Article etiquetat com a ‘desafeccio politica’

Qualitat democràtica

08/06/2011

participacio ciutadana

El passat 7 de juny Neòpolis va assistir a la Jornada de treball sobre la Iniciativa Ciutadana Europea, convidats per la Fundació Nous Horitzons. Em sembla interessant presentar algunes de les reflexions que es van generar durant la sessió, celebrada a la Sala 1 del Parlament de Catalunya. La Jornada va servir per conèixer amb detall un nou instrument de participació d’abast transnacional, la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE), així com per reflexionar entorn el dret d’accés a la informació pública i la qualitat democràtica.

Pel que fa a l’ICE, el politòleg suec Bruno Kaufmann va centrar la seva intervenció no només en l’explicació sobre les característiques de l’instrument participatiu sinó també en l’avenç cap a una democràcia de major qualitat que suposa la creació de l’ICE, encara que sigui inicial.

Kaufmann entén que actualment vivim una paradoxa: mentre el nombre de països democràtics és mes elevat que mai, el qüestionament social del sistema és cada cop més evident. Entén la democràcia moderna com “un vaixell nou i bonic que disposa d’unes eines de direcció que no ens condueixen al port desitjat”. Estic d’acord amb ell a l’hora de deduir que millorarem sempre i quan caminem cap a una democràcia més directa (more direct democracy). I això vol dir centrar els debats i l’atenció més cap a qüestions d’interès i no tant cap als partits i els polítics.

L’ICE es posarà en funcionament a partir de l’abril de 2012, amb la pretensió de facilitar a la ciutadania europea el seu dret a la participació, oferint la possibilitat d’incorporar temes d’interès a l’agenda política de la Comissió Europea (es requereix la recollida d’un milió de signatures provinents de, com a mínim, 7 estats membres).

Em sembla un instrument interessant. Segurament pot generar dubtes. Per exemple; qui ens assegura que la Comissió Europea no desestimarà les Iniciatives Ciutadanes? En tot cas, el fet de facilitar la generació d’una ciutadania més activa suposa, sense cap mena de dubte, un pas endavant. I em sembla que la combinació de la iniciativa amb les TIC és exportable a àmbits més propers (nacionals, regionals, locals….).

També voldria destacar algunes reflexions generades entorn la qualitat democràtica. Després d’uns anys de promoció de la participació ciutadana on els debats han girat entorn els instruments potser és hora de centrar l’atenció en la qualitat democràtica i en la desafecció. Les enquestes demostren com l’interès per la política d’espanyols i catalans és molt inferior als nivells europeus, així com les dificultats per entendre-la. Veiem la política com quelcom complex, llunyà. Per tant, elements com la transparència, la intel·ligibilitat, la rendició de comptes i l’avaluació haurien de fonamentar el debat entorn com millorar la qualitat democràtica del nostre país. Hi estic absolutament d’acord.

Serem una societat lliure quan siguem capaços de redistribuir la riquesa (Estat del Benestar) i el poder (Qualitat Democràtica). I el primer pas per recuperar l’interès per la política passa per la informació. Espanya és l’unic país de la UE sense una llei de dret d’accés a la informació pública. Entitats com Acces-Info treballen en aquesta línia, malauradament, amb massa traves i dificultats.

De ben segur que el sentiment de fallida democràtica actual es començarà a resoldre a partir del moment en que allò que és públic sigui accessible i intel·ligible. Un primer pas imprescindible que hauríem de començar a fer quan abans millor.

22M. Es consolida un cicle. Iniciem nova etapa?

23/05/2011
22m

Font: www.3cat24.cat

Des d’un punt de vista genèric, els resultats de la nit electoral del 22M es podria descriure recuperant les anàlisis posteriors a les eleccions catalanes del passat mes de novembre. Es confirma la consolidació d’un cicle de canvi polític a Catalunya:

-  CiU i PP milloren resultats en relació a les municipals de 2007. Els dos partits augmenten entre 2 i 3 punts el percentatge de vots de fa 4 anys. CiU aconsegueix 473 regidors més que l’any 2007, i el PP suma 189 regiodors més.

