Article etiquetat com a ‘confiança politica’

El futur, cosa de tots

18/10/2011

participacio ciutadana

En menys de tres setmanes he tingut el plaer de dinamitzar debats temàtics amb gairebé 50 ciutadans i ciutadanes en el marc d’un Pla d’Inclusió Social. En totes les sessions s’acabava parlant sobre com afrontar del futur. I en tots els debats les reflexions pivotaven entorn dues grans idees:

Per una banda, la necessitat de reaccionar davant la incertesa del futur a partir de la força de la col·lectivitat. El desànim s’ha de convertir en respostes constructives de la base social, opinaven els participants. Cadascú des de les seves possibilitats, però tots ens hauríem d’implicar en la millora de la nostra societat.

D’altra banda es reclamava que aquells que ens governen (a tots nivells) canviïn les “maneres de fer”. En altres paraules, que governin diferent.

Crec que existeixen certs elements claus per a fonamentar aquest canvi de governants i governats, de timoners i mariners. Governar és sinònim de portar el timó. I el timoner pot optar per “tirar pel dret” o bé per debatre amb els seus mariners cap on anem i com hi arribem. Òbviament, no és fàcil, però cal fer-ho a través de:

  • Lideratges forts (que no autoritaris) que sàpiguen conduir els debats, marcar l’agenda, encoratjar als seus, etc…
  • Confiança. Els governants no poden esperar a recuperar la confiança sense demostrar que se la mereixem. La transparència proactiva i intel·ligible i la rendició de comptes són elements bàsics per a demostrar-ho. Ara bé, sense voluntat política, ja ho podem deixar córrer.
  • Comunicació. Comunicar bé esdevé clau. Cal un canvi en relació a la tendència massa estesa de convertir la política en espectacle, simplificació i batalles que no interessen.

Cal, doncs, una ciutadania amb ganes de canviar les coses. I les ganes creixeran exponencialment si comptem amb lideratges conciliadors, que marquin el camí, que es guanyin la recuperació de la confiança i que es sàpiguen explicar. Adaptar-se al nou entorn suposa canviar les maneres de fer. La societat varia. Nosaltres també ho hem de fer.

La manera de fer política (per Daniel Tarragó)

05/10/2010

participacio ciutadana

Transcric l’article d’en Daniel Tarragó (Soci Director de Neòpolis) publicat al diari Avui el dia 5 d’octubre de 2010

La política avui en dia és incapaç de satisfer les necessitats i demandes ciutadanes, i els polítics, segons les últimes enquestes, formen part dels principals problemes dels ciutadans. La conclusió sembla prou clara: ens cal una nova manera de fer política.

Vivim en un temps incert, en un món líquid, on la política fa aigües. Ens trobem davant d’una política desbordada per assumptes que ja no estan a les seves mans; la crisi econòmica és un dels grans paradigmes. La impotència de la política radica en uns problemes d’escala i de ritme que la fan caduca i ineficaç per resoldre els reptes d’una societat cada vegada més complexa. La nostra política, a banda de ser cada cop més vella, acumula grans dosis de desprestigi i desconfiança ciutadana. Els interessos de partit passen massa sovint per sobre dels de la ciutadania; el poder econòmic dicta les decisions que ha de prendre la política i no al revés; la capacitat que tenen els ciutadans per controlar els seus governants i procurar que aquests tinguin en compte les seves demandes és pràcticament nul·la; les trampes o pràctiques poc transparents en el si de l’administració són massa freqüents. La política, però, no és la causa sinó la víctima d’una situació que la condemna a la impotència i el descrèdit.

Necessitem admetre que els nous problemes als quals ens enfrontem els hem de resoldre entre tots mitjançant la deliberació. Les solucions purament tècniques ja no existeixen. És necessari aglutinar els coneixements dels polítics, els tècnics i la ciutadania. Quedi clar que no posem en qüestió qui governa, sinó com governa qui governa, ja que, tot i les urnes, els ciutadans no donen cap xec en blanc als governs. Ens cal democratitzar la democràcia, i per fer-ho necessitem articular mecanismes eficients de transparència i deliberació ciutadana, acompanyats de grans dosis de voluntat política per implementar-los de forma exitosa.

