Article etiquetat com a ‘desafeccio’

Canvis des de baix

07/08/2012
participacio ciutadana

http://petitagranllagosta.blogspot.com.es

Mentre mig país fa vacances…

A Espanya, el govern Rajoy demostra dia a dia una manca de lideratge evident. Pel que sembla, no s’han adonat que estan governant en un context de canvi d’època. De fet, fa temps que se’ls hi nota poca capacitat d’anàlisi. Només cal repassar el seu programa electoral, recordar la relació directa entre l’agenda del govern i les eleccions a Andalusia, o recuperar les diverses declaracions arrogants del President espanyol dirigides a les institucions europees. Així estem…

A Catalunya la cruesa de les retallades (molt anteriors a les aplicades des de la Moncloa, no ens n’oblidem) i les diferències d’arrel amb Madrid col·loquen en un segon pla les aspiracions nacionals i la definició d’un full de ruta. De moment, d’expectatives de futur poques. Massa ambigüitats. I a sobre, se’ns crema l’Empordà!

Mentrestant, millor que ens agafem uns dies de vacances i desconnectem per un moment. Millor que agafem forces i assumim que la responsabilitat per afrontar la situació és de tots. Ha quedat demostrat que esperar solucions dels de dalt no ens porta enlloc. Els temps que vivim deixen clara una cosa; han de canviar molts hàbits i maneres de fer. Ens hem de reinventar. En aquest sentit, el valor de les accions a escala local i la recuperació de les lògiques de col·lectivitat poden ser molt útils.

Com? Els dèficits del model de societat que ens ha dut a la crisi, precisament, ens poden marcar el camí. Millorar i repensar àmbits com el de la sostenibilitat ambiental, la responsabilitat social de les empreses, la participació ciutadana o la igualtat i solidaritat entre col·lectius ens pot obrir moltes portes. Tots i totes podem aportar idees, engegar projectes o variar hàbits en aquesta línia. És hora de començar a donar lliçons de baix a dalt, perquè la credibilitat dels de dalt fa temps que està tocada. Des de Neòpolis ja ens hi hem posat, t’apuntes?

Tot està per fer?

29/07/2011

participacio ciutadana

Llegeixo al portal web del Diari Ara, sense gaire sorpresa, que el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, ha anunciat que les eleccions avançades se celebraran el 20 de novembre. Sincerament, més que una bona notícia em limito a afirmar que ja està bé, que quan abans millor. I diria que no sóc l’únic que ho pensa. Es faria etern esperar el mes de març. En tot cas, haurem de veure quines perspectives ens genera el nou govern. Viurem, altra vegada, unes eleccions en temps de crisi. I ja ens podem imaginar qui en traurà profit, encara que sigui per demèrit dels contrincants. Les perspectives són aquestes. És el que hi ha.

Fa poc, mentre dinava amb un periodista empordanès, compartíem una percepció: fa la sensació que existeix un clima de desencís i desànim generalitzat pel que fa al futur més immediat del nostre país, derivat de múltiples elements com la desafecció envers la política, la decepció produïda per la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, la difícil situació de crisi econòmica que estem patint o la inexistència de lideratges que ofereixin expectatives de millora.

De ben segur que l’actualitat descrita pels mitjans de comunicació també ajuden a engreixar aquest desencís social. Des de fa temps escoltem a la ràdio, mirem als noticiaris o llegim al diari notícies vinculades amb la corrupció, amb mobilitzacions sectorials en contra les retallades, amb la reculada i la necessitat de replantejar-se de l’esquerra catalana en general, plans de xoc a municipis per fer front a greus situacions financeres o notícies que fan pensar que a Catalunya fem més esforços que d’altres a l’hora de seguir les directrius europees pel que fa al control del dèficit.

