Article etiquetat com a ‘confiança’

Tòpic 5: La participació dóna armes a l’oposició

02/10/2015

oposicion

Els crítics de la participació ciutadana acostumen a argumentar que els processos participatius, tard o d’hora, acaben donant armes a l’oposició. Presuposen, doncs, que qualsevol exercici participatiu acabarà fracassant i permetrà a l’oposició carregar-se de raons per criticar el govern.

És cert que alguns processos participatius no acaben del tot bé i, per tant, es poden considerar un fracàs. En tot cas, dues consderacions al respecte; 1) Que alguns processos participatius hagin fracassat no vol dir que tots ho facin, i 2) Caldria analitzar els motius que poden explicar el fracàs dels processos que no han funcionat del tot bé.

D’entrada, cal ser conscients que els hàbits participatius (de governants i governats) són els que són, i que vivim temps d’adaptació a noves maneres de fer política on, enlloc de tenir por al fracàs, hauríem de començar a assumir la necessitat d’aprendre dels errors. I és precisament per la manca d’hàbits i pel moment d’aprenentatge on es sitúen la majoria de processos participatius que, en ocasions, no s’ha donat prou protagonisme als tècnics experts a l’hora de dissenyar i dinamitzar experiències deliberatives.

Oi que quan es decideix construir una biblioteca encarreguem el projecte a un arquitecte? Oi que si, un cop construït, l’equipament té goteres i les rajoles s’aixequen no culparem al món de la cultura en general? Doncs amb la participació hauria de passar el mateix. I encara que sembli lògic, no sempre passa. Es tendeix a culpar a la participació en general enlloc d’entendre que, el que cal, és donar a la promoció de la particiació la importància que es mereix.

En ocasions costa entendre que per dissenyar i dinamitzar un procés de participació ciutadana ens calen “arquitectes socials”. La responsabilitat dels processos participatius no s’hauria de delegar a tècnics experts en d’altres àmbits només perquè tenen temps per a fer-ho, o perquè els hi fa il·lusió. Igual que no deleguem la resposnabilitat d’un projecte urbanístic a tècnics que treballen en d’altres àmbits.

Tòpic 2: La participació és innecessària

14/09/2015

yesno6

Les veus crítiques amb la participació l’acostumen a entendre, sobretot, com a innecessària. L’argument es fonamenta en el fet que els ciutadans escullen els seus representants polítics en els processos electorals per a que actuïn, i no per a que els representants ens tornin la pilota quan no saben quina decisió prendre.

Per replicar aquest argument caldria començar recordant que els ciutadans no escollim els nostres representants amb la idea que aquests facin el que els hi sembli durant el seu mandat. Una cosa és donar confiança a un projecte determinat de municipi i l’altre oblidar-se de la importància dels mecanismes de control i de les possibilitats d’enriquir els criteris polítics des de visions ciutadanes. En aquest sentit, doncs, la participació passa a ser necessària, en la mesura que permet garantir el dret dels ciutadans a estar informats, així com matisar i enriquir la presa de decisions.

L’argument dels crítics també es refereix a “passar la pilota quan els representants polítics no saben quina decisió prendre”. Ras i curt, el que caldria fer quan un govern no sap quina decisió prendre no és un procés participatiu, sinó renunciar al govern, ja que no saber quina decisió prendre és sinònim d’haver perdut totalment el rumb.

Utilitzar la participació ciutadana per a governar no implica una carta als Reis Mags dels ciutadans. Més aviat implica la incorporació de visions, criteris i reflexions ciutadanes en projectes fixats pels representants polítics dins el seu full de ruta. En resum,  la participació caldria entendre-la com un complement necessari i intel·ligent de l’acció de govern, i no com “assistència a l’espai” als veïns del municipi quan els polítics no saben quina decisió prendre.

Un bon exemple en aquest sentit són els Plans Locals d’Inclusió Social, que determinen estratègies i criteris per a promoure la cohesió i lluitar contra les situacions i el risc d’exclusió. Els governs locals que els desenvolupen prenen, com a govern, la decisió d’elaborar-los i, a més, haurien d’establir uns objectius bàsics per al Pla. Les associacions del municipi i la ciutadania ens poden ajudar abastament a matisar i omplir de contingut adaptat aquesta acció de govern. Fins i tot, es poden implicar per a desplegar-lo en xarxa amb el govern municipal. I això, d’innecessari en té poc.