- Com era d’esperar, els representants del tripartit consoliden la davallada iniciada fa uns mesos. El PSC recula més de 7 punts el percentatge de vots, perd 453 regidors i, després de 32 anys, desapareix dels governs de Barcelona i Girona. ERC ha disminuït gairebé un 3% el percentatge de vots i ha perdut 197 regidors. ICV -EUiA resisteix millor l’envestida, però també recula (baixa mig punt el percentatge de vots i perd 53 regidors). Comença una travessia pel desert molt vinclada a la necessitat general de les esquerres de repensar-se.

- Mentrestant, el clima de desafecció vers els partits clàssics i la cruesa de la crisi econòmica ha permès a la CUP i a PxC obtenir resultats més que destacables. No ens ha d’estranyar que la CUP, erigida com l’opció que representa la veu del carrer, i que ha apostat per una campanya atractiva i propera hagi fet un gran pas endavant triplicant el nombre de vots rebuts i passant de 20 a 101 regidors. D’altra banda, ens ha de preocupar, i molt, l’ascens de PxC. Alguna cosa està passant quan els missatges basats en la xenofòbia aconsegueixin calar i obtenir uns resultats sense precedents pel partit del Sr. Anglada (han passat de 17 a 67 regidors i seran presents als plens de ciutats com Salt o Mataró).

- Tot amb un percentatge de participació sensiblement superior a la de fa 4 anys (+1,15%) però que segueix posant de manifest que la meitat dels ciutadans i ciutadanes no voten a les eleccions municipals, les més properes i vinculades a la quotidianitat.

Feta la radiografia ràpida queda clar que es consolida un cicle de canvi polític a Catalunya on, en un context de crisi galopant, la ciutadania ha castigat als partits que han governat durant els darrers anys i ha passat el relleu a la dreta. Però més enllà del per què ha passat el que ha passat? cal centrar els esforços en el què toca fer a partir d’ara?

El moviment dels #indignats suposa un clar reflex d’una ciutadania descontenta amb el sistema i farta de l’autoblindatge dels polítics. Entenc aquells que veuen les #acampades com una reacció poc estructurada, i els que ens recorden que mentre vivíem en el núvol de les vaques grasses tots ens apuntàvem al carro, però la mobilització ciutadana ha sacsejat consciències i ha demostrat que la ciutadania vol deixar d’estar dormida i de quedar al marge.

Insisteixo, altra vegada, en la necessitat de repensar-nos aprofitant la nova etapa que s’obre als governs locals. I de fer-ho comptant amb la gent, recuperant la confiança perduda i amb convicció ferma. Serà responsabilitat dels nous representants polítics locals fer aquest pas endavant. En tot cas, estic convençut que aquells que optin per iniciar una nova etapa basada en la promoció de la deliberació i de la intel·ligència col·lectiva encertaran.

Crisi global, solucions locals (per Daniel Tarragó)

04/04/2011

participacio ciutadana

Transcric l’article de Daniel Tarragó (Soci-Director de Neòpolis) publicat el dia 3 d’abril als diaris Avui i El Punt

La recuperació de la confiança entre la ciutadania i la classe política, així com una bona part de les receptes per sortir d’una crisi global que està provocant canvis estructurals en el si de les nostres comunitats més properes, passa inevitablement pel món local.

Els ajuntaments són l’administració pública més propera als ciutadans, aquella que coneix en profunditat i detall les necessitats econòmiques, socials i urbanes del nostre país i de la nostra gent. Són institucions amb una capacitat enorme d’adaptar-se als canvis d’un món global imprevisible, d’elaborar polítiques innovadores per donar resposta a necessitats que sorgeixen de forma frenètica i implacable, de transformar el territori i crear riquesa, i de prestar un important nombre de serveis que, en moltes ocasions, no només no són competència seva, sinó que ni tan sols reben els recursos públics suficients per fer-hi front. Per bé que si no se’n fessin càrrec, moltes necessitats socials quedarien, poca broma, descobertes.

