Article etiquetat com a ‘desafeccio politica’

Tòpic 6: Les decisions les han de prendre els governs, no els ciutadans

14/10/2015

puzzle

Aquells que afirmen que la participació ciutadana erosiona la legitimitat democràtica demostren no haver entès bé els objectius fonamentals dels processos participatius. És clar que les decisiomns les han de prendre els governs i no els ciutadans.

Cal tenir molt clar que quan parlem de democràcia deliberativa i de participació ciutadana no estem posant en dubte qui governa (la qual cosa es decideix a través dels processos electorals). La qüestió, doncs, no es centra en qui governa sinó en com governa qui governa.

Les decisions sempre les prendrà el govern (només faltaria). El que ens aporta la participaticipació ciutadana és un complement als processos de presa de decisió . Els governs que aposten per la participació, doncs, no estan entregant el poder de decisió als ciutadans. El que fan és garantir el dret a estar informats, a ser consultats i a prendre part a la ciutadania, amb la finalitat de dotar de més intel·ligència les seves decisions.

Posem per cas que un ajuntament té previst millorar un espai públic determinat. Una plaça, per exemple. La decisió de tirar endavant la reforma urbanística és del govern. És més, les característiques definitives d’aquesta reforma també són una decisió governamental. El que ens aporta la participació és un enriquiment del procés de definició de la reforma, i un empoderament de la ciutadania; mitjançant la promoció d’espais d’informació i diàleg els processos participatius ens permeten recollir visions i consideracions d’aquells que viuen, treballen o mantenen relacions socials a l’espai públic que el govern ha decidit millorar.

Tòpic 3: La participació és particularista

17/09/2015

collaboration

Aquells qui destaquen la tendència dels ciutadans a centrar-se, només, en els interessos particulars tenen part de raó. Els éssers humans som egoistes per naturalesa, però també som col·laboratius i formem part de comunitats.

És cert que les conseqüències de la globalització han reforçat societats i models de vida on l’individualisme té un pes important. I també és cert que algunes institucions públiques poden haver fet creure que la política és un instrument per a satisfer interessos particulars. Però aquest context no hauria de convertir-se en un fre a l’hora de promoure la participació ciutadana, sinó en un element a tenir en compte a l’hora de dissenyar processos deliberatius.

Si pensem que la ciutadania és incapaç d’entendre, després d’explicar-los-hi, que en els espais participatius s’hi posen a debat elements vinculats amb l’interès col·lectiu i no aspectes personals (per això existeixen d’altres canals) és que entenem que la gent és estúpida. I estarem tots d’acord que no és el cas.

Queda clar, per tant, la necessitat ineludible d’aclarir, des d’un bon inici, les regles i l’àmbit de debat dels processos participatius. Claredat i honestedat. Així de fàcil.

De fet, una immensa majoria dels espais de debat que hem dinamitzat des de Neòpolis durant els darrers anys ens demostren que la participació des de lògiques col·lectives, de ciutat, de barri… és absolutament possible. Són pocs els ciutadans que no ho volen entendre. Molt pocs. Es tracta d’aprofitar els processos per fer pedagogia i per deixar clar que els espais de debat col·lectiu són escenaris on, a part de convèncer als demés, també hem de ser convençuts.

Necessitem recuperar la política

01/08/2014

timthumb

Des de fa uns anys, i aprofitant l’experiència adquirida elaborant projectes encarregats per administracions públiques, Neòpolis decidí ampliar la seva activitat i fer el pas al món de la formació. Des de llavors, hem impartit classes a diferents universitats catalanes, hem participat en diversos postgraus i se’ns han encarregat píndoles formatives adaptades a les voluntats i necessitats de les organitzacions interessades.

Darrerament, i amb l’inestimable suport del professor Quim Brugué (membre del Consell Assessor de Neòpolis), hem fet un pas endavant exportant coneixement més enllà de les nostres fronteres.

