Article etiquetat com a ‘crisi economica’

Figueres i la Tercera Revolució industrial

05/11/2013

icrea_1

Article publicat al setmanari l’Hora Nova, el dia 29/10/2013

L’època del creixement desmesurat i dels canvis constants ja forma part del passat. Probablement, la crisi econòmica actual s’interpretarà d’aquí uns anys com l’inici d’una nova època a les societats desenvolupades del món occidental. Mentrestant, ens hem de replantejar bona part dels elements que han caracteritzat el model social, econòmic i territorial dels nostres pobles i ciutats.

El sociòleg i economista nord-americà Jeremy Rifkin analitza i proposa alternatives per afrontar aquesta transició a “La Tercera Revolució Industrial. Com el poder lateral està transformant l’energia, l’economia i el món”. De l’assaig de Rifkin se’n desprenen reflexions interessants que poden esdevenir una bona guia per a les administracions públiques (també les locals) a l’hora de planificar el futur. La idea de fons per afrontar el canvi d’època és clara: com a les anteriors revolucions industrials la transformació comença quan una nova tecnologia en el camp de la comunicació convergeix amb uns sistemes energètics que també són nous. A la primera revolució industrial convergiren el vapor i l’impremta. A la segona, la comunicació elèctrica i els motors de combustió. Ara és el torn d’internet i les energies renovables.

L’abast de la transformació, doncs, és més ampli del que molts poden pensar. No parlem només d’instal·lar plaques solars (que també) sinó, com explica el Doctor en biologia i sociòleg Ramon Folch, de vetllar per una correcta gestió ambiental de les ciutats garantint l’activitat socioeconòmica, la qualitat ambiental urbana i la vertebració del territori productiu, i evitant el deteriorament de la perifèria urbana. La crisi econòmica suposa, per tant, una oportunitat per impulsar l’anomenada Tercera Revolució Industrial. I els governs locals són les administracions idònies per a desenvolupar estratègies i planejaments que apostin per les energies distrubuïdes i l’economia verda, i per lògiques col·laboratives que garanteixin el benestar de la ciutadania i la sostenibilitat territorial, en detriment del model centralitzat, jeràrquic i vertical imperant avui.

Amb aquest repte transformador com a referència, l’Ajuntament de Figueres inicia la revisió del planejament urbanístic. El projecte pretén assumir la necessitat d’una transformació que es començarà a dibuixar en un context de crisi econòmica i entenent l’espai públic com un espai viu que forma part dels drets i relacions socioeconòmiques dels ciutadans. És per això que només amb un debat obert entre administracions, empreses i societat civil s’aconseguirà la tracció necessària per a què la transició sigui possible. Cal aprofitar una eina de planejament com el POUM per posar les bases d’un canvi que no ens podem permetre esquivar. Es tracta d’avançar-se als esdeveniments i aprofitar el planejament per afrontar amb garanties el futur que ve.

La implicació de la ciutadania esdevé clau. És per això que l’Oficina del POUM dinamitzarà diversos tallers participatius temàtics on es debatrà entorn el futur de la ciutat. Perquè, com deia el polític alemany Herman Scheer, el major i més important potencial per al canvi energètic són els éssers humans.

GERARD QUIÑONES i MACIÀ.

Soci-Director de Neòpolis i responsable del Programa de Participació Ciutadana durant la revisió del POUM de Figueres

#Neobaròmetre “Reflexions sobre el món local” Cap. 8: Innovar o morir

23/05/2013

Vuitè i darrer capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals.

El politòleg i co-fundador de Neòpolis Gerard Quiñones exposa els ingredients necessaris per innovar en l’àmbit públic, s’identifiquen els principals enemics de la innovació, i es presenten dues propostes concretes adreçades als ens locals per a promoure-la.

Des de Neòpolis us convidem a opinar i a compartir el vídeo.

Reflexions per encarar el futur (recull)

06/09/2012

participacio ciutadana

És una evidència que les coses han de canviar, i a tots nivells. Partint d’aquesta premissa m’ha semblat que pot ser d’utilitat recopilar un seguit d’articles i reflexions d’opinadors diversos que, d’una manera o una altra, giren entorn la realitat socioeconòmica actual. Crec fermament en el poder de la ciutadania per a provocar canvis des de baix. I en aquest sentit, a més informació, més capacitat crítica i més elements per formar-se una opinió rigorosa i fonamentada.