Això ens porta inevitablement a la qüestió del finançament local. El model actual és predemocràtic i manifestament insuficient. La paradoxa és evident: si bona part de la solució passa pels ajuntaments, per què no els dotem de més recursos? Aquesta paradoxa fa tant temps que dura que la cosa s’està convertint en una broma de mal gust.

De totes maneres cal deixar clar que aquesta és una qüestió llargament reflexionada i que, com a mínim a curt termini, no es té intenció d’abordar, fonamentalment per motius polítics que ara no vénen al cas. Per tant, del que es tracta és de buscar solucions imaginatives, realistes, aplicables i immediates. I per aprofitar tot aquest enorme potencial dels ajuntaments, no totes les solucions passen pel finançament. La gestió dels recursos públics municipals, l’eficiència i l’eficàcia de l’organització interna dels ajuntaments, i la manera de fer política són alguns dels principals àmbits on encara hi ha molta feina a fer.

M’agradaria destacar, en forma de tres grans blocs, algunes de les receptes més importants per convertir els nostres ajuntaments en la punta de llança que ha de fer front a aquesta situació de desconfiança, desafecció i crisi econòmica.

El primer repte fa referència a la gestió local dels recursos públics. Cal dotar els municipis de més autonomia financera per gestionar els fons derivats de les subvencions que reben d’administracions supramunicipals. Cal invertir menys en infraestructures i més en polítiques socials, ara és l’hora de les persones més que no pas de les pedres. Cal crear i consolidar espais supramunicipals de cooperació entre municipis veïns per compartir i coogestionar infraestructures i serveis. I cal impulsar mecanismes estables de cooperació i participació entre l’administració local i els sectors econòmics del territori amb l’objectiu de buscar fonts de finançament també de caràcter privat.

El segon bloc té a veure amb l’organització i el funcionament intern de l’administració local. És fonamental modernitzar els ajuntaments mitjançant la implementació de noves tecnologies de la comunicació que afavoreixin el contacte directe i la realització de tràmits de manera fàcil i ràpida. Reforçar el paper de secretaris i interventors com a figures de control i seguiment que vetllen per la legalitat. I promoure millores en els organigrames consolidant la transversalitat i el treball en xarxa, per passar d’una administració pública postburocràtica a una administració deliberativa, basada en la confiança interna a nivell relacional.

Finalment trobem la millora en la transparència i la manera de fer política. Es tracta de construir administracions de vidre que apostin per la transparència de manera proactiva. De consolidar la democràcia participativa i acostar la presa de decisions a uns ciutadans que caldria considerar experts del territori. I de capacitar, dinamitzar i professionalitzar el teixit associatiu, així com promoure el voluntariat de la societat civil superant les polítiques basades en contenir i acontentar.

Si afrontem aquests reptes tindrem una Catalunya millor, que serà garantia de progrés, ens acostarem més a les solucions per la crisi, demostrarem que som gent valenta, i hi haurà esperança. Aquest és, doncs, un bon començament per rebel·lar-nos contra la crisi, i poder ser més independents i solidaris en un context global que ens determina cada cop més.

28N, dues reflexions a posteriori

30/11/2010

Dos dies després de la nit electoral (i, deixeu-m’ho dir, després d’haver gaudit del millor partit de la història del Barça) m’agradaria apuntar dues reflexions de futur:

Per una banda crec que és imprescindible parlar de la PARTICIPACIÓ. A diferència del que pronosticaven alguns sondejos, el percentatge de participació ha acabat superant el de l’any 2006 en gairebé 4 punts, situant-se al 59,95%. Tot i això, seguim amb uns percentatges més de 10 punts per sota dels nivells de participació que s’assoleixen a Catalunya durant les eleccions generals (75,96% el 2004 i 71,19% el 2008).

participacio ciutadana

3cat24.cat

És clar que el fet d’haver capgirat la tendència abstencionista de l’any 2006 (56,04%) és una bona notícia. Però aquest fet no ha de ser l’excusa per esquivar la necessitat de seguir reflexionant sobre els nivells de participació dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Més enllà de les percepcions que la ciutadania pugui tenir sobre els diferents nivells de rellevància entre les eleccions generals i catalanes crec que queda molt camí per recórrer.