Tot això no vol dir que no existeixin bones idees, projectes i iniciatives que permetin creure en una bona adaptació a un nou model (que no en una recuperació en relació a la situació de fa pocs anys, que no es repetirà). N’hi ha molts de ciutadans i sectors professionals i productius que són proactius i que s’estan repensant amb èxit. Però des d’un punt de vista general tinc la sensació que el desencís i el desànim són més presents del que convindria. Per tirar endavant, per readaptar-nos cal (deixeu-m’ho dir), “trempera general”.

Sovint, un fragment de la cançó “Neix un mon dintre l’ull“, dels Mishima, m’hi fa pensar, en tot això:

“Potser ens hauríem de preocupar.
Permetem que totes les coses que hauríem d’haver resolt
no les hem resolt encara.
Poc a poc se’ns ha anat acumulant la feina i tot està per fer.
I les promeses, sobretot les que mai ens vam dir,
de tant secretes, de tant callades, encara s’han de complir,
si és que s’han de complir algun dia.
Que mai hem plantat cara els nostres somnis
però tampoc als problemes que arrosseguem de fa temps.
Què volem ser, què volem dir, qui volem ser?
Si ho tenim clar com ho hauríem de fer?
amb qui podríem comptar? comptes amb mi? compto amb tu?”

Potser el millor serà que agafem forces durant les vacances i que ens sumem tots (empreses, ciutadans, emprenedors, polítics, entitats,…) a promoure un canvi col·lectiu. Substituint el desencís pel coratge. Aportant el que tenim i el que som. Sense esperar que siguin els demés els qui ho facin.

Qualitat democràtica

08/06/2011

participacio ciutadana

El passat 7 de juny Neòpolis va assistir a la Jornada de treball sobre la Iniciativa Ciutadana Europea, convidats per la Fundació Nous Horitzons. Em sembla interessant presentar algunes de les reflexions que es van generar durant la sessió, celebrada a la Sala 1 del Parlament de Catalunya. La Jornada va servir per conèixer amb detall un nou instrument de participació d’abast transnacional, la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE), així com per reflexionar entorn el dret d’accés a la informació pública i la qualitat democràtica.

Pel que fa a l’ICE, el politòleg suec Bruno Kaufmann va centrar la seva intervenció no només en l’explicació sobre les característiques de l’instrument participatiu sinó també en l’avenç cap a una democràcia de major qualitat que suposa la creació de l’ICE, encara que sigui inicial.

Kaufmann entén que actualment vivim una paradoxa: mentre el nombre de països democràtics és mes elevat que mai, el qüestionament social del sistema és cada cop més evident. Entén la democràcia moderna com “un vaixell nou i bonic que disposa d’unes eines de direcció que no ens condueixen al port desitjat”. Estic d’acord amb ell a l’hora de deduir que millorarem sempre i quan caminem cap a una democràcia més directa (more direct democracy). I això vol dir centrar els debats i l’atenció més cap a qüestions d’interès i no tant cap als partits i els polítics.

L’ICE es posarà en funcionament a partir de l’abril de 2012, amb la pretensió de facilitar a la ciutadania europea el seu dret a la participació, oferint la possibilitat d’incorporar temes d’interès a l’agenda política de la Comissió Europea (es requereix la recollida d’un milió de signatures provinents de, com a mínim, 7 estats membres).

Em sembla un instrument interessant. Segurament pot generar dubtes. Per exemple; qui ens assegura que la Comissió Europea no desestimarà les Iniciatives Ciutadanes? En tot cas, el fet de facilitar la generació d’una ciutadania més activa suposa, sense cap mena de dubte, un pas endavant. I em sembla que la combinació de la iniciativa amb les TIC és exportable a àmbits més propers (nacionals, regionals, locals….).

