Article etiquetat com a ‘consultes’

Tòpic 2: La participació és innecessària

14/09/2015

yesno6

Les veus crítiques amb la participació l’acostumen a entendre, sobretot, com a innecessària. L’argument es fonamenta en el fet que els ciutadans escullen els seus representants polítics en els processos electorals per a que actuïn, i no per a que els representants ens tornin la pilota quan no saben quina decisió prendre.

Per replicar aquest argument caldria començar recordant que els ciutadans no escollim els nostres representants amb la idea que aquests facin el que els hi sembli durant el seu mandat. Una cosa és donar confiança a un projecte determinat de municipi i l’altre oblidar-se de la importància dels mecanismes de control i de les possibilitats d’enriquir els criteris polítics des de visions ciutadanes. En aquest sentit, doncs, la participació passa a ser necessària, en la mesura que permet garantir el dret dels ciutadans a estar informats, així com matisar i enriquir la presa de decisions.

L’argument dels crítics també es refereix a “passar la pilota quan els representants polítics no saben quina decisió prendre”. Ras i curt, el que caldria fer quan un govern no sap quina decisió prendre no és un procés participatiu, sinó renunciar al govern, ja que no saber quina decisió prendre és sinònim d’haver perdut totalment el rumb.

Utilitzar la participació ciutadana per a governar no implica una carta als Reis Mags dels ciutadans. Més aviat implica la incorporació de visions, criteris i reflexions ciutadanes en projectes fixats pels representants polítics dins el seu full de ruta. En resum,  la participació caldria entendre-la com un complement necessari i intel·ligent de l’acció de govern, i no com “assistència a l’espai” als veïns del municipi quan els polítics no saben quina decisió prendre.

Un bon exemple en aquest sentit són els Plans Locals d’Inclusió Social, que determinen estratègies i criteris per a promoure la cohesió i lluitar contra les situacions i el risc d’exclusió. Els governs locals que els desenvolupen prenen, com a govern, la decisió d’elaborar-los i, a més, haurien d’establir uns objectius bàsics per al Pla. Les associacions del municipi i la ciutadania ens poden ajudar abastament a matisar i omplir de contingut adaptat aquesta acció de govern. Fins i tot, es poden implicar per a desplegar-lo en xarxa amb el govern municipal. I això, d’innecessari en té poc.

Procés català i intel·ligència col·lectiva

08/10/2014

Vagi per endavant que amb aquest article pretenc, simplement, aprofitar el Neobloc per ordenar un seguit d’idees que, personalment, em volten pel cap darrerament.

Dret a votar i heterogeneïat

Voldria començar la meva reflexió (humil i subjectiva) recordant una evidència; el context actual a Catalunya és molt complex, i es va tensionant a mesura que s’apropa el 9N. En aquest sentit considero imprescindible que qualsevol posicionament, opinió o valoració en relació al procés parteixi d’aquesta premissa; la complexitat. Malauradament, no sempre és així. Caldria que ens recordem que no tot és blanc o negre. El blanc té molts matisos. I el negre també. “Vull un país amb diversitat d’opinions”.

Darrerament em pregunto què passa amb la suma de matisos entre els que recolzem la consulta. Sóc dels que pensa que la força del procés català rau en el fet de ser un moviment que s’ha articulat de baix a dalt. I no al revés. Per tant, el rol de la societat civil ha estat, és i haurà de ser clau en el seu desenvolupament. Un dels grans actius dels que disposem, al meu entendre, és la diversitat de punts de vista que s’hi sumen. En un moment on tot és més a prop convé recordar la necessitat d’aprofitar-ho. Considero que el fet que els partidaris a votar facin valoracions diverses sobre com avança el procés és una gran notíca. Ens enriqueix.

Regles i expectatives

Fa pocs dies, Joan Font, escrivia un article on exposava la necessitat de disposar de regles clares i expectatives realistes. Neòpolis treballa en la dinamització de processos de participacio ciutadana, i no puc estar més d’acord amb aquest requisit.

