Article etiquetat com a ‘diàleg’

Sortim-nos-en junts (III)

30/08/2010

desafeccio politica

Els dos darrers escrits exposaven com, tot i comptar amb unes administracions que treballen més i millor que mai, la ciutadania segueix insatisfeta, i com n’és de necessari aprofitar la propera creació de nous governs locals per articular una resposta a la situació, apostant pel treball conjunt. Aclaria, també, que el repte de juntar-nos per multiplicar no és fàcil ja que, més enllà de l’eficiència aïllada de determinats serveis públics, fer operatiu el treball conjunt suposa fer front a dificultats.

La situació és clara; hem de tendir a juntar-nos per multiplicar, però ho hem de fer en un context que ens genera dificultats.

Així doncs, la pregunta és; com oferir respostes conjuntes a problemes complexes?

La resposta? Apostar pel diàleg, per la deliberació. Sembla una bona recepta per ser més eficaços i satisfer en major mesura a una ciutadania plenament insatisfeta. De tècnics i professionals ja en tenim, i de molt bons, però el pas del temps ha evidenciat que no podem basar-nos només en les seves indicacions.

Tal i com exposava al primer escrit, de poc serveix sumar actuacions aïllades, per més bé que les hagin elaborat els tècnics. Podem disposar de plans impecables des d’una vessant tècnica, però que es contradiguin amb d’altres plans. Potser, més que plans aïlladament eficients, el que ens cal és coordinar el conjunt de planificacions existents. I per fer-ho és imprescindible dialogar, deliberar, recuperar l’essència de la política (en majúscules, clar).

El primer pas és ser-ne conscient. El segon, portar-ho a la pràctica (què millor que una legislatura sencera per endavant) des del realisme i assumint que:

- Hem de moderar les expectatives ja que el canvi no és fàcil

- Caldran canvis de mentalitats i d’hàbits

- Cal una estratègia a llarg termini

- És un requisit estar-ne convençuts i comptar amb lideratges polítics i tècnics forts

Sortim-nos-en junts (II)

13/08/2010

desafeccio

Finalitzava l’escrit de la setmana passada deixant una pregunta a l’aire; “com juntar-nos per multiplicar” i donar resposta a una ciutadania que segueix insatisfeta tot i disposar d’unes administracions públiques que treballen més i millor que abans?

Doncs bé, el repte no és fàcil. Tot i que teòricament la idea de fer coses noves junts i deixar de treballar per separat sembla evident, a la pràctica la cosa es complica. I l’experiència de Neòpolis dinamitzant sessions de debat amb tècnics i polítics locals ens ho demostra.

Quan ens plantegem com anar més enllà de la gestió eficient de determinats serveis i apostar per la construcció d’un projecte col·lectiu topem amb dificultats, ja que fer operatiu el treball conjunt suposa:

1) Promoure instruments per relacionar-nos amb els agents socials. La dinamització de processos i espais participatius segueix essent un àmbit emergent on encara queda molt camí per aprendre i millorar. Cal paciència, confiança i transparència i no és fàcil apostar-hi en un entorn d’immediatesa i de missatges polítics simplificats.

2) Concretar relacions coherents entre institucions de diferents nivells (EstatGeneralitatDiputacions, Consells ComarcalsAjuntaments), a través de convenis i col·laboracions diverses que difícilment es materialitzen sense topar amb dificultats i malentesos.

3) Materialitzar la transversalitat a casa, al sí dels ajuntaments. La consolidació de certs hàbits de treball, les parcel·les, la percepció de falta de temps, els governs de coalició o la manca de lideratges polítics que la promoguin fan que, avui, els nivells de treball transversal als governs locals no siguin, almenys per ara, els òptims.

A més, tot aquest seguit de dificultats topen amb una societat dominada clarament per l’individualisme, la qual cosa no afavoreix precisament les apostes per la col·laboració o la suma de complicitats.

Ens agradi o no caldrà que articulem respostes amb aquest escenari de referència. En parlarem al següent escrit.

Sortim-nos-en junts!

