Article etiquetat com a ‘finançament local’

Tòpic 8: La participació és cara

18/11/2015

lo-barato-sale-caro

Aquesta és una qüestió enormement subjectiva. És obvi que la promoció d’un procés de participació ciutadana requereix una inversió en recursos humans i econòmics, igual que ho requereix la millora urbanística d’un espai públic, l’elaboració d’un portal web municipal o el manteniment d’un equipament.

Els processos participatius no es desenvolupen sols. S’han de dissenyar prèviament, han d’acompanyar-se d’informació clara i honesta sobre l’objecte de debat, cal dinamitzar i analitzar els espais i canals deliberatius i s’han de retornar els resultats per mostrar-ne la seva incidència final en la presa de decisions.

En el fons, és una qüestió de prioritats. Els governs es gasten els diners en allò que consideren prioritari, i si la participació ciutadana no es considera una prioritat sempre es tendirà a considerar-la cara i prescindible.

#Municipals2015 – Reptes locals segons Raül Romeva

15/05/2015
Raül Romeva

Raül Romeva

Premissa

Les reflexions entorn els governs locals i els seus reptes han de partir d’una premissa bàsica: caldria dotar als ajuntaments de majors capacitats econòmiques

No és coherent la responsabilitat dels ajuntaments amb els mitjans i recursos dels que disposen per a donar resposta a les necessitats immediates. Existeix, per tant, una clara disfunció entre els serveis que s’esperen dels ajuntaments i la seva capacitat per poder-los oferir.

Les limitacions que pateixen els ajuntaments topen de forma frontal amb les expectatives de la ciutadania, que espera uns nivells de proximitat que han i haurien d’oferir especialment els ajuntaments. I més encara, en un moment on el descrèdit de la política està a l’ordre del dia.

Descripció d’un repte o necessitat no coberta

Un repte determinant per als governs locals passa per ser capaços de garantir serveis bàsics a partir de criteris de caràcter universal. Aquest és un aspecte clau ja que, al cap i a la fi, les opcions que tenen els ciutadans passen, també, per com el municipi on viuen prioritza la distribució de la renta (a l’hora de fer front a la pobresa i evitar la marginació).

El gran repte, doncs, és treballar des del món local per evitar que cap ciutadà estigui per sota del llindar de la pobresa.

Com abordar aquest repte?

Caldria consolidar un nou enfocament dels ajuntaments pel que fa a la promoció de la inclusió i la cohesio social, convertint aquest element en una prioritat de govern. En la majoria d’ocasions, la imatge pública, la marca local, la prioritat del municipi, etc, es vincula a d’altres qüestions que acostumen a apropar-se més a l’àmbit dels negocis que al de la cohesió (Ex.- Municipi Business Friendly). Caldria fer un gir en aquest sentit, i entendre que l’economia (o la gestió territori) poden esdevenir instruments per a la promoció de la cohesió social, i no al revés.

Aquest gir conceptual, en el sentit de variar prioritats, hauria d’anar acompanyat d’una aposta ferma i decidida per la participació ciutadana i la deliberació. És cert que es reobre un debat entern sobre la participació. Malgrat tot, només serà a través d’espais de deliberació compartida que serem capaços d’innovar i d’avançar en matèria d’igualtat i cohesió social. Certament, molts municipis han apostat per la participació. El que cal és mantenir aquesta aposta, fins i tot incrementar-la. Ser constants i dedicar-hi temps, recursos i tecnologia.

Si ens ho creiem i hi apostem, els processos participatius aniran millorant i els instruments per canalitzar la participció s’aniran actualitzant i complementant.

#Neobaròmetre “Reflexions sobre el món local” Cap. 7: Tres grans solucions a tres grans problemes

16/05/2013

Setè capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals.

El sociòleg i co-fundador de Neòpolis Daniel Tarragó presenta solucions per afrontar els reptes actuals dels ajuntaments.

Des de Neòpolis us convidem a opinar i a compartir el vídeo.