Aquest mes d’agost, el sociòleg i Soci-Director de Neòpolis Daniel Tarragó, viatja al Brasil per tecera vegada en menys d’un any. Les dues primeres visites responien a la voluntat del Instituto Municipal da Administração Pública (IMAP), de l’Ajuntament de Curitiba, d’oferir formació sobre Democràcia Deliberativa als funcionaris de diferents departaments municipals. Aquest mes d’agost visitarem Brasília, on  impartirem sessions a funcionaris del Govern Federal sobre la mateixa temàtica, per encàrrec de la Escola Nacional da Administração Pública (ENAP).

Volem aprofitar el Neobloc per presentar algunes síntesis dels continguts formatius. Fonamentalment per una raó; perquè el que expliquem intenta donar resposta a grans interrogants actuals, i  té la mateixa validesa i interès allà que aquí.

Per què necessitem recuperar la política?

  • La política no és la causa dels nostres problemes, sinó la víctima d’una situació que la condemna al fracàs i a la impotència.
  • En un món global, histèric, impacient i líquid, la política està fent aigües perquè segueix anclada territorialment, atrapada temporalment en el curt i  mig termini, i capturada pel màrketing polític-mediàtic
  • La política entesa com la solució a tots i cada un dels problemes particulars d’uns clients disfressats de ciutadans acaba convertint als governants en  polítics liquidats.
  • Per començar a recuperar la política hem d’entendre que aquesta porta al seu ADN l’obligació de decepcionar, perquè ha de posar el bé col·lecitiu per davant de múltipes interessos individuals, sovint oposats.
  • Els polítics, lluny d’anunciar que tenen la solució a tots els problemes han de complir amb la seva obligació de decepcionar, mentre que els ciutadans hem d’acceptar i assumir les decisions col·lectives fins i tot quan no responen a les nostres preferències.
  • No només hem de recuperar la política, sinó que necessitem més política. Resulta absolutament necessari incloure criteris ciutadans en la definició de les polítiques públiques, perquè no només necessitem democratitzar-les, sinó també abordar la complexitat dels problemes des de múltiples punts de vista. Les solucions purament tècniques ja no serveixen.

#Neobaròmetre “Reflexions sobre el món local” Cap. 6: Capital humà

09/05/2013

Sisè capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals.

El cinquè capítol recull els punts de vista dels politòlegs Quim Brugué, Xavier Pastor i Agustí Bosch sobre el capital humà de les administracions locals.

Des de Neòpolis us convidem a opinar i a compartir el vídeo.

De la idignació a l’acció

09/07/2012

participacio ciutadana

Vivim temps d’austeritat. I els seus efectes repercuteixen de forma directa la quotidianitat de la majoria de ciutadans i ciutadanes del nostre País Petit. Com és lògic la reacció social davant aquest escenari de dificultats, males notícies i pessimisme s’ha fonamentat en la indignació. Faltaria més!

Tot i això, em resisteixo a apuntar-me als discursos negatius que consideren que la ciutadania no hi pot fer res, que les coses seguiran empitjorant i que no ens queda més opció que assumir el rol de “cornuts i pagant el beure”. Francament, cada cop tinc més clar que els temps que corren també s’han d’entendre com una oportunitat per despertar consciències i potencialitats personals i col·lectives fins fa poc dormides en el mar de les comoditats i les vaques grasses.

Només cal donar un cop d’ull al nostre voltant, de forma objectiva. És clar que el maleït atur, les necessitats econòmiques o els problemes de salut emocional (dels quals se’n parla poc, massa poc) impregnen el nostre dia a dia. Però també és veritat que estem envoltats de petites bones pràctiques i d’idees creatives: videocurrículums que triomfen a la xarxa gràcies a la seva creativitat, noves idees per reinventar negocis familiars o crear-ne d’alternatius, la important presència i valor social del món associatiu o la recuperació del valor de la proximitat. N’hi ha moltes d’idees fresques, de ganes d’avançar, de motivacions per a reiventar-se. I seria un error deixar-les perdre.

