Article etiquetat com a ‘confiança’

De la idignació a l’acció

09/07/2012

participacio ciutadana

Vivim temps d’austeritat. I els seus efectes repercuteixen de forma directa la quotidianitat de la majoria de ciutadans i ciutadanes del nostre País Petit. Com és lògic la reacció social davant aquest escenari de dificultats, males notícies i pessimisme s’ha fonamentat en la indignació. Faltaria més!

Tot i això, em resisteixo a apuntar-me als discursos negatius que consideren que la ciutadania no hi pot fer res, que les coses seguiran empitjorant i que no ens queda més opció que assumir el rol de “cornuts i pagant el beure”. Francament, cada cop tinc més clar que els temps que corren també s’han d’entendre com una oportunitat per despertar consciències i potencialitats personals i col·lectives fins fa poc dormides en el mar de les comoditats i les vaques grasses.

Només cal donar un cop d’ull al nostre voltant, de forma objectiva. És clar que el maleït atur, les necessitats econòmiques o els problemes de salut emocional (dels quals se’n parla poc, massa poc) impregnen el nostre dia a dia. Però també és veritat que estem envoltats de petites bones pràctiques i d’idees creatives: videocurrículums que triomfen a la xarxa gràcies a la seva creativitat, noves idees per reinventar negocis familiars o crear-ne d’alternatius, la important presència i valor social del món associatiu o la recuperació del valor de la proximitat. N’hi ha moltes d’idees fresques, de ganes d’avançar, de motivacions per a reiventar-se. I seria un error deixar-les perdre.

Ras i curt: mentre els “mercats” valoren minut a minut l’estat de l’economia i els polítics europeus prenen una o altra decisió no podem quedar-nos de braços creuats. Hem de creure fermament en la capacitat de tots els sectors i agents socials, per més petits que siguin (o semblin). Perquè la suma fa la força, i totes les aportacions són bones per enriquir debats que ens permetin fer front als temps d’austeritat que ens ha tocat viure. Cal doncs, establir aliances, generar intel·ligència col·lectiva i generar debats compartits.

Des de Neòpolis creiem fermament en aquesta lògica. Us convidem a contactar amb nosaltres si necessiteu un cop de mà per passar de la indignació a l’acció.

Tots hem de canviar

12/06/2012

participacio ciutadana

Des de Neòpolis fa temps que ens hem afegit al grup d’agents que prefereix anar aparcant la indignació per la crisi (més que comprensible) i veure la situacio històrica actual com un canvi d’època ineludible. Fa temps que tenim clar que res tornarà a ser com abans i que les dificultats d’avui s’han d’afrontar amb nous plantejaments, noves maneres de fer. Reitero, vivim un canvi d’època i res tornarà a ser com abans. Assumim-ho i mirem cap el futur. És evident que com a agents aïllats la força de canvi és gairebé imperceptible, però la unió fa la força i la suma d’optimisme, perseverança i ganes d’innovar hauria de convertir-se en l’espurna que engegui el motor cap al canvi.

L’11 de juny, el PuntAvui explicava a la seva contraportada un projecte de participació infantil a Roses coordinat per Neòpolis on  s’han implicat  més de 1.300 infants rosincs. Els infants han participat en la creació d’un espai de jocs i han acabat consensuant una proposta final que serà presentada a l’Ajuntament abans que acabi el mes. La zona de jocs i el seu disseny final és important, però encara ho és més el procés educatiu i pedagògic que suposa implicar la canalla en els afers públics.

El futur hauria d’anar cap aquí. És només un exemple pràctic a escala local, però caldria que la classe política entengui la importància d’aquest tipus de processos, ja sigui amb infants, joves, persones grans o entitats. La qüestió és afrontar el futur sumant per multiplicar, adquirint hàbits i retornant el bé comú al lloc que li pertoca. Els polítics del món local tenen en la participació una gran oportunitat per aportar elements de canvi i millora mentre afrontem el futur que ve (i no l’estan aprofitant de forma decidida). Alhora, la ciutadania ha de començar a abandonar els hàbits de l’individualisme i el particularisme i entendre el valor de la participació a escala local (genera vincles comunitaris, promou la cohesió, garanteix el dret a estar informats, educa, etc.)

