Article etiquetat com a ‘inclusió social’

Tòpic 2: La participació és innecessària

14/09/2015

yesno6

Les veus crítiques amb la participació l’acostumen a entendre, sobretot, com a innecessària. L’argument es fonamenta en el fet que els ciutadans escullen els seus representants polítics en els processos electorals per a que actuïn, i no per a que els representants ens tornin la pilota quan no saben quina decisió prendre.

Per replicar aquest argument caldria començar recordant que els ciutadans no escollim els nostres representants amb la idea que aquests facin el que els hi sembli durant el seu mandat. Una cosa és donar confiança a un projecte determinat de municipi i l’altre oblidar-se de la importància dels mecanismes de control i de les possibilitats d’enriquir els criteris polítics des de visions ciutadanes. En aquest sentit, doncs, la participació passa a ser necessària, en la mesura que permet garantir el dret dels ciutadans a estar informats, així com matisar i enriquir la presa de decisions.

L’argument dels crítics també es refereix a “passar la pilota quan els representants polítics no saben quina decisió prendre”. Ras i curt, el que caldria fer quan un govern no sap quina decisió prendre no és un procés participatiu, sinó renunciar al govern, ja que no saber quina decisió prendre és sinònim d’haver perdut totalment el rumb.

Utilitzar la participació ciutadana per a governar no implica una carta als Reis Mags dels ciutadans. Més aviat implica la incorporació de visions, criteris i reflexions ciutadanes en projectes fixats pels representants polítics dins el seu full de ruta. En resum,  la participació caldria entendre-la com un complement necessari i intel·ligent de l’acció de govern, i no com “assistència a l’espai” als veïns del municipi quan els polítics no saben quina decisió prendre.

Un bon exemple en aquest sentit són els Plans Locals d’Inclusió Social, que determinen estratègies i criteris per a promoure la cohesió i lluitar contra les situacions i el risc d’exclusió. Els governs locals que els desenvolupen prenen, com a govern, la decisió d’elaborar-los i, a més, haurien d’establir uns objectius bàsics per al Pla. Les associacions del municipi i la ciutadania ens poden ajudar abastament a matisar i omplir de contingut adaptat aquesta acció de govern. Fins i tot, es poden implicar per a desplegar-lo en xarxa amb el govern municipal. I això, d’innecessari en té poc.

#Municipals2015 – Reptes locals segons Joaquim Nadal

19/05/2015
Joaquim Nadal

Joaquim Nadal

Descripció d’un repte o necessitat no coberta

Cada cop queden més lluny els moments de refundació del municipalisme català l’any 1979. Eren anys heroics i eren anys pletòrics. Es vivia amb eufòria la conquesta dels municipis i s’iniciava la “revolució municipal” , la transformació més radical mai coneguda de les condicions de vida i de la dotació d’equipaments col.lectius dels pobles i les ciutats de Catalunya.

Els temps han canviat i la societat també. Allò que el 1979 era urgent i peremptori ara és un fet establert, és una dada de la realitat i del paisatge. Els pobles i les ciutats tenen de tot i disposen d’unes dotacions socials, culturals, educatives i esportives que no havíem ni pogut somiar. Tot és molt més comfortable i molt més còmode.

Però aquesta situació fa que tot es dongui per suposat; les coses són com han de ser i sempre apunta algun dèficit o altre. Hem adquirit l’hàbit de l’abundància.

Com lliga l’abundància amb la crisi? Quin és el punt de contacte entre aquesta sensació que tenim de tot quan molta gent està mancada de coses tan elementals com la feina?.

Aquest és ara mateix el repte dels municipis i dels electes municipals. Disposem de tot el que és més elemental. Ja no podem prometre ni asfalt, ni pavellons, ni zones verdes.

Com abordar aquest repte?

Ara és l’hora de prometre cohesió social, polítiques d’igualtat d’oportunitats, polítiques de formació, transparència, diligència, eficàcia.

Però amb això tampoc no n’hi ha prou. Els ciutadans esperen humanitat, realisme, contacte directe, línies calentes amb els electes , sentit de la realitat, austeritat, humilitat,exemplaritat. Menys parafernàlia, menys protocol, menys assessors, menys complicacions.

En definitiva la gent espera alcaldes de carrer, més que alcaldes de despatx. Ara tenim de tot, però potser hem de tornar a la simplicitat de quan no teníem res.

