Article etiquetat com a ‘intel·ligència col·lectiva’

Tòpic 9: Sempre participen els mateixos

24/11/2015

Indecision

Que en els processos participatius sempre participen els mateixos, és a dir, una minoria, acostuma a ser l’argument definitiu dels detractors de la participació ciutadana. Poques són les experiències que s’escapen d’aquesta crítica. Però, fins a quin punt és cert aquest argument?

Caldria tenir molt clar que quan parlem de participació no estem parlant de quantitat sinó de qualitat. Per posar un exemple fora de la política; imaginem que volem revisar els estatuts de la Lliga de Futbol Professional de forma participativa. Quina opció és milllor? Un procés que compti amb milers de participants, tots socis del Barça i del Madrid, o un debat amb menys participants però on estan representats tots els clubs que composen la Lliga? No es tracta de quantitats, sinó de representació de discursos i de generació de consensos.

Molts estudis demostresn que, en els darrers anys, els percentatges de participació electoral de molts països s’han reduit de forma progressiva. A les europees del 2014, per exemple, es va abstenir un 54% del cens electoral espanyol. Més la meitat del cens, doncs, no es va acostar als col·legis electorals. A més, els partits que acaben accedint al poder obtenen un percentatge de vot molt per sota del 50% del total de vots emesos. Des d’aquesta perspectiva podríem dir que una part rellevant de la població cridada a votar no ho ha fet, i que els que governen ho fan pel vot d’una minoria. Malgrat això, a ningú li passa pel cap deslegitimar els resultats electorals, oi?

En un context on ens queda molt per aprendre, i on estem adquirint hàbits participatius, no ens hem d’obsessionar en la quantitat de participants. Hem de serc apaços de garantir representació de discursos. Si ho fem bé, i sense pressa, la quantitat de participants ja anirà augmentant.

Tòpic 8: La participació és cara

18/11/2015

lo-barato-sale-caro

Aquesta és una qüestió enormement subjectiva. És obvi que la promoció d’un procés de participació ciutadana requereix una inversió en recursos humans i econòmics, igual que ho requereix la millora urbanística d’un espai públic, l’elaboració d’un portal web municipal o el manteniment d’un equipament.

Els processos participatius no es desenvolupen sols. S’han de dissenyar prèviament, han d’acompanyar-se d’informació clara i honesta sobre l’objecte de debat, cal dinamitzar i analitzar els espais i canals deliberatius i s’han de retornar els resultats per mostrar-ne la seva incidència final en la presa de decisions.

En el fons, és una qüestió de prioritats. Els governs es gasten els diners en allò que consideren prioritari, i si la participació ciutadana no es considera una prioritat sempre es tendirà a considerar-la cara i prescindible.

Tòpic 7: La participació converteix la democràcia en una assemblea ingovernable

10/11/2015
Amy Casey

Amy Casey

Apostar per la participació ciutadana en el disseny i desenvolupament de les polítiques públiques locals no vol dir convertir la gestió municipal en una assemblea permanent i ingovernable. En tot cas, aquesta afirmació seria certa si els ajuntaments convoquessin a la ciutadania per prende qualsevol decisió.

Cal tenir molt clar, per tant, que amb la dinamització de processos participatius no es tracta de jugar al joc de les cadires programant reunions per a posar a debat qualsevol cosa, com l’alçada dels fanals o el color dels bancs d’una plaça.

La participació ciutadana s’ha de promoure de forma clara i honesta i ens ha de servir, fonamentalment,  per generar intel·ligència col·lectiva a l’hora de definir qüestions locals de caràcter estratègic o aspectes rellevants per al conjunt de la comunitat. I està clar que, des d’aquesta perspectiva, no estem convertint la democràcia local en una assemblea permanent i ingovernable sinó enriquint i adaptant decisions importants per al municipi.