Que el percentatge de participació aquest 2010 hagi superat el del 2006 no ha de fer oblidar l’excessiu distanciament de molts catalans i catalanes vers la política. No oblidem que la ciutadania ha estat cridada a les urnes en un context de crisi galopant que afecta el dia a dia de moltes famílies que esperen solucions.  Avui, igual que el dia abans de les eleccions, segueix essent urgent apropar la política a la ciutadania i recuperar la confiança perduda a través de la transparència, la rendició de comptes i l’honestedat.

En síntesi, doncs, el fet d’haver capgirat la tendència abstencionista està molt bé, però aquest fet s’ha produït en una conjuntura determinada i no ha de ser una excusa per deixar de banda la necessitat de reduir la desafecció i de recuperar la Política (en majúscules)

participacio ciutadana

D’altra banda, un cop recollits els resultats electorals és hora de mirar endavant i tenir clars els principals REPTES DE FUTUR del nostre país. Com tots sabem, el Sr. Mas i el partit que representa no ho té fàcil. Sens dubte, CiU ha estat el dipositari de moltes esperances ciutadanes per fer front a dos grans reptes:

- Superar una situació de crisi econòmica que preocupa, i molt, a la ciutadania. La crisi es viu, es pateix, afecta al dia a dia,… i una majoria clara de catalans i catalanes han confiat en un nou President que sigui capaç de liderar una recuperació en termes econòmics. Serà important que el nou Govern treballi des de la seriositat i de forma compartida per no acabar frustrant expectatives en aquest sentit, però també és clau que la ciutadania assumeixi que la crisi és global, que les coses no es poden canviar d’un dia per l’altre  i que, a hores d’ara, Catalunya té l’autonomia que té.

- Aclarir amb més detall que fins ara i marcar un full de ruta clar en termes d’identitat nacional. La manifestació del 10J necessita una resposta clara a la pregunta; cap on anem? Ningú pot dubtar de la voluntat de bona part dels catalans i catalanes de replantejar (o si més no aclarir) l’encaix de Catalunya amb Espanya. I aquest és un altre gran repte que haurà d’entomar el nou President. Serà imprescindible aconseguir consensos, i no serà fàcil.

Governants…sigueu transparents!

21/09/2010

transparencia administracions

Durant els propers mesos ens esperen dues cites electorals importants. Després d’esperar molt, per no dir massa, ja sabem que el 28 de novembre es celebraran les eleccions al Parlament de Catalunya. Pocs mesos després, el maig de 2011, tindran lloc les eleccions municipals. Els vots dels ciutadans determinaran la constitució de nous governs a Catalunya i als nostres municipis que engegaran la legislatura immersos en una situació de crisi sense precedents (tant econòmica com de confiança).

En altres escrits he reflexionat sobre la necessitat d’apostar pel diàleg i la deliberació per fer front a una realitat complexa. En aquest sentit m’agradaria destacar un altre element que també hauria d’esdevenir clau si el que pretenen els nous governs és ser eficaços i reduir la distància actual entre la ciutadania i els seus polítics: la TRANSPARÈNCIA.

De fet, el III Neobaròmetre, centrat en els 30 anys d’Ajuntaments democràtics, ja posava de manifest que “els primers passos per transformar l’actual panorama són que s’elabori un nou model de finançament, que s’equilibrin els recursos amb les competències dels ajuntaments, que s’augmenti la transparència amb els ciutadans i que es funcioni en xarxa”

Els nous governs seran “bons” si són capaços d’articular, sumar i donar coherència al seu projecte. Però per fer-ho haurem de començar a plantejar-nos un canvi de formes. El més probable, i tant de bo m’equivoqui, és que els nivells de participació tornin a posar de manifest que la ciutadania no confia en els polítics. Més enllà de les declaracions de mostrador dels dies posteriors em sembla urgent que la classe política vagi més enllà i estableixi com a prioritat la recuperació de la confiança perduda. I no s’hi val en reclamar-la, han de demostrar que se la mereixen.