Ras i curt: mentre els “mercats” valoren minut a minut l’estat de l’economia i els polítics europeus prenen una o altra decisió no podem quedar-nos de braços creuats. Hem de creure fermament en la capacitat de tots els sectors i agents socials, per més petits que siguin (o semblin). Perquè la suma fa la força, i totes les aportacions són bones per enriquir debats que ens permetin fer front als temps d’austeritat que ens ha tocat viure. Cal doncs, establir aliances, generar intel·ligència col·lectiva i generar debats compartits.

Des de Neòpolis creiem fermament en aquesta lògica. Us convidem a contactar amb nosaltres si necessiteu un cop de mà per passar de la indignació a l’acció.

Ajuntaments de vidre

17/02/2012

finançament ajuntaments

Article d’opinió (Gerard Quiñones) pubicat a El Punt Avui el 17 de febrer de 2012

L’any 2003, el Pressupost Participatiu de Porto Alegre va ser declarat com una experiència model de política pública pel document anual sobre Desenvolupament Humà publicat per Nacions Unides. El Pressupost Participatiu de Porto Alegre es desenvolupa en un context molt específic i, en cap cas, és una solució perfecta. Tot i això ha demostrat que l’administració transparent i democràtica dels recursos és una bona fórmula per evitar el malbaratament de fons públics i corresponsabilitzar a la ciutadania en la gestió del bé comú.  L’experiència ha servit de referència per a d’altres ciutats d’arreu de món. Sevilla, Màlaga, Santa Cristina d’Aro, Rubí o Figaró-Montmany són alguns exemples propers. Al portal web unitedexplanations.org s’hi pot consultar una anàlisi breu dels resultats del Pressupost Participatiu a la ciutat brasilera. A les conclusions s’exposa que l’experiència “suposa una temptativa de compensar els desequilibris creats pel mercat i d’afirmar el pes de l’acció política davant la lògica del benefici”.

El context actual de crisi (econòmica i de valors) en el que estem immersos requereix reaccions. És cert que la globalitat dels desafiaments actuals han de ser abordats des de nivells també globals. Però no és menys cert que comença a ser hora que assumim la necessitat de variar certes lògiques i plantejaments de la política a escala local. L’elaboració dels pressupostos municipals de forma participativa és només un exemple pràctic del camí que caldria emprendre per a promoure aquest canvi de lògica.

Més enllà de retallades i mesures de contenció és hora que ens adonem que l’entorn actual ens planteja d’altres reptes que no podem deixar de banda. Vivim un canvi d’època i n’hem de ser protagonistes. Cal aprofitar la situació per promoure i consolidar nous instruments de control social i per reconèixer el dret dels ciutadans a participar de la gestió pública municipal com a agents experts en el seu territori. Però això només és possible si generem confiança, si apropem la política a la ciutadania, i el primer pas que cal donar passa per mostrar obertament amb quines cartes juga cada administració. Es tracta de millorar la democràcia i construir capital social des de la proximitat, apostant per construir relacions més sòlides i actives amb la ciutadania. Aprendre a col·laborar. I en aquest sentit, els ajuntaments són les administracions amb més facilitats per encetar aquest camí de canvi. Els mecanismes per a fer-ho poden ser molt variats i cal que s’adaptin a les possibilitats i característiques de cada municipi.

Ja no podem esperar més. Els ciutadans prefereixen la veritat i exigeixen l’oportunitat de formar part de les solucions. I els ajuntaments necessiten explicar-se i trobar solucions creatives als nous reptes socials i econòmics dels seus municipis. Davant d’això, la transparència i la intel·ligència col·lectiva són dos elements fonamentals per poder fer front, amb garanties d’èxit, als reptes de futur que els ajuntaments del nostre país tenen sobre la taula. És qüestió de voluntat política. Es tracta de convertir els ajuntaments en ajuntaments de vidre; com el de Porto Alegre.

Exposats a les marees de la modernitat líquida

01/02/2012

participacio ciutadana

Fa uns dies, fent el repàs diari de la premsa per internet, vaig decidir fer una captura de pantalla d’un dels portals. Ho vaig fer perquè em va semblar una manera d’exemplificar el cercle negativista i de cert descontrol en el que estem immersos des de fa (massa) temps. Alguns dels titulars: “Rajoy culpabilitza les autonomies de la desviació del dèficit“. “El PSOE acusa a les comunitats governades pel PP…”. “Montoro acusa el govern de Zapatero…”. “Fitch amenaça amb rebaixar…”. És només un exemple que deixa clar el panorama amb el que convivim a diari.