Tots hem de canviar, i el camí de la cooperació i del bé comú és una bona opció. Vegeu el darrer Salvados d’aquesta temporada, si és que encara no ho heu fet. L’equip de @jordievole ens presenta exemples sobre com el món de les finances, la política o l’empresa poden començar a emprendre aquest canvi de rumb. Perquè com ens recordava Pep Guardiola fa uns dies, parafrassejant a Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.

Ajuntaments de vidre

17/02/2012

finançament ajuntaments

Article d’opinió (Gerard Quiñones) pubicat a El Punt Avui el 17 de febrer de 2012

L’any 2003, el Pressupost Participatiu de Porto Alegre va ser declarat com una experiència model de política pública pel document anual sobre Desenvolupament Humà publicat per Nacions Unides. El Pressupost Participatiu de Porto Alegre es desenvolupa en un context molt específic i, en cap cas, és una solució perfecta. Tot i això ha demostrat que l’administració transparent i democràtica dels recursos és una bona fórmula per evitar el malbaratament de fons públics i corresponsabilitzar a la ciutadania en la gestió del bé comú.  L’experiència ha servit de referència per a d’altres ciutats d’arreu de món. Sevilla, Màlaga, Santa Cristina d’Aro, Rubí o Figaró-Montmany són alguns exemples propers. Al portal web unitedexplanations.org s’hi pot consultar una anàlisi breu dels resultats del Pressupost Participatiu a la ciutat brasilera. A les conclusions s’exposa que l’experiència “suposa una temptativa de compensar els desequilibris creats pel mercat i d’afirmar el pes de l’acció política davant la lògica del benefici”.

El context actual de crisi (econòmica i de valors) en el que estem immersos requereix reaccions. És cert que la globalitat dels desafiaments actuals han de ser abordats des de nivells també globals. Però no és menys cert que comença a ser hora que assumim la necessitat de variar certes lògiques i plantejaments de la política a escala local. L’elaboració dels pressupostos municipals de forma participativa és només un exemple pràctic del camí que caldria emprendre per a promoure aquest canvi de lògica.

Més enllà de retallades i mesures de contenció és hora que ens adonem que l’entorn actual ens planteja d’altres reptes que no podem deixar de banda. Vivim un canvi d’època i n’hem de ser protagonistes. Cal aprofitar la situació per promoure i consolidar nous instruments de control social i per reconèixer el dret dels ciutadans a participar de la gestió pública municipal com a agents experts en el seu territori. Però això només és possible si generem confiança, si apropem la política a la ciutadania, i el primer pas que cal donar passa per mostrar obertament amb quines cartes juga cada administració. Es tracta de millorar la democràcia i construir capital social des de la proximitat, apostant per construir relacions més sòlides i actives amb la ciutadania. Aprendre a col·laborar. I en aquest sentit, els ajuntaments són les administracions amb més facilitats per encetar aquest camí de canvi. Els mecanismes per a fer-ho poden ser molt variats i cal que s’adaptin a les possibilitats i característiques de cada municipi.

Ja no podem esperar més. Els ciutadans prefereixen la veritat i exigeixen l’oportunitat de formar part de les solucions. I els ajuntaments necessiten explicar-se i trobar solucions creatives als nous reptes socials i econòmics dels seus municipis. Davant d’això, la transparència i la intel·ligència col·lectiva són dos elements fonamentals per poder fer front, amb garanties d’èxit, als reptes de futur que els ajuntaments del nostre país tenen sobre la taula. És qüestió de voluntat política. Es tracta de convertir els ajuntaments en ajuntaments de vidre; com el de Porto Alegre.

De l’època del canvi al canvi d’època

26/10/2011

societat liquida

És evident que la societat està canviant. Moltes coses s’estan movent, i no és causal. Durant la dècada dels 70 es va iniciar la configuració d’una nova època que ens ha portat a l’anomenada societat del risc, o societat líquida. Vivim en un món molt diferent al de fa 3 o 4 dècades. Han variat les formes de comunicació, de producció, de treball, de família, d’ús i configuració l’espai públic,…

La crisi actual no és més que la cirereta d’un pastís que fa temps que s’està cuinant. És un esclat del procés de canvi iniciat fa temps. Un canvi que, finalment, ens ha conduït a la incertesa. Un procés que ha construït una societat extremadament complexa on tot està interrelacionat.