També voldria destacar algunes reflexions generades entorn la qualitat democràtica. Després d’uns anys de promoció de la participació ciutadana on els debats han girat entorn els instruments potser és hora de centrar l’atenció en la qualitat democràtica i en la desafecció. Les enquestes demostren com l’interès per la política d’espanyols i catalans és molt inferior als nivells europeus, així com les dificultats per entendre-la. Veiem la política com quelcom complex, llunyà. Per tant, elements com la transparència, la intel·ligibilitat, la rendició de comptes i l’avaluació haurien de fonamentar el debat entorn com millorar la qualitat democràtica del nostre país. Hi estic absolutament d’acord.

Serem una societat lliure quan siguem capaços de redistribuir la riquesa (Estat del Benestar) i el poder (Qualitat Democràtica). I el primer pas per recuperar l’interès per la política passa per la informació. Espanya és l’unic país de la UE sense una llei de dret d’accés a la informació pública. Entitats com Acces-Info treballen en aquesta línia, malauradament, amb massa traves i dificultats.

De ben segur que el sentiment de fallida democràtica actual es començarà a resoldre a partir del moment en que allò que és públic sigui accessible i intel·ligible. Un primer pas imprescindible que hauríem de començar a fer quan abans millor.

#Yeswecamp

20/05/2011

#yeswecamp

Mentre escoltava la tertúlia de Can Basté sobre les concentracions d’indignats em tornava a preguntar: no és extrany que les mobilitzacions no s’hagin produit abans? És cert, tot requereix el seu temps, però ja en fa massa que vivim a disgust en el món de la incertesa i sense cap expectativa a la vista. Era d’esperar que el malestar s’acabés manifestant.

Al post “És l’hora de les idees” parlava de la necessitat de repensar la política, d’acceptar que res tornarà a ser com abans i de posar les bases per un procés d’adaptació a partir de la “intel·ligència col·ectiva”. I fer-ho des de l’escala local.  Les #acampades, en el fons, demanen una altra manera de fer, i  a més, indiquen un camí, la #democraciareal.

Més enllà de partidismes i del nivell d’impacte que acabaran tinguent les mobilitzacions ciutadanes (no crec que sigui poc, i menys amb la decisió presa per la Junta Electoral Central pel dia de reflexió), està clar que sense una voluntat política i institucional no és possible impulsar el canvi. El reclam de canvi s’ha impulsat des d’abaix. Per què no pot passar quelcom similar a nivell institucional? Els governs locals comencen una etapa complicada on la prioritat passa per refer els números i contenir-se. Ara bé, mentre parem el cop també podem dedicar part del temps a promoure reflexions col·lectives, per definir què volem ser a partir d’ara. Per redefinir-nos. Vaja, allò de a problemes globals, solucions locals.

El canvi és complex, però sembla clar que ha d’existir deliberació. De fet, el manifest reclama aquests instruments. I d’instruments, n’hi ha. No podem caure al parany de pensar que el canvi no és possible perquè no podem escoltar a cada un dels ciutadans. No es tracta d’això. Una altra cosa és que la trajectòria de la democràcia particpativa sigui curta i que, per tant, calgui un aprenentatge de governants i governats. Però, es tracta d’això, no? De repensar-se!

Crisi global, solucions locals (per Daniel Tarragó)

04/04/2011

participacio ciutadana

Transcric l’article de Daniel Tarragó (Soci-Director de Neòpolis) publicat el dia 3 d’abril als diaris Avui i El Punt

La recuperació de la confiança entre la ciutadania i la classe política, així com una bona part de les receptes per sortir d’una crisi global que està provocant canvis estructurals en el si de les nostres comunitats més properes, passa inevitablement pel món local.

Els ajuntaments són l’administració pública més propera als ciutadans, aquella que coneix en profunditat i detall les necessitats econòmiques, socials i urbanes del nostre país i de la nostra gent. Són institucions amb una capacitat enorme d’adaptar-se als canvis d’un món global imprevisible, d’elaborar polítiques innovadores per donar resposta a necessitats que sorgeixen de forma frenètica i implacable, de transformar el territori i crear riquesa, i de prestar un important nombre de serveis que, en moltes ocasions, no només no són competència seva, sinó que ni tan sols reben els recursos públics suficients per fer-hi front. Per bé que si no se’n fessin càrrec, moltes necessitats socials quedarien, poca broma, descobertes.