I això de la Diagonal de Barcelona? No havíem quedat que va ser un fracàs? Els veïns i veïnes d’un barri o una ciutat no tenen ni idea de com s’ha de fer una política pública; per a això ja hi ha tècnics i professionals experimentats, no? Bé, no entrarem a valorar ara allò que no ha funcionat del procés de consulta de la Diagonal, però és important trencar alguns tòpics i posar en evidència alguns arguments en contra dels processos de participació en general que han aflorat recentment a propòsit d’aquesta qüestió.

En primer lloc, sembla poc seriós carregar-se d’arrel la democràcia participativa basant-nos només en l’experiència d’un procés concret de participació. A Catalunya, sobretot en els últims 6 anys, s’han dut a terme multitud de processos participatius, molts dels quals han suposat una millora de polítiques públiques concretes.

Quan en unes eleccions, per exemple les europees a Catalunya, el percentatge de participació amb prou feines arriba al 37%, hi ha algú que surti dient que això de les eleccions (democràcia representativa) s’ha d’eradicar perquè no funciona? Seria titllat d’antidemocràtic. En canvi, quants cops deslegitimem els processos de participació argumentant que els que participen són una minoria i, a més, els de sempre? De fet, els que voten en unes eleccions gairebé sempre són els mateixos i cada cop són menys. La democràcia deliberativa es basa en la representació de discursos, no pas en la quantitat de gent que assisteix a uns tallers de participació.

Un altre dels grans arguments en contra passa per menysprear el saber ciutadà, realitzant així un exercici de prepotència intolerable. No li demanem al ciutadà que faci de polític o de tècnic, sinó de ciutadà, i com a tal el considerem un expert del territori. Incorporar aquest punt de vista en la definició de les polítiques, mitjançant la utilització de metodologies participatives professionals, converteix la gestió pública en quelcom més eficient, eficaç i adequat al context.

Resulta imprescindible deixar de fer polítiques per a la gent i passar a fer polítiques amb la gent. Si no, seguirem sense ser capaços de resoldre els problemes de la ciutadania, encertar els continguts de les polítiques i aconseguir que els interessos dels ciutadans estiguin per sobre dels de partit.

Missatges polítics i debats públics

04/06/2010

debat politic

Fa uns dies, l’amic @XavierPastor publicava un interessant article al Diari de Girona titulat “Enquestes, comissions i competició polítiques”. L’autor posa de manifest la “curiosa” relació entre els resultats del darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió  (CEO) i la petició, per part d’IC-V, PP, Ciutadans, ERC i PSC, que el Parlament investigui la relació entre el finançament de CDC i el “cas Millet”. L’article em va fer pensar de seguida amb els missatges que rebem dels nostres polítics.

Seguint el fil de la comunicació política, el llibre “Yes You Can”, de Jordi Segarra i Àlex Terés explica com, actualment, si no es comunica, no s’existeix i no es fa política. La professió del polític modern, diuen, és saber difondre el seu missatge. Sembla inqüestionable que els nostres polítics tenen molt clars aquests conceptes ja que, efectivament, difonen missatges, comuniquen. En tot cas, però, em sembla impresicindible qüestionar el contingut dels seus missatges, que en el fons, acaben determinant l’agenda temàtica d’informatius, tertúlies i articles d’opinió.

