Article etiquetat com a ‘democràcia’

Participen ciutadans, no clients!

16/07/2015

sociedad-infantil

En la darrera entrada plantejava la importància de promoure la participació ciutadana al món local amb paciència, sense pressa i, sobretot, amb constància. Ho feia a través de tres interrogants bàsics: què, per què i com. Per continuar amb la reflexió proposo afegir un quart interrogant; qui (participa)?

La política té (o hauria de tenir) poc a veure amb un centre comercial. Convertir els ciutadans en clients no és una bona opció en una societat complexa i de canvis ràpids i constants. Els clients d’un centre comercial sempre tenen la raó. Un ciutadà, en canvi, és aquell que s’involucra en la presa de decisions col·lectives, i n’accepta els resultats malgrat no satisfacin del tot les seves preferències particulars. A un client només li interessa, amb raó, el seu benestar personal. A un ciutadà li importa el benestar col·lectiu. El client tendeix a l’egoïsme, mentre que el ciutadà és col·laboratiu.

Per tant, la política als ajuntaments ha de defugir de governants que juguen el paper d’agents comercials de partits a la recerca de vots. I les polítiques públiques, enteses com la caixa d’eines de la política per transformar i millorar la realitat municipal, no poden pensar-se per satisfer els interessos particulars de ciutadans entesos com a consumidors compulsius, senzillament perquè és impossible fer content a tothom.

La participació ciutadana ens pot ajudar enormement a afrontar amb més garanties i intel·ligència els reptes i necessitats d’uns entorns locals enormement complexes,  sempre i quan assumim que els problemes actuals no es deixen ni simplificar, ni reduir, ni sectorialitzar.

Per tant, per tal que una política pública local tingui èxit haurem de generar intel·ligència en el seu contingut, mitjançant processos de diàleg que permetin incorporar opinions de tots els agents implicats. Es tracta de no desvincular el contingut de la forma. A través de la forma (processos participatius) dotarem d’intel·ligència el contingut de les polítiques, i serem més capaços de dur-les a terme assumint que sempre decepcionarem a algú. Les decepcions són inevitables en la gestió del bé comú (mentre que s’han d’evitar quan una empresa tracta amb un client). Dissenyar un procés de participació ciutadana ens ha de servir, no per deixar satisfets a tots i cada un dels ciutadans de forma individual, sinó per arribar a grans acords capaços de superar els interessos particulars.

La participació, cuinem-la a foc lent

01/07/2015

fuego

Ara que s’ha iniciat una nova legislatura als ajuntaments del nostre país, em sembla pertinent exposar una sèrie de reflexions entorn la promoció de la participació ciutadana al món local. Anem per pams:

EL QUÈ. Són molts els governs municipals que inicien la legislatura plantejant-se com a un dels objectius de mandat la promoció la participació de la ciutadania en els afers públics locals (pressupostos participatius, projectes de reforma i millora d’espais públics, ordenació urbanística, planificacions estratègiques, consells ciutadans, etc).

Bona notícia.  Per tal que qualsevol experiència participativa reeixeixi cal, d’entre d’altres, una aposta ferma dels responsables polítics. Els lideratges són claus, i sembla que la participació s’ha guanyat un lloc predominant en l’agenda de molts alcaldes i regidors.

EL PER QUÈ. Si una cosa ha quedat clara durant els darrers temps és que cal modificar les maneres de fer política. Actualitzar-la, si més no. I aquesta revisió passa, d’entre d’altres, per obrir espais i canals de diàleg i deliberació que permetin reduir la tan comentada distància entre polítics i ciutadans, entre l’administració i els administrats.

Una altra bona notícia. L’aposta per la participació permetrà, efectivament, reduir aquest distanciament, ja que complementarà les directrius polítiques i els criteris tècnics a través de les consideracions d’una ciutadania que no deixa de ser “experta” de la quotidianitat local (perquè hi viu, hi treballa, la pateix, la gaudeix, s’hi relaciona, etc.)

EL COM. En el terreny del com fer-ho és on apareixen els dubtes. Passar “del paper al carrer” no és mai fàcil. Apostar per la participació a seques no garanteix una aproximació màgica i instantània dels veïns i veïnes cap a l’ajuntament. Organitzar un procés participatiu com a acció aïllada no és suficient.