Això ens porta inevitablement a la qüestió del finançament local. El model actual és predemocràtic i manifestament insuficient. La paradoxa és evident: si bona part de la solució passa pels ajuntaments, per què no els dotem de més recursos? Aquesta paradoxa fa tant temps que dura que la cosa s’està convertint en una broma de mal gust.

De totes maneres cal deixar clar que aquesta és una qüestió llargament reflexionada i que, com a mínim a curt termini, no es té intenció d’abordar, fonamentalment per motius polítics que ara no vénen al cas. Per tant, del que es tracta és de buscar solucions imaginatives, realistes, aplicables i immediates. I per aprofitar tot aquest enorme potencial dels ajuntaments, no totes les solucions passen pel finançament. La gestió dels recursos públics municipals, l’eficiència i l’eficàcia de l’organització interna dels ajuntaments, i la manera de fer política són alguns dels principals àmbits on encara hi ha molta feina a fer.

M’agradaria destacar, en forma de tres grans blocs, algunes de les receptes més importants per convertir els nostres ajuntaments en la punta de llança que ha de fer front a aquesta situació de desconfiança, desafecció i crisi econòmica.

El primer repte fa referència a la gestió local dels recursos públics. Cal dotar els municipis de més autonomia financera per gestionar els fons derivats de les subvencions que reben d’administracions supramunicipals. Cal invertir menys en infraestructures i més en polítiques socials, ara és l’hora de les persones més que no pas de les pedres. Cal crear i consolidar espais supramunicipals de cooperació entre municipis veïns per compartir i coogestionar infraestructures i serveis. I cal impulsar mecanismes estables de cooperació i participació entre l’administració local i els sectors econòmics del territori amb l’objectiu de buscar fonts de finançament també de caràcter privat.

El segon bloc té a veure amb l’organització i el funcionament intern de l’administració local. És fonamental modernitzar els ajuntaments mitjançant la implementació de noves tecnologies de la comunicació que afavoreixin el contacte directe i la realització de tràmits de manera fàcil i ràpida. Reforçar el paper de secretaris i interventors com a figures de control i seguiment que vetllen per la legalitat. I promoure millores en els organigrames consolidant la transversalitat i el treball en xarxa, per passar d’una administració pública postburocràtica a una administració deliberativa, basada en la confiança interna a nivell relacional.

Finalment trobem la millora en la transparència i la manera de fer política. Es tracta de construir administracions de vidre que apostin per la transparència de manera proactiva. De consolidar la democràcia participativa i acostar la presa de decisions a uns ciutadans que caldria considerar experts del territori. I de capacitar, dinamitzar i professionalitzar el teixit associatiu, així com promoure el voluntariat de la societat civil superant les polítiques basades en contenir i acontentar.

Si afrontem aquests reptes tindrem una Catalunya millor, que serà garantia de progrés, ens acostarem més a les solucions per la crisi, demostrarem que som gent valenta, i hi haurà esperança. Aquest és, doncs, un bon començament per rebel·lar-nos contra la crisi, i poder ser més independents i solidaris en un context global que ens determina cada cop més.

Nova etapa als governs locals

23/03/2011

administracio local

Cada cop és més evident que els governs locals han acabat una etapa. L’època de les vaques grasses s’ha acabat, i el que és més important, no es repetirà. El nou escenari és diferent i es caracteritza per un element fonamental; l’escassetat de recursos. Així doncs, sembla clar que les eleccions del 22M donaran el tret de sortida simbòlic a un nou cicle que transcendirà legislatures.

