabat derivant en una clara desafecció ciutadana respecte els afers polítics. Segurament aquesta desafecció es déu, en part, a la contradicció de la lògica comunicativa actual (basada en imatges, eslògans, estereotips, immediatesa, impacte emocional,…) amb l’essència de la política (visió col·lectiva, raonaments, reflexions, aliances, debats, complexitat…).

Aquesta contradicció ha acabat convertint la comunicació política en escenificacions adaptades a la lògica actual. I aquesta escenificació i simplificació pot acabar produint (o ha produït) que la ciutadania es desmotivi i valori negativament el fet de no percebre respostes també simples, fàcils i ràpides dels operadors polítics (quan en realitat el que s’han de tractar són qüestions eminentment complexes).

Solucions? Tot i que, a priori, pot semblar que som davant un situació que només es pot abordar des d’instàncies superiors, molts discursos coincideixen a l’hora d’afirmar que el món local també és un bon escenari per reduir els efectes negatius d’aquesta lògica global, ja que la proximitat i l’interès per allò local pot ser l’excusa per limitar la tendència a l’escenificació mediàtica, promovent majors graus de participació democràtica a través dels mitjans de comunicació locals.

Cal ser conscients que la millora ha de passar, precisament, per la política. Com escrivia fa uns dies Josep Marín a El Periódico de Catalunya “en aquestes condicions, la política no hauria de ser part del problema. La política hauria de ser la solució” S’ha d’exigir una nova manera de fer política. I d’entre d’altres, això vol dir repensar la manera de comunciar-la, prioritzant la transparència i essent conscients que no és bo simplificar excessivament certs missatges.