Article etiquetat com a ‘mitjans de comunicació’

#Municipals2015 – Reptes locals segons Marc Sureda

22/06/2015
marc_sureda

Marc Sureda

Descripció d’un repte o necessitat no coberta

Els que ens estem vinculats als mitjans de comunicació, ja siguin locals, comarcals o d’àmbit nacional i de premsa, ràdio, TV o digitals, hem vist incrementar considerablement el nombre de notes de premsa rebudes durant els dies de campanya electoral de les eleccions municipals. Presentacions, balanços, programes, agendes, rèpliques, denúncies… per parar un tren, fins i tot de remitents desconeguts que fins ara no havien enviat mai res.

Recordar-se dels mitjans de comunicació quan, per exemple, s’apropen eleccions i enviar notes de premsa només durant la campanya electoral és una pràctica que fan servir molts alcaldables, partits polítics i equips de govern i fins i tot els grups a l’oposició.

Aquest pràctica pot tenir els seus resultats puntuals, doncs els mitjans han dedicat i habilitat moltes pàgines i especials per donar cabuda al seguiment i tractament de la campanya, però cal fer un pas endavant i agafar l’hàbit de proporcionar informació durant tot l’any per iniciativa pròpia. No cal dir que aquesta informació, encara que sigui interessada, ha de ser veraç i contrastable. Enganyarem un cop a un periodista, però mai dos i el preu serà molt elevat.

Com abordar aquest repte?

Els polítics, sobretot dels ajuntaments petits, han de perdre la por a relacionar-se amb els mitjans de comunicació de la seva àrea d’influència, sigui quina sigui la seva tendència, dimensió i categoria. Han de ser conscients que els ajuntaments són una veritable i valuosa font d’informació que cal gestionar correctament durant tot l’any, ja sigui per iniciativa pròpia o a petició d’algun mitjà de comunicació.

Per fer-ho:

- Cal millorar la relació afectiva amb els periodistes. Mantenir-hi un contacte periòdic ja sigui personal o telefònicament, o fins i tot utilitzant les xarxes socials.

- Cal dosificar en el temps l’enviament de les notes de premsa i valorar-ne el seu interès real abans d’enviar-les.

- Cal posar-se a disposició dels periodistes per aclarir o ampliar qualsevol informació que enviem.

Creieu-me, crear un vincle afectiu amb els periodistes porta més beneficis que inconvenients a curt, mig i sobretot a llarg termini. Això sí, sempre caldrà estar disposat a contestar totes les preguntes, siguin o no agradables.

Violències (per Narcís Pou)

20/06/2011

Cola_oficina_INEM

Trancric un article d’en Narcís Pou. Pedagog i Director de Projectes de Neòpolis

De camí cap a casa, i dalt d’un bus molt poc digne per formar part de la xarxa de transports públics de la Generalitat de Catalunya, sento trossets d’una conversa procedent d’una parella de mitjana edat asseguda files enrere.

“És per supervivència, és supervivència”, ho repeteix diverses vegades amb ràbia i contundència al llarg de la conversa. Em sorprèn. És la resposta que ella dóna a les explicacions del seu acompanyant. Ell parla fluix, i pel poc que entenc ho fa perquè el que comenta gira entorn de pràctiques no massa legals i poc confessables lligades a la seva precària situació econòmica.

La força amb que pronunciava supervivència em van abstreure. Supervivència ratlla allò més elemental, la part animal i més irracional de les persones continguda en la part reptiliana del nostre cervell. La supervivència explica actuacions desesperades, és l’últim que queda.

Pocs minuts abans, potser una hora, escoltava tot dinant la declaració institucional del President de la Generalitat criticant també amb contundència i raó l’actitud violenta de part de les persones concentrades a l’exterior del Parlament.

Tothom qui ho va sentir va entendre si va voler la força i la raó dels arguments del President, però no tothom en va compartir ni la pena ni la gravetat, doncs les percepcions en paral·lel, com les línies en paral·lel, no es poden entendre, no es poden tocar.

Milers de persones, de famílies, viuen sotmeses cada dia de la seva vida a una violència estructural dura i angoixant basada, entre moltes d’altres situacions, en la impossibilitat sincera i absoluta d’accedir a un habitatge, a un treball estable, a un paper en la xarxa social, a esdevenir socialment útils, a una mínima estabilitat econòmica, a la informació, a la ciutadania, a la interlocució amb l’administració… en la impossibilitat de fer front als pagaments, al cost de la compra setmanal, d’oferir a la seva pròpia família unes mínimes condicions de vida. Sí, supervivència.

Totes aquestes persones que pateixen la violència estructural esmentada, que podien no ser presents a la Ciutadella i a qui arriben els missatges televisats o no de les queixes i la indignació dels parlamentaris i parlamentaries increpats o agredits, poden viure amb descrèdit, incredulitat o indiferència les crítiques institucionals a les formes i la violència exercida pels manifestants, perquè alhora que uns han patit la violència unes hores, uns minuts, els altres la pateixen just prendre consciència cada matí, silenciosa, però tant o més colpidora. Una violència estructural que cal no oblidar que és exercida en part i directa o indirectament pels organismes i institucions que els polítics, que lamenten justificadament la violència que s’ha exercit en contra seu representen o lideren. Institucions la dinàmica de les quals sovint sembla allunyar-se, més que apropar-se a les necessitats de la ciutadania.

La legitimitat dels nostres responsables polítics és inqüestionable, els atacs a les institucions denunciables, però de violències n’hi ha de molts tipus i des de la responsabilitat dels qui ocupen un càrrec polític cal conèixer-les totes, especialment les no explícites, que tendeixen a oblidar-se en moments de grans escenificacions.

