Article etiquetat com a ‘crisi’

De la idignació a l’acció

09/07/2012

participacio ciutadana

Vivim temps d’austeritat. I els seus efectes repercuteixen de forma directa la quotidianitat de la majoria de ciutadans i ciutadanes del nostre País Petit. Com és lògic la reacció social davant aquest escenari de dificultats, males notícies i pessimisme s’ha fonamentat en la indignació. Faltaria més!

Tot i això, em resisteixo a apuntar-me als discursos negatius que consideren que la ciutadania no hi pot fer res, que les coses seguiran empitjorant i que no ens queda més opció que assumir el rol de “cornuts i pagant el beure”. Francament, cada cop tinc més clar que els temps que corren també s’han d’entendre com una oportunitat per despertar consciències i potencialitats personals i col·lectives fins fa poc dormides en el mar de les comoditats i les vaques grasses.

Només cal donar un cop d’ull al nostre voltant, de forma objectiva. És clar que el maleït atur, les necessitats econòmiques o els problemes de salut emocional (dels quals se’n parla poc, massa poc) impregnen el nostre dia a dia. Però també és veritat que estem envoltats de petites bones pràctiques i d’idees creatives: videocurrículums que triomfen a la xarxa gràcies a la seva creativitat, noves idees per reinventar negocis familiars o crear-ne d’alternatius, la important presència i valor social del món associatiu o la recuperació del valor de la proximitat. N’hi ha moltes d’idees fresques, de ganes d’avançar, de motivacions per a reiventar-se. I seria un error deixar-les perdre.

Ras i curt: mentre els “mercats” valoren minut a minut l’estat de l’economia i els polítics europeus prenen una o altra decisió no podem quedar-nos de braços creuats. Hem de creure fermament en la capacitat de tots els sectors i agents socials, per més petits que siguin (o semblin). Perquè la suma fa la força, i totes les aportacions són bones per enriquir debats que ens permetin fer front als temps d’austeritat que ens ha tocat viure. Cal doncs, establir aliances, generar intel·ligència col·lectiva i generar debats compartits.

Des de Neòpolis creiem fermament en aquesta lògica. Us convidem a contactar amb nosaltres si necessiteu un cop de mà per passar de la indignació a l’acció.

Ajuntaments de vidre

17/02/2012

finançament ajuntaments

Article d’opinió (Gerard Quiñones) pubicat a El Punt Avui el 17 de febrer de 2012

L’any 2003, el Pressupost Participatiu de Porto Alegre va ser declarat com una experiència model de política pública pel document anual sobre Desenvolupament Humà publicat per Nacions Unides. El Pressupost Participatiu de Porto Alegre es desenvolupa en un context molt específic i, en cap cas, és una solució perfecta. Tot i això ha demostrat que l’administració transparent i democràtica dels recursos és una bona fórmula per evitar el malbaratament de fons públics i corresponsabilitzar a la ciutadania en la gestió del bé comú.  L’experiència ha servit de referència per a d’altres ciutats d’arreu de món. Sevilla, Màlaga, Santa Cristina d’Aro, Rubí o Figaró-Montmany són alguns exemples propers. Al portal web unitedexplanations.org s’hi pot consultar una anàlisi breu dels resultats del Pressupost Participatiu a la ciutat brasilera. A les conclusions s’exposa que l’experiència “suposa una temptativa de compensar els desequilibris creats pel mercat i d’afirmar el pes de l’acció política davant la lògica del benefici”.

El context actual de crisi (econòmica i de valors) en el que estem immersos requereix reaccions. És cert que la globalitat dels desafiaments actuals han de ser abordats des de nivells també globals. Però no és menys cert que comença a ser hora que assumim la necessitat de variar certes lògiques i plantejaments de la política a escala local. L’elaboració dels pressupostos municipals de forma participativa és només un exemple pràctic del camí que caldria emprendre per a promoure aquest canvi de lògica.

