Article etiquetat com a ‘crisi’

#Municipals2015 – Reptes locals segons Joaquim Nadal

19/05/2015
Joaquim Nadal

Joaquim Nadal

Descripció d’un repte o necessitat no coberta

Cada cop queden més lluny els moments de refundació del municipalisme català l’any 1979. Eren anys heroics i eren anys pletòrics. Es vivia amb eufòria la conquesta dels municipis i s’iniciava la “revolució municipal” , la transformació més radical mai coneguda de les condicions de vida i de la dotació d’equipaments col.lectius dels pobles i les ciutats de Catalunya.

Els temps han canviat i la societat també. Allò que el 1979 era urgent i peremptori ara és un fet establert, és una dada de la realitat i del paisatge. Els pobles i les ciutats tenen de tot i disposen d’unes dotacions socials, culturals, educatives i esportives que no havíem ni pogut somiar. Tot és molt més comfortable i molt més còmode.

Però aquesta situació fa que tot es dongui per suposat; les coses són com han de ser i sempre apunta algun dèficit o altre. Hem adquirit l’hàbit de l’abundància.

Com lliga l’abundància amb la crisi? Quin és el punt de contacte entre aquesta sensació que tenim de tot quan molta gent està mancada de coses tan elementals com la feina?.

Aquest és ara mateix el repte dels municipis i dels electes municipals. Disposem de tot el que és més elemental. Ja no podem prometre ni asfalt, ni pavellons, ni zones verdes.

Com abordar aquest repte?

Ara és l’hora de prometre cohesió social, polítiques d’igualtat d’oportunitats, polítiques de formació, transparència, diligència, eficàcia.

Però amb això tampoc no n’hi ha prou. Els ciutadans esperen humanitat, realisme, contacte directe, línies calentes amb els electes , sentit de la realitat, austeritat, humilitat,exemplaritat. Menys parafernàlia, menys protocol, menys assessors, menys complicacions.

En definitiva la gent espera alcaldes de carrer, més que alcaldes de despatx. Ara tenim de tot, però potser hem de tornar a la simplicitat de quan no teníem res.

Figueres i la Tercera Revolució industrial

05/11/2013

icrea_1

Article publicat al setmanari l’Hora Nova, el dia 29/10/2013

L’època del creixement desmesurat i dels canvis constants ja forma part del passat. Probablement, la crisi econòmica actual s’interpretarà d’aquí uns anys com l’inici d’una nova època a les societats desenvolupades del món occidental. Mentrestant, ens hem de replantejar bona part dels elements que han caracteritzat el model social, econòmic i territorial dels nostres pobles i ciutats.

El sociòleg i economista nord-americà Jeremy Rifkin analitza i proposa alternatives per afrontar aquesta transició a “La Tercera Revolució Industrial. Com el poder lateral està transformant l’energia, l’economia i el món”. De l’assaig de Rifkin se’n desprenen reflexions interessants que poden esdevenir una bona guia per a les administracions públiques (també les locals) a l’hora de planificar el futur. La idea de fons per afrontar el canvi d’època és clara: com a les anteriors revolucions industrials la transformació comença quan una nova tecnologia en el camp de la comunicació convergeix amb uns sistemes energètics que també són nous. A la primera revolució industrial convergiren el vapor i l’impremta. A la segona, la comunicació elèctrica i els motors de combustió. Ara és el torn d’internet i les energies renovables.

L’abast de la transformació, doncs, és més ampli del que molts poden pensar. No parlem només d’instal·lar plaques solars (que també) sinó, com explica el Doctor en biologia i sociòleg Ramon Folch, de vetllar per una correcta gestió ambiental de les ciutats garantint l’activitat socioeconòmica, la qualitat ambiental urbana i la vertebració del territori productiu, i evitant el deteriorament de la perifèria urbana. La crisi econòmica suposa, per tant, una oportunitat per impulsar l’anomenada Tercera Revolució Industrial. I els governs locals són les administracions idònies per a desenvolupar estratègies i planejaments que apostin per les energies distrubuïdes i l’economia verda, i per lògiques col·laboratives que garanteixin el benestar de la ciutadania i la sostenibilitat territorial, en detriment del model centralitzat, jeràrquic i vertical imperant avui.