#Municipals2015 – Reptes locals segons Raül Romeva

15/05/2015
Raül Romeva

Raül Romeva

Premissa

Les reflexions entorn els governs locals i els seus reptes han de partir d’una premissa bàsica: caldria dotar als ajuntaments de majors capacitats econòmiques

No és coherent la responsabilitat dels ajuntaments amb els mitjans i recursos dels que disposen per a donar resposta a les necessitats immediates. Existeix, per tant, una clara disfunció entre els serveis que s’esperen dels ajuntaments i la seva capacitat per poder-los oferir.

Les limitacions que pateixen els ajuntaments topen de forma frontal amb les expectatives de la ciutadania, que espera uns nivells de proximitat que han i haurien d’oferir especialment els ajuntaments. I més encara, en un moment on el descrèdit de la política està a l’ordre del dia.

Descripció d’un repte o necessitat no coberta

Un repte determinant per als governs locals passa per ser capaços de garantir serveis bàsics a partir de criteris de caràcter universal. Aquest és un aspecte clau ja que, al cap i a la fi, les opcions que tenen els ciutadans passen, també, per com el municipi on viuen prioritza la distribució de la renta (a l’hora de fer front a la pobresa i evitar la marginació).

El gran repte, doncs, és treballar des del món local per evitar que cap ciutadà estigui per sota del llindar de la pobresa.

Com abordar aquest repte?

Caldria consolidar un nou enfocament dels ajuntaments pel que fa a la promoció de la inclusió i la cohesio social, convertint aquest element en una prioritat de govern. En la majoria d’ocasions, la imatge pública, la marca local, la prioritat del municipi, etc, es vincula a d’altres qüestions que acostumen a apropar-se més a l’àmbit dels negocis que al de la cohesió (Ex.- Municipi Business Friendly). Caldria fer un gir en aquest sentit, i entendre que l’economia (o la gestió territori) poden esdevenir instruments per a la promoció de la cohesió social, i no al revés.

Aquest gir conceptual, en el sentit de variar prioritats, hauria d’anar acompanyat d’una aposta ferma i decidida per la participació ciutadana i la deliberació. És cert que es reobre un debat entern sobre la participació. Malgrat tot, només serà a través d’espais de deliberació compartida que serem capaços d’innovar i d’avançar en matèria d’igualtat i cohesió social. Certament, molts municipis han apostat per la participació. El que cal és mantenir aquesta aposta, fins i tot incrementar-la. Ser constants i dedicar-hi temps, recursos i tecnologia.

Si ens ho creiem i hi apostem, els processos participatius aniran millorant i els instruments per canalitzar la participció s’aniran actualitzant i complementant.

#Neobaròmetre “Reflexions sobre el món local” Cap. 8: Innovar o morir

23/05/2013

Vuitè i darrer capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals.

El politòleg i co-fundador de Neòpolis Gerard Quiñones exposa els ingredients necessaris per innovar en l’àmbit públic, s’identifiquen els principals enemics de la innovació, i es presenten dues propostes concretes adreçades als ens locals per a promoure-la.

Des de Neòpolis us convidem a opinar i a compartir el vídeo.

L’hora de la innovació

25/02/2013

participacio ciutadana

Ja fa temps que vivim en un context de dificultats i d’informacions negatives que ens recorden a diari les deficiències d’un sistema encallat. Però no ens podem quedar aquí. Davant aquesta situació comença a ser urgent prioritzar millores i certs canvis de mentalitat i de maneres de fer.

Des de Neòpolis estem conduint la dinamització de diferents espais de debat vinculats amb la promoció de la inclusió social en un escenari on, malauradament, s’ha socialitzat la vulnerablitat. Aquests espais ens estan servint per captar aportacions molt interessants. Per exemple, es parla de l’empoderament dels col·lectius en risc d’exclusió, de recuperar les lògiques comunitàries i reduir l’individualisme o d’aprofitar la disposició de temps i capacitats de moltes persones aturades. El treball en àmbits com el de la sostenibilitat, la gestió del territori o el desenvolupament local també ens estan oferint idees molt interessants en aquest sentit.

Estem convençuts que la situació actual és millorable però, alhora, que només es podran viure avenços si els nostres polítics (també els locals) comencen per ser valents i reconèixer que tenim problemes que cal afrontar des de la innovació. Perquè, d’idees i oportunitats n’hi ha.