Els canvis de cicle imposen solucions noves, diferents a les d’abans. Com deia, el context de fa uns anys no es tornarà a repetir. Quan abans ens n’adonem, abans començarem a posar les bases d’una nova manera de fer al món local. Cal mirar endavant i assumir la necessitat d’adaptar-se, de redefinir-se.

En aquest sentit, el rol que hauran de jugar els polítics locals esdevé clau. Fa poc, mantenia una conversa de cafè amb un antic i històric alcalde d’un municipi empordanès. La seva reflexió era la mateixa: caldrà que els responsables polítics siguin decidits i valents per adaptar l’administració, prioritzar criteris d’eficiència en la gestió dels serveis i per explicar-ho de forma entenedora i transparent a la ciutadania. L’exalcalde m’exposava algun exemple: “Que l’àrea de promoció econòmica d’un ajuntament organitzi cursos per a facilitar la inserció laboral sense compartir objectius amb l’àrea d’ensenyament o joventut no té cap sentit”.

En tot cas, el repte és complexe, i no és fàcil portar-lo a la pràctica. Des del Neobloc anirem oferint pistes i consells al voltant de tres grans eixos (gestió interna, rendibilització de recursos i transparència informativa), que ens sembla que poden facilitar aquest camí cap al canvi en les maneres de fer. Perquè, com deia Unamuno “el progrés consisteix en renovar-se”.

La manera de fer política (per Daniel Tarragó)

05/10/2010

participacio ciutadana

Transcric l’article d’en Daniel Tarragó (Soci Director de Neòpolis) publicat al diari Avui el dia 5 d’octubre de 2010

La política avui en dia és incapaç de satisfer les necessitats i demandes ciutadanes, i els polítics, segons les últimes enquestes, formen part dels principals problemes dels ciutadans. La conclusió sembla prou clara: ens cal una nova manera de fer política.

Vivim en un temps incert, en un món líquid, on la política fa aigües. Ens trobem davant d’una política desbordada per assumptes que ja no estan a les seves mans; la crisi econòmica és un dels grans paradigmes. La impotència de la política radica en uns problemes d’escala i de ritme que la fan caduca i ineficaç per resoldre els reptes d’una societat cada vegada més complexa. La nostra política, a banda de ser cada cop més vella, acumula grans dosis de desprestigi i desconfiança ciutadana. Els interessos de partit passen massa sovint per sobre dels de la ciutadania; el poder econòmic dicta les decisions que ha de prendre la política i no al revés; la capacitat que tenen els ciutadans per controlar els seus governants i procurar que aquests tinguin en compte les seves demandes és pràcticament nul·la; les trampes o pràctiques poc transparents en el si de l’administració són massa freqüents. La política, però, no és la causa sinó la víctima d’una situació que la condemna a la impotència i el descrèdit.

Necessitem admetre que els nous problemes als quals ens enfrontem els hem de resoldre entre tots mitjançant la deliberació. Les solucions purament tècniques ja no existeixen. És necessari aglutinar els coneixements dels polítics, els tècnics i la ciutadania. Quedi clar que no posem en qüestió qui governa, sinó com governa qui governa, ja que, tot i les urnes, els ciutadans no donen cap xec en blanc als governs. Ens cal democratitzar la democràcia, i per fer-ho necessitem articular mecanismes eficients de transparència i deliberació ciutadana, acompanyats de grans dosis de voluntat política per implementar-los de forma exitosa.

I això de la Diagonal de Barcelona? No havíem quedat que va ser un fracàs? Els veïns i veïnes d’un barri o una ciutat no tenen ni idea de com s’ha de fer una política pública; per a això ja hi ha tècnics i professionals experimentats, no? Bé, no entrarem a valorar ara allò que no ha funcionat del procés de consulta de la Diagonal, però és important trencar alguns tòpics i posar en evidència alguns arguments en contra dels processos de participació en general que han aflorat recentment a propòsit d’aquesta qüestió.