Ajuntaments de vidre

17/02/2012

finançament ajuntaments

Article d’opinió (Gerard Quiñones) pubicat a El Punt Avui el 17 de febrer de 2012

L’any 2003, el Pressupost Participatiu de Porto Alegre va ser declarat com una experiència model de política pública pel document anual sobre Desenvolupament Humà publicat per Nacions Unides. El Pressupost Participatiu de Porto Alegre es desenvolupa en un context molt específic i, en cap cas, és una solució perfecta. Tot i això ha demostrat que l’administració transparent i democràtica dels recursos és una bona fórmula per evitar el malbaratament de fons públics i corresponsabilitzar a la ciutadania en la gestió del bé comú.  L’experiència ha servit de referència per a d’altres ciutats d’arreu de món. Sevilla, Màlaga, Santa Cristina d’Aro, Rubí o Figaró-Montmany són alguns exemples propers. Al portal web unitedexplanations.org s’hi pot consultar una anàlisi breu dels resultats del Pressupost Participatiu a la ciutat brasilera. A les conclusions s’exposa que l’experiència “suposa una temptativa de compensar els desequilibris creats pel mercat i d’afirmar el pes de l’acció política davant la lògica del benefici”.

El context actual de crisi (econòmica i de valors) en el que estem immersos requereix reaccions. És cert que la globalitat dels desafiaments actuals han de ser abordats des de nivells també globals. Però no és menys cert que comença a ser hora que assumim la necessitat de variar certes lògiques i plantejaments de la política a escala local. L’elaboració dels pressupostos municipals de forma participativa és només un exemple pràctic del camí que caldria emprendre per a promoure aquest canvi de lògica.

Més enllà de retallades i mesures de contenció és hora que ens adonem que l’entorn actual ens planteja d’altres reptes que no podem deixar de banda. Vivim un canvi d’època i n’hem de ser protagonistes. Cal aprofitar la situació per promoure i consolidar nous instruments de control social i per reconèixer el dret dels ciutadans a participar de la gestió pública municipal com a agents experts en el seu territori. Però això només és possible si generem confiança, si apropem la política a la ciutadania, i el primer pas que cal donar passa per mostrar obertament amb quines cartes juga cada administració. Es tracta de millorar la democràcia i construir capital social des de la proximitat, apostant per construir relacions més sòlides i actives amb la ciutadania. Aprendre a col·laborar. I en aquest sentit, els ajuntaments són les administracions amb més facilitats per encetar aquest camí de canvi. Els mecanismes per a fer-ho poden ser molt variats i cal que s’adaptin a les possibilitats i característiques de cada municipi.

Ja no podem esperar més. Els ciutadans prefereixen la veritat i exigeixen l’oportunitat de formar part de les solucions. I els ajuntaments necessiten explicar-se i trobar solucions creatives als nous reptes socials i econòmics dels seus municipis. Davant d’això, la transparència i la intel·ligència col·lectiva són dos elements fonamentals per poder fer front, amb garanties d’èxit, als reptes de futur que els ajuntaments del nostre país tenen sobre la taula. És qüestió de voluntat política. Es tracta de convertir els ajuntaments en ajuntaments de vidre; com el de Porto Alegre.

Crisi global, solucions locals (per Daniel Tarragó)

04/04/2011

participacio ciutadana

Transcric l’article de Daniel Tarragó (Soci-Director de Neòpolis) publicat el dia 3 d’abril als diaris Avui i El Punt

La recuperació de la confiança entre la ciutadania i la classe política, així com una bona part de les receptes per sortir d’una crisi global que està provocant canvis estructurals en el si de les nostres comunitats més properes, passa inevitablement pel món local.

Els ajuntaments són l’administració pública més propera als ciutadans, aquella que coneix en profunditat i detall les necessitats econòmiques, socials i urbanes del nostre país i de la nostra gent. Són institucions amb una capacitat enorme d’adaptar-se als canvis d’un món global imprevisible, d’elaborar polítiques innovadores per donar resposta a necessitats que sorgeixen de forma frenètica i implacable, de transformar el territori i crear riquesa, i de prestar un important nombre de serveis que, en moltes ocasions, no només no són competència seva, sinó que ni tan sols reben els recursos públics suficients per fer-hi front. Per bé que si no se’n fessin càrrec, moltes necessitats socials quedarien, poca broma, descobertes.

Això ens porta inevitablement a la qüestió del finançament local. El model actual és predemocràtic i manifestament insuficient. La paradoxa és evident: si bona part de la solució passa pels ajuntaments, per què no els dotem de més recursos? Aquesta paradoxa fa tant temps que dura que la cosa s’està convertint en una broma de mal gust.

De totes maneres cal deixar clar que aquesta és una qüestió llargament reflexionada i que, com a mínim a curt termini, no es té intenció d’abordar, fonamentalment per motius polítics que ara no vénen al cas. Per tant, del que es tracta és de buscar solucions imaginatives, realistes, aplicables i immediates. I per aprofitar tot aquest enorme potencial dels ajuntaments, no totes les solucions passen pel finançament. La gestió dels recursos públics municipals, l’eficiència i l’eficàcia de l’organització interna dels ajuntaments, i la manera de fer política són alguns dels principals àmbits on encara hi ha molta feina a fer.

