Article etiquetat com a ‘confiança politica’

Tòpic 9: Sempre participen els mateixos

24/11/2015

Indecision

Que en els processos participatius sempre participen els mateixos, és a dir, una minoria, acostuma a ser l’argument definitiu dels detractors de la participació ciutadana. Poques són les experiències que s’escapen d’aquesta crítica. Però, fins a quin punt és cert aquest argument?

Caldria tenir molt clar que quan parlem de participació no estem parlant de quantitat sinó de qualitat. Per posar un exemple fora de la política; imaginem que volem revisar els estatuts de la Lliga de Futbol Professional de forma participativa. Quina opció és milllor? Un procés que compti amb milers de participants, tots socis del Barça i del Madrid, o un debat amb menys participants però on estan representats tots els clubs que composen la Lliga? No es tracta de quantitats, sinó de representació de discursos i de generació de consensos.

Molts estudis demostresn que, en els darrers anys, els percentatges de participació electoral de molts països s’han reduit de forma progressiva. A les europees del 2014, per exemple, es va abstenir un 54% del cens electoral espanyol. Més la meitat del cens, doncs, no es va acostar als col·legis electorals. A més, els partits que acaben accedint al poder obtenen un percentatge de vot molt per sota del 50% del total de vots emesos. Des d’aquesta perspectiva podríem dir que una part rellevant de la població cridada a votar no ho ha fet, i que els que governen ho fan pel vot d’una minoria. Malgrat això, a ningú li passa pel cap deslegitimar els resultats electorals, oi?

En un context on ens queda molt per aprendre, i on estem adquirint hàbits participatius, no ens hem d’obsessionar en la quantitat de participants. Hem de serc apaços de garantir representació de discursos. Si ho fem bé, i sense pressa, la quantitat de participants ja anirà augmentant.

Tòpic 7: La participació converteix la democràcia en una assemblea ingovernable

10/11/2015
Amy Casey

Amy Casey

Apostar per la participació ciutadana en el disseny i desenvolupament de les polítiques públiques locals no vol dir convertir la gestió municipal en una assemblea permanent i ingovernable. En tot cas, aquesta afirmació seria certa si els ajuntaments convoquessin a la ciutadania per prende qualsevol decisió.

Cal tenir molt clar, per tant, que amb la dinamització de processos participatius no es tracta de jugar al joc de les cadires programant reunions per a posar a debat qualsevol cosa, com l’alçada dels fanals o el color dels bancs d’una plaça.

La participació ciutadana s’ha de promoure de forma clara i honesta i ens ha de servir, fonamentalment,  per generar intel·ligència col·lectiva a l’hora de definir qüestions locals de caràcter estratègic o aspectes rellevants per al conjunt de la comunitat. I està clar que, des d’aquesta perspectiva, no estem convertint la democràcia local en una assemblea permanent i ingovernable sinó enriquint i adaptant decisions importants per al municipi.

Tòpic 6: Les decisions les han de prendre els governs, no els ciutadans

14/10/2015

puzzle

Aquells que afirmen que la participació ciutadana erosiona la legitimitat democràtica demostren no haver entès bé els objectius fonamentals dels processos participatius. És clar que les decisiomns les han de prendre els governs i no els ciutadans.

Cal tenir molt clar que quan parlem de democràcia deliberativa i de participació ciutadana no estem posant en dubte qui governa (la qual cosa es decideix a través dels processos electorals). La qüestió, doncs, no es centra en qui governa sinó en com governa qui governa.

Les decisions sempre les prendrà el govern (només faltaria). El que ens aporta la participaticipació ciutadana és un complement als processos de presa de decisió . Els governs que aposten per la participació, doncs, no estan entregant el poder de decisió als ciutadans. El que fan és garantir el dret a estar informats, a ser consultats i a prendre part a la ciutadania, amb la finalitat de dotar de més intel·ligència les seves decisions.

Posem per cas que un ajuntament té previst millorar un espai públic determinat. Una plaça, per exemple. La decisió de tirar endavant la reforma urbanística és del govern. És més, les característiques definitives d’aquesta reforma també són una decisió governamental. El que ens aporta la participació és un enriquiment del procés de definició de la reforma, i un empoderament de la ciutadania; mitjançant la promoció d’espais d’informació i diàleg els processos participatius ens permeten recollir visions i consideracions d’aquells que viuen, treballen o mantenen relacions socials a l’espai públic que el govern ha decidit millorar.