La participació ciutadana l’hem de cuinar a foc lent, i evitar el minut de microones. La raó és molt simple; hem d’adquirir hàbits. I els hem d’adquirir tots, governants i governats. De mica en mica, fent-ho ben fet, i mostrant la utilitat dels processos visualitzant-ne els resultats. Malgrat pugui semblar una evidència, cal partir de la idea que no és possible consolidar un nou model de fer política d’un dia per l’altre:

  • Els polítics hauran d’assumir la necessitat de variar els ritmes. Efectivament, els processos participatius alenteixen els processos de presa de decisió. Però, a canvi, els enriqueixen.
  • Els tècnics hauran d’habituar-se a complementar els seus criteris amb les aportacions ciutadanes. I habituar-se a treballar transversalment amb d’altres àrees municipals.
  • I els ciutadans hauran d’entendre que participar no té res a veure amb una carta als Reis Mags. Els ajuntaments gestionen el bé comú, i els processos participatius són espais on, a part de convèncer als demés, hem d’aprendre a ser convençuts i a opinar amb lògiques col·lectives i no només des de visions particularistes. Es tracta d’arribar a consensos, i no d’imposar visions personals.

#Municipals2015 – Reptes locals segons Xavier Pastor

15/06/2015
Xavier Pastor

Xavier Pastor

Descripció d’un repte o necessitat no coberta

El conflicte és sens dubte una de les poques variables estables que ens permet explicar i entendre el funcionament de la societat actual. En aquest context, la política municipal té molt a dir i a fer, ja que aquest és nivell de govern i d’administració que s’encarrega dels problemes quotidians, de gestionar i resoldre els conflictes, de donar respostes a la ciutadania.

L’àmbit municipal és l’espai més idoni perquè els ciutadans participin en la presa de decisions públiques i puguin implicar-se en la governança. Si bé la participació facilita que la ciutadania s’impliqui en la recerca d’una solució, aquest procés i espai respecte el conjunt de relacions entre ciutadans i ciutadanes, a nivell individual i organitzat, també fa aflorar problemes i conflictes, per diferents causes, però molt sovint per la incompatibilitat i confrontació aparent dels interessos dels uns i dels altres.

Els governs, poc a poc, han anat incorporant processos de participació. La situació de crisi dels darrers temps ha estat una oportunitat pels ajuntaments, moltes vegades per manca de recursos i de pèrdua de legitimitat, per obrir espais de participació i de codecisió. La immediatesa en la presa de les decisions ha obligat a fer més eficaços i eficients determinats processos, més pensats per assolir una resposta més o menys adequada al problema, però que en la majoria no els soluciona ni satsifà a cap de les parts.

Avui, davant d’un munió de problemes i conflictes: serveis socials, seguretat, política, relació entre els partits, a l’esport, etc, cal aplicar una nova visió no adversalista i que fomenti el consens i l’acord molt abans que el disens i la confrontació.

Com abordar aquest repte?

En l’àmbit dels serveis a les persones cal introduir nous mecanismes i procediments que permetin gestionar els problemes i conflictes de caràcter social. Avui, no n’hi ha prou amb oferir-los ajuda en els aspectes de primera necessitat, ja que aquestes persones tenen simultàniament altres front oberts: energètics, d’habitatge, educatius, de feina, de  salut emocional, d’entre d’altres. Els tècnics dels serveis socials han de fer la seva feina. En la majoria de casos, tenen poques coses a oferir-los a banda de facilitar-los accés a ajuts concrets i puntuals. Això els impossibilita ajudar-los a gestionar de forma integral la resta de problemes i conflictes que els afecten.

En aquest sentit, les formules de la gestió Alternativa de conflictes i de la mediació poden esdevenir una ajuda, especialment per als tècnics, però també per als usuaris, ja que facilitaria una anàlisi individualitzada de les problemàtiques de cada persona i/o unitat familiar, i posterior coordinació amb les altres àrees de l’ajuntament, mirant de cercar i contactar amb aquells tècniques i tècnics municipals, cas darrera cas, problema darrera problema, que poden participar de la gestió dels conflictes i oferir propostes de solució de forma continuada i mantinguda. Cal passar del benestar social, basat en les ajudes materials, al benestar integral, amb ajudes materials i de creixement personal, per tal de trobar solucions integrals a les seves situacions. Cal, per tant, que els tècnics i les tècniques socials, tal com han fet altres professionals, incorporen els procediments i mètodes de la Resolució Alternativa de Conflictes i de la mediació, especialment per fomentar la coordinació amb altres unitats i departaments.