Ara bé, també considero imprescindible recordar que en aquest procés el context és extraordinari. Els qui estem a favor de la consulta –una part àmplia de la ciutadania dins la qual una majoria legítima és partidària a la independència- topa amb la negativa d’un Estat que no li reconeix el dret a l’autodeterminació.  Amb aquest context, garantir regles clares i expectatives realistes es complica. No tenir-ho en compte esbiaxaria l’anàlisi.

Això no vol dir, però, que s’hagi d’oblidar la necessitat de garantir regles clares i expectatives realistes. Només faltaria. S’està definint un camí per donar resposta a una demanda amplíssima sobre un tema absolutament trascendent i que afecta al conjunt de ciutadans i ciutadanes de Catalunya. De fet, tenir-ho en compte crec que va a favor del procés. És un element més per legitimar-lo. Una possibilitat de fer-ho bé. Però no és gens fàcil. No ens fem trampes al solitari, Catalonia is not Scotland. Per tant, no es pot esperar un procés com l’escocés, però tampoc cal descartar emmirallar-s’hi per semblar-s’hi el màxim possible malgrat la negativa, que tampoc és gens fàcil.

L’endemà de la consulta

No és una mostra representativa, ho sé, però tots els indecisos amb els qui he parlat expressen legítimament dubtes sobre les expectatives. Sobre l’endemà. D’entre d’altres, aquest és un element clau del procés. Se’n hauria d’estar parlant encara més, de les expectatives. La qual cosa no va en detriment ni de cimeres, ni de fites, ni de mocions de suport. Està clar que s’ha generat molta infomació al respecte. I que la informació és un dret i també un deure. En sóc conscicent, però també sé que molta de la gent que no està politizada segueix amb dubtes evidents sobre l’endemà.

L’ANC fa una feina molt legítima i potent d’informació i mobilització.  De fet , mostra la força dels qui han empès per engegar aquest procés i la voluntat de defensar, amb tot el dret, un posicionament de forma cívica i constructiva. Però l’objecte del debat, la independència, és cosa sèria i personalment trobo a faltar més espais de debat neutrals on es contraposin posicions sobre l’endemà. Reitero, crec que legitimaria el procés i que els que hi estem a favor ho hem de tenir en compte. Però, alerta, perquè el context no ho posa fàcil. Sobretot perquè la majoria d’actors que no són partidaris de la independència no han optat per defensar el No a la independència sinó el No a consultar a la ciutadania. Reclamar expectatives realistes sense tenir això en compte també esbiaxa l’anàlisi.

I acabo fent una reflexió sobre el pronòstic del resultat d’una eventual consulta (sigui quan sigui). Font en parla al seu article, i té tota la raó quan exposa que, en una votació sense precedents entre la població, la decisió de vot es veurà influida per factors de tot tipus (sentimentals, passionals, ideològcs, econòmics, etc). Objectivament s’ha de tenir molt clar que el resultat és incert. I precisament per això, ser capaços de debatre amb calma sobre l’endemà des del realisme i l’equilibri (sense eufòries però també sense missatges de la por) es converteix en una variable importantíssima en aquest procés històric que estem vivint els catalans.

Participació Ciutadana: arguments a favor i en contra

31/03/2010
participacio ciutadana

Participació Ciutadana - Taller participatiu

El DOGC del 30 de març de 2010 publica les bases reguladores que regeixen les subvencions de la Direcció General de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya per promoure la participació ciutadana a ens locals i consorcis. Des de Neòpolis oferim suport en la dinamització d’aquest tipus de processos.

Aquesta és una bona oportunitat per a promoure experiències de participació ciutadana en els afers públics i per enfortir al qualitat democràtica del nostre país des de la base, des del món local. És una oportunitat pels ens locals sense precedents participatius, que poden iniciar-se en la metèria. També és una oportunitat pels ens que ja han promogut altres experiències participatives per tal de consolidar, de mica en mica, una nova manera de fer política cada cop més necessària.