Amb aquest repte transformador com a referència, l’Ajuntament de Figueres inicia la revisió del planejament urbanístic. El projecte pretén assumir la necessitat d’una transformació que es començarà a dibuixar en un context de crisi econòmica i entenent l’espai públic com un espai viu que forma part dels drets i relacions socioeconòmiques dels ciutadans. És per això que només amb un debat obert entre administracions, empreses i societat civil s’aconseguirà la tracció necessària per a què la transició sigui possible. Cal aprofitar una eina de planejament com el POUM per posar les bases d’un canvi que no ens podem permetre esquivar. Es tracta d’avançar-se als esdeveniments i aprofitar el planejament per afrontar amb garanties el futur que ve.

La implicació de la ciutadania esdevé clau. És per això que l’Oficina del POUM dinamitzarà diversos tallers participatius temàtics on es debatrà entorn el futur de la ciutat. Perquè, com deia el polític alemany Herman Scheer, el major i més important potencial per al canvi energètic són els éssers humans.

GERARD QUIÑONES i MACIÀ.

Soci-Director de Neòpolis i responsable del Programa de Participació Ciutadana durant la revisió del POUM de Figueres

A les portes d’una nova era, col·laborativa i sostenible

28/06/2013

participacio ciutadana

La crisi actual és el resultat d’haver fet créixer l’economia vivint de la riquesa acumulada durant les 4 dècades posteriors a la II Guerra Mundial. Hem devorat la riquesa creada a través del crèdit, la qual cosa ens portà a l’era de l’endeutament, les hipoteques i el boom de la construcció. Després de mitja dècada en crisi, ens ha quedat clar. Però, i ara què? Com ha de ser la nova era?

És clar que cal impulsar un nou model de creixement, i això suposa variar l’economia, la configuració del territori i el model de vida de les persones. I en temps de crisi, la història ens ho demostra, només una col·laboració oberta, transparent i integral entre el sector privat, les administracions públiques i la societat civil proporciona la tracció necessària per fer viable un canvi de model.

Canviar de model vol dir innovar, desenvolupar una nova filosofia, fer un gir conceptual. En aquest sentit, arrel d’haver llegit darrerament llibres de Jeremy Rifkin i Ramon Folch, em sembla interessant destacar dos conceptes claus que haurien de caracteritzar el nostre futur col·lectiu: (1) la col·laboració i (2) la sostenibilitat.

(1) De la mateixa manera que la I i la II Revolució Industrial van alliberar a les persones de la servitud feudalista i l’esclavitud, el nou model de creixement haurà de servir per emancipar a les persones del treball mecànic per a que es puguin dedicar i implicar amb la societat i l’entorn natural. La nova era ha de ser col·laborativa.

(2) Som membres d’una societat industrial que ha tocat fons. Tot i que el model ens ha permès gaudir d’una qualitat de vida superior a la dels nostres pares hem de ser conscients del cost que això ha representat. Ens dediquem a viure bé a costa d’externalitzar els costos i d’exportar els inconvenients (en l’espai, a països tercers. En el temps, a generacions futures). I aquest model, de sostenible en té poc. La sostenibilitat, no ens equivoquem, va més enllà de l’ecologisme. És una qüestió social. És un tema socioeconòmic amb conseqüències ambientals.

Desenvolupar una nova lògica suposarà una reconfiguració del territori, de l’economia i de les relacions socials. Davant la transcendència del canvi que ens espera esdevindrà clau la implicació de tots els protagonistes (empreses, administracions i ciutadania). Som a les portes d’una nova manera de fer negocis, de variar les formes de relacionar-nos socialment i de redescobrir el territori que ens envolta. Deixar de banda l’individualisme i promoure la deliberació col·lectiva per afrontar el futur es converteix, gairebé, en una necessitat. Què millor que les comunitats locals com a escenari per a desenvolupar la col·laboració i l’aposta per allò sostenible! Quan les persones raonen juntes és més probable que la seva experiència combinada aconsegueixi els resultats desitjats que quan raonen soles. Els precedents ho demostren!

Us recomano que visualitzeu diferents píndoles de vídeo on presentem propostes innovadores de Neòpolis basades en la col·laboració i la sostenibilitat.

