Article etiquetat com a ‘desafeccio’

Sortim-nos-en junts!

06/08/2010

desafeccio

Fa uns dies, mentre feia temps prenent un cafè a un bar de Lloret de Mar, llegia a la premsa que la realitat ha superat les previsions més pessimistes del sector de l’automòbil. Mentrestant, de fons, un grup de jubilats de la taula del costat parlava sobre el poc carisma i lideratge dels polítics catalans. Tot això abans de fer dues entrevistes exploratòries a tècnics municipals que, en tots els casos, van esmentar la manca de recursos econòmics com a amenaça al desenvolupament immediat de les seves àrees. Ho tenim assumit, vivim temps de crisi, i no només econòmica, sinó també política i social.

Aquest és el context en el que començaran a treballar els nous governs locals a mitjans de l’any vinent, després de les eleccions. L’hauran de tenir molt en compte. Renovar-se o morir, diuen. En aquesta línia em sembla rellevant destacar alguns elements que crec que caldria no oblidar durant el disseny dels governs locals per a la legislatura 2011 – 2015.

Durant la dècada dels 90 les administracions locals van tendir a renovar el model de gestió intentant simplificar-lo, prenent de referència el sector privat (externalitzacions, gerències, planificacions estratègiques, etc.)  L’anomenada Nova Gestió Pública pretenia potenciar l’eficiència. El temps ha passat i, efectivament, les administracions públiques treballen millor que abans i més eficientment. Tot i això seguim amb poc prestigi i percebuts com a impotents per donar resposta a les demandes d’una ciutadania insatisfeta, sobretot perquè hem d’articular respostes complexes a necessitats complexes (i més en temps de crisi!)

Els nous governs locals han d’assumir la necessitat de superar la realitat actual i fer-li front. Segur que sense la maleïda crisi, amb més recursos i amb millors infrastructures seria més fàcil. Però tenim el que tenim i no per això hem de renunciar a plantejar o consolidar millores. El repte passa no tant per reduir i simplificar les administracions sinó per transformar-les ja que, com hem vist, es pot ser molt eficient però seguir sense resoldre les demandes dels ciutadans i ciutadanes.

La conclusió, prenent les reflexions del professor Quim Brugué com a referència, és que:

“Sols som impotents”. L’eficiència d’un professional, d’un servei, o d’una àrea sectorial no és suficient per construir les respostes que la societat ens reclama.

“La suma no suma”: Si ens limitem a sumar actuacions aïllades tampoc en farem prou. Està molt bé que un ajuntament disposi d’un pla d’habitatge, un d’inclusió social, un de joventut, un d’igualtat, un d’educació i un altre de desenvolupament comunitari, però si els fem i desenvolupem de forma separada la política social del municipi podria patir fortes contradiccions. No es tracta d’ajuntar el que fem separadament, sinó de fer quelcom nou junts.

“Fer-ho junts multiplica potencials”. El repte passa per com juntar-nos per multiplicar,…ho deixarem per al següent escrit al Neobloc ;-)

La política necessita un canvi

23/03/2010

desafeccio politica

Fa uns dies vaig mantenir una conversa informal amb un professor de Polítiques de la UAB. Vaig aprofitar la trobada per comentar-li la percepció que tenim des de Neòpolis respecte l’estat general de la política local a les comarques gironines. Finalment, vam coincidir absolutament en la conclusió; existeix un esgotament generalitzat (agreujat per la crisi) que només es podrà superar amb “noves maneres de fer”.

Cada cop són més els ciutadans que desconfien dels seus polítics i que es distancien de la política. Paral·lelament, els polítics i tècnics municipals també constaten, i amb raó, que la majoria de veïns tenen molt clars els seus interessos particulars i bastant oblidat el bé col·lectiu.

En breu, començarem a viure un seguit de processos electorals (eleccions municipals incloses) que, d’entrada, esdevenen una oportunitat de millora però que, si no s’interpreten correctament, podrien accentuar encara més l’esgotament d’avui. Crec que els processos electorals que ens esperen seran renovadors si els que aspiren a representar-nos assumeixen aquesta necessitat de canviar “les maneres de fer”, principalment al món local. El candidat de CiU a Girona Carles Puigdemont s’expressava en aquesta línia en una molt bona entrevista de @jbadenes al Diari de Girona. Caldrà que la resta de partits, siguin o no al govern actual, també prenguin aquesta idea com a fonament del seu projecte.

És clar, però, que les declaracions d’intencions (i més en pre-campanya) no són suficients. Considero imprescindible que aquells que proposen “noves maneres de fer” materialitzin les seves promeses. En aquesta línia voldria destacar dos elements claus que em sembla que facilitarien aquest procés de materialització:

* Calen nous mecanismes de gestió renovats, oberts i innovadors que trenquin amb l’esmentat esgotament i s’adaptin a les noves realitats socials, territorials i econòmiques.

