Article etiquetat com a ‘neopolis’

Tòpic 9: Sempre participen els mateixos

24/11/2015

Indecision

Que en els processos participatius sempre participen els mateixos, és a dir, una minoria, acostuma a ser l’argument definitiu dels detractors de la participació ciutadana. Poques són les experiències que s’escapen d’aquesta crítica. Però, fins a quin punt és cert aquest argument?

Caldria tenir molt clar que quan parlem de participació no estem parlant de quantitat sinó de qualitat. Per posar un exemple fora de la política; imaginem que volem revisar els estatuts de la Lliga de Futbol Professional de forma participativa. Quina opció és milllor? Un procés que compti amb milers de participants, tots socis del Barça i del Madrid, o un debat amb menys participants però on estan representats tots els clubs que composen la Lliga? No es tracta de quantitats, sinó de representació de discursos i de generació de consensos.

Molts estudis demostresn que, en els darrers anys, els percentatges de participació electoral de molts països s’han reduit de forma progressiva. A les europees del 2014, per exemple, es va abstenir un 54% del cens electoral espanyol. Més la meitat del cens, doncs, no es va acostar als col·legis electorals. A més, els partits que acaben accedint al poder obtenen un percentatge de vot molt per sota del 50% del total de vots emesos. Des d’aquesta perspectiva podríem dir que una part rellevant de la població cridada a votar no ho ha fet, i que els que governen ho fan pel vot d’una minoria. Malgrat això, a ningú li passa pel cap deslegitimar els resultats electorals, oi?

En un context on ens queda molt per aprendre, i on estem adquirint hàbits participatius, no ens hem d’obsessionar en la quantitat de participants. Hem de serc apaços de garantir representació de discursos. Si ho fem bé, i sense pressa, la quantitat de participants ja anirà augmentant.

Tòpic 6: Les decisions les han de prendre els governs, no els ciutadans

14/10/2015

puzzle

Aquells que afirmen que la participació ciutadana erosiona la legitimitat democràtica demostren no haver entès bé els objectius fonamentals dels processos participatius. És clar que les decisiomns les han de prendre els governs i no els ciutadans.

Cal tenir molt clar que quan parlem de democràcia deliberativa i de participació ciutadana no estem posant en dubte qui governa (la qual cosa es decideix a través dels processos electorals). La qüestió, doncs, no es centra en qui governa sinó en com governa qui governa.

Les decisions sempre les prendrà el govern (només faltaria). El que ens aporta la participaticipació ciutadana és un complement als processos de presa de decisió . Els governs que aposten per la participació, doncs, no estan entregant el poder de decisió als ciutadans. El que fan és garantir el dret a estar informats, a ser consultats i a prendre part a la ciutadania, amb la finalitat de dotar de més intel·ligència les seves decisions.

Posem per cas que un ajuntament té previst millorar un espai públic determinat. Una plaça, per exemple. La decisió de tirar endavant la reforma urbanística és del govern. És més, les característiques definitives d’aquesta reforma també són una decisió governamental. El que ens aporta la participació és un enriquiment del procés de definició de la reforma, i un empoderament de la ciutadania; mitjançant la promoció d’espais d’informació i diàleg els processos participatius ens permeten recollir visions i consideracions d’aquells que viuen, treballen o mantenen relacions socials a l’espai públic que el govern ha decidit millorar.

Tòpic 5: La participació dóna armes a l’oposició

02/10/2015

oposicion

Els crítics de la participació ciutadana acostumen a argumentar que els processos participatius, tard o d’hora, acaben donant armes a l’oposició. Presuposen, doncs, que qualsevol exercici participatiu acabarà fracassant i permetrà a l’oposició carregar-se de raons per criticar el govern.

És cert que alguns processos participatius no acaben del tot bé i, per tant, es poden considerar un fracàs. En tot cas, dues consderacions al respecte; 1) Que alguns processos participatius hagin fracassat no vol dir que tots ho facin, i 2) Caldria analitzar els motius que poden explicar el fracàs dels processos que no han funcionat del tot bé.

D’entrada, cal ser conscients que els hàbits participatius (de governants i governats) són els que són, i que vivim temps d’adaptació a noves maneres de fer política on, enlloc de tenir por al fracàs, hauríem de començar a assumir la necessitat d’aprendre dels errors. I és precisament per la manca d’hàbits i pel moment d’aprenentatge on es sitúen la majoria de processos participatius que, en ocasions, no s’ha donat prou protagonisme als tècnics experts a l’hora de dissenyar i dinamitzar experiències deliberatives.

