Article etiquetat com a ‘intel·ligència col·lectiva’

#Neobaròmetre “Reflexions sobre el món local” Cap. 7: Tres grans solucions a tres grans problemes

16/05/2013

Setè capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals.

El sociòleg i co-fundador de Neòpolis Daniel Tarragó presenta solucions per afrontar els reptes actuals dels ajuntaments.

Des de Neòpolis us convidem a opinar i a compartir el vídeo.

L’hora de la innovació

25/02/2013

participacio ciutadana

Ja fa temps que vivim en un context de dificultats i d’informacions negatives que ens recorden a diari les deficiències d’un sistema encallat. Però no ens podem quedar aquí. Davant aquesta situació comença a ser urgent prioritzar millores i certs canvis de mentalitat i de maneres de fer.

Des de Neòpolis estem conduint la dinamització de diferents espais de debat vinculats amb la promoció de la inclusió social en un escenari on, malauradament, s’ha socialitzat la vulnerablitat. Aquests espais ens estan servint per captar aportacions molt interessants. Per exemple, es parla de l’empoderament dels col·lectius en risc d’exclusió, de recuperar les lògiques comunitàries i reduir l’individualisme o d’aprofitar la disposició de temps i capacitats de moltes persones aturades. El treball en àmbits com el de la sostenibilitat, la gestió del territori o el desenvolupament local també ens estan oferint idees molt interessants en aquest sentit.

Estem convençuts que la situació actual és millorable però, alhora, que només es podran viure avenços si els nostres polítics (també els locals) comencen per ser valents i reconèixer que tenim problemes que cal afrontar des de la innovació. Perquè, d’idees i oportunitats n’hi ha.

En aquest sentit, em sembla interessant presentar-vos una síntesi d’un informe de l’IGOP, dirigit per Quim Brugué i anomenat “Els motors de la innovació a l’adminstració pública”:

  • El per què de la innovació:

La complexitat de les societats actuals provoca que les formes habituals d’afrontar els problemes i necessitats socials no funcionin. Aquest fet situa els orígens de la innovació en els anomenats problemes maleïts (la necessitat) i en els dèficits cognitius (el fracàs) que teníem a l’hora d’abordar-los.

  • El què de la innovació

Un cop reconegut que el que fèiem ja no serveix (saber superat) s’accepta la necessitat de generar noves idees (innovació substantiva) que ineludiblement caldrà materialitzar a través de nous instruments (innovació instrumental). S’identifiquen, doncs, dos ingredients bàsics per a la innovació: una nova filosofia i un nou mètode.

  • El com de la innovació

La innovació, més que disposar d’un protocol requereix d’un context que el propicïi (entorns innovadors: micro i macro) i d’unes palanques que el posin en marxa (motors de la innovació: superior, inferior, lateral i interior).

  • Resistències, resultats i sostenibilitat de la innovació

La innovació en les polítiques públiques ha de fer front a resistències (culturals, estructurals i dels actors), a l’obtenció de resultats (a curt i a llarg termini) i a la sostenibilitat de les polítiques innovadores (més que actuacions momentànies i espectaculars s’entenen com a sostenibles les actuacions duradores i discretes).

Des de Neòpolis us oferim suport per engegar processos reflexius que permetin promoure la innovació. Contacteu amb nosaltres i parlem-ne!

Canvis des de baix

07/08/2012
participacio ciutadana

http://petitagranllagosta.blogspot.com.es

Mentre mig país fa vacances…

A Espanya, el govern Rajoy demostra dia a dia una manca de lideratge evident. Pel que sembla, no s’han adonat que estan governant en un context de canvi d’època. De fet, fa temps que se’ls hi nota poca capacitat d’anàlisi. Només cal repassar el seu programa electoral, recordar la relació directa entre l’agenda del govern i les eleccions a Andalusia, o recuperar les diverses declaracions arrogants del President espanyol dirigides a les institucions europees. Així estem…

A Catalunya la cruesa de les retallades (molt anteriors a les aplicades des de la Moncloa, no ens n’oblidem) i les diferències d’arrel amb Madrid col·loquen en un segon pla les aspiracions nacionals i la definició d’un full de ruta. De moment, d’expectatives de futur poques. Massa ambigüitats. I a sobre, se’ns crema l’Empordà!