El futur que ve s’ha d’afrontar essent conscients que vivim de ple un canvi de model. És per això que abans de la manifestació del #11S2012, i de veure quin impacte acaba produint a l’agenda política del nostre país petit, pot ser d’utilitat consultar un seguit d’articles que he anat penjant a twitter durant les darreres setmanes i que, des de diferents perspectives, giren entorn a 3 preguntes clau:

D’on venim? El camí de l’austeritat i els seus efectes:

“L’estat del Malestar” – Manuel Castells (La Vanguardia): Es tracta (en referència als dirigents europeus) d’aprofitar la por dels ciutadans per arribar al poder, fer creure que s’ha d’escollir entre austeritat i caos, i liquidar el que era la clau de la societat europea: l’Estat de Benestar.

“Menys del mateix no és reformar l’Administració” – Francisco Longo (El País): Limitar-se a les retallades, la centralització, la simplificació d’estructures, el control, la penalització del dèficit (…) ens porta a una administració menor i més fiscalitzada, però, per descomptat, no millor. En el fons, s’assembla a utilitzar una mànega per a reanimar a l’ofegat.

“El per què de les retallades – Vicenç Navarro (Attacmadrid): En un mercat, la responsabilitat d’un préstec fallit és compartida. És un error de la persona o institució que el demanà, però també de la persona o institució que el va oferir. I això no està passant (…) El Govern alemany està imposant les polítiques d’austeritat per assegurar-se que a la banca alemanya irresponsable se li pagui el deute amb interessos. I així estem.

On som? Característiques del context actual:

“No és una crisi, és un canvi d’època” – Joan Subirats al Fòrum Social del Festival Rototom (Yorokobu): No és només una crisi econòmica. No és quelcom conjuntural. És un canvi sistemàtic. És un canvi d’època. És la transició entre dues èpoques i hem de tenir molt en compte internet perquè els canvis tecnològics sempre han estat importantíssimes en els canvis d’època.

“La crisi, 5 anys després” – Ernest Sena (Vilaweb): Cinc anys després el panorama és desolador. No calen més detalls. A guisa de resum, i per tal d’encarar el futur amb més ànim i claredat, potser convé recordar el comportament dels principals actors de la funció. Aquests són: els bancs, els governs, els supervisors amb les altres institucions independents, i la societat.

“El Rescat de Catalunya” – Xavier Sala-i-Martín (Salaimartin.com): Tot i que la mala gestió de la Generalitat ha fet que el seu deute públic s’hagi disparat en els darrers anys, la veritat és que la incompetència i la deslleieltat del govern de l’estat, el sistema de finançament de les autonomies i el descrèdit internacional de les grans institucions d’Espanya fan que el rescat de Catalunya hagi estat inevitable.

Cap on volem (podem) anar? Alternatives de millora

“Els efectes del canvi climàtic reclamen un nou model” (Ecoticias.com): Mentre intentem reduir la prima de risc del deute, la prima de risc ambiental no para de créixer. I no fem res, o gairebé res (…) Davant aquesta situació cal actuar en múltiples direccions alhora: incrementant les polítiques de reducció de CO2, potenciant mecanismes de compensació, adaptant les diferents activitats a la nova realitat, però sobretot, engegant un canvi de model que aturi el desastre al que sembla que ara estem abocats.

“Per què l’austeritat amb justícia social pot reactivar l’economia” – Andy Robinson (La Vanguradia): El Balanced Budget Multiplier (multiplicador de pressupost equilibrat) planteja que un pressupost que manté els mateixos objectius pressupostaris però que redistribueix la renta en favor de les rentes més baixes, impulsarà el creixement, amb conseqüències molt favorables pel repte de reduir el dèficit.

“Canviar el món i no prendre el poder” – Quim Brugué (El PuntAvui): Ens mostrem satisfets de no voler saber res del poder i, de fet, només el deixem en mans d’aquells que després critiquem i menyspreem. Què voleu que us digui? A mi tot això no m’acaba de quadrar. Si algú vol canviar el món, haurà de ser tan capaç d’imaginar una alternativa com d’embrutar-se per aconseguir el poder per fer-la realitat.