Tòpic 6: Les decisions les han de prendre els governs, no els ciutadans

14/10/2015

puzzle

Aquells que afirmen que la participació ciutadana erosiona la legitimitat democràtica demostren no haver entès bé els objectius fonamentals dels processos participatius. És clar que les decisiomns les han de prendre els governs i no els ciutadans.

Cal tenir molt clar que quan parlem de democràcia deliberativa i de participació ciutadana no estem posant en dubte qui governa (la qual cosa es decideix a través dels processos electorals). La qüestió, doncs, no es centra en qui governa sinó en com governa qui governa.

Les decisions sempre les prendrà el govern (només faltaria). El que ens aporta la participaticipació ciutadana és un complement als processos de presa de decisió . Els governs que aposten per la participació, doncs, no estan entregant el poder de decisió als ciutadans. El que fan és garantir el dret a estar informats, a ser consultats i a prendre part a la ciutadania, amb la finalitat de dotar de més intel·ligència les seves decisions.

Posem per cas que un ajuntament té previst millorar un espai públic determinat. Una plaça, per exemple. La decisió de tirar endavant la reforma urbanística és del govern. És més, les característiques definitives d’aquesta reforma també són una decisió governamental. El que ens aporta la participació és un enriquiment del procés de definició de la reforma, i un empoderament de la ciutadania; mitjançant la promoció d’espais d’informació i diàleg els processos participatius ens permeten recollir visions i consideracions d’aquells que viuen, treballen o mantenen relacions socials a l’espai públic que el govern ha decidit millorar.

Tòpic 3: La participació és particularista

17/09/2015

collaboration

Aquells qui destaquen la tendència dels ciutadans a centrar-se, només, en els interessos particulars tenen part de raó. Els éssers humans som egoistes per naturalesa, però també som col·laboratius i formem part de comunitats.

És cert que les conseqüències de la globalització han reforçat societats i models de vida on l’individualisme té un pes important. I també és cert que algunes institucions públiques poden haver fet creure que la política és un instrument per a satisfer interessos particulars. Però aquest context no hauria de convertir-se en un fre a l’hora de promoure la participació ciutadana, sinó en un element a tenir en compte a l’hora de dissenyar processos deliberatius.

Si pensem que la ciutadania és incapaç d’entendre, després d’explicar-los-hi, que en els espais participatius s’hi posen a debat elements vinculats amb l’interès col·lectiu i no aspectes personals (per això existeixen d’altres canals) és que entenem que la gent és estúpida. I estarem tots d’acord que no és el cas.

Queda clar, per tant, la necessitat ineludible d’aclarir, des d’un bon inici, les regles i l’àmbit de debat dels processos participatius. Claredat i honestedat. Així de fàcil.

De fet, una immensa majoria dels espais de debat que hem dinamitzat des de Neòpolis durant els darrers anys ens demostren que la participació des de lògiques col·lectives, de ciutat, de barri… és absolutament possible. Són pocs els ciutadans que no ho volen entendre. Molt pocs. Es tracta d’aprofitar els processos per fer pedagogia i per deixar clar que els espais de debat col·lectiu són escenaris on, a part de convèncer als demés, també hem de ser convençuts.

Tòpic 2: La participació és innecessària

14/09/2015

yesno6

Les veus crítiques amb la participació l’acostumen a entendre, sobretot, com a innecessària. L’argument es fonamenta en el fet que els ciutadans escullen els seus representants polítics en els processos electorals per a que actuïn, i no per a que els representants ens tornin la pilota quan no saben quina decisió prendre.

Per replicar aquest argument caldria començar recordant que els ciutadans no escollim els nostres representants amb la idea que aquests facin el que els hi sembli durant el seu mandat. Una cosa és donar confiança a un projecte determinat de municipi i l’altre oblidar-se de la importància dels mecanismes de control i de les possibilitats d’enriquir els criteris polítics des de visions ciutadanes. En aquest sentit, doncs, la participació passa a ser necessària, en la mesura que permet garantir el dret dels ciutadans a estar informats, així com matisar i enriquir la presa de decisions.