M’agradaria destacar, en forma de tres grans blocs, algunes de les receptes més importants per convertir els nostres ajuntaments en la punta de llança que ha de fer front a aquesta situació de desconfiança, desafecció i crisi econòmica.

El primer repte fa referència a la gestió local dels recursos públics. Cal dotar els municipis de més autonomia financera per gestionar els fons derivats de les subvencions que reben d’administracions supramunicipals. Cal invertir menys en infraestructures i més en polítiques socials, ara és l’hora de les persones més que no pas de les pedres. Cal crear i consolidar espais supramunicipals de cooperació entre municipis veïns per compartir i coogestionar infraestructures i serveis. I cal impulsar mecanismes estables de cooperació i participació entre l’administració local i els sectors econòmics del territori amb l’objectiu de buscar fonts de finançament també de caràcter privat.

El segon bloc té a veure amb l’organització i el funcionament intern de l’administració local. És fonamental modernitzar els ajuntaments mitjançant la implementació de noves tecnologies de la comunicació que afavoreixin el contacte directe i la realització de tràmits de manera fàcil i ràpida. Reforçar el paper de secretaris i interventors com a figures de control i seguiment que vetllen per la legalitat. I promoure millores en els organigrames consolidant la transversalitat i el treball en xarxa, per passar d’una administració pública postburocràtica a una administració deliberativa, basada en la confiança interna a nivell relacional.

Finalment trobem la millora en la transparència i la manera de fer política. Es tracta de construir administracions de vidre que apostin per la transparència de manera proactiva. De consolidar la democràcia participativa i acostar la presa de decisions a uns ciutadans que caldria considerar experts del territori. I de capacitar, dinamitzar i professionalitzar el teixit associatiu, així com promoure el voluntariat de la societat civil superant les polítiques basades en contenir i acontentar.

Si afrontem aquests reptes tindrem una Catalunya millor, que serà garantia de progrés, ens acostarem més a les solucions per la crisi, demostrarem que som gent valenta, i hi haurà esperança. Aquest és, doncs, un bon començament per rebel·lar-nos contra la crisi, i poder ser més independents i solidaris en un context global que ens determina cada cop més.

Nous ajuntaments i eines per redefinir-se

07/02/2011
finançament municipal

finançament municipal

El president de la Diputació de Barcelona, Joan Fogué, exposava als matins de TV3 una dada més que significativa; entre el 27% i el 29% de la despesa dels ajuntaments és despesa no obligatòria. Fogué matisava que si les administracions supramunicipals assumissin aquesta despesa els ajuntaments tindrien menys dificultats per fer front a la caiguda d’ingressos que han patit durant els darrers temps.

Al mateix temps, el diari Ara també dedica la portada del 7 de febrer al món local, amb el titular “Ajuntaments escanyats, proveïdors ofegats”. El diari explica que “les arques municipals estan buides i els primers que se’n ressenten són els proveïdors i les empreses concessionàries. Els ajuntaments clamen una reforma de la llei de finançament local”.

L’actualitat evidencia, doncs, el que avançàvem a l’anterior escrit del Neobloc; cal que els ajuntaments es redefineixin. Més enllà dels canvis en les regles del joc (absolutament necessaris), els governs locals han d’anar per feina.

En aquest sentit em sembla pertinent recuperar una de les recomanacions incloses al IV Neobaròmetre “Ajuntaments afrontant la crisi” . Un dels blocs temàtics on es feien propostes de millora fa referència al finançament i gestió dels recursos públics. D’entre d’altres, presentem una proposta que encaixa perfectament amb aquest procés de redefinició que han de promoure els ajuntaments: la cooperació entre el sector públic i el privat.

És una evidència que les administracions públiques no ho poden fer tot (i menys les locals). Una de les eines per superar la situació passa per crear espais de diàleg amb el sector privat, per tal de teixir xarxes que permetin fer front a una conjuntura on els recursos són escassos. Es tractaria de dissenyar les polítiques locals de promoció econòmica i de desenvolupament social a través d’espais i mecanismes de participació que generin complicitats i que promoguin actuacions innovadores per al desenvolupament socioeconòmic municipal.

Des de Neòpolis hem tingut l’oportunitat de conduir espais de debat i reflexió amb la participació d’empresaris locals (estudis de necessitats formatives, polítiques d’ocupació,…), i l’experiència ha estat sempre positiva. Es promou el treball per assolir objectius comuns, s’afavoreixen relacions i s’estableixen consensos.