“(Ajuntaments) Moveu fitxa” – Gerard Quiñones (El PuntAvui): A ningú se li escapa que els governs locals estant patint la crisi en primera persona. Per això l’execució de mesures per optimitzar els recursos s’ha convertit en una prioritat. Però cal anar més enllà, i reconèixer que aquesta posició reactiva és necessària, però no suficient. El món local ha d’aplicar mesures per ajustar els seus comptes, però, alhora, ha d’aprofitar l’oportunitat per definir quins objectius i estratègies determinaran el seu futur.

Desitjo que les reflexions enllaçades siguin del vostre interès.



Ctrl+Alt+Supr

24/08/2012
http://skwmania.blogspot.com.es

http://skwmania.blogspot.com.es

Tot sembla indicar que ens espera una tardor dura. Haurem de seguir entomant els efectes de l’austeritat i la indiferència davant un increment alarmant de les situacions d’exclusió social.

I mentre esperem que s’esgoti aquest mes d’agost anem generant debats estèrils sobre com i qui ha de participar a la manifestació de l’11 de setembre, sense tenir en compte el que escrivia el professor Salvador Cardús fa pocs dies al diari Ara: “El problema d’haver de recórrer a aquest mecanisme d’excepcionalitat en una societat democràtica és que en els sectors més implicats es generen unes grans expectatives que després solen frustrar-se per la manca d’efectivitat d’un gest que ha costat déu i ajuda d’organitzar”. També a finals d’agost el dubtós projecte d’Eurovegas, liderat pel qüestionable Sr. Andelson torna a l’actualitat gràcies al read my lips de la Sra. Aguirre. Mentrestant, a Catalunya, ja s’han destruït mig milió de llocs de treball des del 2007 (segons dades de l’EPA).

Fa la sensació que l’actualitat del dia a dia ens segueix amagant el bosc. Els ciutadans i ciutadanes observem impotents com cada dia és pitjor que l’anterior i millor que demà. El temps corre, i les desigualtats socials es van accentuant de forma vertiginosa. El sociòleg Zygmunt Bauman no es cansa d’explicar que el problema actual és de dimensions globals, i que no ens en sortirem sense crear una superestructura que sigui capaç de reconduir una situació que els Estats-Nació no poden ni saben vehicular.

Vivim un canvi d’època, no una crisi! Es tracta de revisar els principis en els que es basa la democràcia, i no de retallar-la. Es tracta de transformar les administracions, i no d’aprimar-les. El repte és faraònic i esdevé del tot incomprensible que encara no ens hi haguem posat.

Davant aquest escenari torno a insistir en la necessitat de no quedar-nos de braços creuats. La dimensió global del problema i les injustícies de l’austeritat ho posen certament difícil, però és el que hi ha. Calen accions per generar més ciutadania, per innovar a petita escala, per potenciar valors com el civisme, el consum responsable, la solidaritat social o la sensibilització mediambiental. Accions d’abast local, sí, però massives.

Algú pot pensar que parlo d’una utopia. Però em sembla que no queden més opcions que fer un Ctrl+Alt+Supr per começar a passar de la indignació a l’acció i per generar canvis des de baix.

Exposats a les marees de la modernitat líquida

01/02/2012

participacio ciutadana

Fa uns dies, fent el repàs diari de la premsa per internet, vaig decidir fer una captura de pantalla d’un dels portals. Ho vaig fer perquè em va semblar una manera d’exemplificar el cercle negativista i de cert descontrol en el que estem immersos des de fa (massa) temps. Alguns dels titulars: “Rajoy culpabilitza les autonomies de la desviació del dèficit“. “El PSOE acusa a les comunitats governades pel PP…”. “Montoro acusa el govern de Zapatero…”. “Fitch amenaça amb rebaixar…”. És només un exemple que deixa clar el panorama amb el que convivim a diari.

Em reservo per a futures entrades l’exposició de reflexions en relació a com afrontar aquest escenari. Abans d’això cal tenir clar el diagnòstic de la situació. El sociòleg Zygmund Bauman i el seu concepte de Modernitat Líquida (flexible, voluble, insegura) ens ofereix indicacions molt clares que permeten entendre on som.

El context actual ens genera una sensació d’impotència. Estem afrontant la crisi actual (econòmica i moral) des d’unes estructures que no encaixen amb l’enormitat dels desafiaments. Les estructures de poder s’estan evaporant en l’espai global. Actualment estem en constant canvi, i l’economia predomina per sobre de tot. No disposem d’institucions democràtiques d’abast global a partir de les quals es puguin plantejar alternatives de millora.