És evident la necessitat de canviar de paradigma, i d’entendre que de l’època del canvi hem de passar a un canvi d’època. I ho hem de fer essent conscients que ens hem convertit en una societat de vincles dèbils, principalment perquè la immediatesa i el curt termini tan imperant avui dificulta la construcció de vincles sòlids.

Gestionar el canvi d’època esdevé un repte, serà difícil i s’hauran d’assumir errors. En tot cas hi ha un element que caldria assumir com a premissa: cap agent social, polític o econòmic pot afrontar el repte sol, per més fort que sigui (o que es cregui). En aquest sentit em sembla evident la necessitat de reivindicar una idea que ja he exposat en d’altres escrits als Neobloc: hem de treballar junts, hem de generar xarxes d’actors per fer front a la complexitat actual i per construir un futur menys incert.

Planificació estratègica, la clau davant la incertesa

24/10/2011

planificacio estrategica

Article de Daniel Tarragó. Soci-Director de Neòpolis, publicat a El Punt Avui (15/10/11)

Vivim en un temps líquid, en què les empreses naveguen per un mar d’aigües turbulentes sota una tempesta d’incertesa intensa que sembla que encara trigarà algun temps a escampar. És per això que es fa imprescindible disposar d’un full de ruta que ens marqui el rumb a seguir i que ens il·lumini a mitjà i a llarg termini. Necessitem una guia, un far que ens insinuï el camí per entomar un context complex, dinàmic i volàtil, d’una forma oberta i flexible.

Donar lliçons en aquests temps és, a vegades, més que agosarat; hi ha qui recomana contenció de despeses, hi ha qui aposta per la inversió, per treballar el valor del producte, obrir nous mercats, internacionalitzar-se, etc. Quin ha de ser el camí?

Si fem un símil futbolístic, no n’hi haurà prou amb tenir bons defenses, bons davanters o un bon mig camp, l’èxit serà la perfecta execució del treball en conjunt. L’èxit d’un equip serà l’entrenador, els jugadors o la filosofia i la tàctica de joc? L’èxit de l’empresa depèn dels seus directius, els seus treballadors o una bona planificació estratègica? La resposta és senzilla: tot a la vegada.

La profunda transformació social, econòmica, laboral i financera que estem experimentant, així com la pèrdua de referents culturals i polítics, converteixen el futur en un escenari desconegut i sovint amenaçador. És per tot això que l’aposta per elaborar una planificació estratègica sembla quelcom ineludible. Les empreses, avui més que mai, necessiten donar resposta a tres grans interrogants: on som?, on volem anar? i com hi hem d’arribar?

Si volem afrontar el futur amb garanties d’èxit no ens queda més remei que valorar la situació actual i preparar-nos per fer-hi front en les millors condicions. Es tracta d’anticipar-se per adaptar-nos al present i preparar-nos per al futur.

Un pla estratègic és una aposta de futur, però, sobretot, és una aposta de futur col·lectiva. Els directius d’una empresa poden promoure un pla estratègic, però aquest ha de ser el pla de tota l’empresa. Planificar-se estratègicament és una forma de pensar i afrontar el futur, però en el context actual serem més efectius si ho fem entre tots. Es tracta d’una conxorxa col·lectiva, un reconeixement que la força està en la suma, una forma d’assumir que només ens en podrem sortir col·lectivament.

La manera de fer un pla estratègic pot ser molt variada, tot i que sempre inclou dos moments bàsics: el diagnòstic (on som), i les propostes (on volem ser i com arribar-hi). El diagnòstic ha de ser acurat i encertat, però no cal que sigui extremadament detallat ni tècnicament molt sofisticat. No podem perdre de vista que ha de ser un projecte compartit entre tots els membres de l’empresa i cal que sigui comprensible, entenedor i acordat entre les parts.

Pel que fa a les propostes, el més rellevant, de nou, és que aquestes hagin estat construïdes col·lectivament i que siguin prou compartides per tots. Només així en podrem esperar un desenvolupament efectiu.

L’èxit de la planificació estratègica depèn més de l’elaboració conjunta d’aquesta que de qualsevol altre atribut tècnic. La lògica del bottom-up és fonamental.