I aquest no és més que un altre exemple que demostra la necessitat d’aprofitar les oportunitats per redefinir els ajuntaments. Des del Neobloc hi seguirem reflexionant.

Ajuntaments afrontant la crisi

23/11/2010
finançament municipal

Gerard Quiñones i Daniel Tarragó. Socis Directors de Neòpolis

El passat 18 de novembre vam presentar el IV Neobaròmetre: Ajuntaments afrontant la crisi. Per fer-ho, vam convocar una roda de premsa als Jardins de la Mercè on vam exposar els resultats d’un estudi propi que analitzat la situació general dels ajuntaments i les claus per afrontar la crisi.

QUÈ ANALITZA L’ESTUDI?

Com ja he dit, l’estudi es centra en la situació actual dels ajuntaments gironins (i, en extensió, catalans) i exposa una bateria de propostes ordenades en tres grans blocs temàtics: finançament i gestió dels recursos públics, organització i funcionament intern i transparència i manera de fer política. Malauradament, alguns mitjans de comunicació no ho van explicar així i van difondre que s’havia fet “un estudi sobre 17 ajuntaments gironins”. No és el cas.

COM ES VA ELABORAR L’ESTUDI?

Per portar a terme la recerca es van analitzar entrevistes fetes als 17 alcaldes i alcaldesses dels municipis de la demarcació de Girona amb una població superior als 9.500 habitants i també es van entrevistar en profunditat un total de 9 líders d’opinió i experts en la matèria com Salvador Cardús o Quim Brugué. Altra vegada, per aclarir interpretacions esbiaixades, cal matisar que els guions de les entrevistes elaborats per Neòpolis pretenien generar reflexions ordenades sobre la situació general dels governs locals i possibles estratègies per afrontar la crisi. En cap moment parlar d’ajuntaments específics.

OBJECTIUS

Buscàvem identificar els punts forts i sobretot els principals puts febles que presenten avui en dia els nostres ajuntaments, amb la finalitat de trobar solucions necessàries, realistes i aplicables per afrontar la situació de crisi actual.

El dia a dia de Neòpolis es basa en el contacte directe amb múltiples administracions catalanes de caràcter local. La intenció, doncs, rau en aprofitar la nostra experiència i les reflexions dels agents entrevistats per aportar elements de reflexió i millora que permetin un desenvolupament eficient i eficaç de les administracions més properes als ciutadans.

SÍNTESI DE RESULTATS

L’estudi evidencia que, si bé els ajuntaments ofereixen serveis i infraestructures de qualitat a la ciutadania i disposen de personal qualificat per desenvolupar tasques tècniques, les carències financeres i organitzatives i la manca de col·laboració entre ells suposen verdaders problemes pel correcte desenvolupament de la seva gestió. La qual cosa contribueix a generar desconfiança i desafecció entre els ciutadans.

Una major autonomia financera, més èmfasi en les polítiques adreçades a les persones, cooperació en xarxa entre municipis, establiment d’aliances sòlides amb el sector privat, controls de qualitat objectius de seguiment i avaluació de l’acció de govern, o la implementació de noves tecnologies que facilitin els tràmits administratius són algunes de les mesures que proposa Neòpolis per afrontar la situació de crisi econòmica, desafecció política i desconfiança en la gestió de la cosa pública local. Un dels grans reptes dels ens locals és aconseguir models d’organització interna que, a més de ser eficients i eficaços siguin intel·ligents i realistes. Models capaços de promoure relacions de confiança entre les diferents figures que treballen a l’administració amb l’objectiu de gestionar millor els recursos públics. Cal apostar també per la transparència d’una manera radical, per la creació d’espais que permetin una participació activa de la ciutadania en la gestió de la cosa pública, i per la capacitació, dinamització i professionalització del teixit associatiu dels municipis.

Participació Ciutadana: arguments a favor i en contra

31/03/2010
participacio ciutadana

Participació Ciutadana - Taller participatiu

El DOGC del 30 de març de 2010 publica les bases reguladores que regeixen les subvencions de la Direcció General de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya per promoure la participació ciutadana a ens locals i consorcis. Des de Neòpolis oferim suport en la dinamització d’aquest tipus de processos.

Aquesta és una bona oportunitat per a promoure experiències de participació ciutadana en els afers públics i per enfortir al qualitat democràtica del nostre país des de la base, des del món local. És una oportunitat pels ens locals sense precedents participatius, que poden iniciar-se en la metèria. També és una oportunitat pels ens que ja han promogut altres experiències participatives per tal de consolidar, de mica en mica, una nova manera de fer política cada cop més necessària.