És clar que els casos de corrupció han de ser investigats i exposats a l’opinió pública, només faltaria. El que no em sembla tan necessari, en canvi, és castigar a la ciutadania amb una allau d’estratègies tàctiques i d’enfrontaments entre partits. Vivim moments bastant complicats com per haver de perdre el temps  presenciant disputes electoralistes. Ningú pot negar que, a hores d’ara, seria més interessant i útil generar debats sobre com promoure més i millor ocupació pels joves o com afrontar l’espectacular augment de persones ateses per entitats prestadores de serveis com Càritas (per posar només alguns exemples) que no pas debatre sobre si també cal obrir una altra Comissió d’Investigació al Parlament de Catalunya per tractar el “cas Pretòria”.

És només un exemple actual que torna a deixar clara, altra vegada, la necessitat de canviar la manera de fer política. Ens cal una manera de fer política més propera als interessos dels ciutadans i ciutadanes. I aquest canvi hauria d’incloure, d’entre d’altres, una atenció especial sobre els temes que es posen a debat públic i la manera com s’expliquen. Se’ns ha de garantir el dret a estar informats, però ben informats i sobre allò que sigui, efectivament, d’interès general. Un exercici de claredat i honestedat que faria més fàcil caminar cap a una democràcia més relacional i participativa.

La política necessita un canvi

23/03/2010

desafeccio politica

Fa uns dies vaig mantenir una conversa informal amb un professor de Polítiques de la UAB. Vaig aprofitar la trobada per comentar-li la percepció que tenim des de Neòpolis respecte l’estat general de la política local a les comarques gironines. Finalment, vam coincidir absolutament en la conclusió; existeix un esgotament generalitzat (agreujat per la crisi) que només es podrà superar amb “noves maneres de fer”.

Cada cop són més els ciutadans que desconfien dels seus polítics i que es distancien de la política. Paral·lelament, els polítics i tècnics municipals també constaten, i amb raó, que la majoria de veïns tenen molt clars els seus interessos particulars i bastant oblidat el bé col·lectiu.

En breu, començarem a viure un seguit de processos electorals (eleccions municipals incloses) que, d’entrada, esdevenen una oportunitat de millora però que, si no s’interpreten correctament, podrien accentuar encara més l’esgotament d’avui. Crec que els processos electorals que ens esperen seran renovadors si els que aspiren a representar-nos assumeixen aquesta necessitat de canviar “les maneres de fer”, principalment al món local. El candidat de CiU a Girona Carles Puigdemont s’expressava en aquesta línia en una molt bona entrevista de @jbadenes al Diari de Girona. Caldrà que la resta de partits, siguin o no al govern actual, també prenguin aquesta idea com a fonament del seu projecte.

És clar, però, que les declaracions d’intencions (i més en pre-campanya) no són suficients. Considero imprescindible que aquells que proposen “noves maneres de fer” materialitzin les seves promeses. En aquesta línia voldria destacar dos elements claus que em sembla que facilitarien aquest procés de materialització:

* Calen nous mecanismes de gestió renovats, oberts i innovadors que trenquin amb l’esmentat esgotament i s’adaptin a les noves realitats socials, territorials i econòmiques.

* Serà clau comptar amb noves idees i, per tant, amb persones noves. En aquest sentit em sembla que comptar amb els joves serà fonamental (com molt bé reclama @narcissastre en un excel·lent escrit al seu bloc) per garantir un canvi cada cop més urgent. Els joves podem aportar il·lusió, empempta i innovació! En el fons, som els joves més ben preparats de la història, no?

Tres raons per promoure la Participació Ciutadana

12/03/2010

Sobre la utilitat de la Participació Ciutadana

Tot i que les administracions locals han estat pioneres en el desenvolupament d’experiències participatives seguim parlant d’un àmbit relativament emergent que encara té molt camí per recórrer. Cal, encara, consolidar la percepció d’utilitat. L’experiència de Neòpolis en la dinamització de processos participatius ens porta a definir 3 raons bàsiques que expliquen el perquè cal promoure la participació dels ciutadans i ciutadanes en el disseny i implementació de les polítiques públiques:

-        Per què la participació, en tant que mecanisme per escoltar les veus dels diversos actors socials i econòmics, enriqueix el contingut de les decisions. No és el mateix prendre una decisió comptant amb una única opinió, per vàlida i competent que pugui ser, que escoltant les aportacions d’un ampli ventall de persones i entitats.