En aquest sentit, em sembla interessant presentar-vos una síntesi d’un informe de l’IGOP, dirigit per Quim Brugué i anomenat “Els motors de la innovació a l’adminstració pública”:

  • El per què de la innovació:

La complexitat de les societats actuals provoca que les formes habituals d’afrontar els problemes i necessitats socials no funcionin. Aquest fet situa els orígens de la innovació en els anomenats problemes maleïts (la necessitat) i en els dèficits cognitius (el fracàs) que teníem a l’hora d’abordar-los.

  • El què de la innovació

Un cop reconegut que el que fèiem ja no serveix (saber superat) s’accepta la necessitat de generar noves idees (innovació substantiva) que ineludiblement caldrà materialitzar a través de nous instruments (innovació instrumental). S’identifiquen, doncs, dos ingredients bàsics per a la innovació: una nova filosofia i un nou mètode.

  • El com de la innovació

La innovació, més que disposar d’un protocol requereix d’un context que el propicïi (entorns innovadors: micro i macro) i d’unes palanques que el posin en marxa (motors de la innovació: superior, inferior, lateral i interior).

  • Resistències, resultats i sostenibilitat de la innovació

La innovació en les polítiques públiques ha de fer front a resistències (culturals, estructurals i dels actors), a l’obtenció de resultats (a curt i a llarg termini) i a la sostenibilitat de les polítiques innovadores (més que actuacions momentànies i espectaculars s’entenen com a sostenibles les actuacions duradores i discretes).

Des de Neòpolis us oferim suport per engegar processos reflexius que permetin promoure la innovació. Contacteu amb nosaltres i parlem-ne!

El futur, cosa de tots

18/10/2011

participacio ciutadana

En menys de tres setmanes he tingut el plaer de dinamitzar debats temàtics amb gairebé 50 ciutadans i ciutadanes en el marc d’un Pla d’Inclusió Social. En totes les sessions s’acabava parlant sobre com afrontar del futur. I en tots els debats les reflexions pivotaven entorn dues grans idees:

Per una banda, la necessitat de reaccionar davant la incertesa del futur a partir de la força de la col·lectivitat. El desànim s’ha de convertir en respostes constructives de la base social, opinaven els participants. Cadascú des de les seves possibilitats, però tots ens hauríem d’implicar en la millora de la nostra societat.

D’altra banda es reclamava que aquells que ens governen (a tots nivells) canviïn les “maneres de fer”. En altres paraules, que governin diferent.

Crec que existeixen certs elements claus per a fonamentar aquest canvi de governants i governats, de timoners i mariners. Governar és sinònim de portar el timó. I el timoner pot optar per “tirar pel dret” o bé per debatre amb els seus mariners cap on anem i com hi arribem. Òbviament, no és fàcil, però cal fer-ho a través de:

  • Lideratges forts (que no autoritaris) que sàpiguen conduir els debats, marcar l’agenda, encoratjar als seus, etc…
  • Confiança. Els governants no poden esperar a recuperar la confiança sense demostrar que se la mereixem. La transparència proactiva i intel·ligible i la rendició de comptes són elements bàsics per a demostrar-ho. Ara bé, sense voluntat política, ja ho podem deixar córrer.
  • Comunicació. Comunicar bé esdevé clau. Cal un canvi en relació a la tendència massa estesa de convertir la política en espectacle, simplificació i batalles que no interessen.

Cal, doncs, una ciutadania amb ganes de canviar les coses. I les ganes creixeran exponencialment si comptem amb lideratges conciliadors, que marquin el camí, que es guanyin la recuperació de la confiança i que es sàpiguen explicar. Adaptar-se al nou entorn suposa canviar les maneres de fer. La societat varia. Nosaltres també ho hem de fer.

Violències (per Narcís Pou)

20/06/2011

Cola_oficina_INEM

Trancric un article d’en Narcís Pou. Pedagog i Director de Projectes de Neòpolis

De camí cap a casa, i dalt d’un bus molt poc digne per formar part de la xarxa de transports públics de la Generalitat de Catalunya, sento trossets d’una conversa procedent d’una parella de mitjana edat asseguda files enrere.

“És per supervivència, és supervivència”, ho repeteix diverses vegades amb ràbia i contundència al llarg de la conversa. Em sorprèn. És la resposta que ella dóna a les explicacions del seu acompanyant. Ell parla fluix, i pel poc que entenc ho fa perquè el que comenta gira entorn de pràctiques no massa legals i poc confessables lligades a la seva precària situació econòmica.

La força amb que pronunciava supervivència em van abstreure. Supervivència ratlla allò més elemental, la part animal i més irracional de les persones continguda en la part reptiliana del nostre cervell. La supervivència explica actuacions desesperades, és l’últim que queda.