Tòpics i participació ciutadana

09/09/2015

20110504175416-escalera-espiral-vaticano

“La participació està de moda”, em comentava un amic poc vinculat amb política fa pocs dies. És cert, o això sembla. Però anem a pams. Malgrat que en el context sociopolític actual s’està col·locant el concepte participació ciutadana en posicions rellevants de les agendes públiques seguim caminant, en general, damunt d’un terreny no massa sòlid.

Ja sigui per la manca d’hàbits de governants i governats, pel poc recorregut de la democràcia deliberativa al nostre país o per les diverses interpretacions del concepte en funció de les ulleres amb que s’analitza no sempre es té clar per a què ha de servir o quins beneficis pot aportar un procés participatiu.

En aquest sentit, ens hem proposat aportar elements de debat aprofitant reflexions teòriques i l’experiència directa de Neòpolis en l’àmbit de les polítiques participatives. Intentarem fer-ho de forma entenedora, rebatent 9 tòpics, aparentment convincents, que acostumen a utilitzar-se per posar en dubte la legitimitat de la participació ciutadana. Durant els propers dies anirem publicant escrits per qüestionar diferents arguments crítics amb la participació.

LLISTAT DE TÒPICS:

  • La participació és lenta, i retarda la presa de decisions
  • La participació és innecessària. Els ciutadans ja escullen els seus representants a les eleccions
  • La participació és particularista. Els ciutadans no veuen més enllà dels seus interessos individuals
  • La participació reforça els grups de pressió i debilita els partits polítics
  • La participació sempre acaba donant armes a l’oposició
  • La participació erosiona la legitimitat de la democràcia. Les decisions les han de prendre els governs
  • La participació converteix la democràcia en una assemblea permanent i ingovernable
  • La participació és cara
  • De fet, sempre participen els mateixos. És a dir, una minoria

#Municipals2015 – Reptes locals segons Marc Sureda

22/06/2015
marc_sureda

Marc Sureda

Descripció d’un repte o necessitat no coberta

Els que ens estem vinculats als mitjans de comunicació, ja siguin locals, comarcals o d’àmbit nacional i de premsa, ràdio, TV o digitals, hem vist incrementar considerablement el nombre de notes de premsa rebudes durant els dies de campanya electoral de les eleccions municipals. Presentacions, balanços, programes, agendes, rèpliques, denúncies… per parar un tren, fins i tot de remitents desconeguts que fins ara no havien enviat mai res.

Recordar-se dels mitjans de comunicació quan, per exemple, s’apropen eleccions i enviar notes de premsa només durant la campanya electoral és una pràctica que fan servir molts alcaldables, partits polítics i equips de govern i fins i tot els grups a l’oposició.

Aquest pràctica pot tenir els seus resultats puntuals, doncs els mitjans han dedicat i habilitat moltes pàgines i especials per donar cabuda al seguiment i tractament de la campanya, però cal fer un pas endavant i agafar l’hàbit de proporcionar informació durant tot l’any per iniciativa pròpia. No cal dir que aquesta informació, encara que sigui interessada, ha de ser veraç i contrastable. Enganyarem un cop a un periodista, però mai dos i el preu serà molt elevat.

Com abordar aquest repte?

Els polítics, sobretot dels ajuntaments petits, han de perdre la por a relacionar-se amb els mitjans de comunicació de la seva àrea d’influència, sigui quina sigui la seva tendència, dimensió i categoria. Han de ser conscients que els ajuntaments són una veritable i valuosa font d’informació que cal gestionar correctament durant tot l’any, ja sigui per iniciativa pròpia o a petició d’algun mitjà de comunicació.

Per fer-ho:

- Cal millorar la relació afectiva amb els periodistes. Mantenir-hi un contacte periòdic ja sigui personal o telefònicament, o fins i tot utilitzant les xarxes socials.

- Cal dosificar en el temps l’enviament de les notes de premsa i valorar-ne el seu interès real abans d’enviar-les.

- Cal posar-se a disposició dels periodistes per aclarir o ampliar qualsevol informació que enviem.

Creieu-me, crear un vincle afectiu amb els periodistes porta més beneficis que inconvenients a curt, mig i sobretot a llarg termini. Això sí, sempre caldrà estar disposat a contestar totes les preguntes, siguin o no agradables.

Tenir un pla

04/02/2015
Jornada de propostes amb agents de la societat civil. PDL Palamós

Jornada de propostes amb agents de la societat civil. PDL Palamós

Des de Neòpolis hem estat treballant darerament en l’elaboració de diferents plans estratègics d’ambit local, com el Pla Estratègic de Desenvolupament Local de Palamós o el Pla Estratègic de Caldes de Montbui.