Tòpic 5: La participació dóna armes a l’oposició

02/10/2015

oposicion

Els crítics de la participació ciutadana acostumen a argumentar que els processos participatius, tard o d’hora, acaben donant armes a l’oposició. Presuposen, doncs, que qualsevol exercici participatiu acabarà fracassant i permetrà a l’oposició carregar-se de raons per criticar el govern.

És cert que alguns processos participatius no acaben del tot bé i, per tant, es poden considerar un fracàs. En tot cas, dues consderacions al respecte; 1) Que alguns processos participatius hagin fracassat no vol dir que tots ho facin, i 2) Caldria analitzar els motius que poden explicar el fracàs dels processos que no han funcionat del tot bé.

D’entrada, cal ser conscients que els hàbits participatius (de governants i governats) són els que són, i que vivim temps d’adaptació a noves maneres de fer política on, enlloc de tenir por al fracàs, hauríem de començar a assumir la necessitat d’aprendre dels errors. I és precisament per la manca d’hàbits i pel moment d’aprenentatge on es sitúen la majoria de processos participatius que, en ocasions, no s’ha donat prou protagonisme als tècnics experts a l’hora de dissenyar i dinamitzar experiències deliberatives.

Oi que quan es decideix construir una biblioteca encarreguem el projecte a un arquitecte? Oi que si, un cop construït, l’equipament té goteres i les rajoles s’aixequen no culparem al món de la cultura en general? Doncs amb la participació hauria de passar el mateix. I encara que sembli lògic, no sempre passa. Es tendeix a culpar a la participació en general enlloc d’entendre que, el que cal, és donar a la promoció de la particiació la importància que es mereix.

En ocasions costa entendre que per dissenyar i dinamitzar un procés de participació ciutadana ens calen “arquitectes socials”. La responsabilitat dels processos participatius no s’hauria de delegar a tècnics experts en d’altres àmbits només perquè tenen temps per a fer-ho, o perquè els hi fa il·lusió. Igual que no deleguem la resposnabilitat d’un projecte urbanístic a tècnics que treballen en d’altres àmbits.

Tòpic 4: La participació reforça els grups de pressió i debilita els partits

28/09/2015

grupos-de-presic3b3n

Un altre dels tòpics força utilitzat per aquells que no veuen la participació amb bons ulls és el que entén l’aposta per la participació ciutadana com una entrega de protagonisme i força als grups de pressió i, en conseqüència, com una debilitació dels partits polítics.

En primer lloc, caldria recordar que encara són molts els ciutadans que opinen que els partits polítics han “segrestat” la democràcia. També caldria matisar quins són els “lobbies” que tradicionalment han influït en política, i l’escala on ho fan; majoritàriament grups de pressió econòmics vinculats a grans empreses multinacionals i “lobbies” financers representats per bancs i fons d’inversió.

Amb tot, que la participació ciutadana reforci el paper d’alguns grups de pressió que fins ara no han tingut massa oportunitat de participar en els processos de presa de decisió a escala local (col·lectius veïnals, entitats del tercer sector, associacions culturals o socials, etc.) és, més aviat, una bona notícia.

Si es fa ben fet, donar veu a col·lectius organitzats que treballen i defensen legítimament els seus interessos no s’hauria d’entendre com una feblesa, ni com una amenaça per als partits polítics. Més aviat el contrari; les seves aportacions de ben segur que enriquiran els processos de disseny i desenvolupament de les polítiques públiques.

Tòpic 3: La participació és particularista

17/09/2015

collaboration

Aquells qui destaquen la tendència dels ciutadans a centrar-se, només, en els interessos particulars tenen part de raó. Els éssers humans som egoistes per naturalesa, però també som col·laboratius i formem part de comunitats.

És cert que les conseqüències de la globalització han reforçat societats i models de vida on l’individualisme té un pes important. I també és cert que algunes institucions públiques poden haver fet creure que la política és un instrument per a satisfer interessos particulars. Però aquest context no hauria de convertir-se en un fre a l’hora de promoure la participació ciutadana, sinó en un element a tenir en compte a l’hora de dissenyar processos deliberatius.