En l’àmbit comunitari i veïnal, cal continuar amb les pràctiques d’empoderament i de formació als veïns i les veïnes a través del suport de serveis i projectes de mediació i de facilitació.

Un altre dels àmbits en el que s’observa una dificultat per reduir la violència és a l’esport. Es parla de redactar protocols i codis de conducta que en el millor dels casos passen del calaix de les oficines del clubs a esdevenir un pòster penjats en una racó dels camps de futbol i de les pistes poliesportives o a circula·lar per les llistes de correu electrònic dels equips de pares i mares o del whattsapp. I aillí es queden. Mentrestant les agressions verbals i físiques es mantenen. I no es fa res. Cal també, en aquest cas, que els clubs amb el suport de les institucions públiques posin en marxa les pràctiques mediadores i de la Resolució de conflictes per treballar amb el cos tècnic, els entrenadors i les entrenadores, ja que ells són una referència pels jugadors i per les aficions, però també cal treballar amb els pares i mares dels nenes i nenes dels jugadors, ja que ells i elles són l’afició en els camps i les pistes i són ells i elles els que acaben comportant-se violentament.

He deixat pel final l’àmbit de la política. Queda clar que aquest és potser l’àmbit que més necessitat de les formules de la resolució i la gestió de conflictes. Bàsicament per una qüestió d’actitud davant de la cosa pública, dels escàndols de corrupció, però sobretot perquè en l’actual manera de fer la sensació que hi ha és que no només no resolen els problemes, sinó que de la manera que actuen encara en generen més. Sembla que estan més interessats en satisfer els seus partits polítics i els caps de les seves formacions o de defensar els seus interessos particulars que de donar resposta a les problemàtiques de la ciutadania.

Vist que el món local cada cop es donen més governs de coalició, caldria que els partits polítics tinguessin persones encarregades de redactar els acords, de fer-los respectar i de rendir comptes. En aquest document, caldria establir les pautes bàsiques de funcionament com a govern i en cas de conflicte els processos que es posaran en marxar per tractar de gestionar-los i resoldre’ls.

El conflicte no ha de ser vist com quelcom negatiu, sinó com un camí per al qual es pot aprendre i amb el qual els partits que formen el govern poden créixer i guanyar confiança. Massa vegades uns acusen els altres quan trenquen un govern perquè no s’ha complert el pacte. Caldria que aquest pacte fos conegut per la ciutadania. Massa vegades aquest pactes no s’escriuen i quan es fan mai acaben de veure la llum o estan basats en el repartiment de carteres en els governs i prou i en un compromís en el que els uns no es posaran els peus en les parcel·les dels altres. Els resultat el sabem, en lloc d’un govern, s’acaben tenint tants governs com partits en la coalició, cadascú tira per la seva banda, fet que força al final el trencament, ja que les mesures dels uns no casen amb les dels altres o es mostren contradictòries i incompatibles. Aquest consens entre els partits polítics en els governs municipals és necessari sempre. Potser no tant en les coses del dia a dia, però en canvi sí en, poques però importants, qüestions que defineixen el tipus de política que es vol fer.

Cal dotar-se d’un govern i no de tants governs com a partits. S’ha d’evitar la partitització del govern i de les institucions públiques. Ara això és més necessari i més important que mai, ja que hi ha un projecte de país que demana i exigeix del compromís de totes les institucions públiques per tirar endavant, començant per a cadascun dels governs municipals. No es tracta de fer que el govern governi, sinó de demostrar que és així i que es fa així, per molts socis i partits que en formin part, aportant la seva singularitat i respectant els acords què s’hagin arribat, esdevenint un exemple per a la ciutadania i recuperant la confiança que la política ha perdut durant els darrers anys.

#Municipals2015 – Reptes locals segons Joaquim Nadal

19/05/2015
Joaquim Nadal

Joaquim Nadal

Descripció d’un repte o necessitat no coberta

Cada cop queden més lluny els moments de refundació del municipalisme català l’any 1979. Eren anys heroics i eren anys pletòrics. Es vivia amb eufòria la conquesta dels municipis i s’iniciava la “revolució municipal” , la transformació més radical mai coneguda de les condicions de vida i de la dotació d’equipaments col.lectius dels pobles i les ciutats de Catalunya.