És important, doncs, tenir clar aquest punt de partida. Vivim una paradoxa ja que sabem el que volem (aturar el canvi climàtic, eliminar els conflictes armats o eradicar la pobresa) però no sabem qui ho ha de fer. No existeix equilibri entre la política (nacional) i el poder (global), la qual cosa requereix d’un procés de restauració llarg i complex. Ens agradi o no, aquest és l’escenari.

En tot cas em sembla clar que la recuperació de la política (en majúscules) a escales locals hauria de convertir-se en una de les prioritats per afrontar amb condicions els reptes actuals. Ens hem d’acostumar a noves maneres de fer. Hem de repensar-nos a escala local per empoderar-nos i facilitar els reptes d’escala global.

De l’època del canvi al canvi d’època

26/10/2011

societat liquida

És evident que la societat està canviant. Moltes coses s’estan movent, i no és causal. Durant la dècada dels 70 es va iniciar la configuració d’una nova època que ens ha portat a l’anomenada societat del risc, o societat líquida. Vivim en un món molt diferent al de fa 3 o 4 dècades. Han variat les formes de comunicació, de producció, de treball, de família, d’ús i configuració l’espai públic,…

La crisi actual no és més que la cirereta d’un pastís que fa temps que s’està cuinant. És un esclat del procés de canvi iniciat fa temps. Un canvi que, finalment, ens ha conduït a la incertesa. Un procés que ha construït una societat extremadament complexa on tot està interrelacionat.

És evident la necessitat de canviar de paradigma, i d’entendre que de l’època del canvi hem de passar a un canvi d’època. I ho hem de fer essent conscients que ens hem convertit en una societat de vincles dèbils, principalment perquè la immediatesa i el curt termini tan imperant avui dificulta la construcció de vincles sòlids.

Gestionar el canvi d’època esdevé un repte, serà difícil i s’hauran d’assumir errors. En tot cas hi ha un element que caldria assumir com a premissa: cap agent social, polític o econòmic pot afrontar el repte sol, per més fort que sigui (o que es cregui). En aquest sentit em sembla evident la necessitat de reivindicar una idea que ja he exposat en d’altres escrits als Neobloc: hem de treballar junts, hem de generar xarxes d’actors per fer front a la complexitat actual i per construir un futur menys incert.

Violències (per Narcís Pou)

20/06/2011

Cola_oficina_INEM

Trancric un article d’en Narcís Pou. Pedagog i Director de Projectes de Neòpolis

De camí cap a casa, i dalt d’un bus molt poc digne per formar part de la xarxa de transports públics de la Generalitat de Catalunya, sento trossets d’una conversa procedent d’una parella de mitjana edat asseguda files enrere.

“És per supervivència, és supervivència”, ho repeteix diverses vegades amb ràbia i contundència al llarg de la conversa. Em sorprèn. És la resposta que ella dóna a les explicacions del seu acompanyant. Ell parla fluix, i pel poc que entenc ho fa perquè el que comenta gira entorn de pràctiques no massa legals i poc confessables lligades a la seva precària situació econòmica.

La força amb que pronunciava supervivència em van abstreure. Supervivència ratlla allò més elemental, la part animal i més irracional de les persones continguda en la part reptiliana del nostre cervell. La supervivència explica actuacions desesperades, és l’últim que queda.

Pocs minuts abans, potser una hora, escoltava tot dinant la declaració institucional del President de la Generalitat criticant també amb contundència i raó l’actitud violenta de part de les persones concentrades a l’exterior del Parlament.

Tothom qui ho va sentir va entendre si va voler la força i la raó dels arguments del President, però no tothom en va compartir ni la pena ni la gravetat, doncs les percepcions en paral·lel, com les línies en paral·lel, no es poden entendre, no es poden tocar.

Milers de persones, de famílies, viuen sotmeses cada dia de la seva vida a una violència estructural dura i angoixant basada, entre moltes d’altres situacions, en la impossibilitat sincera i absoluta d’accedir a un habitatge, a un treball estable, a un paper en la xarxa social, a esdevenir socialment útils, a una mínima estabilitat econòmica, a la informació, a la ciutadania, a la interlocució amb l’administració… en la impossibilitat de fer front als pagaments, al cost de la compra setmanal, d’oferir a la seva pròpia família unes mínimes condicions de vida. Sí, supervivència.