* Serà clau comptar amb noves idees i, per tant, amb persones noves. En aquest sentit em sembla que comptar amb els joves serà fonamental (com molt bé reclama @narcissastre en un excel·lent escrit al seu bloc) per garantir un canvi cada cop més urgent. Els joves podem aportar il·lusió, empempta i innovació! En el fons, som els joves més ben preparats de la història, no?

Tres raons per promoure la Participació Ciutadana

12/03/2010

Sobre la utilitat de la Participació Ciutadana

Tot i que les administracions locals han estat pioneres en el desenvolupament d’experiències participatives seguim parlant d’un àmbit relativament emergent que encara té molt camí per recórrer. Cal, encara, consolidar la percepció d’utilitat. L’experiència de Neòpolis en la dinamització de processos participatius ens porta a definir 3 raons bàsiques que expliquen el perquè cal promoure la participació dels ciutadans i ciutadanes en el disseny i implementació de les polítiques públiques:

-        Per què la participació, en tant que mecanisme per escoltar les veus dels diversos actors socials i econòmics, enriqueix el contingut de les decisions. No és el mateix prendre una decisió comptant amb una única opinió, per vàlida i competent que pugui ser, que escoltant les aportacions d’un ampli ventall de persones i entitats.

-        Per què la participació, en tant que mecanisme que escolta i respecta les opinions diverses, és capaç de generar complicitats i, consegüentment, de millorar l’eficiència en la implementació de les polítiques. L’esforç inicial que suposa un procés de participació es compensa per la seva capacitat de reduir resistències i aconseguir compromisos. La col·laboració és avui un reconegut ingredient de l’eficiència.

-        Per què la participació, en tant que mecanisme que obre un diàleg social, destaca la dimensió pedagògica i la transparència de les decisions polítiques. No podem deixar de recordar aquell tòpic mai prou assolit segons el qual la política és pedagogia. Obrir un debat, parlar en públic sobre els diferents temes no és només una tasca de recepció d’aportacions o de generació de complicitats, és també una manera de posar les cartes sobre la taula i mostrar a la ciutadania, amb claredat i maduresa, els reptes que avui tenim plantejats.

Ara sí que toca (per Daniel Tarragó)

02/02/2010

participacio_ciutadana

Transcric l’article d’en Daniel Tarragó (Soci Director de Neòpolis) publicat a El Punt del 30 de gener de 2010

El finançament, les lluites polítiques, la manca d’apostes valentes per crear mecanismes de participació ciutadana i l’excessiva burocràcia administrativa, són encara els principals problemes dels nostres ajuntaments. Dic són perquè diferents estudis així ho han constatat, i encara, perquè fa 30 anys que s’arrosseguen. Així doncs la pregunta és: per què hi són encara? És evident que no és per falta de temps.

Dir que tots els polítics són una colla d’ineficients i gent poc preparada tampoc no és una resposta gens plausible. És d’ingenus apel·lar simplement a la dificultat de resoldre aquests problemes; coses més complicades s’han arreglat. Quines són, doncs, les causes? I, més encara, quines són les possibles receptes? Estem davant de reptes amb majúscules que han existit des dels inicis de la democràcia municipal i que, si bé al principi apareixien diluïts dins una llista de problemes més importants per resoldre, avui han esdevingut –segons la mateixa classe política local– uns dels principals punts febles dels ajuntaments. Així doncs, potser al principi no eren urgents i després, arran del desenvolupament econòmic i la bonança dels darrers temps, han quedat amagats darrere un teló de cartró pedra molt bonic, relativament durador i exuberant, però fràgil i incapaç d’oferir solucions que vagin més enllà de la forma i que actuïn de manera decidida en el fons.

Sincerament, la crisi econòmica i de confiança social i política que patim, i que afecta de ple les corporacions locals, són una oportunitat immillorable per encarar aquests reptes d’una manera radicalment seriosa. No calia afrontar la crisi des de la perspectiva de les oportunitats? Doncs acabem de presentar una oportunitat concreta i real. Que sigui factible o no depèn de la voluntat política i de les eines i mitjans que hi destinem. Siguem clars, si hi posem afany polític serem capaços de resoldre bona part de les qüestions plantejades. Aquells que diguin que ara no és el moment d’afrontar aquestes problemàtiques perquè la crisi limita els recursos eludeixen la qüestió. No hi ha excusa!

És clar que falten recursos econòmics, sobretot per elaborar un nou sistema de finançament local, però no ens enganyem, moltes de les solucions passen més per ser valents políticament que no per destinar-hi grans quantitats de diners. Canviar la manera de governar mitjançant la participació ciutadana, crear sistemes de treball transversal per millorar la gestió dels recursos públics, apostar per la transparència d’una manera proactiva, i repensar els sistemes de comunicació entre els polítics, l’administració i la ciutadania són receptes que només funcionen amb grans dosis de voluntat política.