La transparència esdevé, doncs, un ingredient imprescindible per recuperar la confiança. Per diverses raons:

- És sinònim de modèstia.

- Es passaria de les paraules als fets.

- Suposaria ser respectuosos amb aquells per qui treballen

- Esdevindria un exercici de pedagogia, un exemple

- Permetria apropar-se a la ciutadania

- Requerirà retre comptes i fer accessible la informació

Sortim-nos-en junts (III)

30/08/2010

desafeccio politica

Els dos darrers escrits exposaven com, tot i comptar amb unes administracions que treballen més i millor que mai, la ciutadania segueix insatisfeta, i com n’és de necessari aprofitar la propera creació de nous governs locals per articular una resposta a la situació, apostant pel treball conjunt. Aclaria, també, que el repte de juntar-nos per multiplicar no és fàcil ja que, més enllà de l’eficiència aïllada de determinats serveis públics, fer operatiu el treball conjunt suposa fer front a dificultats.

La situació és clara; hem de tendir a juntar-nos per multiplicar, però ho hem de fer en un context que ens genera dificultats.

Així doncs, la pregunta és; com oferir respostes conjuntes a problemes complexes?

La resposta? Apostar pel diàleg, per la deliberació. Sembla una bona recepta per ser més eficaços i satisfer en major mesura a una ciutadania plenament insatisfeta. De tècnics i professionals ja en tenim, i de molt bons, però el pas del temps ha evidenciat que no podem basar-nos només en les seves indicacions.

Tal i com exposava al primer escrit, de poc serveix sumar actuacions aïllades, per més bé que les hagin elaborat els tècnics. Podem disposar de plans impecables des d’una vessant tècnica, però que es contradiguin amb d’altres plans. Potser, més que plans aïlladament eficients, el que ens cal és coordinar el conjunt de planificacions existents. I per fer-ho és imprescindible dialogar, deliberar, recuperar l’essència de la política (en majúscules, clar).

El primer pas és ser-ne conscient. El segon, portar-ho a la pràctica (què millor que una legislatura sencera per endavant) des del realisme i assumint que:

- Hem de moderar les expectatives ja que el canvi no és fàcil

- Caldran canvis de mentalitats i d’hàbits

- Cal una estratègia a llarg termini

- És un requisit estar-ne convençuts i comptar amb lideratges polítics i tècnics forts

Missatges polítics i debats públics

04/06/2010

debat politic

Fa uns dies, l’amic @XavierPastor publicava un interessant article al Diari de Girona titulat “Enquestes, comissions i competició polítiques”. L’autor posa de manifest la “curiosa” relació entre els resultats del darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió  (CEO) i la petició, per part d’IC-V, PP, Ciutadans, ERC i PSC, que el Parlament investigui la relació entre el finançament de CDC i el “cas Millet”. L’article em va fer pensar de seguida amb els missatges que rebem dels nostres polítics.

Seguint el fil de la comunicació política, el llibre “Yes You Can”, de Jordi Segarra i Àlex Terés explica com, actualment, si no es comunica, no s’existeix i no es fa política. La professió del polític modern, diuen, és saber difondre el seu missatge. Sembla inqüestionable que els nostres polítics tenen molt clars aquests conceptes ja que, efectivament, difonen missatges, comuniquen. En tot cas, però, em sembla impresicindible qüestionar el contingut dels seus missatges, que en el fons, acaben determinant l’agenda temàtica d’informatius, tertúlies i articles d’opinió.

És clar que els casos de corrupció han de ser investigats i exposats a l’opinió pública, només faltaria. El que no em sembla tan necessari, en canvi, és castigar a la ciutadania amb una allau d’estratègies tàctiques i d’enfrontaments entre partits. Vivim moments bastant complicats com per haver de perdre el temps  presenciant disputes electoralistes. Ningú pot negar que, a hores d’ara, seria més interessant i útil generar debats sobre com promoure més i millor ocupació pels joves o com afrontar l’espectacular augment de persones ateses per entitats prestadores de serveis com Càritas (per posar només alguns exemples) que no pas debatre sobre si també cal obrir una altra Comissió d’Investigació al Parlament de Catalunya per tractar el “cas Pretòria”.