Em reservo per a futures entrades l’exposició de reflexions en relació a com afrontar aquest escenari. Abans d’això cal tenir clar el diagnòstic de la situació. El sociòleg Zygmund Bauman i el seu concepte de Modernitat Líquida (flexible, voluble, insegura) ens ofereix indicacions molt clares que permeten entendre on som.

El context actual ens genera una sensació d’impotència. Estem afrontant la crisi actual (econòmica i moral) des d’unes estructures que no encaixen amb l’enormitat dels desafiaments. Les estructures de poder s’estan evaporant en l’espai global. Actualment estem en constant canvi, i l’economia predomina per sobre de tot. No disposem d’institucions democràtiques d’abast global a partir de les quals es puguin plantejar alternatives de millora.

És important, doncs, tenir clar aquest punt de partida. Vivim una paradoxa ja que sabem el que volem (aturar el canvi climàtic, eliminar els conflictes armats o eradicar la pobresa) però no sabem qui ho ha de fer. No existeix equilibri entre la política (nacional) i el poder (global), la qual cosa requereix d’un procés de restauració llarg i complex. Ens agradi o no, aquest és l’escenari.

En tot cas em sembla clar que la recuperació de la política (en majúscules) a escales locals hauria de convertir-se en una de les prioritats per afrontar amb condicions els reptes actuals. Ens hem d’acostumar a noves maneres de fer. Hem de repensar-nos a escala local per empoderar-nos i facilitar els reptes d’escala global.

El futur, cosa de tots

18/10/2011

participacio ciutadana

En menys de tres setmanes he tingut el plaer de dinamitzar debats temàtics amb gairebé 50 ciutadans i ciutadanes en el marc d’un Pla d’Inclusió Social. En totes les sessions s’acabava parlant sobre com afrontar del futur. I en tots els debats les reflexions pivotaven entorn dues grans idees:

Per una banda, la necessitat de reaccionar davant la incertesa del futur a partir de la força de la col·lectivitat. El desànim s’ha de convertir en respostes constructives de la base social, opinaven els participants. Cadascú des de les seves possibilitats, però tots ens hauríem d’implicar en la millora de la nostra societat.

D’altra banda es reclamava que aquells que ens governen (a tots nivells) canviïn les “maneres de fer”. En altres paraules, que governin diferent.

Crec que existeixen certs elements claus per a fonamentar aquest canvi de governants i governats, de timoners i mariners. Governar és sinònim de portar el timó. I el timoner pot optar per “tirar pel dret” o bé per debatre amb els seus mariners cap on anem i com hi arribem. Òbviament, no és fàcil, però cal fer-ho a través de:

  • Lideratges forts (que no autoritaris) que sàpiguen conduir els debats, marcar l’agenda, encoratjar als seus, etc…
  • Confiança. Els governants no poden esperar a recuperar la confiança sense demostrar que se la mereixem. La transparència proactiva i intel·ligible i la rendició de comptes són elements bàsics per a demostrar-ho. Ara bé, sense voluntat política, ja ho podem deixar córrer.
  • Comunicació. Comunicar bé esdevé clau. Cal un canvi en relació a la tendència massa estesa de convertir la política en espectacle, simplificació i batalles que no interessen.

Cal, doncs, una ciutadania amb ganes de canviar les coses. I les ganes creixeran exponencialment si comptem amb lideratges conciliadors, que marquin el camí, que es guanyin la recuperació de la confiança i que es sàpiguen explicar. Adaptar-se al nou entorn suposa canviar les maneres de fer. La societat varia. Nosaltres també ho hem de fer.