#Neobaròmetre “Reflexions sobre el món local” Cap. 8: Innovar o morir

23/05/2013

Vuitè i darrer capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals.

El politòleg i co-fundador de Neòpolis Gerard Quiñones exposa els ingredients necessaris per innovar en l’àmbit públic, s’identifiquen els principals enemics de la innovació, i es presenten dues propostes concretes adreçades als ens locals per a promoure-la.

Des de Neòpolis us convidem a opinar i a compartir el vídeo.

#Neobaròmetre “Reflexions sobre el món local” Cap. 7: Tres grans solucions a tres grans problemes

16/05/2013

Setè capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals.

El sociòleg i co-fundador de Neòpolis Daniel Tarragó presenta solucions per afrontar els reptes actuals dels ajuntaments.

Des de Neòpolis us convidem a opinar i a compartir el vídeo.

L’hora de la innovació

25/02/2013

participacio ciutadana

Ja fa temps que vivim en un context de dificultats i d’informacions negatives que ens recorden a diari les deficiències d’un sistema encallat. Però no ens podem quedar aquí. Davant aquesta situació comença a ser urgent prioritzar millores i certs canvis de mentalitat i de maneres de fer.

Des de Neòpolis estem conduint la dinamització de diferents espais de debat vinculats amb la promoció de la inclusió social en un escenari on, malauradament, s’ha socialitzat la vulnerablitat. Aquests espais ens estan servint per captar aportacions molt interessants. Per exemple, es parla de l’empoderament dels col·lectius en risc d’exclusió, de recuperar les lògiques comunitàries i reduir l’individualisme o d’aprofitar la disposició de temps i capacitats de moltes persones aturades. El treball en àmbits com el de la sostenibilitat, la gestió del territori o el desenvolupament local també ens estan oferint idees molt interessants en aquest sentit.

Estem convençuts que la situació actual és millorable però, alhora, que només es podran viure avenços si els nostres polítics (també els locals) comencen per ser valents i reconèixer que tenim problemes que cal afrontar des de la innovació. Perquè, d’idees i oportunitats n’hi ha.

En aquest sentit, em sembla interessant presentar-vos una síntesi d’un informe de l’IGOP, dirigit per Quim Brugué i anomenat “Els motors de la innovació a l’adminstració pública”:

  • El per què de la innovació:

La complexitat de les societats actuals provoca que les formes habituals d’afrontar els problemes i necessitats socials no funcionin. Aquest fet situa els orígens de la innovació en els anomenats problemes maleïts (la necessitat) i en els dèficits cognitius (el fracàs) que teníem a l’hora d’abordar-los.

  • El què de la innovació

Un cop reconegut que el que fèiem ja no serveix (saber superat) s’accepta la necessitat de generar noves idees (innovació substantiva) que ineludiblement caldrà materialitzar a través de nous instruments (innovació instrumental). S’identifiquen, doncs, dos ingredients bàsics per a la innovació: una nova filosofia i un nou mètode.

  • El com de la innovació

La innovació, més que disposar d’un protocol requereix d’un context que el propicïi (entorns innovadors: micro i macro) i d’unes palanques que el posin en marxa (motors de la innovació: superior, inferior, lateral i interior).

  • Resistències, resultats i sostenibilitat de la innovació

La innovació en les polítiques públiques ha de fer front a resistències (culturals, estructurals i dels actors), a l’obtenció de resultats (a curt i a llarg termini) i a la sostenibilitat de les polítiques innovadores (més que actuacions momentànies i espectaculars s’entenen com a sostenibles les actuacions duradores i discretes).

Des de Neòpolis us oferim suport per engegar processos reflexius que permetin promoure la innovació. Contacteu amb nosaltres i parlem-ne!

Reflexions per encarar el futur (recull)

06/09/2012

participacio ciutadana

És una evidència que les coses han de canviar, i a tots nivells. Partint d’aquesta premissa m’ha semblat que pot ser d’utilitat recopilar un seguit d’articles i reflexions d’opinadors diversos que, d’una manera o una altra, giren entorn la realitat socioeconòmica actual. Crec fermament en el poder de la ciutadania per a provocar canvis des de baix. I en aquest sentit, a més informació, més capacitat crítica i més elements per formar-se una opinió rigorosa i fonamentada.