Totes aquestes persones que pateixen la violència estructural esmentada, que podien no ser presents a la Ciutadella i a qui arriben els missatges televisats o no de les queixes i la indignació dels parlamentaris i parlamentaries increpats o agredits, poden viure amb descrèdit, incredulitat o indiferència les crítiques institucionals a les formes i la violència exercida pels manifestants, perquè alhora que uns han patit la violència unes hores, uns minuts, els altres la pateixen just prendre consciència cada matí, silenciosa, però tant o més colpidora. Una violència estructural que cal no oblidar que és exercida en part i directa o indirectament pels organismes i institucions que els polítics, que lamenten justificadament la violència que s’ha exercit en contra seu representen o lideren. Institucions la dinàmica de les quals sovint sembla allunyar-se, més que apropar-se a les necessitats de la ciutadania.

La legitimitat dels nostres responsables polítics és inqüestionable, els atacs a les institucions denunciables, però de violències n’hi ha de molts tipus i des de la responsabilitat dels qui ocupen un càrrec polític cal conèixer-les totes, especialment les no explícites, que tendeixen a oblidar-se en moments de grans escenificacions.

Un Govern perseguit per les protestes

14/06/2011
participacio ciutadana

Concentració de protesta a la Plaça Sant Jaume. Font: Diari Ara

Transcric un reportatge publicat pel diari Ara el passat diumenge 13 de juny, on apareixen opinions del sociòleg Daniel Tarragó (Soci-Director de Neòpolis) sobre les protestes socials a Catalunya:

Protestes de sota les pedres. Concentracions a les portes de centres de salut i ensenyament, puntualment, cada dimecres. Petites irrupcions de ràbia que col·lapsen, per sorpresa, l’activitat de les universitats, com la que dilluns passat va impedir l’acte d’inauguració de les obres de fusió de les facultats d’Economia i d’Empresa a la Universitat de Barcelona . Indignats esperant el conseller d’Interior, Felip Puig, a les portes dels actes per sorprendre’l amb crits de “dimissió”. Pancartes recriminant la política de Boi Ruiz a les parets dels hospitals. El Govern conviu, des de fa mesos, amb la mobilització permanent. El malestar és al carrer.

Miniprotestes i manifestacions massives com la del sector públic del 14 d’abril o la de Democaràcia Real Ja! del 15 de maig, que encara té reminiscències en forma d’acampades. En els menys de set mesos de govern de Mas, el degoteig de protestes ja s’ha revelat com la seva gota malaia. Es tracta de reaccions que es retroalimenten i que exerceixen un marcatge sobre el president i els consellers. Dues protestes amb poder mediàtic al dia, de mitjana, si es mira el retrat d’aquesta última setmana.

Els indignats -també mestres i personal sanitari- avisen: la tardor serà calenta. I, de fet, la primavera ja ho ha estat. Però, com es viu tota aquesta demostració de ràbia des de l’altra banda de la barrera? Segons fonts de presidència, les protestes amb què el Govern topa dia sí, dia també, responen al fet que “ens trobem en un moment complicat” i que “la població identifica que s’estan fent coses, s’estan prenent les decisions que no es van prendre en el seu moment”. Protestes al marge, situen en els resultats de les eleccions municipals “l’autèntic termòmetre” de la seva gestió. De fet, les mateixes fonts remarquen la importància que els manifestants s’apleguin a la plaça Sant Jaume, a les portes de la Generalitat, com a “símptoma que hi ha un Govern que decideix i que és identificable”. Es tracta, però, d’una convivència complicada, com va poder comprovar en primera persona el conseller de Salut, Boi Ruiz, en la seva visita de divendres a l’Hospital Clínic.

Què tenen en comú tantes protestes? El xup-xup de malestar acumulat els últims mesos, potser anys. Aquesta és la resposta automàtica del sociòleg i soci fundador de la consultora Neòpolis, Daniel Tarragó, que situa en la crisi econòmica i social l’element vehicular de les manifestacions, perquè “s’estan amenaçant un benestar ja qüestionable i els serveis bàsics”. El fet diferencial entre totes aquestes proves de malestar, segons Tarragó, es troba en l’abast de la mirada. Així, mentre els indignats fan una crítica d’àmbit global contra un sistema que consideren ple de mancances, altres col·lectius enfoquen les seves ires a punts molt més concrets, com ara les amenaces al sistema públic de salut o ensenyament. “Tot, però, neix del mateix descontentament i es retroalimenta”, apunta.