Entenem aquest tipus de planificacions com a instruments imprescindibles que permeten aixecar la mirada i fugir de la quotidianitat  i, alhora, com a eines que promouen noves maneres de governar. És per això que, per elaborar-los, apostem de forma contundent per a la generació d’espais de debat i deliberació encaminats a aconseguir un pacte de la societat més que un projecte eminentment tècnic.

En aquest sentit, em sembla rellevant aportar algunes refexions sobre la importància de “tenir un pla”, i les possibilitats que genera per a consolidar una nova manera de governar si s’elabora de forma compartida i des de visions integrals:

De la jerarquia a la xarxa:

Elaborar una planificació estratègica local de forma participada i deliberativa suposa un canvi de rol dels governs locals. Els governs ja no són només un exercici d’autoritat des de la cúpula de la institució, sinó que passen a exercir una tasca relacional de contactes i pactes amb una xarxa d’actors presents al territori.

De manar a escoltar:

Les planificacions estratègiques elaborades i desplegades de forma compartida també suposen el pas d’una lògica gerencial tradicional (la cúpula de la institució és qui mana) a una lògica de governança (el que importa és escoltar, relacionar-se i liderar xarxes). En altres paraules, es passa d’un govern tecnocràtic i monopolista a un govern participatiu que aposta per lliderar xarxes com a estratègica per afrontar la complexitat de les necessitats actuals.

Dels enfocaments unidimensionals als multidimensionals

També esdevé clau, en un context complex i de canvis ràpids i constants, assumir que les planificacions han de fer-se des de mirades integrals. Tradicionalment, les polítiques de promoció econòmica o les de benestar social es dissenyaven i desenvolupaven de forma aïllada a la resta d’àmbits. Obrir la mirada suposa superar les lògiques unidimensionals i entendre que el desenvolupament local, la inclusió social o la gestió territorial s’han d’aboradar des de lògiques multidimensionals. Un pla de desenvolupament econòmic, per exemple, ha de ser capaç d’obrir la mirada i ser conscient que s’ha de redimensionar vinculant l’economia local amb el benestar social, la gestió territorial, el medi ambient, etc.

Com a la vida personal, que els ajuntaments tinguin un pla esdevé clau per afrontar el futur. No només perquè permet traçar una ruta, sinó també perquè aprendre’m a fer-la junts, com fan el equips de ciclisme.

A les portes d’una nova era, col·laborativa i sostenible

28/06/2013

participacio ciutadana

La crisi actual és el resultat d’haver fet créixer l’economia vivint de la riquesa acumulada durant les 4 dècades posteriors a la II Guerra Mundial. Hem devorat la riquesa creada a través del crèdit, la qual cosa ens portà a l’era de l’endeutament, les hipoteques i el boom de la construcció. Després de mitja dècada en crisi, ens ha quedat clar. Però, i ara què? Com ha de ser la nova era?

És clar que cal impulsar un nou model de creixement, i això suposa variar l’economia, la configuració del territori i el model de vida de les persones. I en temps de crisi, la història ens ho demostra, només una col·laboració oberta, transparent i integral entre el sector privat, les administracions públiques i la societat civil proporciona la tracció necessària per fer viable un canvi de model.

Canviar de model vol dir innovar, desenvolupar una nova filosofia, fer un gir conceptual. En aquest sentit, arrel d’haver llegit darrerament llibres de Jeremy Rifkin i Ramon Folch, em sembla interessant destacar dos conceptes claus que haurien de caracteritzar el nostre futur col·lectiu: (1) la col·laboració i (2) la sostenibilitat.

(1) De la mateixa manera que la I i la II Revolució Industrial van alliberar a les persones de la servitud feudalista i l’esclavitud, el nou model de creixement haurà de servir per emancipar a les persones del treball mecànic per a que es puguin dedicar i implicar amb la societat i l’entorn natural. La nova era ha de ser col·laborativa.

(2) Som membres d’una societat industrial que ha tocat fons. Tot i que el model ens ha permès gaudir d’una qualitat de vida superior a la dels nostres pares hem de ser conscients del cost que això ha representat. Ens dediquem a viure bé a costa d’externalitzar els costos i d’exportar els inconvenients (en l’espai, a països tercers. En el temps, a generacions futures). I aquest model, de sostenible en té poc. La sostenibilitat, no ens equivoquem, va més enllà de l’ecologisme. És una qüestió social. És un tema socioeconòmic amb conseqüències ambientals.