L’argument dels crítics també es refereix a “passar la pilota quan els representants polítics no saben quina decisió prendre”. Ras i curt, el que caldria fer quan un govern no sap quina decisió prendre no és un procés participatiu, sinó renunciar al govern, ja que no saber quina decisió prendre és sinònim d’haver perdut totalment el rumb.

Utilitzar la participació ciutadana per a governar no implica una carta als Reis Mags dels ciutadans. Més aviat implica la incorporació de visions, criteris i reflexions ciutadanes en projectes fixats pels representants polítics dins el seu full de ruta. En resum,  la participació caldria entendre-la com un complement necessari i intel·ligent de l’acció de govern, i no com “assistència a l’espai” als veïns del municipi quan els polítics no saben quina decisió prendre.

Un bon exemple en aquest sentit són els Plans Locals d’Inclusió Social, que determinen estratègies i criteris per a promoure la cohesió i lluitar contra les situacions i el risc d’exclusió. Els governs locals que els desenvolupen prenen, com a govern, la decisió d’elaborar-los i, a més, haurien d’establir uns objectius bàsics per al Pla. Les associacions del municipi i la ciutadania ens poden ajudar abastament a matisar i omplir de contingut adaptat aquesta acció de govern. Fins i tot, es poden implicar per a desplegar-lo en xarxa amb el govern municipal. I això, d’innecessari en té poc.

Tòpics i participació ciutadana

09/09/2015

20110504175416-escalera-espiral-vaticano

“La participació està de moda”, em comentava un amic poc vinculat amb política fa pocs dies. És cert, o això sembla. Però anem a pams. Malgrat que en el context sociopolític actual s’està col·locant el concepte participació ciutadana en posicions rellevants de les agendes públiques seguim caminant, en general, damunt d’un terreny no massa sòlid.

Ja sigui per la manca d’hàbits de governants i governats, pel poc recorregut de la democràcia deliberativa al nostre país o per les diverses interpretacions del concepte en funció de les ulleres amb que s’analitza no sempre es té clar per a què ha de servir o quins beneficis pot aportar un procés participatiu.

En aquest sentit, ens hem proposat aportar elements de debat aprofitant reflexions teòriques i l’experiència directa de Neòpolis en l’àmbit de les polítiques participatives. Intentarem fer-ho de forma entenedora, rebatent 9 tòpics, aparentment convincents, que acostumen a utilitzar-se per posar en dubte la legitimitat de la participació ciutadana. Durant els propers dies anirem publicant escrits per qüestionar diferents arguments crítics amb la participació.

LLISTAT DE TÒPICS:

  • La participació és lenta, i retarda la presa de decisions
  • La participació és innecessària. Els ciutadans ja escullen els seus representants a les eleccions
  • La participació és particularista. Els ciutadans no veuen més enllà dels seus interessos individuals
  • La participació reforça els grups de pressió i debilita els partits polítics
  • La participació sempre acaba donant armes a l’oposició
  • La participació erosiona la legitimitat de la democràcia. Les decisions les han de prendre els governs
  • La participació converteix la democràcia en una assemblea permanent i ingovernable
  • La participació és cara
  • De fet, sempre participen els mateixos. És a dir, una minoria

#Municipals2015 – Reptes locals segons Raül Romeva

15/05/2015
Raül Romeva

Raül Romeva

Premissa

Les reflexions entorn els governs locals i els seus reptes han de partir d’una premissa bàsica: caldria dotar als ajuntaments de majors capacitats econòmiques

No és coherent la responsabilitat dels ajuntaments amb els mitjans i recursos dels que disposen per a donar resposta a les necessitats immediates. Existeix, per tant, una clara disfunció entre els serveis que s’esperen dels ajuntaments i la seva capacitat per poder-los oferir.