Oi que quan es decideix construir una biblioteca encarreguem el projecte a un arquitecte? Oi que si, un cop construït, l’equipament té goteres i les rajoles s’aixequen no culparem al món de la cultura en general? Doncs amb la participació hauria de passar el mateix. I encara que sembli lògic, no sempre passa. Es tendeix a culpar a la participació en general enlloc d’entendre que, el que cal, és donar a la promoció de la particiació la importància que es mereix.

En ocasions costa entendre que per dissenyar i dinamitzar un procés de participació ciutadana ens calen “arquitectes socials”. La responsabilitat dels processos participatius no s’hauria de delegar a tècnics experts en d’altres àmbits només perquè tenen temps per a fer-ho, o perquè els hi fa il·lusió. Igual que no deleguem la resposnabilitat d’un projecte urbanístic a tècnics que treballen en d’altres àmbits.

Tòpic 4: La participació reforça els grups de pressió i debilita els partits

28/09/2015

grupos-de-presic3b3n

Un altre dels tòpics força utilitzat per aquells que no veuen la participació amb bons ulls és el que entén l’aposta per la participació ciutadana com una entrega de protagonisme i força als grups de pressió i, en conseqüència, com una debilitació dels partits polítics.

En primer lloc, caldria recordar que encara són molts els ciutadans que opinen que els partits polítics han “segrestat” la democràcia. També caldria matisar quins són els “lobbies” que tradicionalment han influït en política, i l’escala on ho fan; majoritàriament grups de pressió econòmics vinculats a grans empreses multinacionals i “lobbies” financers representats per bancs i fons d’inversió.

Amb tot, que la participació ciutadana reforci el paper d’alguns grups de pressió que fins ara no han tingut massa oportunitat de participar en els processos de presa de decisió a escala local (col·lectius veïnals, entitats del tercer sector, associacions culturals o socials, etc.) és, més aviat, una bona notícia.

Si es fa ben fet, donar veu a col·lectius organitzats que treballen i defensen legítimament els seus interessos no s’hauria d’entendre com una feblesa, ni com una amenaça per als partits polítics. Més aviat el contrari; les seves aportacions de ben segur que enriquiran els processos de disseny i desenvolupament de les polítiques públiques.

Tòpic 3: La participació és particularista

17/09/2015

collaboration

Aquells qui destaquen la tendència dels ciutadans a centrar-se, només, en els interessos particulars tenen part de raó. Els éssers humans som egoistes per naturalesa, però també som col·laboratius i formem part de comunitats.

És cert que les conseqüències de la globalització han reforçat societats i models de vida on l’individualisme té un pes important. I també és cert que algunes institucions públiques poden haver fet creure que la política és un instrument per a satisfer interessos particulars. Però aquest context no hauria de convertir-se en un fre a l’hora de promoure la participació ciutadana, sinó en un element a tenir en compte a l’hora de dissenyar processos deliberatius.

Si pensem que la ciutadania és incapaç d’entendre, després d’explicar-los-hi, que en els espais participatius s’hi posen a debat elements vinculats amb l’interès col·lectiu i no aspectes personals (per això existeixen d’altres canals) és que entenem que la gent és estúpida. I estarem tots d’acord que no és el cas.

Queda clar, per tant, la necessitat ineludible d’aclarir, des d’un bon inici, les regles i l’àmbit de debat dels processos participatius. Claredat i honestedat. Així de fàcil.

De fet, una immensa majoria dels espais de debat que hem dinamitzat des de Neòpolis durant els darrers anys ens demostren que la participació des de lògiques col·lectives, de ciutat, de barri… és absolutament possible. Són pocs els ciutadans que no ho volen entendre. Molt pocs. Es tracta d’aprofitar els processos per fer pedagogia i per deixar clar que els espais de debat col·lectiu són escenaris on, a part de convèncer als demés, també hem de ser convençuts.

Tòpic 2: La participació és innecessària

14/09/2015

yesno6

Les veus crítiques amb la participació l’acostumen a entendre, sobretot, com a innecessària. L’argument es fonamenta en el fet que els ciutadans escullen els seus representants polítics en els processos electorals per a que actuïn, i no per a que els representants ens tornin la pilota quan no saben quina decisió prendre.