06/08/2010

desafeccio

Fa uns dies, mentre feia temps prenent un cafè a un bar de Lloret de Mar, llegia a la premsa que la realitat ha superat les previsions més pessimistes del sector de l’automòbil. Mentrestant, de fons, un grup de jubilats de la taula del costat parlava sobre el poc carisma i lideratge dels polítics catalans. Tot això abans de fer dues entrevistes exploratòries a tècnics municipals que, en tots els casos, van esmentar la manca de recursos econòmics com a amenaça al desenvolupament immediat de les seves àrees. Ho tenim assumit, vivim temps de crisi, i no només econòmica, sinó també política i social.

Aquest és el context en el que començaran a treballar els nous governs locals a mitjans de l’any vinent, després de les eleccions. L’hauran de tenir molt en compte. Renovar-se o morir, diuen. En aquesta línia em sembla rellevant destacar alguns elements que crec que caldria no oblidar durant el disseny dels governs locals per a la legislatura 2011 – 2015.

Durant la dècada dels 90 les administracions locals van tendir a renovar el model de gestió intentant simplificar-lo, prenent de referència el sector privat (externalitzacions, gerències, planificacions estratègiques, etc.)  L’anomenada Nova Gestió Pública pretenia potenciar l’eficiència. El temps ha passat i, efectivament, les administracions públiques treballen millor que abans i més eficientment. Tot i això seguim amb poc prestigi i percebuts com a impotents per donar resposta a les demandes d’una ciutadania insatisfeta, sobretot perquè hem d’articular respostes complexes a necessitats complexes (i més en temps de crisi!)

Els nous governs locals han d’assumir la necessitat de superar la realitat actual i fer-li front. Segur que sense la maleïda crisi, amb més recursos i amb millors infrastructures seria més fàcil. Però tenim el que tenim i no per això hem de renunciar a plantejar o consolidar millores. El repte passa no tant per reduir i simplificar les administracions sinó per transformar-les ja que, com hem vist, es pot ser molt eficient però seguir sense resoldre les demandes dels ciutadans i ciutadanes.

La conclusió, prenent les reflexions del professor Quim Brugué com a referència, és que:

“Sols som impotents”. L’eficiència d’un professional, d’un servei, o d’una àrea sectorial no és suficient per construir les respostes que la societat ens reclama.

“La suma no suma”: Si ens limitem a sumar actuacions aïllades tampoc en farem prou. Està molt bé que un ajuntament disposi d’un pla d’habitatge, un d’inclusió social, un de joventut, un d’igualtat, un d’educació i un altre de desenvolupament comunitari, però si els fem i desenvolupem de forma separada la política social del municipi podria patir fortes contradiccions. No es tracta d’ajuntar el que fem separadament, sinó de fer quelcom nou junts.

“Fer-ho junts multiplica potencials”. El repte passa per com juntar-nos per multiplicar,…ho deixarem per al següent escrit al Neobloc ;-)

I si democratitzem la democràcia?

12/01/2010

democracia

Com ja he avançat en altres escrits, a finals d’any Neòpolis va publicar el III Neobaròmetre (estudi propi) coincidint amb la celebració dels 30 anys d’ajuntaments democràtics a Catalunya. Aprofito aquest escrit per exposar una de les reflexions que plantegem al final de la recerca; democratitzar la democràcia.

Deprés d’entrevistar gairebé a una vintena d’alcaldes gironins podem constatar que avui necessitem més democràcia que mai, precisament perquè la democràcia d’avui està més desacreditada que mai. Cal, doncs, complementar la democràcia representativa amb la democràcia participativa. I a més, cal fer polítiques transversalment. El canvi no es fàcil, però alhora ens sembla que és estrictament necessari.

El context de globalització (amb impactes locals) en el que vivim fa que, cada cop més, els ajuntaments hagin de repesnar certes “maneres de fer”. Es tracta de transformar les administracions locals, i adaptar-les als nous escenaris socials. En aquest sentit sembla clar que apostar per ser més deliberatius i transversals pot ser un bon camí per iniciar aquesta transformació.