Desenvolupar una nova lògica suposarà una reconfiguració del territori, de l’economia i de les relacions socials. Davant la transcendència del canvi que ens espera esdevindrà clau la implicació de tots els protagonistes (empreses, administracions i ciutadania). Som a les portes d’una nova manera de fer negocis, de variar les formes de relacionar-nos socialment i de redescobrir el territori que ens envolta. Deixar de banda l’individualisme i promoure la deliberació col·lectiva per afrontar el futur es converteix, gairebé, en una necessitat. Què millor que les comunitats locals com a escenari per a desenvolupar la col·laboració i l’aposta per allò sostenible! Quan les persones raonen juntes és més probable que la seva experiència combinada aconsegueixi els resultats desitjats que quan raonen soles. Els precedents ho demostren!

Us recomano que visualitzeu diferents píndoles de vídeo on presentem propostes innovadores de Neòpolis basades en la col·laboració i la sostenibilitat.

#Neobaròmetre “Reflexions sobre el món local” Cap. 7: Tres grans solucions a tres grans problemes

16/05/2013

Setè capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals.

El sociòleg i co-fundador de Neòpolis Daniel Tarragó presenta solucions per afrontar els reptes actuals dels ajuntaments.

Des de Neòpolis us convidem a opinar i a compartir el vídeo.

L’hora de la innovació

25/02/2013

participacio ciutadana

Ja fa temps que vivim en un context de dificultats i d’informacions negatives que ens recorden a diari les deficiències d’un sistema encallat. Però no ens podem quedar aquí. Davant aquesta situació comença a ser urgent prioritzar millores i certs canvis de mentalitat i de maneres de fer.

Des de Neòpolis estem conduint la dinamització de diferents espais de debat vinculats amb la promoció de la inclusió social en un escenari on, malauradament, s’ha socialitzat la vulnerablitat. Aquests espais ens estan servint per captar aportacions molt interessants. Per exemple, es parla de l’empoderament dels col·lectius en risc d’exclusió, de recuperar les lògiques comunitàries i reduir l’individualisme o d’aprofitar la disposició de temps i capacitats de moltes persones aturades. El treball en àmbits com el de la sostenibilitat, la gestió del territori o el desenvolupament local també ens estan oferint idees molt interessants en aquest sentit.

Estem convençuts que la situació actual és millorable però, alhora, que només es podran viure avenços si els nostres polítics (també els locals) comencen per ser valents i reconèixer que tenim problemes que cal afrontar des de la innovació. Perquè, d’idees i oportunitats n’hi ha.

En aquest sentit, em sembla interessant presentar-vos una síntesi d’un informe de l’IGOP, dirigit per Quim Brugué i anomenat “Els motors de la innovació a l’adminstració pública”:

  • El per què de la innovació:

La complexitat de les societats actuals provoca que les formes habituals d’afrontar els problemes i necessitats socials no funcionin. Aquest fet situa els orígens de la innovació en els anomenats problemes maleïts (la necessitat) i en els dèficits cognitius (el fracàs) que teníem a l’hora d’abordar-los.

  • El què de la innovació

Un cop reconegut que el que fèiem ja no serveix (saber superat) s’accepta la necessitat de generar noves idees (innovació substantiva) que ineludiblement caldrà materialitzar a través de nous instruments (innovació instrumental). S’identifiquen, doncs, dos ingredients bàsics per a la innovació: una nova filosofia i un nou mètode.

  • El com de la innovació

La innovació, més que disposar d’un protocol requereix d’un context que el propicïi (entorns innovadors: micro i macro) i d’unes palanques que el posin en marxa (motors de la innovació: superior, inferior, lateral i interior).

  • Resistències, resultats i sostenibilitat de la innovació

La innovació en les polítiques públiques ha de fer front a resistències (culturals, estructurals i dels actors), a l’obtenció de resultats (a curt i a llarg termini) i a la sostenibilitat de les polítiques innovadores (més que actuacions momentànies i espectaculars s’entenen com a sostenibles les actuacions duradores i discretes).

Des de Neòpolis us oferim suport per engegar processos reflexius que permetin promoure la innovació. Contacteu amb nosaltres i parlem-ne!

Moveu fitxa

29/08/2012

participacio ciutadana

Article d’opinió (Gerard Quiñones) pubicat a El PuntAvui el 29 d’agost de 2012

No descobreixo res dient que em fa la sensació que les dificultats i preocupacions quotidianes que la crisi actual està generant a la ciutadania es fan més difícils de suportar si hi afegim l’allau de notícies i discursos pessimistes i depressius que ens traslladen la majoria de mitjans de comunicació (amb algunes excepcions massa puntuals). Parlar de la sortida de l’euro o del corralito suposa llançar més llenya al foc de la depressió col·lectiva, i més encara sense cap símptoma ni proposta de millora que permeti, si més no, agafar una mica d’alè d’esperança. Tanmateix, també sentim experts i tertulians que ens recorden com les crisis generen noves oportunitats per tal de reconvertir les impureses i els errors comesos amb anterioritat. En aquest sentit, què millor que deixar de banda (encara que només sigui per una estona) l’actualitat macroeconòmica que ens inunda el dia a dia i mirar de posar els peus a terra per reflexionar des del realisme i l’honestedat. Ho hem de fer personalment, i també ho ha de fer el sector públic, inclosos els ajuntaments, l’administració més propera als ciutadans i ciutadanes.