Tics de transparència a les Corts Generals

09/09/2011

politica transparent

Bona notícia. Els diputats i senadors espanyols han fet públic el seu patrimoni (els diputats del Parlament de Catalunya ho faran l’any vinent). Tot i que considero que la iniciativa fa temps que s’hauria d’haver tirat endavant, i que el disseny i la planificació tècnica a l’hora de fer pública la iniciativa deixen força que desitjar, accions de transparència com aquesta haurien d’iniciar el camí cap a un escenari real de transparència, aprofitant la xarxa com un espai informatiu on les administracions mostrin al detall on van a parar els diners dels contribuents.

En tot cas és només un primer pas cap al Bon Govern. Necessari, però en cap cas suficient:

- És clar que l’abast de la transparència i el compromís ha d’anar més enllà de la publicació del patrimoni dels polítics. Si es pretén millorar el sistema i recuperar la confiança perduda no n’hi ha prou amb la declaració de béns. La informació ens pertany i, per tant, les administracions ens l’haurien d’oferir d’ofici, sense que calgui demanar-la.

- D’altra banda caldria que tots els nivells administratius s’apuntin de forma decidida a aquest canvi de cultura. També tenim dret a accedir informació del nostre ajuntament, consell comarcal o diputació. Una bona pràctica en aquesta línia és la de l’Ajuntament de Chicago, que pretén utilitzar l’alliberament de dades públiques per  a convertir-se en una ciutat intel·ligent, guiats per un pla estratègic que entén les dades obertes com un eix fonamental del futur de Chicago. Per exemple, a través d’un concurs (@apps4chicago) es posen les dades públiques a disposició dels desenvolupadors de software amb l’objectiu de generar aplicacions que facilitin la vida dels ciutadans. El Govern basc també s’ha afegit al carro de l’obertura, mitjançant un portal web on publica dades en format reutilitzable amb l’objectiu que tercers en puguin crear serveis derivats.

- I finalment, crec imprescindible garantir que les accions de transparència informativa també apostin per la rendició de comptes. Ho fa l’Ajuntament de Washington, a través d’un web on cada departament municipal informa a la ciutadania si s’estan complint, o  no, els objectius anuals promesos.

Un Govern perseguit per les protestes

14/06/2011
participacio ciutadana

Concentració de protesta a la Plaça Sant Jaume. Font: Diari Ara

Transcric un reportatge publicat pel diari Ara el passat diumenge 13 de juny, on apareixen opinions del sociòleg Daniel Tarragó (Soci-Director de Neòpolis) sobre les protestes socials a Catalunya:

Protestes de sota les pedres. Concentracions a les portes de centres de salut i ensenyament, puntualment, cada dimecres. Petites irrupcions de ràbia que col·lapsen, per sorpresa, l’activitat de les universitats, com la que dilluns passat va impedir l’acte d’inauguració de les obres de fusió de les facultats d’Economia i d’Empresa a la Universitat de Barcelona . Indignats esperant el conseller d’Interior, Felip Puig, a les portes dels actes per sorprendre’l amb crits de “dimissió”. Pancartes recriminant la política de Boi Ruiz a les parets dels hospitals. El Govern conviu, des de fa mesos, amb la mobilització permanent. El malestar és al carrer.

Miniprotestes i manifestacions massives com la del sector públic del 14 d’abril o la de Democaràcia Real Ja! del 15 de maig, que encara té reminiscències en forma d’acampades. En els menys de set mesos de govern de Mas, el degoteig de protestes ja s’ha revelat com la seva gota malaia. Es tracta de reaccions que es retroalimenten i que exerceixen un marcatge sobre el president i els consellers. Dues protestes amb poder mediàtic al dia, de mitjana, si es mira el retrat d’aquesta última setmana.