Els temps han canviat i la societat també. Allò que el 1979 era urgent i peremptori ara és un fet establert, és una dada de la realitat i del paisatge. Els pobles i les ciutats tenen de tot i disposen d’unes dotacions socials, culturals, educatives i esportives que no havíem ni pogut somiar. Tot és molt més comfortable i molt més còmode.

Però aquesta situació fa que tot es dongui per suposat; les coses són com han de ser i sempre apunta algun dèficit o altre. Hem adquirit l’hàbit de l’abundància.

Com lliga l’abundància amb la crisi? Quin és el punt de contacte entre aquesta sensació que tenim de tot quan molta gent està mancada de coses tan elementals com la feina?.

Aquest és ara mateix el repte dels municipis i dels electes municipals. Disposem de tot el que és més elemental. Ja no podem prometre ni asfalt, ni pavellons, ni zones verdes.

Com abordar aquest repte?

Ara és l’hora de prometre cohesió social, polítiques d’igualtat d’oportunitats, polítiques de formació, transparència, diligència, eficàcia.

Però amb això tampoc no n’hi ha prou. Els ciutadans esperen humanitat, realisme, contacte directe, línies calentes amb els electes , sentit de la realitat, austeritat, humilitat,exemplaritat. Menys parafernàlia, menys protocol, menys assessors, menys complicacions.

En definitiva la gent espera alcaldes de carrer, més que alcaldes de despatx. Ara tenim de tot, però potser hem de tornar a la simplicitat de quan no teníem res.

Tenir un pla

04/02/2015
Jornada de propostes amb agents de la societat civil. PDL Palamós

Jornada de propostes amb agents de la societat civil. PDL Palamós

Des de Neòpolis hem estat treballant darerament en l’elaboració de diferents plans estratègics d’ambit local, com el Pla Estratègic de Desenvolupament Local de Palamós o el Pla Estratègic de Caldes de Montbui.

Entenem aquest tipus de planificacions com a instruments imprescindibles que permeten aixecar la mirada i fugir de la quotidianitat  i, alhora, com a eines que promouen noves maneres de governar. És per això que, per elaborar-los, apostem de forma contundent per a la generació d’espais de debat i deliberació encaminats a aconseguir un pacte de la societat més que un projecte eminentment tècnic.

En aquest sentit, em sembla rellevant aportar algunes refexions sobre la importància de “tenir un pla”, i les possibilitats que genera per a consolidar una nova manera de governar si s’elabora de forma compartida i des de visions integrals:

De la jerarquia a la xarxa:

Elaborar una planificació estratègica local de forma participada i deliberativa suposa un canvi de rol dels governs locals. Els governs ja no són només un exercici d’autoritat des de la cúpula de la institució, sinó que passen a exercir una tasca relacional de contactes i pactes amb una xarxa d’actors presents al territori.

De manar a escoltar:

Les planificacions estratègiques elaborades i desplegades de forma compartida també suposen el pas d’una lògica gerencial tradicional (la cúpula de la institució és qui mana) a una lògica de governança (el que importa és escoltar, relacionar-se i liderar xarxes). En altres paraules, es passa d’un govern tecnocràtic i monopolista a un govern participatiu que aposta per lliderar xarxes com a estratègica per afrontar la complexitat de les necessitats actuals.

Dels enfocaments unidimensionals als multidimensionals

També esdevé clau, en un context complex i de canvis ràpids i constants, assumir que les planificacions han de fer-se des de mirades integrals. Tradicionalment, les polítiques de promoció econòmica o les de benestar social es dissenyaven i desenvolupaven de forma aïllada a la resta d’àmbits. Obrir la mirada suposa superar les lògiques unidimensionals i entendre que el desenvolupament local, la inclusió social o la gestió territorial s’han d’aboradar des de lògiques multidimensionals. Un pla de desenvolupament econòmic, per exemple, ha de ser capaç d’obrir la mirada i ser conscient que s’ha de redimensionar vinculant l’economia local amb el benestar social, la gestió territorial, el medi ambient, etc.

Com a la vida personal, que els ajuntaments tinguin un pla esdevé clau per afrontar el futur. No només perquè permet traçar una ruta, sinó també perquè aprendre’m a fer-la junts, com fan el equips de ciclisme.