Més enllà de retallades i mesures de contenció és hora que ens adonem que l’entorn actual ens planteja d’altres reptes que no podem deixar de banda. Vivim un canvi d’època i n’hem de ser protagonistes. Cal aprofitar la situació per promoure i consolidar nous instruments de control social i per reconèixer el dret dels ciutadans a participar de la gestió pública municipal com a agents experts en el seu territori. Però això només és possible si generem confiança, si apropem la política a la ciutadania, i el primer pas que cal donar passa per mostrar obertament amb quines cartes juga cada administració. Es tracta de millorar la democràcia i construir capital social des de la proximitat, apostant per construir relacions més sòlides i actives amb la ciutadania. Aprendre a col·laborar. I en aquest sentit, els ajuntaments són les administracions amb més facilitats per encetar aquest camí de canvi. Els mecanismes per a fer-ho poden ser molt variats i cal que s’adaptin a les possibilitats i característiques de cada municipi.

Ja no podem esperar més. Els ciutadans prefereixen la veritat i exigeixen l’oportunitat de formar part de les solucions. I els ajuntaments necessiten explicar-se i trobar solucions creatives als nous reptes socials i econòmics dels seus municipis. Davant d’això, la transparència i la intel·ligència col·lectiva són dos elements fonamentals per poder fer front, amb garanties d’èxit, als reptes de futur que els ajuntaments del nostre país tenen sobre la taula. És qüestió de voluntat política. Es tracta de convertir els ajuntaments en ajuntaments de vidre; com el de Porto Alegre.

Exposats a les marees de la modernitat líquida

01/02/2012

participacio ciutadana

Fa uns dies, fent el repàs diari de la premsa per internet, vaig decidir fer una captura de pantalla d’un dels portals. Ho vaig fer perquè em va semblar una manera d’exemplificar el cercle negativista i de cert descontrol en el que estem immersos des de fa (massa) temps. Alguns dels titulars: “Rajoy culpabilitza les autonomies de la desviació del dèficit“. “El PSOE acusa a les comunitats governades pel PP…”. “Montoro acusa el govern de Zapatero…”. “Fitch amenaça amb rebaixar…”. És només un exemple que deixa clar el panorama amb el que convivim a diari.

Em reservo per a futures entrades l’exposició de reflexions en relació a com afrontar aquest escenari. Abans d’això cal tenir clar el diagnòstic de la situació. El sociòleg Zygmund Bauman i el seu concepte de Modernitat Líquida (flexible, voluble, insegura) ens ofereix indicacions molt clares que permeten entendre on som.

El context actual ens genera una sensació d’impotència. Estem afrontant la crisi actual (econòmica i moral) des d’unes estructures que no encaixen amb l’enormitat dels desafiaments. Les estructures de poder s’estan evaporant en l’espai global. Actualment estem en constant canvi, i l’economia predomina per sobre de tot. No disposem d’institucions democràtiques d’abast global a partir de les quals es puguin plantejar alternatives de millora.

És important, doncs, tenir clar aquest punt de partida. Vivim una paradoxa ja que sabem el que volem (aturar el canvi climàtic, eliminar els conflictes armats o eradicar la pobresa) però no sabem qui ho ha de fer. No existeix equilibri entre la política (nacional) i el poder (global), la qual cosa requereix d’un procés de restauració llarg i complex. Ens agradi o no, aquest és l’escenari.

En tot cas em sembla clar que la recuperació de la política (en majúscules) a escales locals hauria de convertir-se en una de les prioritats per afrontar amb condicions els reptes actuals. Ens hem d’acostumar a noves maneres de fer. Hem de repensar-nos a escala local per empoderar-nos i facilitar els reptes d’escala global.