El futur que ve s’ha d’afrontar essent conscients que vivim de ple un canvi de model. És per això que abans de la manifestació del #11S2012, i de veure quin impacte acaba produint a l’agenda política del nostre país petit, pot ser d’utilitat consultar un seguit d’articles que he anat penjant a twitter durant les darreres setmanes i que, des de diferents perspectives, giren entorn a 3 preguntes clau:

D’on venim? El camí de l’austeritat i els seus efectes:

“L’estat del Malestar” – Manuel Castells (La Vanguardia): Es tracta (en referència als dirigents europeus) d’aprofitar la por dels ciutadans per arribar al poder, fer creure que s’ha d’escollir entre austeritat i caos, i liquidar el que era la clau de la societat europea: l’Estat de Benestar.

“Menys del mateix no és reformar l’Administració” – Francisco Longo (El País): Limitar-se a les retallades, la centralització, la simplificació d’estructures, el control, la penalització del dèficit (…) ens porta a una administració menor i més fiscalitzada, però, per descomptat, no millor. En el fons, s’assembla a utilitzar una mànega per a reanimar a l’ofegat.

“El per què de les retallades – Vicenç Navarro (Attacmadrid): En un mercat, la responsabilitat d’un préstec fallit és compartida. És un error de la persona o institució que el demanà, però també de la persona o institució que el va oferir. I això no està passant (…) El Govern alemany està imposant les polítiques d’austeritat per assegurar-se que a la banca alemanya irresponsable se li pagui el deute amb interessos. I així estem.

On som? Característiques del context actual:

“No és una crisi, és un canvi d’època” – Joan Subirats al Fòrum Social del Festival Rototom (Yorokobu): No és només una crisi econòmica. No és quelcom conjuntural. És un canvi sistemàtic. És un canvi d’època. És la transició entre dues èpoques i hem de tenir molt en compte internet perquè els canvis tecnològics sempre han estat importantíssimes en els canvis d’època.

“La crisi, 5 anys després” – Ernest Sena (Vilaweb): Cinc anys després el panorama és desolador. No calen més detalls. A guisa de resum, i per tal d’encarar el futur amb més ànim i claredat, potser convé recordar el comportament dels principals actors de la funció. Aquests són: els bancs, els governs, els supervisors amb les altres institucions independents, i la societat.

“El Rescat de Catalunya” – Xavier Sala-i-Martín (Salaimartin.com): Tot i que la mala gestió de la Generalitat ha fet que el seu deute públic s’hagi disparat en els darrers anys, la veritat és que la incompetència i la deslleieltat del govern de l’estat, el sistema de finançament de les autonomies i el descrèdit internacional de les grans institucions d’Espanya fan que el rescat de Catalunya hagi estat inevitable.

Cap on volem (podem) anar? Alternatives de millora

“Els efectes del canvi climàtic reclamen un nou model” (Ecoticias.com): Mentre intentem reduir la prima de risc del deute, la prima de risc ambiental no para de créixer. I no fem res, o gairebé res (…) Davant aquesta situació cal actuar en múltiples direccions alhora: incrementant les polítiques de reducció de CO2, potenciant mecanismes de compensació, adaptant les diferents activitats a la nova realitat, però sobretot, engegant un canvi de model que aturi el desastre al que sembla que ara estem abocats.

“Per què l’austeritat amb justícia social pot reactivar l’economia” – Andy Robinson (La Vanguradia): El Balanced Budget Multiplier (multiplicador de pressupost equilibrat) planteja que un pressupost que manté els mateixos objectius pressupostaris però que redistribueix la renta en favor de les rentes més baixes, impulsarà el creixement, amb conseqüències molt favorables pel repte de reduir el dèficit.

“Canviar el món i no prendre el poder” – Quim Brugué (El PuntAvui): Ens mostrem satisfets de no voler saber res del poder i, de fet, només el deixem en mans d’aquells que després critiquem i menyspreem. Què voleu que us digui? A mi tot això no m’acaba de quadrar. Si algú vol canviar el món, haurà de ser tan capaç d’imaginar una alternativa com d’embrutar-se per aconseguir el poder per fer-la realitat.