Si pensem que la ciutadania és incapaç d’entendre, després d’explicar-los-hi, que en els espais participatius s’hi posen a debat elements vinculats amb l’interès col·lectiu i no aspectes personals (per això existeixen d’altres canals) és que entenem que la gent és estúpida. I estarem tots d’acord que no és el cas.

Queda clar, per tant, la necessitat ineludible d’aclarir, des d’un bon inici, les regles i l’àmbit de debat dels processos participatius. Claredat i honestedat. Així de fàcil.

De fet, una immensa majoria dels espais de debat que hem dinamitzat des de Neòpolis durant els darrers anys ens demostren que la participació des de lògiques col·lectives, de ciutat, de barri… és absolutament possible. Són pocs els ciutadans que no ho volen entendre. Molt pocs. Es tracta d’aprofitar els processos per fer pedagogia i per deixar clar que els espais de debat col·lectiu són escenaris on, a part de convèncer als demés, també hem de ser convençuts.

Tòpic 1: La participació és lenta

10/09/2015

slow

Un dels arguments crítics amb la participació es fonamenta en posar de manifest que la participació és lenta, retarda la presa de decisions i, per tant, converteix la democràcia en quelcom poc eficaç.

Efectivament, apostar per la participació suposa prioritzar la intel·ligència a la rapidesa. De totes maneres, i per començar, caldria recordar que, amb participació o sense, la lentitud és força present en el disseny i desenvolupament de la majoria de polítiques públiques.

En tot cas, l’argument de la lentitud que genera la participació es pot rebatre destacant que per a generar intel·ligència col·lectiva necessitem introduir criteris ciutadans en la definició de les polítiques. I sí, això requereix temps. Els defensors dels processos participatius entenen que l’encert i l’eficàcia de les decisions depèn de la seva intel·ligència, i no de la seva rapidesa.

Posem un exemple. Què preferim? Un projecte de revisió d’un Pla d’Ordenació Urbanística que determinarà el futur territorial d’un municipi fet de forma relativament ràpida, i només per tècnics? O potser serà més intel·ligent definir la planificació urbanística complementant els criteris dels tècnics (imprescindibles) amb reflexions, matisos i aportacions de la societat civil?

Necessitem recuperar la política

01/08/2014

timthumb

Des de fa uns anys, i aprofitant l’experiència adquirida elaborant projectes encarregats per administracions públiques, Neòpolis decidí ampliar la seva activitat i fer el pas al món de la formació. Des de llavors, hem impartit classes a diferents universitats catalanes, hem participat en diversos postgraus i se’ns han encarregat píndoles formatives adaptades a les voluntats i necessitats de les organitzacions interessades.

Darrerament, i amb l’inestimable suport del professor Quim Brugué (membre del Consell Assessor de Neòpolis), hem fet un pas endavant exportant coneixement més enllà de les nostres fronteres.

Aquest mes d’agost, el sociòleg i Soci-Director de Neòpolis Daniel Tarragó, viatja al Brasil per tecera vegada en menys d’un any. Les dues primeres visites responien a la voluntat del Instituto Municipal da Administração Pública (IMAP), de l’Ajuntament de Curitiba, d’oferir formació sobre Democràcia Deliberativa als funcionaris de diferents departaments municipals. Aquest mes d’agost visitarem Brasília, on  impartirem sessions a funcionaris del Govern Federal sobre la mateixa temàtica, per encàrrec de la Escola Nacional da Administração Pública (ENAP).

Volem aprofitar el Neobloc per presentar algunes síntesis dels continguts formatius. Fonamentalment per una raó; perquè el que expliquem intenta donar resposta a grans interrogants actuals, i  té la mateixa validesa i interès allà que aquí.

Per què necessitem recuperar la política?

  • La política no és la causa dels nostres problemes, sinó la víctima d’una situació que la condemna al fracàs i a la impotència.
  • En un món global, histèric, impacient i líquid, la política està fent aigües perquè segueix anclada territorialment, atrapada temporalment en el curt i  mig termini, i capturada pel màrketing polític-mediàtic
  • La política entesa com la solució a tots i cada un dels problemes particulars d’uns clients disfressats de ciutadans acaba convertint als governants en  polítics liquidats.
  • Per començar a recuperar la política hem d’entendre que aquesta porta al seu ADN l’obligació de decepcionar, perquè ha de posar el bé col·lecitiu per davant de múltipes interessos individuals, sovint oposats.
  • Els polítics, lluny d’anunciar que tenen la solució a tots els problemes han de complir amb la seva obligació de decepcionar, mentre que els ciutadans hem d’acceptar i assumir les decisions col·lectives fins i tot quan no responen a les nostres preferències.
  • No només hem de recuperar la política, sinó que necessitem més política. Resulta absolutament necessari incloure criteris ciutadans en la definició de les polítiques públiques, perquè no només necessitem democratitzar-les, sinó també abordar la complexitat dels problemes des de múltiples punts de vista. Les solucions purament tècniques ja no serveixen.