Es tracta de democratitzar la democràcia, de fer polítiques no només per la gent sinó amb la gent. Es tracta de fer polítiques entre tots els departaments implicats, i no de forma compartimentada. Estem parlant de fer política d’una altra manera, incorporant l’opinió de la ciutadania en l’elaboració i el desenvolupament de les polítiques públiques. Estem parlant de ser eficaços definint polítiques coherents que estiguin vinculades amb la resta de departaments i que persegueixin un mateix objectiu.

L’objectiu principal que es persegueix amb això no és el de substituir els legítims responsables de les decisions que afecten a la cosa pública (polítics), sinó d’ enriquir aquestes decisions per fer-les més eficients i, sobretot, eficaces. No ens preguntem “qui governa?” sinó “com es governa?”. Cal passar de la teoria a la pràctica.

Democràcia integral

18/11/2009

democracia formal

Durant les darreres setmanes, des de Neòpolis, estem treballant en el diagnòstic d’un Pla Local d’Inclusió Social. A hores d’ara estem centrats en el treball de camp per elaborar un mapa relacional que permeti visualitzar què es fa i amb qui per promoure la inclusió.

Totes les entrevistes a personal tècnic tenen un comú denominador; els efectes de la crisi es noten abastament en la gestió dels serveis socials a escala local. Alguns exemples. Les borses de treball tenen menys llocs de treball per oferir i han augmentat la llista de demandants de feina, les famílies sense ingressos que poden quedar-se sense habitatge per desnonament també han augmentat significativament, igual que els tràmits per accedir al PIRMI. Els criteris pautats pel SOC per accedir a llocs de treball dels Plans d’Ocupació han canviat i s’adrecen exclusivament a membres de famílies que no tenen cap mena d’ingrés. Fins i tot la crisi afecta a les relacions de parella. A Girona, el percentatge de divorcis ha disminuit un 14%.

No estic descobrint res de nou aquests dies, però el fet d’estar-hi treballant m’ha fet recordar una entrevista al sociòleg Mario Bunge que fa uns mesos va emetre el programa Millenium del Canal 33. El Sr. Bunge presentava un llibre titulat Filosofia Política. Solidaridad, cooperación y democracia integral. És un bon exemple per passar de la teoria a la pràctica. L’autor ens explica que la filosofia política no és un luxe sinó una necessitat per entendre l’actualitat política i social i, sobretot, per pensar un futur millor. Les recomanacions de Bunge em semblen prou rellevants en un moment com l’actual.

D’entre d’altres el llibre explica que una política responsable no hauria de fonamentar-se en la ideologia sinó en la filosofia, especialment en l’ètica, axí como en una ciència social sèria i rigorosa. L’autor planteja la possibilitat d’ampliar la democràcia del terreny polític a d’altres terrenys: l’administració de la riquesa, l’entorn natural i la cultura. L’alternativa al capitalisme en crisi és, segons Bunge, la democràcia integral. És a dir, igualtat d’accés a les riqueses naturals, igualtat de sexes i races, igualtat d’oportunitats econòmiques i culturals i participació ciutadana en la gestió de la cosa pública. No puc estar-hi més d’acord!

Sobre els perills de simplificar la complexitat

06/11/2009

comunicacio politica

És evident que els casos de corrupció que estan protagonitzant l’actualitat informativa no fan més que accentuar la desafecció política de la ciutadania. Però no ens enganyem, la desafecció ciutadana està clarament estesa des de fa temps i els canvis no poden limitar-se només a tapar forats, han de ser més aviat estructurals, de base.