En primer lloc, sembla poc seriós carregar-se d’arrel la democràcia participativa basant-nos només en l’experiència d’un procés concret de participació. A Catalunya, sobretot en els últims 6 anys, s’han dut a terme multitud de processos participatius, molts dels quals han suposat una millora de polítiques públiques concretes.

Quan en unes eleccions, per exemple les europees a Catalunya, el percentatge de participació amb prou feines arriba al 37%, hi ha algú que surti dient que això de les eleccions (democràcia representativa) s’ha d’eradicar perquè no funciona? Seria titllat d’antidemocràtic. En canvi, quants cops deslegitimem els processos de participació argumentant que els que participen són una minoria i, a més, els de sempre? De fet, els que voten en unes eleccions gairebé sempre són els mateixos i cada cop són menys. La democràcia deliberativa es basa en la representació de discursos, no pas en la quantitat de gent que assisteix a uns tallers de participació.

Un altre dels grans arguments en contra passa per menysprear el saber ciutadà, realitzant així un exercici de prepotència intolerable. No li demanem al ciutadà que faci de polític o de tècnic, sinó de ciutadà, i com a tal el considerem un expert del territori. Incorporar aquest punt de vista en la definició de les polítiques, mitjançant la utilització de metodologies participatives professionals, converteix la gestió pública en quelcom més eficient, eficaç i adequat al context.

Resulta imprescindible deixar de fer polítiques per a la gent i passar a fer polítiques amb la gent. Si no, seguirem sense ser capaços de resoldre els problemes de la ciutadania, encertar els continguts de les polítiques i aconseguir que els interessos dels ciutadans estiguin per sobre dels de partit.

Governants…sigueu transparents!

21/09/2010

transparencia administracions

Durant els propers mesos ens esperen dues cites electorals importants. Després d’esperar molt, per no dir massa, ja sabem que el 28 de novembre es celebraran les eleccions al Parlament de Catalunya. Pocs mesos després, el maig de 2011, tindran lloc les eleccions municipals. Els vots dels ciutadans determinaran la constitució de nous governs a Catalunya i als nostres municipis que engegaran la legislatura immersos en una situació de crisi sense precedents (tant econòmica com de confiança).

En altres escrits he reflexionat sobre la necessitat d’apostar pel diàleg i la deliberació per fer front a una realitat complexa. En aquest sentit m’agradaria destacar un altre element que també hauria d’esdevenir clau si el que pretenen els nous governs és ser eficaços i reduir la distància actual entre la ciutadania i els seus polítics: la TRANSPARÈNCIA.

De fet, el III Neobaròmetre, centrat en els 30 anys d’Ajuntaments democràtics, ja posava de manifest que “els primers passos per transformar l’actual panorama són que s’elabori un nou model de finançament, que s’equilibrin els recursos amb les competències dels ajuntaments, que s’augmenti la transparència amb els ciutadans i que es funcioni en xarxa”

Els nous governs seran “bons” si són capaços d’articular, sumar i donar coherència al seu projecte. Però per fer-ho haurem de començar a plantejar-nos un canvi de formes. El més probable, i tant de bo m’equivoqui, és que els nivells de participació tornin a posar de manifest que la ciutadania no confia en els polítics. Més enllà de les declaracions de mostrador dels dies posteriors em sembla urgent que la classe política vagi més enllà i estableixi com a prioritat la recuperació de la confiança perduda. I no s’hi val en reclamar-la, han de demostrar que se la mereixen.

La transparència esdevé, doncs, un ingredient imprescindible per recuperar la confiança. Per diverses raons:

- És sinònim de modèstia.

- Es passaria de les paraules als fets.