Missatges polítics i debats públics

04/06/2010

debat politic

Fa uns dies, l’amic @XavierPastor publicava un interessant article al Diari de Girona titulat “Enquestes, comissions i competició polítiques”. L’autor posa de manifest la “curiosa” relació entre els resultats del darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió  (CEO) i la petició, per part d’IC-V, PP, Ciutadans, ERC i PSC, que el Parlament investigui la relació entre el finançament de CDC i el “cas Millet”. L’article em va fer pensar de seguida amb els missatges que rebem dels nostres polítics.

Seguint el fil de la comunicació política, el llibre “Yes You Can”, de Jordi Segarra i Àlex Terés explica com, actualment, si no es comunica, no s’existeix i no es fa política. La professió del polític modern, diuen, és saber difondre el seu missatge. Sembla inqüestionable que els nostres polítics tenen molt clars aquests conceptes ja que, efectivament, difonen missatges, comuniquen. En tot cas, però, em sembla impresicindible qüestionar el contingut dels seus missatges, que en el fons, acaben determinant l’agenda temàtica d’informatius, tertúlies i articles d’opinió.

És clar que els casos de corrupció han de ser investigats i exposats a l’opinió pública, només faltaria. El que no em sembla tan necessari, en canvi, és castigar a la ciutadania amb una allau d’estratègies tàctiques i d’enfrontaments entre partits. Vivim moments bastant complicats com per haver de perdre el temps  presenciant disputes electoralistes. Ningú pot negar que, a hores d’ara, seria més interessant i útil generar debats sobre com promoure més i millor ocupació pels joves o com afrontar l’espectacular augment de persones ateses per entitats prestadores de serveis com Càritas (per posar només alguns exemples) que no pas debatre sobre si també cal obrir una altra Comissió d’Investigació al Parlament de Catalunya per tractar el “cas Pretòria”.

És només un exemple actual que torna a deixar clara, altra vegada, la necessitat de canviar la manera de fer política. Ens cal una manera de fer política més propera als interessos dels ciutadans i ciutadanes. I aquest canvi hauria d’incloure, d’entre d’altres, una atenció especial sobre els temes que es posen a debat públic i la manera com s’expliquen. Se’ns ha de garantir el dret a estar informats, però ben informats i sobre allò que sigui, efectivament, d’interès general. Un exercici de claredat i honestedat que faria més fàcil caminar cap a una democràcia més relacional i participativa.

Sobre els perills de simplificar la complexitat

06/11/2009

comunicacio politica

És evident que els casos de corrupció que estan protagonitzant l’actualitat informativa no fan més que accentuar la desafecció política de la ciutadania. Però no ens enganyem, la desafecció ciutadana està clarament estesa des de fa temps i els canvis no poden limitar-se només a tapar forats, han de ser més aviat estructurals, de base.

Més enllà de l’actucalitat “corrupta” que ens envolta, la política ha de continuar existint i la cosa pública s’ha de seguir gestionant. Hem de millorar, hem de canviar i per fer-ho caldria replantejar-se, d’entre d’altres, certes característiques del sistema actual de comunicació entre els polítics i els ciutadans. En aquesta línia aprofito per recomanar-vos una lectura de Neil Postman titualda Divertim-nos fins a morir on l’autor explica com l’hegemonia de la televisió  ha fet que deixem de pensar i que ens dediquem a riure. Segons l’autor, la televisió ha transformat dràsticament l’educació, la política, la ciència i la religió.

divertim-nos fins a morir

Avui tothom és conscient de l’evident relació entre política i comunicació. Vivim una època de democràcia de mitjans caracteritzada per un clar distanciament de gran part de la ciutadania respecte la política. Elements com el paper monopolitzador que juguen i han jugat els partits a les democràcies consolidades o la simplificació informativa de la que parla Postman hi tenen bastant a veure.

En tot cas, està clar que en l’actualitat predomina un determinat model a l’hora de fer política i de comunicar-la que ha tendit a transformar-la i que ha acabat derivant en una clara desafecció ciutadana respecte els afers polítics. Segurament aquesta desafecció es déu, en part, a la contradicció de la lògica comunicativa actual (basada en imatges, eslògans, estereotips, immediatesa, impacte emocional,…) amb l’essència de la política (visió col·lectiva, raonaments, reflexions, aliances, debats, complexitat…).

Aquesta contradicció ha acabat convertint la comunicació política en escenificacions adaptades a la lògica actual. I aquesta escenificació i simplificació pot acabar produint (o ha produït) que la ciutadania es desmotivi i valori negativament el fet de no percebre respostes també simples, fàcils i ràpides dels operadors polítics (quan en realitat el que s’han de tractar són qüestions eminentment complexes).

Solucions? Tot i que, a priori, pot semblar que som davant un situació que només es pot abordar des d’instàncies superiors, molts discursos coincideixen a l’hora d’afirmar que el món local també és un bon escenari per reduir els efectes negatius d’aquesta lògica global, ja que la proximitat i l’interès per allò local pot ser l’excusa per limitar la tendència a l’escenificació mediàtica, promovent majors graus de participació democràtica a través dels mitjans de comunicació locals.

Cal ser conscients que la millora ha de passar, precisament, per la política. Com escrivia fa uns dies Josep Marín a El Periódico de Catalunya “en aquestes condicions, la política no hauria de ser part del problema. La política hauria de ser la solució” S’ha d’exigir una nova manera de fer política. I d’entre d’altres, això vol dir repensar la manera de comunciar-la, prioritzant la transparència i essent conscients que no és bo simplificar excessivament certs missatges.