És només un exemple actual que torna a deixar clara, altra vegada, la necessitat de canviar la manera de fer política. Ens cal una manera de fer política més propera als interessos dels ciutadans i ciutadanes. I aquest canvi hauria d’incloure, d’entre d’altres, una atenció especial sobre els temes que es posen a debat públic i la manera com s’expliquen. Se’ns ha de garantir el dret a estar informats, però ben informats i sobre allò que sigui, efectivament, d’interès general. Un exercici de claredat i honestedat que faria més fàcil caminar cap a una democràcia més relacional i participativa.

La política necessita un canvi

23/03/2010

desafeccio politica

Fa uns dies vaig mantenir una conversa informal amb un professor de Polítiques de la UAB. Vaig aprofitar la trobada per comentar-li la percepció que tenim des de Neòpolis respecte l’estat general de la política local a les comarques gironines. Finalment, vam coincidir absolutament en la conclusió; existeix un esgotament generalitzat (agreujat per la crisi) que només es podrà superar amb “noves maneres de fer”.

Cada cop són més els ciutadans que desconfien dels seus polítics i que es distancien de la política. Paral·lelament, els polítics i tècnics municipals també constaten, i amb raó, que la majoria de veïns tenen molt clars els seus interessos particulars i bastant oblidat el bé col·lectiu.

En breu, començarem a viure un seguit de processos electorals (eleccions municipals incloses) que, d’entrada, esdevenen una oportunitat de millora però que, si no s’interpreten correctament, podrien accentuar encara més l’esgotament d’avui. Crec que els processos electorals que ens esperen seran renovadors si els que aspiren a representar-nos assumeixen aquesta necessitat de canviar “les maneres de fer”, principalment al món local. El candidat de CiU a Girona Carles Puigdemont s’expressava en aquesta línia en una molt bona entrevista de @jbadenes al Diari de Girona. Caldrà que la resta de partits, siguin o no al govern actual, també prenguin aquesta idea com a fonament del seu projecte.

És clar, però, que les declaracions d’intencions (i més en pre-campanya) no són suficients. Considero imprescindible que aquells que proposen “noves maneres de fer” materialitzin les seves promeses. En aquesta línia voldria destacar dos elements claus que em sembla que facilitarien aquest procés de materialització:

* Calen nous mecanismes de gestió renovats, oberts i innovadors que trenquin amb l’esmentat esgotament i s’adaptin a les noves realitats socials, territorials i econòmiques.

* Serà clau comptar amb noves idees i, per tant, amb persones noves. En aquest sentit em sembla que comptar amb els joves serà fonamental (com molt bé reclama @narcissastre en un excel·lent escrit al seu bloc) per garantir un canvi cada cop més urgent. Els joves podem aportar il·lusió, empempta i innovació! En el fons, som els joves més ben preparats de la història, no?

Gestionar la confiança

22/02/2010

participacio ciutadana

Confiança

Els efectes de la globalitat al món local fan evident que la transversalitat esdevé una condició per garantir l’èxit en el disseny i desplegament de les planificacions estratègiques promogudes pels governs locals. Tot i això, l’experiència de Neòpolis en l’elaboració de planificacions estratègiques ens permet constatar que treballar transversalment no és fàcil. Un bon exemple en aquesta línia apareix quan s’elaboren polítiques que pretenen promoure, horitzontalment, la participació ciutadana.

A priori, tothom reconeix el treball en xarxa com un benefici i, fins i tot, com una necessitat. Però aquest consens unànim es dilueix quan toca passar de la teoria a la pràctica. És llavors, quan es comença a extendre entre polítics i tècnics la sensació de pèrdua de temps i d’autonomia, quan un concepte com la confiança es converteix, o hauria de convertir-se, en protagonista.