- Suposaria ser respectuosos amb aquells per qui treballen

- Esdevindria un exercici de pedagogia, un exemple

- Permetria apropar-se a la ciutadania

- Requerirà retre comptes i fer accessible la informació

Sortim-nos-en junts (III)

30/08/2010

desafeccio politica

Els dos darrers escrits exposaven com, tot i comptar amb unes administracions que treballen més i millor que mai, la ciutadania segueix insatisfeta, i com n’és de necessari aprofitar la propera creació de nous governs locals per articular una resposta a la situació, apostant pel treball conjunt. Aclaria, també, que el repte de juntar-nos per multiplicar no és fàcil ja que, més enllà de l’eficiència aïllada de determinats serveis públics, fer operatiu el treball conjunt suposa fer front a dificultats.

La situació és clara; hem de tendir a juntar-nos per multiplicar, però ho hem de fer en un context que ens genera dificultats.

Així doncs, la pregunta és; com oferir respostes conjuntes a problemes complexes?

La resposta? Apostar pel diàleg, per la deliberació. Sembla una bona recepta per ser més eficaços i satisfer en major mesura a una ciutadania plenament insatisfeta. De tècnics i professionals ja en tenim, i de molt bons, però el pas del temps ha evidenciat que no podem basar-nos només en les seves indicacions.

Tal i com exposava al primer escrit, de poc serveix sumar actuacions aïllades, per més bé que les hagin elaborat els tècnics. Podem disposar de plans impecables des d’una vessant tècnica, però que es contradiguin amb d’altres plans. Potser, més que plans aïlladament eficients, el que ens cal és coordinar el conjunt de planificacions existents. I per fer-ho és imprescindible dialogar, deliberar, recuperar l’essència de la política (en majúscules, clar).

El primer pas és ser-ne conscient. El segon, portar-ho a la pràctica (què millor que una legislatura sencera per endavant) des del realisme i assumint que:

- Hem de moderar les expectatives ja que el canvi no és fàcil

- Caldran canvis de mentalitats i d’hàbits

- Cal una estratègia a llarg termini

- És un requisit estar-ne convençuts i comptar amb lideratges polítics i tècnics forts

Sortim-nos-en junts (II)

13/08/2010

desafeccio

Finalitzava l’escrit de la setmana passada deixant una pregunta a l’aire; “com juntar-nos per multiplicar” i donar resposta a una ciutadania que segueix insatisfeta tot i disposar d’unes administracions públiques que treballen més i millor que abans?

Doncs bé, el repte no és fàcil. Tot i que teòricament la idea de fer coses noves junts i deixar de treballar per separat sembla evident, a la pràctica la cosa es complica. I l’experiència de Neòpolis dinamitzant sessions de debat amb tècnics i polítics locals ens ho demostra.

Quan ens plantegem com anar més enllà de la gestió eficient de determinats serveis i apostar per la construcció d’un projecte col·lectiu topem amb dificultats, ja que fer operatiu el treball conjunt suposa:

1) Promoure instruments per relacionar-nos amb els agents socials. La dinamització de processos i espais participatius segueix essent un àmbit emergent on encara queda molt camí per aprendre i millorar. Cal paciència, confiança i transparència i no és fàcil apostar-hi en un entorn d’immediatesa i de missatges polítics simplificats.

2) Concretar relacions coherents entre institucions de diferents nivells (EstatGeneralitatDiputacions, Consells ComarcalsAjuntaments), a través de convenis i col·laboracions diverses que difícilment es materialitzen sense topar amb dificultats i malentesos.

3) Materialitzar la transversalitat a casa, al sí dels ajuntaments. La consolidació de certs hàbits de treball, les parcel·les, la percepció de falta de temps, els governs de coalició o la manca de lideratges polítics que la promoguin fan que, avui, els nivells de treball transversal als governs locals no siguin, almenys per ara, els òptims.

A més, tot aquest seguit de dificultats topen amb una societat dominada clarament per l’individualisme, la qual cosa no afavoreix precisament les apostes per la col·laboració o la suma de complicitats.

Ens agradi o no caldrà que articulem respostes amb aquest escenari de referència. En parlarem al següent escrit.