El punt de partida, segons aquest sociòleg, és el descontentament amb una manera de fer política “pròpia dels segles XIX i XX, que ja no s’aguanta i que deixa els governs amb moltes dificultats per governar”. Els principals impediments que apunta són, en primer lloc, que les autoritats governen amb perspectiva local problemes que són “clarament d’àmbit global i que requereixen coordinació supranacional”. En segon lloc, que s’estan fent polítiques a mitjà i llarg termini quan els problemes ja són aquí. I, finalment, el fet que el ciutadà “només voti cada quatre anys i que, a més, els polítics donin comptes de la seva actuació als partits i no al poble”. Per tot això, considera que la política no està satisfent els ciutadans i que la “democràcia hauria d’avançar cap a formes deliberatives”. Això sí, remarca que si es demana la participació ciutadana per a la presa de decisions no pot ser per a assumptes de baix interès, sinó que “cal qüestionar sobre els temes candents, com ara les retallades, que podien haver estat més negociades”. Ara el següent pas en la ruta dibuixada pel descontentament és, segons Tarragó, que el debat de les acampades amari els partits: “O canvien les formes de fer política o no hi haurà solució”.

Els membres del moviment 15-M, tot i rebutjar d’entrada la constitució com a partit polític, també busquen noves formes de vertebrar una indignació latent. Hibai Arbide, membre del moviment i de l’acampada de Barcelona, explica que les manifestacions de ràbia d’aquests dies responen a l’evidència que “vivim pitjor del que van viure els nostres pares i no és un problema generacional, sinó del sistema”. El que tenim ara és, doncs, una presa de consciència col·lectiva, remarca.

Terreny preparat

Carme Navarro, secretària general de la federació de sanitat de CCOO, resumeix que les lluites en el sector de la sanitat ja fa temps que es couen, que van engegar l’estiu passat amb els primers indicis de retallades. “Hem preparat molt el terreny amb treball previ a la comunicació oficial de la tisorada -explica-, i ara tot bull”. Des de Metges de Catalunya , el secretari general, Antoni Gallego, apunta que les protestes al carrer s’expliquen per una raó clara: “Estem tots molt enfadats i no és per un factor en concret, sinó per un de global”. Com a passos endavant assenyala que totes aquestes manifestacions ensenyen una altra manera de funcionar: la del debat, la igualtat i la no-violència.

Des del camp de l’educació, la portaveu del sindicat USTEC, Rosa Cañadell, explica que les protestes dels indignats i les reivindicacions del sector de l’educació no estan lligades però sí que funcionen com a “reforç mutu”. El perquè de tanta protesta el té clar: “Se les han guanyat a pols amb un dels atacs més forts que es recorden contra un estat del benestar ja precari”.

És l’hora de les idees

06/04/2011

participacio ciutadana

“Aturem-nos i pensem”, deia un dels participants al Banda Ampla de TV3 de fa uns dies, mentre es debatien les retallades que està executant el govern de Mas. La reflexió és simple, però sintetitza de forma excel·lent el que ha de fer una societat com la nostra en un moment de canvi sense precedents com el que estem vivint.

Pocs dies després, el programa Singulars de Jaume Barberà ens oferia l’oportunitat d’escoltar una de les veus que més han marcat als estudiants de Ciències Polítiques que vam tenir la sort de cursar Economia Mundial amb ell, l’economista i President de Justíca i Pau, Arcadi Oliveres. L’entrevista hauria de ser de “visualització obligatòria” a instituts i facultats. No té desperdici. Veure l’entrevista, basada en el que el Doctor Oliveres anomena “perversions financeres”, serveix per constatar quelcom que tots hauríem de començar a tenir clar; cal que ens aturem i donem pas a les idees i a les reflexions de fons per plantejar cap on volem anar i com canviem un model de societat desenvolupada esgotat.

D’entre moltes d’altres consideracions, el discurs d’Oliveres deixa clara la rellevància de les decisions preses pels líders polítics. Les seves decisions esdevindran la clau de volta a l’hora de determinar si seguim insistint en mantenir un model pervers que ha fracassat de forma global i a tots nivells, o ens repensem per tal de revertir la situació i començar una nova etapa que defugi dels errors comesos en el passat.