Mentrestant, millor que ens agafem uns dies de vacances i desconnectem per un moment. Millor que agafem forces i assumim que la responsabilitat per afrontar la situació és de tots. Ha quedat demostrat que esperar solucions dels de dalt no ens porta enlloc. Els temps que vivim deixen clara una cosa; han de canviar molts hàbits i maneres de fer. Ens hem de reinventar. En aquest sentit, el valor de les accions a escala local i la recuperació de les lògiques de col·lectivitat poden ser molt útils.

Com? Els dèficits del model de societat que ens ha dut a la crisi, precisament, ens poden marcar el camí. Millorar i repensar àmbits com el de la sostenibilitat ambiental, la responsabilitat social de les empreses, la participació ciutadana o la igualtat i solidaritat entre col·lectius ens pot obrir moltes portes. Tots i totes podem aportar idees, engegar projectes o variar hàbits en aquesta línia. És hora de començar a donar lliçons de baix a dalt, perquè la credibilitat dels de dalt fa temps que està tocada. Des de Neòpolis ja ens hi hem posat, t’apuntes?

De la idignació a l’acció

09/07/2012

participacio ciutadana

Vivim temps d’austeritat. I els seus efectes repercuteixen de forma directa la quotidianitat de la majoria de ciutadans i ciutadanes del nostre País Petit. Com és lògic la reacció social davant aquest escenari de dificultats, males notícies i pessimisme s’ha fonamentat en la indignació. Faltaria més!

Tot i això, em resisteixo a apuntar-me als discursos negatius que consideren que la ciutadania no hi pot fer res, que les coses seguiran empitjorant i que no ens queda més opció que assumir el rol de “cornuts i pagant el beure”. Francament, cada cop tinc més clar que els temps que corren també s’han d’entendre com una oportunitat per despertar consciències i potencialitats personals i col·lectives fins fa poc dormides en el mar de les comoditats i les vaques grasses.

Només cal donar un cop d’ull al nostre voltant, de forma objectiva. És clar que el maleït atur, les necessitats econòmiques o els problemes de salut emocional (dels quals se’n parla poc, massa poc) impregnen el nostre dia a dia. Però també és veritat que estem envoltats de petites bones pràctiques i d’idees creatives: videocurrículums que triomfen a la xarxa gràcies a la seva creativitat, noves idees per reinventar negocis familiars o crear-ne d’alternatius, la important presència i valor social del món associatiu o la recuperació del valor de la proximitat. N’hi ha moltes d’idees fresques, de ganes d’avançar, de motivacions per a reiventar-se. I seria un error deixar-les perdre.

Ras i curt: mentre els “mercats” valoren minut a minut l’estat de l’economia i els polítics europeus prenen una o altra decisió no podem quedar-nos de braços creuats. Hem de creure fermament en la capacitat de tots els sectors i agents socials, per més petits que siguin (o semblin). Perquè la suma fa la força, i totes les aportacions són bones per enriquir debats que ens permetin fer front als temps d’austeritat que ens ha tocat viure. Cal doncs, establir aliances, generar intel·ligència col·lectiva i generar debats compartits.

Des de Neòpolis creiem fermament en aquesta lògica. Us convidem a contactar amb nosaltres si necessiteu un cop de mà per passar de la indignació a l’acció.