En un moment on els ens locals depenen de forma molt clara dels recursos provinents de les administracions supramunicipals, m’ha semblat que pot ser prou interessant exposar un seguit de respostes a diferents arguments que sovint s’exposen com a crítica a la promoció de la paricipació ciutadana al món local:

1) Hi ha qui diu que la participació ciutadana és lenta, que retrassa els processos de presa de decisions dels governs i que acaba convertint la democràcia en ineficaç. Davant aquest argument cal dir que, en tot cas, la participació ciutadana retarda les decisions al pirincipi, a curt termini, però el fet que es promoguin espais de debat, reflexió i consens amb agents diversos fa que, finalment, les decisions que es prenen tinguin més solidesa, siguin més eficaces i s’adaptin en major mesura a la realitat.

2) Un altre argument bastant recorrent que posa en dubte la democràcia participativa es basa en la idea que és innecessària ja que els ciutadans ja han votat per elegir els polítics que els governaran. En aquest cas la resposta és clara; els vots dels ciutadans donen carta blanca als polítics? No és millor que en determinades ocasions es consulti a la ciutadania per prendre decisions més adaptades i encertades? És clar que, a més participació, més democràcia.

3) Qualsevol professional que hagi coordinat un procés participatiu haurà sentit a parlar del particularisme i l’individualisme dels ciutadans, que només pensen en els seus interessos. I és cert, alguns participants (que no tots) tendeixen a participar amb poca visió de col·lectivitat. Però aquest no ha de ser un argument que freni el desenvolupament dels governs en xarxa. Els canvis es produeixn poc a poc, i cal tenir molt clara la necessitat de dissenyar experiències participatives pedagògiques, que permetin avançar de forma gradual.

Ara sí que toca (per Daniel Tarragó)

02/02/2010

participacio_ciutadana

Transcric l’article d’en Daniel Tarragó (Soci Director de Neòpolis) publicat a El Punt del 30 de gener de 2010

El finançament, les lluites polítiques, la manca d’apostes valentes per crear mecanismes de participació ciutadana i l’excessiva burocràcia administrativa, són encara els principals problemes dels nostres ajuntaments. Dic són perquè diferents estudis així ho han constatat, i encara, perquè fa 30 anys que s’arrosseguen. Així doncs la pregunta és: per què hi són encara? És evident que no és per falta de temps.

Dir que tots els polítics són una colla d’ineficients i gent poc preparada tampoc no és una resposta gens plausible. És d’ingenus apel·lar simplement a la dificultat de resoldre aquests problemes; coses més complicades s’han arreglat. Quines són, doncs, les causes? I, més encara, quines són les possibles receptes? Estem davant de reptes amb majúscules que han existit des dels inicis de la democràcia municipal i que, si bé al principi apareixien diluïts dins una llista de problemes més importants per resoldre, avui han esdevingut –segons la mateixa classe política local– uns dels principals punts febles dels ajuntaments. Així doncs, potser al principi no eren urgents i després, arran del desenvolupament econòmic i la bonança dels darrers temps, han quedat amagats darrere un teló de cartró pedra molt bonic, relativament durador i exuberant, però fràgil i incapaç d’oferir solucions que vagin més enllà de la forma i que actuïn de manera decidida en el fons.

Sincerament, la crisi econòmica i de confiança social i política que patim, i que afecta de ple les corporacions locals, són una oportunitat immillorable per encarar aquests reptes d’una manera radicalment seriosa. No calia afrontar la crisi des de la perspectiva de les oportunitats? Doncs acabem de presentar una oportunitat concreta i real. Que sigui factible o no depèn de la voluntat política i de les eines i mitjans que hi destinem. Siguem clars, si hi posem afany polític serem capaços de resoldre bona part de les qüestions plantejades. Aquells que diguin que ara no és el moment d’afrontar aquestes problemàtiques perquè la crisi limita els recursos eludeixen la qüestió. No hi ha excusa!

És clar que falten recursos econòmics, sobretot per elaborar un nou sistema de finançament local, però no ens enganyem, moltes de les solucions passen més per ser valents políticament que no per destinar-hi grans quantitats de diners. Canviar la manera de governar mitjançant la participació ciutadana, crear sistemes de treball transversal per millorar la gestió dels recursos públics, apostar per la transparència d’una manera proactiva, i repensar els sistemes de comunicació entre els polítics, l’administració i la ciutadania són receptes que només funcionen amb grans dosis de voluntat política.