Necessitem recuperar la política

01/08/2014

timthumb

Des de fa uns anys, i aprofitant l’experiència adquirida elaborant projectes encarregats per administracions públiques, Neòpolis decidí ampliar la seva activitat i fer el pas al món de la formació. Des de llavors, hem impartit classes a diferents universitats catalanes, hem participat en diversos postgraus i se’ns han encarregat píndoles formatives adaptades a les voluntats i necessitats de les organitzacions interessades.

Darrerament, i amb l’inestimable suport del professor Quim Brugué (membre del Consell Assessor de Neòpolis), hem fet un pas endavant exportant coneixement més enllà de les nostres fronteres.

Aquest mes d’agost, el sociòleg i Soci-Director de Neòpolis Daniel Tarragó, viatja al Brasil per tecera vegada en menys d’un any. Les dues primeres visites responien a la voluntat del Instituto Municipal da Administração Pública (IMAP), de l’Ajuntament de Curitiba, d’oferir formació sobre Democràcia Deliberativa als funcionaris de diferents departaments municipals. Aquest mes d’agost visitarem Brasília, on  impartirem sessions a funcionaris del Govern Federal sobre la mateixa temàtica, per encàrrec de la Escola Nacional da Administração Pública (ENAP).

Volem aprofitar el Neobloc per presentar algunes síntesis dels continguts formatius. Fonamentalment per una raó; perquè el que expliquem intenta donar resposta a grans interrogants actuals, i  té la mateixa validesa i interès allà que aquí.

Per què necessitem recuperar la política?

  • La política no és la causa dels nostres problemes, sinó la víctima d’una situació que la condemna al fracàs i a la impotència.
  • En un món global, histèric, impacient i líquid, la política està fent aigües perquè segueix anclada territorialment, atrapada temporalment en el curt i  mig termini, i capturada pel màrketing polític-mediàtic
  • La política entesa com la solució a tots i cada un dels problemes particulars d’uns clients disfressats de ciutadans acaba convertint als governants en  polítics liquidats.
  • Per començar a recuperar la política hem d’entendre que aquesta porta al seu ADN l’obligació de decepcionar, perquè ha de posar el bé col·lecitiu per davant de múltipes interessos individuals, sovint oposats.
  • Els polítics, lluny d’anunciar que tenen la solució a tots els problemes han de complir amb la seva obligació de decepcionar, mentre que els ciutadans hem d’acceptar i assumir les decisions col·lectives fins i tot quan no responen a les nostres preferències.
  • No només hem de recuperar la política, sinó que necessitem més política. Resulta absolutament necessari incloure criteris ciutadans en la definició de les polítiques públiques, perquè no només necessitem democratitzar-les, sinó també abordar la complexitat dels problemes des de múltiples punts de vista. Les solucions purament tècniques ja no serveixen.

#Neobaròmetre “Reflexions sobre el món local” Cap. 8: Innovar o morir

23/05/2013

Vuitè i darrer capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals.

El politòleg i co-fundador de Neòpolis Gerard Quiñones exposa els ingredients necessaris per innovar en l’àmbit públic, s’identifiquen els principals enemics de la innovació, i es presenten dues propostes concretes adreçades als ens locals per a promoure-la.

Des de Neòpolis us convidem a opinar i a compartir el vídeo.

#Neobaròmetre “Reflexions sobre el món local” Cap. 7: Tres grans solucions a tres grans problemes

16/05/2013

Setè capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals.

El sociòleg i co-fundador de Neòpolis Daniel Tarragó presenta solucions per afrontar els reptes actuals dels ajuntaments.

Des de Neòpolis us convidem a opinar i a compartir el vídeo.

#Neobaròmetre “Reflexions sobre el món local” Cap. 4: Governs de coalició

25/04/2013

Quart capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals.

El quart capítol recull els punts de vista del politòleg Xavier Pastor sobre els governs de coalició, el lideratge i la transversalitat.

Des de Neòpolis us convidem a opinar i a compartir el vídeo.

#Neobaròmetre “Reflexions sobre el món local” Cap. 3: Els vigilants

18/04/2013

Tercer capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals.

El tercer capítol recull els punts de vista del politòleg Agustí Bosch sobre els sistemes de control dels polítics locals.

Des de Neòpolis us convidem a opiniar i a compartir el vídeo.