Òbviament, l’aposta per lluitar contra el frau fiscal de les grans fortunes o l’especulació financera és cosa de caps d’estat i de govern i d’institucions internacionals (malauradament, les informacions exposades per Arcadi Oliveres no indiquen que hi hagi una tendència al canvi en aquest sentit). Però, tal i com assenyala el títol de l’escrit anterior al Neobloc, els problemes globals també es poden afrontar des de l’escala local. Els líders polítics dels governs locals tenen capacitat per promoure un canvi en les maneres de fer a través de la generació de reflexions col·lectives de futur. Fins i tot els ciutadans a títol individual poden aturar-se, repensar certes decisions i, per exemple, traslladar els seus estalvis a una banca ètica.

Hem viscut anys d’abundància i creixement, a tots nivells (empreses, institucions públiques, particulars,…), on les idees i les reflexions de futur quedaven en un segon pla. I la història no ha acabat gaire bé. Amb tot, doncs, no sembla una mala idea això d’aturar-se i pensar. Des de Neòpolis intentarem aportar el nostre granet de sorra en aquest sentit, centrant-nos en les administracions locals, les entitats i la petita i mitjana empresa. Us ho anirem explicant a través del Neobloc.

28N, dues reflexions a posteriori

30/11/2010

Dos dies després de la nit electoral (i, deixeu-m’ho dir, després d’haver gaudit del millor partit de la història del Barça) m’agradaria apuntar dues reflexions de futur:

Per una banda crec que és imprescindible parlar de la PARTICIPACIÓ. A diferència del que pronosticaven alguns sondejos, el percentatge de participació ha acabat superant el de l’any 2006 en gairebé 4 punts, situant-se al 59,95%. Tot i això, seguim amb uns percentatges més de 10 punts per sota dels nivells de participació que s’assoleixen a Catalunya durant les eleccions generals (75,96% el 2004 i 71,19% el 2008).

participacio ciutadana

3cat24.cat

És clar que el fet d’haver capgirat la tendència abstencionista de l’any 2006 (56,04%) és una bona notícia. Però aquest fet no ha de ser l’excusa per esquivar la necessitat de seguir reflexionant sobre els nivells de participació dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Més enllà de les percepcions que la ciutadania pugui tenir sobre els diferents nivells de rellevància entre les eleccions generals i catalanes crec que queda molt camí per recórrer.

Que el percentatge de participació aquest 2010 hagi superat el del 2006 no ha de fer oblidar l’excessiu distanciament de molts catalans i catalanes vers la política. No oblidem que la ciutadania ha estat cridada a les urnes en un context de crisi galopant que afecta el dia a dia de moltes famílies que esperen solucions.  Avui, igual que el dia abans de les eleccions, segueix essent urgent apropar la política a la ciutadania i recuperar la confiança perduda a través de la transparència, la rendició de comptes i l’honestedat.

En síntesi, doncs, el fet d’haver capgirat la tendència abstencionista està molt bé, però aquest fet s’ha produït en una conjuntura determinada i no ha de ser una excusa per deixar de banda la necessitat de reduir la desafecció i de recuperar la Política (en majúscules)

participacio ciutadana

D’altra banda, un cop recollits els resultats electorals és hora de mirar endavant i tenir clars els principals REPTES DE FUTUR del nostre país. Com tots sabem, el Sr. Mas i el partit que representa no ho té fàcil. Sens dubte, CiU ha estat el dipositari de moltes esperances ciutadanes per fer front a dos grans reptes:

- Superar una situació de crisi econòmica que preocupa, i molt, a la ciutadania. La crisi es viu, es pateix, afecta al dia a dia,… i una majoria clara de catalans i catalanes han confiat en un nou President que sigui capaç de liderar una recuperació en termes econòmics. Serà important que el nou Govern treballi des de la seriositat i de forma compartida per no acabar frustrant expectatives en aquest sentit, però també és clau que la ciutadania assumeixi que la crisi és global, que les coses no es poden canviar d’un dia per l’altre  i que, a hores d’ara, Catalunya té l’autonomia que té.

- Aclarir amb més detall que fins ara i marcar un full de ruta clar en termes d’identitat nacional. La manifestació del 10J necessita una resposta clara a la pregunta; cap on anem? Ningú pot dubtar de la voluntat de bona part dels catalans i catalanes de replantejar (o si més no aclarir) l’encaix de Catalunya amb Espanya. I aquest és un altre gran repte que haurà d’entomar el nou President. Serà imprescindible aconseguir consensos, i no serà fàcil.