De l’època del canvi al canvi d’època

26/10/2011

societat liquida

És evident que la societat està canviant. Moltes coses s’estan movent, i no és causal. Durant la dècada dels 70 es va iniciar la configuració d’una nova època que ens ha portat a l’anomenada societat del risc, o societat líquida. Vivim en un món molt diferent al de fa 3 o 4 dècades. Han variat les formes de comunicació, de producció, de treball, de família, d’ús i configuració l’espai públic,…

La crisi actual no és més que la cirereta d’un pastís que fa temps que s’està cuinant. És un esclat del procés de canvi iniciat fa temps. Un canvi que, finalment, ens ha conduït a la incertesa. Un procés que ha construït una societat extremadament complexa on tot està interrelacionat.

És evident la necessitat de canviar de paradigma, i d’entendre que de l’època del canvi hem de passar a un canvi d’època. I ho hem de fer essent conscients que ens hem convertit en una societat de vincles dèbils, principalment perquè la immediatesa i el curt termini tan imperant avui dificulta la construcció de vincles sòlids.

Gestionar el canvi d’època esdevé un repte, serà difícil i s’hauran d’assumir errors. En tot cas hi ha un element que caldria assumir com a premissa: cap agent social, polític o econòmic pot afrontar el repte sol, per més fort que sigui (o que es cregui). En aquest sentit em sembla evident la necessitat de reivindicar una idea que ja he exposat en d’altres escrits als Neobloc: hem de treballar junts, hem de generar xarxes d’actors per fer front a la complexitat actual i per construir un futur menys incert.

Planificació estratègica, la clau davant la incertesa

24/10/2011

planificacio estrategica

Article de Daniel Tarragó. Soci-Director de Neòpolis, publicat a El Punt Avui (15/10/11)

Vivim en un temps líquid, en què les empreses naveguen per un mar d’aigües turbulentes sota una tempesta d’incertesa intensa que sembla que encara trigarà algun temps a escampar. És per això que es fa imprescindible disposar d’un full de ruta que ens marqui el rumb a seguir i que ens il·lumini a mitjà i a llarg termini. Necessitem una guia, un far que ens insinuï el camí per entomar un context complex, dinàmic i volàtil, d’una forma oberta i flexible.

Donar lliçons en aquests temps és, a vegades, més que agosarat; hi ha qui recomana contenció de despeses, hi ha qui aposta per la inversió, per treballar el valor del producte, obrir nous mercats, internacionalitzar-se, etc. Quin ha de ser el camí?

Si fem un símil futbolístic, no n’hi haurà prou amb tenir bons defenses, bons davanters o un bon mig camp, l’èxit serà la perfecta execució del treball en conjunt. L’èxit d’un equip serà l’entrenador, els jugadors o la filosofia i la tàctica de joc? L’èxit de l’empresa depèn dels seus directius, els seus treballadors o una bona planificació estratègica? La resposta és senzilla: tot a la vegada.

La profunda transformació social, econòmica, laboral i financera que estem experimentant, així com la pèrdua de referents culturals i polítics, converteixen el futur en un escenari desconegut i sovint amenaçador. És per tot això que l’aposta per elaborar una planificació estratègica sembla quelcom ineludible. Les empreses, avui més que mai, necessiten donar resposta a tres grans interrogants: on som?, on volem anar? i com hi hem d’arribar?

Si volem afrontar el futur amb garanties d’èxit no ens queda més remei que valorar la situació actual i preparar-nos per fer-hi front en les millors condicions. Es tracta d’anticipar-se per adaptar-nos al present i preparar-nos per al futur.

Un pla estratègic és una aposta de futur, però, sobretot, és una aposta de futur col·lectiva. Els directius d’una empresa poden promoure un pla estratègic, però aquest ha de ser el pla de tota l’empresa. Planificar-se estratègicament és una forma de pensar i afrontar el futur, però en el context actual serem més efectius si ho fem entre tots. Es tracta d’una conxorxa col·lectiva, un reconeixement que la força està en la suma, una forma d’assumir que només ens en podrem sortir col·lectivament.