“(Ajuntaments) Moveu fitxa” – Gerard Quiñones (El PuntAvui): A ningú se li escapa que els governs locals estant patint la crisi en primera persona. Per això l’execució de mesures per optimitzar els recursos s’ha convertit en una prioritat. Però cal anar més enllà, i reconèixer que aquesta posició reactiva és necessària, però no suficient. El món local ha d’aplicar mesures per ajustar els seus comptes, però, alhora, ha d’aprofitar l’oportunitat per definir quins objectius i estratègies determinaran el seu futur.

Desitjo que les reflexions enllaçades siguin del vostre interès.



Moveu fitxa

29/08/2012

participacio ciutadana

Article d’opinió (Gerard Quiñones) pubicat a El PuntAvui el 29 d’agost de 2012

No descobreixo res dient que em fa la sensació que les dificultats i preocupacions quotidianes que la crisi actual està generant a la ciutadania es fan més difícils de suportar si hi afegim l’allau de notícies i discursos pessimistes i depressius que ens traslladen la majoria de mitjans de comunicació (amb algunes excepcions massa puntuals). Parlar de la sortida de l’euro o del corralito suposa llançar més llenya al foc de la depressió col·lectiva, i més encara sense cap símptoma ni proposta de millora que permeti, si més no, agafar una mica d’alè d’esperança. Tanmateix, també sentim experts i tertulians que ens recorden com les crisis generen noves oportunitats per tal de reconvertir les impureses i els errors comesos amb anterioritat. En aquest sentit, què millor que deixar de banda (encara que només sigui per una estona) l’actualitat macroeconòmica que ens inunda el dia a dia i mirar de posar els peus a terra per reflexionar des del realisme i l’honestedat. Ho hem de fer personalment, i també ho ha de fer el sector públic, inclosos els ajuntaments, l’administració més propera als ciutadans i ciutadanes.

Hem passat de l’època dels canvis a viure de ple un canvi d’època, i seria un error no ser conscients de la necessitat de replantejar determinades maneres de governar en una conjuntura com l’actual. A ningú se li escapa que els governs locals estant patint la crisi en primera persona. Per això l’execució de mesures per optimitzar els recursos s’ha convertit en una prioritat.

Però cal anar més enllà, i reconèixer que aquesta posició reactiva és necessària, però no suficient. El món local ha d’aplicar mesures per ajustar els seus comptes, però, alhora, ha d’aprofitar l’oportunitat per definir quins objectius i estratègies determinaran el seu futur. És hora de definir quin municipi volem. I aquesta reflexió estratègica i en clau de futur no es pot fer sense comptar amb la implicació directa dels agents socioeconòmics del territori. Generar processos de reflexió compartida suposa una aposta per la intel·ligència col·lectiva, i assumir que prou complexa és la realitat com per afrontar-la sols i sense la fortalesa dels consensos.

On es pot exercir millor la ciutadania que a les pròpies ciutats? En el web www.politicsandterritories.com, es pot consultar un interessant article sobre la situació actual dels governs locals en què s’exposa una reflexió clara i concisa en aquesta línia, i es destaca la necessitat de “veure ressorgir les polítiques locals pròpies i singulars, establertes com a prioritats d’acord amb la ciutadania i l’entorn territorial, amb una aplicació intel·ligent de les polítiques generals més que una pura transposició de les mateixes”. El primer aniversari del 15M, les manifestacions ciutadanes, les opinions expressades a les xarxes socials o el contingut de la majoria de converses de cafè entre ciutadans i ciutadanes no fan més que recordar-nos la voluntat de la ciutadania de dir-hi la seva, de prendre-hi part i de reclamar el seu dret a ser consultats. Els ajuntaments han de moure fitxa i aprofitar la seva proximitat amb la ciutadania per adaptar-se a aquest nou entorn. O comencem a sumar per multiplicar o tendirem a restar per dividir.

Ctrl+Alt+Supr

24/08/2012
http://skwmania.blogspot.com.es

http://skwmania.blogspot.com.es

Tot sembla indicar que ens espera una tardor dura. Haurem de seguir entomant els efectes de l’austeritat i la indiferència davant un increment alarmant de les situacions d’exclusió social.

