Trancric un article d’en Narcís Pou. Pedagog i Director de Projectes de Neòpolis
De camí cap a casa, i dalt d’un bus molt poc digne per formar part de la xarxa de transports públics de la Generalitat de Catalunya, sento trossets d’una conversa procedent d’una parella de mitjana edat asseguda files enrere.
“És per supervivència, és supervivència”, ho repeteix diverses vegades amb ràbia i contundència al llarg de la conversa. Em sorprèn. És la resposta que ella dóna a les explicacions del seu acompanyant. Ell parla fluix, i pel poc que entenc ho fa perquè el que comenta gira entorn de pràctiques no massa legals i poc confessables lligades a la seva precària situació econòmica.
La força amb que pronunciava supervivència em van abstreure. Supervivència ratlla allò més elemental, la part animal i més irracional de les persones continguda en la part reptiliana del nostre cervell. La supervivència explica actuacions desesperades, és l’últim que queda.
Pocs minuts abans, potser una hora, escoltava tot dinant la declaració institucional del President de la Generalitat criticant també amb contundència i raó l’actitud violenta de part de les persones concentrades a l’exterior del Parlament.
Tothom qui ho va sentir va entendre si va voler la força i la raó dels arguments del President, però no tothom en va compartir ni la pena ni la gravetat, doncs les percepcions en paral·lel, com les línies en paral·lel, no es poden entendre, no es poden tocar.
Milers de persones, de famílies, viuen sotmeses cada dia de la seva vida a una violència estructural dura i angoixant basada, entre moltes d’altres situacions, en la impossibilitat sincera i absoluta d’accedir a un habitatge, a un treball estable, a un paper en la xarxa social, a esdevenir socialment útils, a una mínima estabilitat econòmica, a la informació, a la ciutadania, a la interlocució amb l’administració… en la impossibilitat de fer front als pagaments, al cost de la compra setmanal, d’oferir a la seva pròpia família unes mínimes condicions de vida. Sí, supervivència.
Totes aquestes persones que pateixen la violència estructural esmentada, que podien no ser presents a la Ciutadella i a qui arriben els missatges televisats o no de les queixes i la indignació dels parlamentaris i parlamentaries increpats o agredits, poden viure amb descrèdit, incredulitat o indiferència les crítiques institucionals a les formes i la violència exercida pels manifestants, perquè alhora que uns han patit la violència unes hores, uns minuts, els altres la pateixen just prendre consciència cada matí, silenciosa, però tant o més colpidora. Una violència estructural que cal no oblidar que és exercida en part i directa o indirectament pels organismes i institucions que els polítics, que lamenten justificadament la violència que s’ha exercit en contra seu representen o lideren. Institucions la dinàmica de les quals sovint sembla allunyar-se, més que apropar-se a les necessitats de la ciutadania.
La legitimitat dels nostres responsables polítics és inqüestionable, els atacs a les institucions denunciables, però de violències n’hi ha de molts tipus i des de la responsabilitat dels qui ocupen un càrrec polític cal conèixer-les totes, especialment les no explícites, que tendeixen a oblidar-se en moments de grans escenificacions.