La manera de fer un pla estratègic pot ser molt variada, tot i que sempre inclou dos moments bàsics: el diagnòstic (on som), i les propostes (on volem ser i com arribar-hi). El diagnòstic ha de ser acurat i encertat, però no cal que sigui extremadament detallat ni tècnicament molt sofisticat. No podem perdre de vista que ha de ser un projecte compartit entre tots els membres de l’empresa i cal que sigui comprensible, entenedor i acordat entre les parts.

Pel que fa a les propostes, el més rellevant, de nou, és que aquestes hagin estat construïdes col·lectivament i que siguin prou compartides per tots. Només així en podrem esperar un desenvolupament efectiu.

L’èxit de la planificació estratègica depèn més de l’elaboració conjunta d’aquesta que de qualsevol altre atribut tècnic. La lògica del bottom-up és fonamental.

D’un pla estratègic l’empresa n’ha d’esperar una orientació, una guia i sobretot un espai de col·laboració que genera compromisos i sinergies. Es tracta en bona part de resultats intangibles, però de gran valor i impacte sobre el funcionament del conjunt de la companyia. Enfront d’altres tipus de planificacions de caràcter més operatiu, que persegueixen millorar l’eficàcia i l’eficiència de les actuacions empresarials, un pla estratègic ha de generar intel·ligència col·lectiva. Davant dels reptes d’una societat complexa i d’una crisi econòmica i financera dura, llarga i desconcertant és evident que cal treballar bé (de forma eficaç i eficient) però, sobretot, cal que pensem adequadament (generem intel·ligència).

El futur, cosa de tots

18/10/2011

participacio ciutadana

En menys de tres setmanes he tingut el plaer de dinamitzar debats temàtics amb gairebé 50 ciutadans i ciutadanes en el marc d’un Pla d’Inclusió Social. En totes les sessions s’acabava parlant sobre com afrontar del futur. I en tots els debats les reflexions pivotaven entorn dues grans idees:

Per una banda, la necessitat de reaccionar davant la incertesa del futur a partir de la força de la col·lectivitat. El desànim s’ha de convertir en respostes constructives de la base social, opinaven els participants. Cadascú des de les seves possibilitats, però tots ens hauríem d’implicar en la millora de la nostra societat.

D’altra banda es reclamava que aquells que ens governen (a tots nivells) canviïn les “maneres de fer”. En altres paraules, que governin diferent.

Crec que existeixen certs elements claus per a fonamentar aquest canvi de governants i governats, de timoners i mariners. Governar és sinònim de portar el timó. I el timoner pot optar per “tirar pel dret” o bé per debatre amb els seus mariners cap on anem i com hi arribem. Òbviament, no és fàcil, però cal fer-ho a través de:

  • Lideratges forts (que no autoritaris) que sàpiguen conduir els debats, marcar l’agenda, encoratjar als seus, etc…
  • Confiança. Els governants no poden esperar a recuperar la confiança sense demostrar que se la mereixem. La transparència proactiva i intel·ligible i la rendició de comptes són elements bàsics per a demostrar-ho. Ara bé, sense voluntat política, ja ho podem deixar córrer.
  • Comunicació. Comunicar bé esdevé clau. Cal un canvi en relació a la tendència massa estesa de convertir la política en espectacle, simplificació i batalles que no interessen.

Cal, doncs, una ciutadania amb ganes de canviar les coses. I les ganes creixeran exponencialment si comptem amb lideratges conciliadors, que marquin el camí, que es guanyin la recuperació de la confiança i que es sàpiguen explicar. Adaptar-se al nou entorn suposa canviar les maneres de fer. La societat varia. Nosaltres també ho hem de fer.

Tot està per fer?