Planificació estratègica, la clau davant la incertesa

24/10/2011

planificacio estrategica

Article de Daniel Tarragó. Soci-Director de Neòpolis, publicat a El Punt Avui (15/10/11)

Vivim en un temps líquid, en què les empreses naveguen per un mar d’aigües turbulentes sota una tempesta d’incertesa intensa que sembla que encara trigarà algun temps a escampar. És per això que es fa imprescindible disposar d’un full de ruta que ens marqui el rumb a seguir i que ens il·lumini a mitjà i a llarg termini. Necessitem una guia, un far que ens insinuï el camí per entomar un context complex, dinàmic i volàtil, d’una forma oberta i flexible.

Donar lliçons en aquests temps és, a vegades, més que agosarat; hi ha qui recomana contenció de despeses, hi ha qui aposta per la inversió, per treballar el valor del producte, obrir nous mercats, internacionalitzar-se, etc. Quin ha de ser el camí?

Si fem un símil futbolístic, no n’hi haurà prou amb tenir bons defenses, bons davanters o un bon mig camp, l’èxit serà la perfecta execució del treball en conjunt. L’èxit d’un equip serà l’entrenador, els jugadors o la filosofia i la tàctica de joc? L’èxit de l’empresa depèn dels seus directius, els seus treballadors o una bona planificació estratègica? La resposta és senzilla: tot a la vegada.

La profunda transformació social, econòmica, laboral i financera que estem experimentant, així com la pèrdua de referents culturals i polítics, converteixen el futur en un escenari desconegut i sovint amenaçador. És per tot això que l’aposta per elaborar una planificació estratègica sembla quelcom ineludible. Les empreses, avui més que mai, necessiten donar resposta a tres grans interrogants: on som?, on volem anar? i com hi hem d’arribar?

Si volem afrontar el futur amb garanties d’èxit no ens queda més remei que valorar la situació actual i preparar-nos per fer-hi front en les millors condicions. Es tracta d’anticipar-se per adaptar-nos al present i preparar-nos per al futur.

Un pla estratègic és una aposta de futur, però, sobretot, és una aposta de futur col·lectiva. Els directius d’una empresa poden promoure un pla estratègic, però aquest ha de ser el pla de tota l’empresa. Planificar-se estratègicament és una forma de pensar i afrontar el futur, però en el context actual serem més efectius si ho fem entre tots. Es tracta d’una conxorxa col·lectiva, un reconeixement que la força està en la suma, una forma d’assumir que només ens en podrem sortir col·lectivament.

La manera de fer un pla estratègic pot ser molt variada, tot i que sempre inclou dos moments bàsics: el diagnòstic (on som), i les propostes (on volem ser i com arribar-hi). El diagnòstic ha de ser acurat i encertat, però no cal que sigui extremadament detallat ni tècnicament molt sofisticat. No podem perdre de vista que ha de ser un projecte compartit entre tots els membres de l’empresa i cal que sigui comprensible, entenedor i acordat entre les parts.

Pel que fa a les propostes, el més rellevant, de nou, és que aquestes hagin estat construïdes col·lectivament i que siguin prou compartides per tots. Només així en podrem esperar un desenvolupament efectiu.

L’èxit de la planificació estratègica depèn més de l’elaboració conjunta d’aquesta que de qualsevol altre atribut tècnic. La lògica del bottom-up és fonamental.

D’un pla estratègic l’empresa n’ha d’esperar una orientació, una guia i sobretot un espai de col·laboració que genera compromisos i sinergies. Es tracta en bona part de resultats intangibles, però de gran valor i impacte sobre el funcionament del conjunt de la companyia. Enfront d’altres tipus de planificacions de caràcter més operatiu, que persegueixen millorar l’eficàcia i l’eficiència de les actuacions empresarials, un pla estratègic ha de generar intel·ligència col·lectiva. Davant dels reptes d’una societat complexa i d’una crisi econòmica i financera dura, llarga i desconcertant és evident que cal treballar bé (de forma eficaç i eficient) però, sobretot, cal que pensem adequadament (generem intel·ligència).