D’un pla estratègic l’empresa n’ha d’esperar una orientació, una guia i sobretot un espai de col·laboració que genera compromisos i sinergies. Es tracta en bona part de resultats intangibles, però de gran valor i impacte sobre el funcionament del conjunt de la companyia. Enfront d’altres tipus de planificacions de caràcter més operatiu, que persegueixen millorar l’eficàcia i l’eficiència de les actuacions empresarials, un pla estratègic ha de generar intel·ligència col·lectiva. Davant dels reptes d’una societat complexa i d’una crisi econòmica i financera dura, llarga i desconcertant és evident que cal treballar bé (de forma eficaç i eficient) però, sobretot, cal que pensem adequadament (generem intel·ligència).

El futur, cosa de tots

18/10/2011

participacio ciutadana

En menys de tres setmanes he tingut el plaer de dinamitzar debats temàtics amb gairebé 50 ciutadans i ciutadanes en el marc d’un Pla d’Inclusió Social. En totes les sessions s’acabava parlant sobre com afrontar del futur. I en tots els debats les reflexions pivotaven entorn dues grans idees:

Per una banda, la necessitat de reaccionar davant la incertesa del futur a partir de la força de la col·lectivitat. El desànim s’ha de convertir en respostes constructives de la base social, opinaven els participants. Cadascú des de les seves possibilitats, però tots ens hauríem d’implicar en la millora de la nostra societat.

D’altra banda es reclamava que aquells que ens governen (a tots nivells) canviïn les “maneres de fer”. En altres paraules, que governin diferent.

Crec que existeixen certs elements claus per a fonamentar aquest canvi de governants i governats, de timoners i mariners. Governar és sinònim de portar el timó. I el timoner pot optar per “tirar pel dret” o bé per debatre amb els seus mariners cap on anem i com hi arribem. Òbviament, no és fàcil, però cal fer-ho a través de:

  • Lideratges forts (que no autoritaris) que sàpiguen conduir els debats, marcar l’agenda, encoratjar als seus, etc…
  • Confiança. Els governants no poden esperar a recuperar la confiança sense demostrar que se la mereixem. La transparència proactiva i intel·ligible i la rendició de comptes són elements bàsics per a demostrar-ho. Ara bé, sense voluntat política, ja ho podem deixar córrer.
  • Comunicació. Comunicar bé esdevé clau. Cal un canvi en relació a la tendència massa estesa de convertir la política en espectacle, simplificació i batalles que no interessen.

Cal, doncs, una ciutadania amb ganes de canviar les coses. I les ganes creixeran exponencialment si comptem amb lideratges conciliadors, que marquin el camí, que es guanyin la recuperació de la confiança i que es sàpiguen explicar. Adaptar-se al nou entorn suposa canviar les maneres de fer. La societat varia. Nosaltres també ho hem de fer.

Tics de transparència a les Corts Generals

09/09/2011

politica transparent

Bona notícia. Els diputats i senadors espanyols han fet públic el seu patrimoni (els diputats del Parlament de Catalunya ho faran l’any vinent). Tot i que considero que la iniciativa fa temps que s’hauria d’haver tirat endavant, i que el disseny i la planificació tècnica a l’hora de fer pública la iniciativa deixen força que desitjar, accions de transparència com aquesta haurien d’iniciar el camí cap a un escenari real de transparència, aprofitant la xarxa com un espai informatiu on les administracions mostrin al detall on van a parar els diners dels contribuents.

En tot cas és només un primer pas cap al Bon Govern. Necessari, però en cap cas suficient:

- És clar que l’abast de la transparència i el compromís ha d’anar més enllà de la publicació del patrimoni dels polítics. Si es pretén millorar el sistema i recuperar la confiança perduda no n’hi ha prou amb la declaració de béns. La informació ens pertany i, per tant, les administracions ens l’haurien d’oferir d’ofici, sense que calgui demanar-la.

- D’altra banda caldria que tots els nivells administratius s’apuntin de forma decidida a aquest canvi de cultura. També tenim dret a accedir informació del nostre ajuntament, consell comarcal o diputació. Una bona pràctica en aquesta línia és la de l’Ajuntament de Chicago, que pretén utilitzar l’alliberament de dades públiques per  a convertir-se en una ciutat intel·ligent, guiats per un pla estratègic que entén les dades obertes com un eix fonamental del futur de Chicago. Per exemple, a través d’un concurs (@apps4chicago) es posen les dades públiques a disposició dels desenvolupadors de software amb l’objectiu de generar aplicacions que facilitin la vida dels ciutadans. El Govern basc també s’ha afegit al carro de l’obertura, mitjançant un portal web on publica dades en format reutilitzable amb l’objectiu que tercers en puguin crear serveis derivats.