29/07/2011

participacio ciutadana

Llegeixo al portal web del Diari Ara, sense gaire sorpresa, que el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, ha anunciat que les eleccions avançades se celebraran el 20 de novembre. Sincerament, més que una bona notícia em limito a afirmar que ja està bé, que quan abans millor. I diria que no sóc l’únic que ho pensa. Es faria etern esperar el mes de març. En tot cas, haurem de veure quines perspectives ens genera el nou govern. Viurem, altra vegada, unes eleccions en temps de crisi. I ja ens podem imaginar qui en traurà profit, encara que sigui per demèrit dels contrincants. Les perspectives són aquestes. És el que hi ha.

Fa poc, mentre dinava amb un periodista empordanès, compartíem una percepció: fa la sensació que existeix un clima de desencís i desànim generalitzat pel que fa al futur més immediat del nostre país, derivat de múltiples elements com la desafecció envers la política, la decepció produïda per la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, la difícil situació de crisi econòmica que estem patint o la inexistència de lideratges que ofereixin expectatives de millora.

De ben segur que l’actualitat descrita pels mitjans de comunicació també ajuden a engreixar aquest desencís social. Des de fa temps escoltem a la ràdio, mirem als noticiaris o llegim al diari notícies vinculades amb la corrupció, amb mobilitzacions sectorials en contra les retallades, amb la reculada i la necessitat de replantejar-se de l’esquerra catalana en general, plans de xoc a municipis per fer front a greus situacions financeres o notícies que fan pensar que a Catalunya fem més esforços que d’altres a l’hora de seguir les directrius europees pel que fa al control del dèficit.

Tot això no vol dir que no existeixin bones idees, projectes i iniciatives que permetin creure en una bona adaptació a un nou model (que no en una recuperació en relació a la situació de fa pocs anys, que no es repetirà). N’hi ha molts de ciutadans i sectors professionals i productius que són proactius i que s’estan repensant amb èxit. Però des d’un punt de vista general tinc la sensació que el desencís i el desànim són més presents del que convindria. Per tirar endavant, per readaptar-nos cal (deixeu-m’ho dir), “trempera general”.

Sovint, un fragment de la cançó “Neix un mon dintre l’ull“, dels Mishima, m’hi fa pensar, en tot això:

“Potser ens hauríem de preocupar.
Permetem que totes les coses que hauríem d’haver resolt
no les hem resolt encara.
Poc a poc se’ns ha anat acumulant la feina i tot està per fer.
I les promeses, sobretot les que mai ens vam dir,
de tant secretes, de tant callades, encara s’han de complir,
si és que s’han de complir algun dia.
Que mai hem plantat cara els nostres somnis
però tampoc als problemes que arrosseguem de fa temps.
Què volem ser, què volem dir, qui volem ser?
Si ho tenim clar com ho hauríem de fer?
amb qui podríem comptar? comptes amb mi? compto amb tu?”

Potser el millor serà que agafem forces durant les vacances i que ens sumem tots (empreses, ciutadans, emprenedors, polítics, entitats,…) a promoure un canvi col·lectiu. Substituint el desencís pel coratge. Aportant el que tenim i el que som. Sense esperar que siguin els demés els qui ho facin.

Violències (per Narcís Pou)

20/06/2011

Cola_oficina_INEM

Trancric un article d’en Narcís Pou. Pedagog i Director de Projectes de Neòpolis

De camí cap a casa, i dalt d’un bus molt poc digne per formar part de la xarxa de transports públics de la Generalitat de Catalunya, sento trossets d’una conversa procedent d’una parella de mitjana edat asseguda files enrere.

“És per supervivència, és supervivència”, ho repeteix diverses vegades amb ràbia i contundència al llarg de la conversa. Em sorprèn. És la resposta que ella dóna a les explicacions del seu acompanyant. Ell parla fluix, i pel poc que entenc ho fa perquè el que comenta gira entorn de pràctiques no massa legals i poc confessables lligades a la seva precària situació econòmica.

La força amb que pronunciava supervivència em van abstreure. Supervivència ratlla allò més elemental, la part animal i més irracional de les persones continguda en la part reptiliana del nostre cervell. La supervivència explica actuacions desesperades, és l’últim que queda.