Les limitacions que pateixen els ajuntaments topen de forma frontal amb les expectatives de la ciutadania, que espera uns nivells de proximitat que han i haurien d’oferir especialment els ajuntaments. I més encara, en un moment on el descrèdit de la política està a l’ordre del dia.

Descripció d’un repte o necessitat no coberta

Un repte determinant per als governs locals passa per ser capaços de garantir serveis bàsics a partir de criteris de caràcter universal. Aquest és un aspecte clau ja que, al cap i a la fi, les opcions que tenen els ciutadans passen, també, per com el municipi on viuen prioritza la distribució de la renta (a l’hora de fer front a la pobresa i evitar la marginació).

El gran repte, doncs, és treballar des del món local per evitar que cap ciutadà estigui per sota del llindar de la pobresa.

Com abordar aquest repte?

Caldria consolidar un nou enfocament dels ajuntaments pel que fa a la promoció de la inclusió i la cohesio social, convertint aquest element en una prioritat de govern. En la majoria d’ocasions, la imatge pública, la marca local, la prioritat del municipi, etc, es vincula a d’altres qüestions que acostumen a apropar-se més a l’àmbit dels negocis que al de la cohesió (Ex.- Municipi Business Friendly). Caldria fer un gir en aquest sentit, i entendre que l’economia (o la gestió territori) poden esdevenir instruments per a la promoció de la cohesió social, i no al revés.

Aquest gir conceptual, en el sentit de variar prioritats, hauria d’anar acompanyat d’una aposta ferma i decidida per la participació ciutadana i la deliberació. És cert que es reobre un debat entern sobre la participació. Malgrat tot, només serà a través d’espais de deliberació compartida que serem capaços d’innovar i d’avançar en matèria d’igualtat i cohesió social. Certament, molts municipis han apostat per la participació. El que cal és mantenir aquesta aposta, fins i tot incrementar-la. Ser constants i dedicar-hi temps, recursos i tecnologia.

Si ens ho creiem i hi apostem, els processos participatius aniran millorant i els instruments per canalitzar la participció s’aniran actualitzant i complementant.

Necessitem recuperar la política

01/08/2014

timthumb

Des de fa uns anys, i aprofitant l’experiència adquirida elaborant projectes encarregats per administracions públiques, Neòpolis decidí ampliar la seva activitat i fer el pas al món de la formació. Des de llavors, hem impartit classes a diferents universitats catalanes, hem participat en diversos postgraus i se’ns han encarregat píndoles formatives adaptades a les voluntats i necessitats de les organitzacions interessades.

Darrerament, i amb l’inestimable suport del professor Quim Brugué (membre del Consell Assessor de Neòpolis), hem fet un pas endavant exportant coneixement més enllà de les nostres fronteres.

Aquest mes d’agost, el sociòleg i Soci-Director de Neòpolis Daniel Tarragó, viatja al Brasil per tecera vegada en menys d’un any. Les dues primeres visites responien a la voluntat del Instituto Municipal da Administração Pública (IMAP), de l’Ajuntament de Curitiba, d’oferir formació sobre Democràcia Deliberativa als funcionaris de diferents departaments municipals. Aquest mes d’agost visitarem Brasília, on  impartirem sessions a funcionaris del Govern Federal sobre la mateixa temàtica, per encàrrec de la Escola Nacional da Administração Pública (ENAP).

Volem aprofitar el Neobloc per presentar algunes síntesis dels continguts formatius. Fonamentalment per una raó; perquè el que expliquem intenta donar resposta a grans interrogants actuals, i  té la mateixa validesa i interès allà que aquí.

Per què necessitem recuperar la política?