El professor Quim Brugué (membre del Consell Assessor de Neòpolis) explica, en diversos articles, com en pot ser d’útil entendre la confiança com un element de gestió que cal promoure i estimular, per assegurar l’èxit de qualsevol pla transversal. El politòleg Brugué va més enllà, i ens proposa materialitzar-ho distingint tres moments claus de la confiança:

- El moment inicial (assumir i reconèixer les fortaleses i febleses de treballar transversalment)

- El moment del desenvolupament (reconèixer el paper i rellevància de la resta d’agents implicats)

- El moment de la consolidació (identificar-se amb el projecte de forma decidida)

Em sembla que seria una bona notícia que les administracions locals comencessin a tenir en compte aquest tipus de concepte, i més en moments de crisi (econòmica i de confiança!). Apostar per noves formes de gestió innovadores que prenguin atenció a elements aparentment tan abstractes com la confiança interna pot ser el primer pas per començar a recuperar una altra tipus de confiança, la dels ciutadans vers els seus governants.

Sobre els perills de simplificar la complexitat

06/11/2009

comunicacio politica

És evident que els casos de corrupció que estan protagonitzant l’actualitat informativa no fan més que accentuar la desafecció política de la ciutadania. Però no ens enganyem, la desafecció ciutadana està clarament estesa des de fa temps i els canvis no poden limitar-se només a tapar forats, han de ser més aviat estructurals, de base.

Més enllà de l’actucalitat “corrupta” que ens envolta, la política ha de continuar existint i la cosa pública s’ha de seguir gestionant. Hem de millorar, hem de canviar i per fer-ho caldria replantejar-se, d’entre d’altres, certes característiques del sistema actual de comunicació entre els polítics i els ciutadans. En aquesta línia aprofito per recomanar-vos una lectura de Neil Postman titualda Divertim-nos fins a morir on l’autor explica com l’hegemonia de la televisió  ha fet que deixem de pensar i que ens dediquem a riure. Segons l’autor, la televisió ha transformat dràsticament l’educació, la política, la ciència i la religió.

divertim-nos fins a morir

Avui tothom és conscient de l’evident relació entre política i comunicació. Vivim una època de democràcia de mitjans caracteritzada per un clar distanciament de gran part de la ciutadania respecte la política. Elements com el paper monopolitzador que juguen i han jugat els partits a les democràcies consolidades o la simplificació informativa de la que parla Postman hi tenen bastant a veure.

En tot cas, està clar que en l’actualitat predomina un determinat model a l’hora de fer política i de comunicar-la que ha tendit a transformar-la i que ha acabat derivant en una clara desafecció ciutadana respecte els afers polítics. Segurament aquesta desafecció es déu, en part, a la contradicció de la lògica comunicativa actual (basada en imatges, eslògans, estereotips, immediatesa, impacte emocional,…) amb l’essència de la política (visió col·lectiva, raonaments, reflexions, aliances, debats, complexitat…).

Aquesta contradicció ha acabat convertint la comunicació política en escenificacions adaptades a la lògica actual. I aquesta escenificació i simplificació pot acabar produint (o ha produït) que la ciutadania es desmotivi i valori negativament el fet de no percebre respostes també simples, fàcils i ràpides dels operadors polítics (quan en realitat el que s’han de tractar són qüestions eminentment complexes).

Solucions? Tot i que, a priori, pot semblar que som davant un situació que només es pot abordar des d’instàncies superiors, molts discursos coincideixen a l’hora d’afirmar que el món local també és un bon escenari per reduir els efectes negatius d’aquesta lògica global, ja que la proximitat i l’interès per allò local pot ser l’excusa per limitar la tendència a l’escenificació mediàtica, promovent majors graus de participació democràtica a través dels mitjans de comunicació locals.

Cal ser conscients que la millora ha de passar, precisament, per la política. Com escrivia fa uns dies Josep Marín a El Periódico de Catalunya “en aquestes condicions, la política no hauria de ser part del problema. La política hauria de ser la solució” S’ha d’exigir una nova manera de fer política. I d’entre d’altres, això vol dir repensar la manera de comunciar-la, prioritzant la transparència i essent conscients que no és bo simplificar excessivament certs missatges.