I mentre esperem que s’esgoti aquest mes d’agost anem generant debats estèrils sobre com i qui ha de participar a la manifestació de l’11 de setembre, sense tenir en compte el que escrivia el professor Salvador Cardús fa pocs dies al diari Ara: “El problema d’haver de recórrer a aquest mecanisme d’excepcionalitat en una societat democràtica és que en els sectors més implicats es generen unes grans expectatives que després solen frustrar-se per la manca d’efectivitat d’un gest que ha costat déu i ajuda d’organitzar”. També a finals d’agost el dubtós projecte d’Eurovegas, liderat pel qüestionable Sr. Andelson torna a l’actualitat gràcies al read my lips de la Sra. Aguirre. Mentrestant, a Catalunya, ja s’han destruït mig milió de llocs de treball des del 2007 (segons dades de l’EPA).

Fa la sensació que l’actualitat del dia a dia ens segueix amagant el bosc. Els ciutadans i ciutadanes observem impotents com cada dia és pitjor que l’anterior i millor que demà. El temps corre, i les desigualtats socials es van accentuant de forma vertiginosa. El sociòleg Zygmunt Bauman no es cansa d’explicar que el problema actual és de dimensions globals, i que no ens en sortirem sense crear una superestructura que sigui capaç de reconduir una situació que els Estats-Nació no poden ni saben vehicular.

Vivim un canvi d’època, no una crisi! Es tracta de revisar els principis en els que es basa la democràcia, i no de retallar-la. Es tracta de transformar les administracions, i no d’aprimar-les. El repte és faraònic i esdevé del tot incomprensible que encara no ens hi haguem posat.

Davant aquest escenari torno a insistir en la necessitat de no quedar-nos de braços creuats. La dimensió global del problema i les injustícies de l’austeritat ho posen certament difícil, però és el que hi ha. Calen accions per generar més ciutadania, per innovar a petita escala, per potenciar valors com el civisme, el consum responsable, la solidaritat social o la sensibilització mediambiental. Accions d’abast local, sí, però massives.

Algú pot pensar que parlo d’una utopia. Però em sembla que no queden més opcions que fer un Ctrl+Alt+Supr per começar a passar de la indignació a l’acció i per generar canvis des de baix.

Canvis des de baix

07/08/2012
participacio ciutadana

http://petitagranllagosta.blogspot.com.es

Mentre mig país fa vacances…

A Espanya, el govern Rajoy demostra dia a dia una manca de lideratge evident. Pel que sembla, no s’han adonat que estan governant en un context de canvi d’època. De fet, fa temps que se’ls hi nota poca capacitat d’anàlisi. Només cal repassar el seu programa electoral, recordar la relació directa entre l’agenda del govern i les eleccions a Andalusia, o recuperar les diverses declaracions arrogants del President espanyol dirigides a les institucions europees. Així estem…

A Catalunya la cruesa de les retallades (molt anteriors a les aplicades des de la Moncloa, no ens n’oblidem) i les diferències d’arrel amb Madrid col·loquen en un segon pla les aspiracions nacionals i la definició d’un full de ruta. De moment, d’expectatives de futur poques. Massa ambigüitats. I a sobre, se’ns crema l’Empordà!

Mentrestant, millor que ens agafem uns dies de vacances i desconnectem per un moment. Millor que agafem forces i assumim que la responsabilitat per afrontar la situació és de tots. Ha quedat demostrat que esperar solucions dels de dalt no ens porta enlloc. Els temps que vivim deixen clara una cosa; han de canviar molts hàbits i maneres de fer. Ens hem de reinventar. En aquest sentit, el valor de les accions a escala local i la recuperació de les lògiques de col·lectivitat poden ser molt útils.

Com? Els dèficits del model de societat que ens ha dut a la crisi, precisament, ens poden marcar el camí. Millorar i repensar àmbits com el de la sostenibilitat ambiental, la responsabilitat social de les empreses, la participació ciutadana o la igualtat i solidaritat entre col·lectius ens pot obrir moltes portes. Tots i totes podem aportar idees, engegar projectes o variar hàbits en aquesta línia. És hora de començar a donar lliçons de baix a dalt, perquè la credibilitat dels de dalt fa temps que està tocada. Des de Neòpolis ja ens hi hem posat, t’apuntes?