-        Per què la participació, en tant que mecanisme que escolta i respecta les opinions diverses, és capaç de generar complicitats i, consegüentment, de millorar l’eficiència en la implementació de les polítiques. L’esforç inicial que suposa un procés de participació es compensa per la seva capacitat de reduir resistències i aconseguir compromisos. La col·laboració és avui un reconegut ingredient de l’eficiència.

-        Per què la participació, en tant que mecanisme que obre un diàleg social, destaca la dimensió pedagògica i la transparència de les decisions polítiques. No podem deixar de recordar aquell tòpic mai prou assolit segons el qual la política és pedagogia. Obrir un debat, parlar en públic sobre els diferents temes no és només una tasca de recepció d’aportacions o de generació de complicitats, és també una manera de posar les cartes sobre la taula i mostrar a la ciutadania, amb claredat i maduresa, els reptes que avui tenim plantejats.

Ara sí que toca (per Daniel Tarragó)

02/02/2010

participacio_ciutadana

Transcric l’article d’en Daniel Tarragó (Soci Director de Neòpolis) publicat a El Punt del 30 de gener de 2010

El finançament, les lluites polítiques, la manca d’apostes valentes per crear mecanismes de participació ciutadana i l’excessiva burocràcia administrativa, són encara els principals problemes dels nostres ajuntaments. Dic són perquè diferents estudis així ho han constatat, i encara, perquè fa 30 anys que s’arrosseguen. Així doncs la pregunta és: per què hi són encara? És evident que no és per falta de temps.

Dir que tots els polítics són una colla d’ineficients i gent poc preparada tampoc no és una resposta gens plausible. És d’ingenus apel·lar simplement a la dificultat de resoldre aquests problemes; coses més complicades s’han arreglat. Quines són, doncs, les causes? I, més encara, quines són les possibles receptes? Estem davant de reptes amb majúscules que han existit des dels inicis de la democràcia municipal i que, si bé al principi apareixien diluïts dins una llista de problemes més importants per resoldre, avui han esdevingut –segons la mateixa classe política local– uns dels principals punts febles dels ajuntaments. Així doncs, potser al principi no eren urgents i després, arran del desenvolupament econòmic i la bonança dels darrers temps, han quedat amagats darrere un teló de cartró pedra molt bonic, relativament durador i exuberant, però fràgil i incapaç d’oferir solucions que vagin més enllà de la forma i que actuïn de manera decidida en el fons.

Sincerament, la crisi econòmica i de confiança social i política que patim, i que afecta de ple les corporacions locals, són una oportunitat immillorable per encarar aquests reptes d’una manera radicalment seriosa. No calia afrontar la crisi des de la perspectiva de les oportunitats? Doncs acabem de presentar una oportunitat concreta i real. Que sigui factible o no depèn de la voluntat política i de les eines i mitjans que hi destinem. Siguem clars, si hi posem afany polític serem capaços de resoldre bona part de les qüestions plantejades. Aquells que diguin que ara no és el moment d’afrontar aquestes problemàtiques perquè la crisi limita els recursos eludeixen la qüestió. No hi ha excusa!

És clar que falten recursos econòmics, sobretot per elaborar un nou sistema de finançament local, però no ens enganyem, moltes de les solucions passen més per ser valents políticament que no per destinar-hi grans quantitats de diners. Canviar la manera de governar mitjançant la participació ciutadana, crear sistemes de treball transversal per millorar la gestió dels recursos públics, apostar per la transparència d’una manera proactiva, i repensar els sistemes de comunicació entre els polítics, l’administració i la ciutadania són receptes que només funcionen amb grans dosis de voluntat política.