#Neobaròmetre “Reflexions sobre el món local” Cap. 8: Innovar o morir

23/05/2013

Vuitè i darrer capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals.

El politòleg i co-fundador de Neòpolis Gerard Quiñones exposa els ingredients necessaris per innovar en l’àmbit públic, s’identifiquen els principals enemics de la innovació, i es presenten dues propostes concretes adreçades als ens locals per a promoure-la.

Des de Neòpolis us convidem a opinar i a compartir el vídeo.

Ajuntaments de vidre

17/02/2012

finançament ajuntaments

Article d’opinió (Gerard Quiñones) pubicat a El Punt Avui el 17 de febrer de 2012

L’any 2003, el Pressupost Participatiu de Porto Alegre va ser declarat com una experiència model de política pública pel document anual sobre Desenvolupament Humà publicat per Nacions Unides. El Pressupost Participatiu de Porto Alegre es desenvolupa en un context molt específic i, en cap cas, és una solució perfecta. Tot i això ha demostrat que l’administració transparent i democràtica dels recursos és una bona fórmula per evitar el malbaratament de fons públics i corresponsabilitzar a la ciutadania en la gestió del bé comú.  L’experiència ha servit de referència per a d’altres ciutats d’arreu de món. Sevilla, Màlaga, Santa Cristina d’Aro, Rubí o Figaró-Montmany són alguns exemples propers. Al portal web unitedexplanations.org s’hi pot consultar una anàlisi breu dels resultats del Pressupost Participatiu a la ciutat brasilera. A les conclusions s’exposa que l’experiència “suposa una temptativa de compensar els desequilibris creats pel mercat i d’afirmar el pes de l’acció política davant la lògica del benefici”.

El context actual de crisi (econòmica i de valors) en el que estem immersos requereix reaccions. És cert que la globalitat dels desafiaments actuals han de ser abordats des de nivells també globals. Però no és menys cert que comença a ser hora que assumim la necessitat de variar certes lògiques i plantejaments de la política a escala local. L’elaboració dels pressupostos municipals de forma participativa és només un exemple pràctic del camí que caldria emprendre per a promoure aquest canvi de lògica.

Més enllà de retallades i mesures de contenció és hora que ens adonem que l’entorn actual ens planteja d’altres reptes que no podem deixar de banda. Vivim un canvi d’època i n’hem de ser protagonistes. Cal aprofitar la situació per promoure i consolidar nous instruments de control social i per reconèixer el dret dels ciutadans a participar de la gestió pública municipal com a agents experts en el seu territori. Però això només és possible si generem confiança, si apropem la política a la ciutadania, i el primer pas que cal donar passa per mostrar obertament amb quines cartes juga cada administració. Es tracta de millorar la democràcia i construir capital social des de la proximitat, apostant per construir relacions més sòlides i actives amb la ciutadania. Aprendre a col·laborar. I en aquest sentit, els ajuntaments són les administracions amb més facilitats per encetar aquest camí de canvi. Els mecanismes per a fer-ho poden ser molt variats i cal que s’adaptin a les possibilitats i característiques de cada municipi.

Ja no podem esperar més. Els ciutadans prefereixen la veritat i exigeixen l’oportunitat de formar part de les solucions. I els ajuntaments necessiten explicar-se i trobar solucions creatives als nous reptes socials i econòmics dels seus municipis. Davant d’això, la transparència i la intel·ligència col·lectiva són dos elements fonamentals per poder fer front, amb garanties d’èxit, als reptes de futur que els ajuntaments del nostre país tenen sobre la taula. És qüestió de voluntat política. Es tracta de convertir els ajuntaments en ajuntaments de vidre; com el de Porto Alegre.