Els indignats -també mestres i personal sanitari- avisen: la tardor serà calenta. I, de fet, la primavera ja ho ha estat. Però, com es viu tota aquesta demostració de ràbia des de l’altra banda de la barrera? Segons fonts de presidència, les protestes amb què el Govern topa dia sí, dia també, responen al fet que “ens trobem en un moment complicat” i que “la població identifica que s’estan fent coses, s’estan prenent les decisions que no es van prendre en el seu moment”. Protestes al marge, situen en els resultats de les eleccions municipals “l’autèntic termòmetre” de la seva gestió. De fet, les mateixes fonts remarquen la importància que els manifestants s’apleguin a la plaça Sant Jaume, a les portes de la Generalitat, com a “símptoma que hi ha un Govern que decideix i que és identificable”. Es tracta, però, d’una convivència complicada, com va poder comprovar en primera persona el conseller de Salut, Boi Ruiz, en la seva visita de divendres a l’Hospital Clínic.

Què tenen en comú tantes protestes? El xup-xup de malestar acumulat els últims mesos, potser anys. Aquesta és la resposta automàtica del sociòleg i soci fundador de la consultora Neòpolis, Daniel Tarragó, que situa en la crisi econòmica i social l’element vehicular de les manifestacions, perquè “s’estan amenaçant un benestar ja qüestionable i els serveis bàsics”. El fet diferencial entre totes aquestes proves de malestar, segons Tarragó, es troba en l’abast de la mirada. Així, mentre els indignats fan una crítica d’àmbit global contra un sistema que consideren ple de mancances, altres col·lectius enfoquen les seves ires a punts molt més concrets, com ara les amenaces al sistema públic de salut o ensenyament. “Tot, però, neix del mateix descontentament i es retroalimenta”, apunta.

El punt de partida, segons aquest sociòleg, és el descontentament amb una manera de fer política “pròpia dels segles XIX i XX, que ja no s’aguanta i que deixa els governs amb moltes dificultats per governar”. Els principals impediments que apunta són, en primer lloc, que les autoritats governen amb perspectiva local problemes que són “clarament d’àmbit global i que requereixen coordinació supranacional”. En segon lloc, que s’estan fent polítiques a mitjà i llarg termini quan els problemes ja són aquí. I, finalment, el fet que el ciutadà “només voti cada quatre anys i que, a més, els polítics donin comptes de la seva actuació als partits i no al poble”. Per tot això, considera que la política no està satisfent els ciutadans i que la “democràcia hauria d’avançar cap a formes deliberatives”. Això sí, remarca que si es demana la participació ciutadana per a la presa de decisions no pot ser per a assumptes de baix interès, sinó que “cal qüestionar sobre els temes candents, com ara les retallades, que podien haver estat més negociades”. Ara el següent pas en la ruta dibuixada pel descontentament és, segons Tarragó, que el debat de les acampades amari els partits: “O canvien les formes de fer política o no hi haurà solució”.

Els membres del moviment 15-M, tot i rebutjar d’entrada la constitució com a partit polític, també busquen noves formes de vertebrar una indignació latent. Hibai Arbide, membre del moviment i de l’acampada de Barcelona, explica que les manifestacions de ràbia d’aquests dies responen a l’evidència que “vivim pitjor del que van viure els nostres pares i no és un problema generacional, sinó del sistema”. El que tenim ara és, doncs, una presa de consciència col·lectiva, remarca.

Terreny preparat

Carme Navarro, secretària general de la federació de sanitat de CCOO, resumeix que les lluites en el sector de la sanitat ja fa temps que es couen, que van engegar l’estiu passat amb els primers indicis de retallades. “Hem preparat molt el terreny amb treball previ a la comunicació oficial de la tisorada -explica-, i ara tot bull”. Des de Metges de Catalunya , el secretari general, Antoni Gallego, apunta que les protestes al carrer s’expliquen per una raó clara: “Estem tots molt enfadats i no és per un factor en concret, sinó per un de global”. Com a passos endavant assenyala que totes aquestes manifestacions ensenyen una altra manera de funcionar: la del debat, la igualtat i la no-violència.

Des del camp de l’educació, la portaveu del sindicat USTEC, Rosa Cañadell, explica que les protestes dels indignats i les reivindicacions del sector de l’educació no estan lligades però sí que funcionen com a “reforç mutu”. El perquè de tanta protesta el té clar: “Se les han guanyat a pols amb un dels atacs més forts que es recorden contra un estat del benestar ja precari”.