En un moment on els ens locals depenen de forma molt clara dels recursos provinents de les administracions supramunicipals, m’ha semblat que pot ser prou interessant exposar un seguit de respostes a diferents arguments que sovint s’exposen com a crítica a la promoció de la paricipació ciutadana al món local:

1) Hi ha qui diu que la participació ciutadana és lenta, que retrassa els processos de presa de decisions dels governs i que acaba convertint la democràcia en ineficaç. Davant aquest argument cal dir que, en tot cas, la participació ciutadana retarda les decisions al pirincipi, a curt termini, però el fet que es promoguin espais de debat, reflexió i consens amb agents diversos fa que, finalment, les decisions que es prenen tinguin més solidesa, siguin més eficaces i s’adaptin en major mesura a la realitat.

2) Un altre argument bastant recorrent que posa en dubte la democràcia participativa es basa en la idea que és innecessària ja que els ciutadans ja han votat per elegir els polítics que els governaran. En aquest cas la resposta és clara; els vots dels ciutadans donen carta blanca als polítics? No és millor que en determinades ocasions es consulti a la ciutadania per prendre decisions més adaptades i encertades? És clar que, a més participació, més democràcia.

3) Qualsevol professional que hagi coordinat un procés participatiu haurà sentit a parlar del particularisme i l’individualisme dels ciutadans, que només pensen en els seus interessos. I és cert, alguns participants (que no tots) tendeixen a participar amb poca visió de col·lectivitat. Però aquest no ha de ser un argument que freni el desenvolupament dels governs en xarxa. Els canvis es produeixn poc a poc, i cal tenir molt clara la necessitat de dissenyar experiències participatives pedagògiques, que permetin avançar de forma gradual.

13-D: punts forts i punts febles

14/12/2009

consultes sobiranistes

Després d’una jornada indubtablement històrica com la que vam viure diumenge és moment per a les valoracions. Moltes sessions participatives dinamitzades per Neòpolis es centren en demanar als ciutadans que valorin un tema determinat mitjançant la definició de tres punts forts i tres punts febles sobre la temàtica posada a debat. Si participés en un espai participatiu on es valorés el 13-D jo destacaria el següent:

PUNTS FORTS

- Les consultes han estat, sense cap mena de dubte, un exercici democràtic i participatiu en tota regla. La implicació de tota la gent que ha col·laborat en l’organització de les consultes, així com dels ciutadans que van anar a votar em sembla quelcom extraordinari.

- Fa la sensació que hem perdut la por. El concepte independència s’ha posat sobre la taula de forma decidida la qual cosa, fa pocs anys, era impensable.

- S’ha aconseguit ressò mediàtic internacional (Le Monde, BBC,…), la qual cosa demostra que el que es planteja no és tant banal com alguns diuen.

PUNTS FEBLES

- Tinc la sensació que la rellevància del tema mereixeria un debat més a fons que comptés amb la participació del màxim nombre d’agents socials i econòmics de la societat catalana. Sincerament, em sembla precipitat sentir a parlar d’una consulta general per d’aquí pocs mesos.

- La manca d’unitat. Hagués estat desitjable més unitat i coherència global en l’organització de les consultes. Sense desmerèixer en cap cas la feina feta pels que hi han dedicat temps i recursos, òbviament. Em sembla que amb més unitat s’hagués pogut millorar la campanya informativa per animar a votar, unificar el plantejament de la pregunta (no és el mateix votar per la independència que sobre la independència) o planificar una reacció conjunta pel “dia després”. Segurament la unitat hagués endarrerit el moment de les consultes, però no crec que vingui d’uns mesos, sincerament.

- Segueix essent evident que a la resta de l’Estat no ens entenen. Com explicava el professor Cardús el motiu d’aquesta incomprensió (per no utilitzar altres termes) és estructural i, per tant, difícilment canviarà. Precisament per això em sembla flagrant la necessitat d’unitat. En el fons és la mateixa que els partits catalans van trencar negociant l’Estatut a Madrid.