  • La política no és la causa dels nostres problemes, sinó la víctima d’una situació que la condemna al fracàs i a la impotència.
  • En un món global, histèric, impacient i líquid, la política està fent aigües perquè segueix anclada territorialment, atrapada temporalment en el curt i  mig termini, i capturada pel màrketing polític-mediàtic
  • La política entesa com la solució a tots i cada un dels problemes particulars d’uns clients disfressats de ciutadans acaba convertint als governants en  polítics liquidats.
  • Per començar a recuperar la política hem d’entendre que aquesta porta al seu ADN l’obligació de decepcionar, perquè ha de posar el bé col·lecitiu per davant de múltipes interessos individuals, sovint oposats.
  • Els polítics, lluny d’anunciar que tenen la solució a tots els problemes han de complir amb la seva obligació de decepcionar, mentre que els ciutadans hem d’acceptar i assumir les decisions col·lectives fins i tot quan no responen a les nostres preferències.
  • No només hem de recuperar la política, sinó que necessitem més política. Resulta absolutament necessari incloure criteris ciutadans en la definició de les polítiques públiques, perquè no només necessitem democratitzar-les, sinó també abordar la complexitat dels problemes des de múltiples punts de vista. Les solucions purament tècniques ja no serveixen.

A les portes d’una nova era, col·laborativa i sostenible

28/06/2013

participacio ciutadana

La crisi actual és el resultat d’haver fet créixer l’economia vivint de la riquesa acumulada durant les 4 dècades posteriors a la II Guerra Mundial. Hem devorat la riquesa creada a través del crèdit, la qual cosa ens portà a l’era de l’endeutament, les hipoteques i el boom de la construcció. Després de mitja dècada en crisi, ens ha quedat clar. Però, i ara què? Com ha de ser la nova era?

És clar que cal impulsar un nou model de creixement, i això suposa variar l’economia, la configuració del territori i el model de vida de les persones. I en temps de crisi, la història ens ho demostra, només una col·laboració oberta, transparent i integral entre el sector privat, les administracions públiques i la societat civil proporciona la tracció necessària per fer viable un canvi de model.

Canviar de model vol dir innovar, desenvolupar una nova filosofia, fer un gir conceptual. En aquest sentit, arrel d’haver llegit darrerament llibres de Jeremy Rifkin i Ramon Folch, em sembla interessant destacar dos conceptes claus que haurien de caracteritzar el nostre futur col·lectiu: (1) la col·laboració i (2) la sostenibilitat.

(1) De la mateixa manera que la I i la II Revolució Industrial van alliberar a les persones de la servitud feudalista i l’esclavitud, el nou model de creixement haurà de servir per emancipar a les persones del treball mecànic per a que es puguin dedicar i implicar amb la societat i l’entorn natural. La nova era ha de ser col·laborativa.

(2) Som membres d’una societat industrial que ha tocat fons. Tot i que el model ens ha permès gaudir d’una qualitat de vida superior a la dels nostres pares hem de ser conscients del cost que això ha representat. Ens dediquem a viure bé a costa d’externalitzar els costos i d’exportar els inconvenients (en l’espai, a països tercers. En el temps, a generacions futures). I aquest model, de sostenible en té poc. La sostenibilitat, no ens equivoquem, va més enllà de l’ecologisme. És una qüestió social. És un tema socioeconòmic amb conseqüències ambientals.

Desenvolupar una nova lògica suposarà una reconfiguració del territori, de l’economia i de les relacions socials. Davant la transcendència del canvi que ens espera esdevindrà clau la implicació de tots els protagonistes (empreses, administracions i ciutadania). Som a les portes d’una nova manera de fer negocis, de variar les formes de relacionar-nos socialment i de redescobrir el territori que ens envolta. Deixar de banda l’individualisme i promoure la deliberació col·lectiva per afrontar el futur es converteix, gairebé, en una necessitat. Què millor que les comunitats locals com a escenari per a desenvolupar la col·laboració i l’aposta per allò sostenible! Quan les persones raonen juntes és més probable que la seva experiència combinada aconsegueixi els resultats desitjats que quan raonen soles. Els precedents ho demostren!

Us recomano que visualitzeu diferents píndoles de vídeo on presentem propostes innovadores de Neòpolis basades en la col·laboració i la sostenibilitat.