Pocs minuts abans, potser una hora, escoltava tot dinant la declaració institucional del President de la Generalitat criticant també amb contundència i raó l’actitud violenta de part de les persones concentrades a l’exterior del Parlament.

Tothom qui ho va sentir va entendre si va voler la força i la raó dels arguments del President, però no tothom en va compartir ni la pena ni la gravetat, doncs les percepcions en paral·lel, com les línies en paral·lel, no es poden entendre, no es poden tocar.

Milers de persones, de famílies, viuen sotmeses cada dia de la seva vida a una violència estructural dura i angoixant basada, entre moltes d’altres situacions, en la impossibilitat sincera i absoluta d’accedir a un habitatge, a un treball estable, a un paper en la xarxa social, a esdevenir socialment útils, a una mínima estabilitat econòmica, a la informació, a la ciutadania, a la interlocució amb l’administració… en la impossibilitat de fer front als pagaments, al cost de la compra setmanal, d’oferir a la seva pròpia família unes mínimes condicions de vida. Sí, supervivència.

Totes aquestes persones que pateixen la violència estructural esmentada, que podien no ser presents a la Ciutadella i a qui arriben els missatges televisats o no de les queixes i la indignació dels parlamentaris i parlamentaries increpats o agredits, poden viure amb descrèdit, incredulitat o indiferència les crítiques institucionals a les formes i la violència exercida pels manifestants, perquè alhora que uns han patit la violència unes hores, uns minuts, els altres la pateixen just prendre consciència cada matí, silenciosa, però tant o més colpidora. Una violència estructural que cal no oblidar que és exercida en part i directa o indirectament pels organismes i institucions que els polítics, que lamenten justificadament la violència que s’ha exercit en contra seu representen o lideren. Institucions la dinàmica de les quals sovint sembla allunyar-se, més que apropar-se a les necessitats de la ciutadania.

La legitimitat dels nostres responsables polítics és inqüestionable, els atacs a les institucions denunciables, però de violències n’hi ha de molts tipus i des de la responsabilitat dels qui ocupen un càrrec polític cal conèixer-les totes, especialment les no explícites, que tendeixen a oblidar-se en moments de grans escenificacions.

Un Govern perseguit per les protestes

14/06/2011
participacio ciutadana

Concentració de protesta a la Plaça Sant Jaume. Font: Diari Ara

Transcric un reportatge publicat pel diari Ara el passat diumenge 13 de juny, on apareixen opinions del sociòleg Daniel Tarragó (Soci-Director de Neòpolis) sobre les protestes socials a Catalunya:

Protestes de sota les pedres. Concentracions a les portes de centres de salut i ensenyament, puntualment, cada dimecres. Petites irrupcions de ràbia que col·lapsen, per sorpresa, l’activitat de les universitats, com la que dilluns passat va impedir l’acte d’inauguració de les obres de fusió de les facultats d’Economia i d’Empresa a la Universitat de Barcelona . Indignats esperant el conseller d’Interior, Felip Puig, a les portes dels actes per sorprendre’l amb crits de “dimissió”. Pancartes recriminant la política de Boi Ruiz a les parets dels hospitals. El Govern conviu, des de fa mesos, amb la mobilització permanent. El malestar és al carrer.

Miniprotestes i manifestacions massives com la del sector públic del 14 d’abril o la de Democaràcia Real Ja! del 15 de maig, que encara té reminiscències en forma d’acampades. En els menys de set mesos de govern de Mas, el degoteig de protestes ja s’ha revelat com la seva gota malaia. Es tracta de reaccions que es retroalimenten i que exerceixen un marcatge sobre el president i els consellers. Dues protestes amb poder mediàtic al dia, de mitjana, si es mira el retrat d’aquesta última setmana.