Per replicar aquest argument caldria començar recordant que els ciutadans no escollim els nostres representants amb la idea que aquests facin el que els hi sembli durant el seu mandat. Una cosa és donar confiança a un projecte determinat de municipi i l’altre oblidar-se de la importància dels mecanismes de control i de les possibilitats d’enriquir els criteris polítics des de visions ciutadanes. En aquest sentit, doncs, la participació passa a ser necessària, en la mesura que permet garantir el dret dels ciutadans a estar informats, així com matisar i enriquir la presa de decisions.

L’argument dels crítics també es refereix a “passar la pilota quan els representants polítics no saben quina decisió prendre”. Ras i curt, el que caldria fer quan un govern no sap quina decisió prendre no és un procés participatiu, sinó renunciar al govern, ja que no saber quina decisió prendre és sinònim d’haver perdut totalment el rumb.

Utilitzar la participació ciutadana per a governar no implica una carta als Reis Mags dels ciutadans. Més aviat implica la incorporació de visions, criteris i reflexions ciutadanes en projectes fixats pels representants polítics dins el seu full de ruta. En resum,  la participació caldria entendre-la com un complement necessari i intel·ligent de l’acció de govern, i no com “assistència a l’espai” als veïns del municipi quan els polítics no saben quina decisió prendre.

Un bon exemple en aquest sentit són els Plans Locals d’Inclusió Social, que determinen estratègies i criteris per a promoure la cohesió i lluitar contra les situacions i el risc d’exclusió. Els governs locals que els desenvolupen prenen, com a govern, la decisió d’elaborar-los i, a més, haurien d’establir uns objectius bàsics per al Pla. Les associacions del municipi i la ciutadania ens poden ajudar abastament a matisar i omplir de contingut adaptat aquesta acció de govern. Fins i tot, es poden implicar per a desplegar-lo en xarxa amb el govern municipal. I això, d’innecessari en té poc.

Tòpic 1: La participació és lenta

10/09/2015

slow

Un dels arguments crítics amb la participació es fonamenta en posar de manifest que la participació és lenta, retarda la presa de decisions i, per tant, converteix la democràcia en quelcom poc eficaç.

Efectivament, apostar per la participació suposa prioritzar la intel·ligència a la rapidesa. De totes maneres, i per començar, caldria recordar que, amb participació o sense, la lentitud és força present en el disseny i desenvolupament de la majoria de polítiques públiques.

En tot cas, l’argument de la lentitud que genera la participació es pot rebatre destacant que per a generar intel·ligència col·lectiva necessitem introduir criteris ciutadans en la definició de les polítiques. I sí, això requereix temps. Els defensors dels processos participatius entenen que l’encert i l’eficàcia de les decisions depèn de la seva intel·ligència, i no de la seva rapidesa.

Posem un exemple. Què preferim? Un projecte de revisió d’un Pla d’Ordenació Urbanística que determinarà el futur territorial d’un municipi fet de forma relativament ràpida, i només per tècnics? O potser serà més intel·ligent definir la planificació urbanística complementant els criteris dels tècnics (imprescindibles) amb reflexions, matisos i aportacions de la societat civil?

Tòpics i participació ciutadana

09/09/2015

20110504175416-escalera-espiral-vaticano

“La participació està de moda”, em comentava un amic poc vinculat amb política fa pocs dies. És cert, o això sembla. Però anem a pams. Malgrat que en el context sociopolític actual s’està col·locant el concepte participació ciutadana en posicions rellevants de les agendes públiques seguim caminant, en general, damunt d’un terreny no massa sòlid.

Ja sigui per la manca d’hàbits de governants i governats, pel poc recorregut de la democràcia deliberativa al nostre país o per les diverses interpretacions del concepte en funció de les ulleres amb que s’analitza no sempre es té clar per a què ha de servir o quins beneficis pot aportar un procés participatiu.

En aquest sentit, ens hem proposat aportar elements de debat aprofitant reflexions teòriques i l’experiència directa de Neòpolis en l’àmbit de les polítiques participatives. Intentarem fer-ho de forma entenedora, rebatent 9 tòpics, aparentment convincents, que acostumen a utilitzar-se per posar en dubte la legitimitat de la participació ciutadana. Durant els propers dies anirem publicant escrits per qüestionar diferents arguments crítics amb la participació.