Hem passat de l’època dels canvis a viure de ple un canvi d’època, i seria un error no ser conscients de la necessitat de replantejar determinades maneres de governar en una conjuntura com l’actual. A ningú se li escapa que els governs locals estant patint la crisi en primera persona. Per això l’execució de mesures per optimitzar els recursos s’ha convertit en una prioritat.

Però cal anar més enllà, i reconèixer que aquesta posició reactiva és necessària, però no suficient. El món local ha d’aplicar mesures per ajustar els seus comptes, però, alhora, ha d’aprofitar l’oportunitat per definir quins objectius i estratègies determinaran el seu futur. És hora de definir quin municipi volem. I aquesta reflexió estratègica i en clau de futur no es pot fer sense comptar amb la implicació directa dels agents socioeconòmics del territori. Generar processos de reflexió compartida suposa una aposta per la intel·ligència col·lectiva, i assumir que prou complexa és la realitat com per afrontar-la sols i sense la fortalesa dels consensos.

On es pot exercir millor la ciutadania que a les pròpies ciutats? En el web www.politicsandterritories.com, es pot consultar un interessant article sobre la situació actual dels governs locals en què s’exposa una reflexió clara i concisa en aquesta línia, i es destaca la necessitat de “veure ressorgir les polítiques locals pròpies i singulars, establertes com a prioritats d’acord amb la ciutadania i l’entorn territorial, amb una aplicació intel·ligent de les polítiques generals més que una pura transposició de les mateixes”. El primer aniversari del 15M, les manifestacions ciutadanes, les opinions expressades a les xarxes socials o el contingut de la majoria de converses de cafè entre ciutadans i ciutadanes no fan més que recordar-nos la voluntat de la ciutadania de dir-hi la seva, de prendre-hi part i de reclamar el seu dret a ser consultats. Els ajuntaments han de moure fitxa i aprofitar la seva proximitat amb la ciutadania per adaptar-se a aquest nou entorn. O comencem a sumar per multiplicar o tendirem a restar per dividir.

Canvis des de baix

07/08/2012
participacio ciutadana

http://petitagranllagosta.blogspot.com.es

Mentre mig país fa vacances…

A Espanya, el govern Rajoy demostra dia a dia una manca de lideratge evident. Pel que sembla, no s’han adonat que estan governant en un context de canvi d’època. De fet, fa temps que se’ls hi nota poca capacitat d’anàlisi. Només cal repassar el seu programa electoral, recordar la relació directa entre l’agenda del govern i les eleccions a Andalusia, o recuperar les diverses declaracions arrogants del President espanyol dirigides a les institucions europees. Així estem…

A Catalunya la cruesa de les retallades (molt anteriors a les aplicades des de la Moncloa, no ens n’oblidem) i les diferències d’arrel amb Madrid col·loquen en un segon pla les aspiracions nacionals i la definició d’un full de ruta. De moment, d’expectatives de futur poques. Massa ambigüitats. I a sobre, se’ns crema l’Empordà!

Mentrestant, millor que ens agafem uns dies de vacances i desconnectem per un moment. Millor que agafem forces i assumim que la responsabilitat per afrontar la situació és de tots. Ha quedat demostrat que esperar solucions dels de dalt no ens porta enlloc. Els temps que vivim deixen clara una cosa; han de canviar molts hàbits i maneres de fer. Ens hem de reinventar. En aquest sentit, el valor de les accions a escala local i la recuperació de les lògiques de col·lectivitat poden ser molt útils.

Com? Els dèficits del model de societat que ens ha dut a la crisi, precisament, ens poden marcar el camí. Millorar i repensar àmbits com el de la sostenibilitat ambiental, la responsabilitat social de les empreses, la participació ciutadana o la igualtat i solidaritat entre col·lectius ens pot obrir moltes portes. Tots i totes podem aportar idees, engegar projectes o variar hàbits en aquesta línia. És hora de començar a donar lliçons de baix a dalt, perquè la credibilitat dels de dalt fa temps que està tocada. Des de Neòpolis ja ens hi hem posat, t’apuntes?