- I finalment, crec imprescindible garantir que les accions de transparència informativa també apostin per la rendició de comptes. Ho fa l’Ajuntament de Washington, a través d’un web on cada departament municipal informa a la ciutadania si s’estan complint, o  no, els objectius anuals promesos.

Tot està per fer?

29/07/2011

participacio ciutadana

Llegeixo al portal web del Diari Ara, sense gaire sorpresa, que el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, ha anunciat que les eleccions avançades se celebraran el 20 de novembre. Sincerament, més que una bona notícia em limito a afirmar que ja està bé, que quan abans millor. I diria que no sóc l’únic que ho pensa. Es faria etern esperar el mes de març. En tot cas, haurem de veure quines perspectives ens genera el nou govern. Viurem, altra vegada, unes eleccions en temps de crisi. I ja ens podem imaginar qui en traurà profit, encara que sigui per demèrit dels contrincants. Les perspectives són aquestes. És el que hi ha.

Fa poc, mentre dinava amb un periodista empordanès, compartíem una percepció: fa la sensació que existeix un clima de desencís i desànim generalitzat pel que fa al futur més immediat del nostre país, derivat de múltiples elements com la desafecció envers la política, la decepció produïda per la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, la difícil situació de crisi econòmica que estem patint o la inexistència de lideratges que ofereixin expectatives de millora.

De ben segur que l’actualitat descrita pels mitjans de comunicació també ajuden a engreixar aquest desencís social. Des de fa temps escoltem a la ràdio, mirem als noticiaris o llegim al diari notícies vinculades amb la corrupció, amb mobilitzacions sectorials en contra les retallades, amb la reculada i la necessitat de replantejar-se de l’esquerra catalana en general, plans de xoc a municipis per fer front a greus situacions financeres o notícies que fan pensar que a Catalunya fem més esforços que d’altres a l’hora de seguir les directrius europees pel que fa al control del dèficit.

Tot això no vol dir que no existeixin bones idees, projectes i iniciatives que permetin creure en una bona adaptació a un nou model (que no en una recuperació en relació a la situació de fa pocs anys, que no es repetirà). N’hi ha molts de ciutadans i sectors professionals i productius que són proactius i que s’estan repensant amb èxit. Però des d’un punt de vista general tinc la sensació que el desencís i el desànim són més presents del que convindria. Per tirar endavant, per readaptar-nos cal (deixeu-m’ho dir), “trempera general”.

Sovint, un fragment de la cançó “Neix un mon dintre l’ull“, dels Mishima, m’hi fa pensar, en tot això:

“Potser ens hauríem de preocupar.
Permetem que totes les coses que hauríem d’haver resolt
no les hem resolt encara.
Poc a poc se’ns ha anat acumulant la feina i tot està per fer.
I les promeses, sobretot les que mai ens vam dir,
de tant secretes, de tant callades, encara s’han de complir,
si és que s’han de complir algun dia.
Que mai hem plantat cara els nostres somnis
però tampoc als problemes que arrosseguem de fa temps.
Què volem ser, què volem dir, qui volem ser?
Si ho tenim clar com ho hauríem de fer?
amb qui podríem comptar? comptes amb mi? compto amb tu?”

Potser el millor serà que agafem forces durant les vacances i que ens sumem tots (empreses, ciutadans, emprenedors, polítics, entitats,…) a promoure un canvi col·lectiu. Substituint el desencís pel coratge. Aportant el que tenim i el que som. Sense esperar que siguin els demés els qui ho facin.

Un Govern perseguit per les protestes

14/06/2011
participacio ciutadana

Concentració de protesta a la Plaça Sant Jaume. Font: Diari Ara

Transcric un reportatge publicat pel diari Ara el passat diumenge 13 de juny, on apareixen opinions del sociòleg Daniel Tarragó (Soci-Director de Neòpolis) sobre les protestes socials a Catalunya:

Protestes de sota les pedres. Concentracions a les portes de centres de salut i ensenyament, puntualment, cada dimecres. Petites irrupcions de ràbia que col·lapsen, per sorpresa, l’activitat de les universitats, com la que dilluns passat va impedir l’acte d’inauguració de les obres de fusió de les facultats d’Economia i d’Empresa a la Universitat de Barcelona . Indignats esperant el conseller d’Interior, Felip Puig, a les portes dels actes per sorprendre’l amb crits de “dimissió”. Pancartes recriminant la política de Boi Ruiz a les parets dels hospitals. El Govern conviu, des de fa mesos, amb la mobilització permanent. El malestar és al carrer.