Més enllà de l’actucalitat “corrupta” que ens envolta, la política ha de continuar existint i la cosa pública s’ha de seguir gestionant. Hem de millorar, hem de canviar i per fer-ho caldria replantejar-se, d’entre d’altres, certes característiques del sistema actual de comunicació entre els polítics i els ciutadans. En aquesta línia aprofito per recomanar-vos una lectura de Neil Postman titualda Divertim-nos fins a morir on l’autor explica com l’hegemonia de la televisió  ha fet que deixem de pensar i que ens dediquem a riure. Segons l’autor, la televisió ha transformat dràsticament l’educació, la política, la ciència i la religió.

divertim-nos fins a morir

Avui tothom és conscient de l’evident relació entre política i comunicació. Vivim una època de democràcia de mitjans caracteritzada per un clar distanciament de gran part de la ciutadania respecte la política. Elements com el paper monopolitzador que juguen i han jugat els partits a les democràcies consolidades o la simplificació informativa de la que parla Postman hi tenen bastant a veure.

En tot cas, està clar que en l’actualitat predomina un determinat model a l’hora de fer política i de comunicar-la que ha tendit a transformar-la i que ha acabat derivant en una clara desafecció ciutadana respecte els afers polítics. Segurament aquesta desafecció es déu, en part, a la contradicció de la lògica comunicativa actual (basada en imatges, eslògans, estereotips, immediatesa, impacte emocional,…) amb l’essència de la política (visió col·lectiva, raonaments, reflexions, aliances, debats, complexitat…).

Aquesta contradicció ha acabat convertint la comunicació política en escenificacions adaptades a la lògica actual. I aquesta escenificació i simplificació pot acabar produint (o ha produït) que la ciutadania es desmotivi i valori negativament el fet de no percebre respostes també simples, fàcils i ràpides dels operadors polítics (quan en realitat el que s’han de tractar són qüestions eminentment complexes).

Solucions? Tot i que, a priori, pot semblar que som davant un situació que només es pot abordar des d’instàncies superiors, molts discursos coincideixen a l’hora d’afirmar que el món local també és un bon escenari per reduir els efectes negatius d’aquesta lògica global, ja que la proximitat i l’interès per allò local pot ser l’excusa per limitar la tendència a l’escenificació mediàtica, promovent majors graus de participació democràtica a través dels mitjans de comunicació locals.

Cal ser conscients que la millora ha de passar, precisament, per la política. Com escrivia fa uns dies Josep Marín a El Periódico de Catalunya “en aquestes condicions, la política no hauria de ser part del problema. La política hauria de ser la solució” S’ha d’exigir una nova manera de fer política. I d’entre d’altres, això vol dir repensar la manera de comunciar-la, prioritzant la transparència i essent conscients que no és bo simplificar excessivament certs missatges.

El Pla Nacional de Joventut de Catalunya (2010 – 2020)

28/10/2009

pla nacional joventut

“Entre tots i totes construim el futur que volem”. Aquest és l’esperit que impregna el procés d’elaboració del nou Pla Nacional de Joventut de Catalunya (PNJCat) en el que la Secretaria de Joventut està treballant des de fa un temps.

Des de Neòpolis tenim la sort de col·laborar en una de les moltes accions que s’estan promovent per defininir un Pla que es planteja el repte de reduir els desavantatges que avui en dia dificulten l’accés a la plena ciutadania de molts i moltes joves de Catalunya. Concretament conduirem el procés de consulta a joves universitaris mitjançant la dinamització d’una quinzena de tallers presencials a facultats d’arreu del territori.

Al marge de la intervenció de Neòpolis en aquest projecte m’interessa destacar molt positivament el plantejament integral, transversal i participatiu pel que s’ha apostat des de la Secretara de Joventut. Em sembla un bon exemple de com planificar-se estratègicament apostant per escoltar a tots aquells agents que poden tenir-hi alguna cosa a dir. I més encara essent una projecte d’abast nacional.

El PNJCat planteja fer un diagnòstic i trobar fórmules que permetin que l’emancipació dels joves sigui un procés més fàcil i just per a tothom. La direcció del projecte va a càrrec d’un Consell Rector composat per agents diversos; Secretaria de Joventut, representants dels ajuntaments i del Consell Nacional de Joventut de Catalunya. A més, altres agents experts, com les universitats, altres departaments de la Generalitat, els partits polítics o tècnics i professionals de joventut també estan essent convocats per dir-hi la seva. També considero molt interessant el fet que el projecte tindrà en compte l’avaluació del Pla 2000-2010, que s’enfoca des d’un punt de vista integral de la vida dels joves (formació, treball, habitatge, participaicó, cultura, salut i inclusió social), que aposta per la transversalitat en el disseny de polítiques juvenils i que es tindran en compte les diferències territorials o altres factors específics que incideixin en la vida dels joves.