Els indignats -també mestres i personal sanitari- avisen: la tardor serà calenta. I, de fet, la primavera ja ho ha estat. Però, com es viu tota aquesta demostració de ràbia des de l’altra banda de la barrera? Segons fonts de presidència, les protestes amb què el Govern topa dia sí, dia també, responen al fet que “ens trobem en un moment complicat” i que “la població identifica que s’estan fent coses, s’estan prenent les decisions que no es van prendre en el seu moment”. Protestes al marge, situen en els resultats de les eleccions municipals “l’autèntic termòmetre” de la seva gestió. De fet, les mateixes fonts remarquen la importància que els manifestants s’apleguin a la plaça Sant Jaume, a les portes de la Generalitat, com a “símptoma que hi ha un Govern que decideix i que és identificable”. Es tracta, però, d’una convivència complicada, com va poder comprovar en primera persona el conseller de Salut, Boi Ruiz, en la seva visita de divendres a l’Hospital Clínic.

Què tenen en comú tantes protestes? El xup-xup de malestar acumulat els últims mesos, potser anys. Aquesta és la resposta automàtica del sociòleg i soci fundador de la consultora Neòpolis, Daniel Tarragó, que situa en la crisi econòmica i social l’element vehicular de les manifestacions, perquè “s’estan amenaçant un benestar ja qüestionable i els serveis bàsics”. El fet diferencial entre totes aquestes proves de malestar, segons Tarragó, es troba en l’abast de la mirada. Així, mentre els indignats fan una crítica d’àmbit global contra un sistema que consideren ple de mancances, altres col·lectius enfoquen les seves ires a punts molt més concrets, com ara les amenaces al sistema públic de salut o ensenyament. “Tot, però, neix del mateix descontentament i es retroalimenta”, apunta.

El punt de partida, segons aquest sociòleg, és el descontentament amb una manera de fer política “pròpia dels segles XIX i XX, que ja no s’aguanta i que deixa els governs amb moltes dificultats per governar”. Els principals impediments que apunta són, en primer lloc, que les autoritats governen amb perspectiva local problemes que són “clarament d’àmbit global i que requereixen coordinació supranacional”. En segon lloc, que s’estan fent polítiques a mitjà i llarg termini quan els problemes ja són aquí. I, finalment, el fet que el ciutadà “només voti cada quatre anys i que, a més, els polítics donin comptes de la seva actuació als partits i no al poble”. Per tot això, considera que la política no està satisfent els ciutadans i que la “democràcia hauria d’avançar cap a formes deliberatives”. Això sí, remarca que si es demana la participació ciutadana per a la presa de decisions no pot ser per a assumptes de baix interès, sinó que “cal qüestionar sobre els temes candents, com ara les retallades, que podien haver estat més negociades”. Ara el següent pas en la ruta dibuixada pel descontentament és, segons Tarragó, que el debat de les acampades amari els partits: “O canvien les formes de fer política o no hi haurà solució”.

Els membres del moviment 15-M, tot i rebutjar d’entrada la constitució com a partit polític, també busquen noves formes de vertebrar una indignació latent. Hibai Arbide, membre del moviment i de l’acampada de Barcelona, explica que les manifestacions de ràbia d’aquests dies responen a l’evidència que “vivim pitjor del que van viure els nostres pares i no és un problema generacional, sinó del sistema”. El que tenim ara és, doncs, una presa de consciència col·lectiva, remarca.

Terreny preparat

Carme Navarro, secretària general de la federació de sanitat de CCOO, resumeix que les lluites en el sector de la sanitat ja fa temps que es couen, que van engegar l’estiu passat amb els primers indicis de retallades. “Hem preparat molt el terreny amb treball previ a la comunicació oficial de la tisorada -explica-, i ara tot bull”. Des de Metges de Catalunya , el secretari general, Antoni Gallego, apunta que les protestes al carrer s’expliquen per una raó clara: “Estem tots molt enfadats i no és per un factor en concret, sinó per un de global”. Com a passos endavant assenyala que totes aquestes manifestacions ensenyen una altra manera de funcionar: la del debat, la igualtat i la no-violència.