Miniprotestes i manifestacions massives com la del sector públic del 14 d’abril o la de Democaràcia Real Ja! del 15 de maig, que encara té reminiscències en forma d’acampades. En els menys de set mesos de govern de Mas, el degoteig de protestes ja s’ha revelat com la seva gota malaia. Es tracta de reaccions que es retroalimenten i que exerceixen un marcatge sobre el president i els consellers. Dues protestes amb poder mediàtic al dia, de mitjana, si es mira el retrat d’aquesta última setmana.

Els indignats -també mestres i personal sanitari- avisen: la tardor serà calenta. I, de fet, la primavera ja ho ha estat. Però, com es viu tota aquesta demostració de ràbia des de l’altra banda de la barrera? Segons fonts de presidència, les protestes amb què el Govern topa dia sí, dia també, responen al fet que “ens trobem en un moment complicat” i que “la població identifica que s’estan fent coses, s’estan prenent les decisions que no es van prendre en el seu moment”. Protestes al marge, situen en els resultats de les eleccions municipals “l’autèntic termòmetre” de la seva gestió. De fet, les mateixes fonts remarquen la importància que els manifestants s’apleguin a la plaça Sant Jaume, a les portes de la Generalitat, com a “símptoma que hi ha un Govern que decideix i que és identificable”. Es tracta, però, d’una convivència complicada, com va poder comprovar en primera persona el conseller de Salut, Boi Ruiz, en la seva visita de divendres a l’Hospital Clínic.

Què tenen en comú tantes protestes? El xup-xup de malestar acumulat els últims mesos, potser anys. Aquesta és la resposta automàtica del sociòleg i soci fundador de la consultora Neòpolis, Daniel Tarragó, que situa en la crisi econòmica i social l’element vehicular de les manifestacions, perquè “s’estan amenaçant un benestar ja qüestionable i els serveis bàsics”. El fet diferencial entre totes aquestes proves de malestar, segons Tarragó, es troba en l’abast de la mirada. Així, mentre els indignats fan una crítica d’àmbit global contra un sistema que consideren ple de mancances, altres col·lectius enfoquen les seves ires a punts molt més concrets, com ara les amenaces al sistema públic de salut o ensenyament. “Tot, però, neix del mateix descontentament i es retroalimenta”, apunta.

El punt de partida, segons aquest sociòleg, és el descontentament amb una manera de fer política “pròpia dels segles XIX i XX, que ja no s’aguanta i que deixa els governs amb moltes dificultats per governar”. Els principals impediments que apunta són, en primer lloc, que les autoritats governen amb perspectiva local problemes que són “clarament d’àmbit global i que requereixen coordinació supranacional”. En segon lloc, que s’estan fent polítiques a mitjà i llarg termini quan els problemes ja són aquí. I, finalment, el fet que el ciutadà “només voti cada quatre anys i que, a més, els polítics donin comptes de la seva actuació als partits i no al poble”. Per tot això, considera que la política no està satisfent els ciutadans i que la “democràcia hauria d’avançar cap a formes deliberatives”. Això sí, remarca que si es demana la participació ciutadana per a la presa de decisions no pot ser per a assumptes de baix interès, sinó que “cal qüestionar sobre els temes candents, com ara les retallades, que podien haver estat més negociades”. Ara el següent pas en la ruta dibuixada pel descontentament és, segons Tarragó, que el debat de les acampades amari els partits: “O canvien les formes de fer política o no hi haurà solució”.

Els membres del moviment 15-M, tot i rebutjar d’entrada la constitució com a partit polític, també busquen noves formes de vertebrar una indignació latent. Hibai Arbide, membre del moviment i de l’acampada de Barcelona, explica que les manifestacions de ràbia d’aquests dies responen a l’evidència que “vivim pitjor del que van viure els nostres pares i no és un problema generacional, sinó del sistema”. El que tenim ara és, doncs, una presa de consciència col·lectiva, remarca.

