Els dos darrers escrits exposaven com, tot i comptar amb unes administracions que treballen més i millor que mai, la ciutadania segueix insatisfeta, i com n’és de necessari aprofitar la propera creació de nous governs locals per articular una resposta a la situació, apostant pel treball conjunt. Aclaria, també, que el repte de juntar-nos per multiplicar no és fàcil ja que, més enllà de l’eficiència aïllada de determinats serveis públics, fer operatiu el treball conjunt suposa fer front a dificultats.
La situació és clara; hem de tendir a juntar-nos per multiplicar, però ho hem de fer en un context que ens genera dificultats.
Així doncs, la pregunta és; com oferir respostes conjuntes a problemes complexes?
La resposta? Apostar pel diàleg, per la deliberació. Sembla una bona recepta per ser més eficaços i satisfer en major mesura a una ciutadania plenament insatisfeta. De tècnics i professionals ja en tenim, i de molt bons, però el pas del temps ha evidenciat que no podem basar-nos només en les seves indicacions.
Tal i com exposava al primer escrit, de poc serveix sumar actuacions aïllades, per més bé que les hagin elaborat els tècnics. Podem disposar de plans impecables des d’una vessant tècnica, però que es contradiguin amb d’altres plans. Potser, més que plans aïlladament eficients, el que ens cal és coordinar el conjunt de planificacions existents. I per fer-ho és imprescindible dialogar, deliberar, recuperar l’essència de la política (en majúscules, clar).
El primer pas és ser-ne conscient. El segon, portar-ho a la pràctica (què millor que una legislatura sencera per endavant) des del realisme i assumint que:
- Hem de moderar les expectatives ja que el canvi no és fàcil
- Caldran canvis de mentalitats i d’hàbits
- Cal una estratègia a llarg termini
- És un requisit estar-ne convençuts i comptar amb lideratges polítics i tècnics forts