Des del camp de l’educació, la portaveu del sindicat USTEC, Rosa Cañadell, explica que les protestes dels indignats i les reivindicacions del sector de l’educació no estan lligades però sí que funcionen com a “reforç mutu”. El perquè de tanta protesta el té clar: “Se les han guanyat a pols amb un dels atacs més forts que es recorden contra un estat del benestar ja precari”.

22M. Es consolida un cicle. Iniciem nova etapa?

23/05/2011
22m

Font: www.3cat24.cat

Des d’un punt de vista genèric, els resultats de la nit electoral del 22M es podria descriure recuperant les anàlisis posteriors a les eleccions catalanes del passat mes de novembre. Es confirma la consolidació d’un cicle de canvi polític a Catalunya:

-  CiU i PP milloren resultats en relació a les municipals de 2007. Els dos partits augmenten entre 2 i 3 punts el percentatge de vots de fa 4 anys. CiU aconsegueix 473 regidors més que l’any 2007, i el PP suma 189 regiodors més.

- Com era d’esperar, els representants del tripartit consoliden la davallada iniciada fa uns mesos. El PSC recula més de 7 punts el percentatge de vots, perd 453 regidors i, després de 32 anys, desapareix dels governs de Barcelona i Girona. ERC ha disminuït gairebé un 3% el percentatge de vots i ha perdut 197 regidors. ICV -EUiA resisteix millor l’envestida, però també recula (baixa mig punt el percentatge de vots i perd 53 regidors). Comença una travessia pel desert molt vinclada a la necessitat general de les esquerres de repensar-se.

- Mentrestant, el clima de desafecció vers els partits clàssics i la cruesa de la crisi econòmica ha permès a la CUP i a PxC obtenir resultats més que destacables. No ens ha d’estranyar que la CUP, erigida com l’opció que representa la veu del carrer, i que ha apostat per una campanya atractiva i propera hagi fet un gran pas endavant triplicant el nombre de vots rebuts i passant de 20 a 101 regidors. D’altra banda, ens ha de preocupar, i molt, l’ascens de PxC. Alguna cosa està passant quan els missatges basats en la xenofòbia aconsegueixin calar i obtenir uns resultats sense precedents pel partit del Sr. Anglada (han passat de 17 a 67 regidors i seran presents als plens de ciutats com Salt o Mataró).

- Tot amb un percentatge de participació sensiblement superior a la de fa 4 anys (+1,15%) però que segueix posant de manifest que la meitat dels ciutadans i ciutadanes no voten a les eleccions municipals, les més properes i vinculades a la quotidianitat.

Feta la radiografia ràpida queda clar que es consolida un cicle de canvi polític a Catalunya on, en un context de crisi galopant, la ciutadania ha castigat als partits que han governat durant els darrers anys i ha passat el relleu a la dreta. Però més enllà del per què ha passat el que ha passat? cal centrar els esforços en el què toca fer a partir d’ara?

El moviment dels #indignats suposa un clar reflex d’una ciutadania descontenta amb el sistema i farta de l’autoblindatge dels polítics. Entenc aquells que veuen les #acampades com una reacció poc estructurada, i els que ens recorden que mentre vivíem en el núvol de les vaques grasses tots ens apuntàvem al carro, però la mobilització ciutadana ha sacsejat consciències i ha demostrat que la ciutadania vol deixar d’estar dormida i de quedar al marge.

Insisteixo, altra vegada, en la necessitat de repensar-nos aprofitant la nova etapa que s’obre als governs locals. I de fer-ho comptant amb la gent, recuperant la confiança perduda i amb convicció ferma. Serà responsabilitat dels nous representants polítics locals fer aquest pas endavant. En tot cas, estic convençut que aquells que optin per iniciar una nova etapa basada en la promoció de la deliberació i de la intel·ligència col·lectiva encertaran.