Terreny preparat

Carme Navarro, secretària general de la federació de sanitat de CCOO, resumeix que les lluites en el sector de la sanitat ja fa temps que es couen, que van engegar l’estiu passat amb els primers indicis de retallades. “Hem preparat molt el terreny amb treball previ a la comunicació oficial de la tisorada -explica-, i ara tot bull”. Des de Metges de Catalunya , el secretari general, Antoni Gallego, apunta que les protestes al carrer s’expliquen per una raó clara: “Estem tots molt enfadats i no és per un factor en concret, sinó per un de global”. Com a passos endavant assenyala que totes aquestes manifestacions ensenyen una altra manera de funcionar: la del debat, la igualtat i la no-violència.

Des del camp de l’educació, la portaveu del sindicat USTEC, Rosa Cañadell, explica que les protestes dels indignats i les reivindicacions del sector de l’educació no estan lligades però sí que funcionen com a “reforç mutu”. El perquè de tanta protesta el té clar: “Se les han guanyat a pols amb un dels atacs més forts que es recorden contra un estat del benestar ja precari”.

Qualitat democràtica

08/06/2011

participacio ciutadana

El passat 7 de juny Neòpolis va assistir a la Jornada de treball sobre la Iniciativa Ciutadana Europea, convidats per la Fundació Nous Horitzons. Em sembla interessant presentar algunes de les reflexions que es van generar durant la sessió, celebrada a la Sala 1 del Parlament de Catalunya. La Jornada va servir per conèixer amb detall un nou instrument de participació d’abast transnacional, la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE), així com per reflexionar entorn el dret d’accés a la informació pública i la qualitat democràtica.

Pel que fa a l’ICE, el politòleg suec Bruno Kaufmann va centrar la seva intervenció no només en l’explicació sobre les característiques de l’instrument participatiu sinó també en l’avenç cap a una democràcia de major qualitat que suposa la creació de l’ICE, encara que sigui inicial.

Kaufmann entén que actualment vivim una paradoxa: mentre el nombre de països democràtics és mes elevat que mai, el qüestionament social del sistema és cada cop més evident. Entén la democràcia moderna com “un vaixell nou i bonic que disposa d’unes eines de direcció que no ens condueixen al port desitjat”. Estic d’acord amb ell a l’hora de deduir que millorarem sempre i quan caminem cap a una democràcia més directa (more direct democracy). I això vol dir centrar els debats i l’atenció més cap a qüestions d’interès i no tant cap als partits i els polítics.

L’ICE es posarà en funcionament a partir de l’abril de 2012, amb la pretensió de facilitar a la ciutadania europea el seu dret a la participació, oferint la possibilitat d’incorporar temes d’interès a l’agenda política de la Comissió Europea (es requereix la recollida d’un milió de signatures provinents de, com a mínim, 7 estats membres).

Em sembla un instrument interessant. Segurament pot generar dubtes. Per exemple; qui ens assegura que la Comissió Europea no desestimarà les Iniciatives Ciutadanes? En tot cas, el fet de facilitar la generació d’una ciutadania més activa suposa, sense cap mena de dubte, un pas endavant. I em sembla que la combinació de la iniciativa amb les TIC és exportable a àmbits més propers (nacionals, regionals, locals….).

També voldria destacar algunes reflexions generades entorn la qualitat democràtica. Després d’uns anys de promoció de la participació ciutadana on els debats han girat entorn els instruments potser és hora de centrar l’atenció en la qualitat democràtica i en la desafecció. Les enquestes demostren com l’interès per la política d’espanyols i catalans és molt inferior als nivells europeus, així com les dificultats per entendre-la. Veiem la política com quelcom complex, llunyà. Per tant, elements com la transparència, la intel·ligibilitat, la rendició de comptes i l’avaluació haurien de fonamentar el debat entorn com millorar la qualitat democràtica del nostre país. Hi estic absolutament d’acord.

Serem una societat lliure quan siguem capaços de redistribuir la riquesa (Estat del Benestar) i el poder (Qualitat Democràtica). I el primer pas per recuperar l’interès per la política passa per la informació. Espanya és l’unic país de la UE sense una llei de dret d’accés a la informació pública. Entitats com Acces-Info treballen en aquesta línia, malauradament, amb massa traves i dificultats.

De ben segur que el sentiment de fallida democràtica actual es començarà a resoldre a partir del moment en que allò que és públic sigui accessible i intel·ligible. Un primer pas imprescindible que hauríem de començar a fer quan abans millor.