Pocs minuts abans, potser una hora, escoltava tot dinant la declaració institucional del President de la Generalitat criticant també amb contundència i raó l’actitud violenta de part de les persones concentrades a l’exterior del Parlament.

Tothom qui ho va sentir va entendre si va voler la força i la raó dels arguments del President, però no tothom en va compartir ni la pena ni la gravetat, doncs les percepcions en paral·lel, com les línies en paral·lel, no es poden entendre, no es poden tocar.

Milers de persones, de famílies, viuen sotmeses cada dia de la seva vida a una violència estructural dura i angoixant basada, entre moltes d’altres situacions, en la impossibilitat sincera i absoluta d’accedir a un habitatge, a un treball estable, a un paper en la xarxa social, a esdevenir socialment útils, a una mínima estabilitat econòmica, a la informació, a la ciutadania, a la interlocució amb l’administració… en la impossibilitat de fer front als pagaments, al cost de la compra setmanal, d’oferir a la seva pròpia família unes mínimes condicions de vida. Sí, supervivència.

Totes aquestes persones que pateixen la violència estructural esmentada, que podien no ser presents a la Ciutadella i a qui arriben els missatges televisats o no de les queixes i la indignació dels parlamentaris i parlamentaries increpats o agredits, poden viure amb descrèdit, incredulitat o indiferència les crítiques institucionals a les formes i la violència exercida pels manifestants, perquè alhora que uns han patit la violència unes hores, uns minuts, els altres la pateixen just prendre consciència cada matí, silenciosa, però tant o més colpidora. Una violència estructural que cal no oblidar que és exercida en part i directa o indirectament pels organismes i institucions que els polítics, que lamenten justificadament la violència que s’ha exercit en contra seu representen o lideren. Institucions la dinàmica de les quals sovint sembla allunyar-se, més que apropar-se a les necessitats de la ciutadania.

La legitimitat dels nostres responsables polítics és inqüestionable, els atacs a les institucions denunciables, però de violències n’hi ha de molts tipus i des de la responsabilitat dels qui ocupen un càrrec polític cal conèixer-les totes, especialment les no explícites, que tendeixen a oblidar-se en moments de grans escenificacions.

Treball en xarxa i inclusió social

21/06/2010

inclusio social

Des de fa uns mesos Neòpolis està oferint suport extern a diferents ajuntaments en l’elaboració dels anomenats Plans d’Inclusió Social. Els Plans d’Inclusió Social són eines que pretenen generar un procés que garanteixi a les persones amb risc de pobresa o exclusió social obtenir les oportunitats i els recursos necessaris per participar plenament en la vida econòmica, social i cultural i per gaudir d’un nivell de benestar d’acord amb la societat on viuen. Són l’aplicació pràctica, al món local, de les directrius en matèria de polítiques socials que es van fixar a la Cimera de Lisboa de març del 2000. Al Quadern d’Acció Social i Ciutadania número 5 en podeu trobar informació.

L’elaboració del pla s’inicia amb un diagnòstic que fa una anàlisi quantitativa del municipi, i també estudia les polítiques inclusives que promou l’ajuntament, així com la feina d’altres recursos, entitats i serveis que treballen al territori. El fet de contactar amb serveis i entitats diverses que aporten eines per afavorir la inclusió ens permet conèixer l’opinió d’uns agents que “trepitgen el terreny” dia a dia fent una feina més que lloable.

Durant els darrers mesos hem pogut parlar amb desenes d’interlocutors d’entitats molt variades que treballen en l’àmbit social (salut, treball, formació, habitatge, veïnatge, etc.). Molts han notat els efectes de la crisi en el seu dia a dia, i la majoria considera que unir esforços suposaria un pas endavant per promoure de forma més eficient la inclusió social.

No es treballa prou en xarxa, expliquen, i fer-ho permetria augmentar el coneixement entre entitats, evitaria duplicar serveis, i serviria per compartir informació i definir estratègies conjuntament. El millor de tot és que existeix predisposició a formar part d’un espai de treball conjunt que promogui l’administració. El pitjor, segurament, és que no és fàcil passar de la teoria a la pràctica amb èxit. Em sembla bastant necessari aprofitar l’elaboració dels Plans d’Inclusió per consolidar espais relacionals que comptin amb la participació dels diferents agents vinculats a la promoció de la inclusió.

Pot semblar una obvietat però, malauradament, moltes planificacions estratègiques locals han acabat al calaix, esperem que no passi amb els plans d’inclusió social.