Però el que considero més destacbale és que l’elaboració d’aquest “full de ruta” de les polítiques juvenils a Catalunya per als propers 10 anys preveu comptar amb la veu dels mateixos joves. És evident que sense la particiació del jovent no es podria construir un projecte prou ric i realista. Està previst que es promoguin múltiples espais de consulta (com els tallers amb joves universitaris, amb joves de secundària i formació professional o d’origen immigrat, d’entre d’altres). També es pot participar individualment omplint un qüestionari molt complert que, a hores d’ara, ja han respost gairbé 2000 joves.

En definitiva, em sembla que som davant un bon exemple de procés participatiu ben estructurat, entès com a complement clau en el disseny d’un pla sectorial d’abast nacional que haurà de servir per facilitar les coses als joves catalans durant la propera dècada, que no ho tenen fàcil!

Confiança i governs locals en temps de crisi

21/10/2009

participacio ciutadana

Publicat al Diari de Girona el dia 19/10/09

El terme crisi s’ha instal•lat a les nostres vides en els darrers temps. Crisi econòmica, crisi del sistema de partits, democràcia en crisi, crisi institucional, crisi de valors… són conceptes més que presents al panorama mediàtic i quotidià. Un entorn que afecta de forma directa l’opinió pública i que s’acaba traduint en una manca de confiança generalitzada. Davant d’aquesta situació algunes veus s’alcen per dir-nos, amb raó, que les crisis també generen oportunitats que cal aprofitar.
Dins d’aquest context, els governs més pròxims a aquesta ciutadania desconfiada tenen el deure de detectar i desenvolupar oportunitats de millora per contribuir al procés de recuperació que tant esperem. El moment actual sembla prou òptim per reclamar als ajuntaments que liderin la consolidació de fórmules de governança innovadores, basades en xarxes i relacions amb la societat civil. De fet, als ajuntaments de comarques gironines, aquesta és una tendència que es podria considerar iniciada (que no consolidada). Una dada per il•lustrar-ho; l’any 2008 la Direcció General de Participació Ciutadana de la Generalitat va atorgar més de 495.000 € als ens locals gironins per promoure la participació ciutadana. La participació al món local, doncs, ha traspassat les fronteres dels programes electorals i s’ha convertit en una opció real per la qual s’hauria d’apostar de forma decidida. I això vol dir fer-ho ben fet, assumint el lideratge necessari, comprenent la dimensió pedagògica i d’aprenentatge que suposa, evitant la frustració d’expectatives ciutadanes i, en conseqüència, recuperant des de la proximitat local la confiança perduda.
Però cal tenir molt present que per consolidar aquest procés de millora en les formes de governar el món local no podem dir participació ciutadana a qualsevol acció, sinó que caldran processos participatius que des d’un bon principi tinguin clars cinc elements bàsics. 1) La participació no és una finalitat, sinó un instrument al servei de la millora d’una política pública. 2) S’ha d’entendre la participació com un diàleg constructiu en el qual no només es debaten idees i es fan aportacions sinó que també es garanteixen conclusions. 3) La participació no és una forma d’evitar conflictes sinó de gestionar-los. 4) La participació no competeix ni amb la democràcia representativa ni amb les responsabilitats públiques, les complementa. 5) La participació s’ha d’entendre com un conjunt d’activitats que reflecteixen una altra manera de fer.
Si els ajuntaments promouen la implicació de la ciutadania des d’aquests termes, la seva contribució a recuperar la confiança perduda pot ser més que rellevant. La proximitat amb el ciutadà és evident i els instruments per fer-ho hi són. Ens hi posem?