LLISTAT DE TÒPICS:

  • La participació és lenta, i retarda la presa de decisions
  • La participació és innecessària. Els ciutadans ja escullen els seus representants a les eleccions
  • La participació és particularista. Els ciutadans no veuen més enllà dels seus interessos individuals
  • La participació reforça els grups de pressió i debilita els partits polítics
  • La participació sempre acaba donant armes a l’oposició
  • La participació erosiona la legitimitat de la democràcia. Les decisions les han de prendre els governs
  • La participació converteix la democràcia en una assemblea permanent i ingovernable
  • La participació és cara
  • De fet, sempre participen els mateixos. És a dir, una minoria

#Municipals2015 – Reptes locals segons Marc Sureda

22/06/2015
marc_sureda

Marc Sureda

Descripció d’un repte o necessitat no coberta

Els que ens estem vinculats als mitjans de comunicació, ja siguin locals, comarcals o d’àmbit nacional i de premsa, ràdio, TV o digitals, hem vist incrementar considerablement el nombre de notes de premsa rebudes durant els dies de campanya electoral de les eleccions municipals. Presentacions, balanços, programes, agendes, rèpliques, denúncies… per parar un tren, fins i tot de remitents desconeguts que fins ara no havien enviat mai res.

Recordar-se dels mitjans de comunicació quan, per exemple, s’apropen eleccions i enviar notes de premsa només durant la campanya electoral és una pràctica que fan servir molts alcaldables, partits polítics i equips de govern i fins i tot els grups a l’oposició.

Aquest pràctica pot tenir els seus resultats puntuals, doncs els mitjans han dedicat i habilitat moltes pàgines i especials per donar cabuda al seguiment i tractament de la campanya, però cal fer un pas endavant i agafar l’hàbit de proporcionar informació durant tot l’any per iniciativa pròpia. No cal dir que aquesta informació, encara que sigui interessada, ha de ser veraç i contrastable. Enganyarem un cop a un periodista, però mai dos i el preu serà molt elevat.

Com abordar aquest repte?

Els polítics, sobretot dels ajuntaments petits, han de perdre la por a relacionar-se amb els mitjans de comunicació de la seva àrea d’influència, sigui quina sigui la seva tendència, dimensió i categoria. Han de ser conscients que els ajuntaments són una veritable i valuosa font d’informació que cal gestionar correctament durant tot l’any, ja sigui per iniciativa pròpia o a petició d’algun mitjà de comunicació.

Per fer-ho:

- Cal millorar la relació afectiva amb els periodistes. Mantenir-hi un contacte periòdic ja sigui personal o telefònicament, o fins i tot utilitzant les xarxes socials.

- Cal dosificar en el temps l’enviament de les notes de premsa i valorar-ne el seu interès real abans d’enviar-les.

- Cal posar-se a disposició dels periodistes per aclarir o ampliar qualsevol informació que enviem.

Creieu-me, crear un vincle afectiu amb els periodistes porta més beneficis que inconvenients a curt, mig i sobretot a llarg termini. Això sí, sempre caldrà estar disposat a contestar totes les preguntes, siguin o no agradables.

#Municipals2015 – Reptes locals segons Xavier Pastor

15/06/2015
Xavier Pastor

Xavier Pastor

Descripció d’un repte o necessitat no coberta

El conflicte és sens dubte una de les poques variables estables que ens permet explicar i entendre el funcionament de la societat actual. En aquest context, la política municipal té molt a dir i a fer, ja que aquest és nivell de govern i d’administració que s’encarrega dels problemes quotidians, de gestionar i resoldre els conflictes, de donar respostes a la ciutadania.

L’àmbit municipal és l’espai més idoni perquè els ciutadans participin en la presa de decisions públiques i puguin implicar-se en la governança. Si bé la participació facilita que la ciutadania s’impliqui en la recerca d’una solució, aquest procés i espai respecte el conjunt de relacions entre ciutadans i ciutadanes, a nivell individual i organitzat, també fa aflorar problemes i conflictes, per diferents causes, però molt sovint per la incompatibilitat i confrontació aparent dels interessos dels uns i dels altres.

Els governs, poc a poc, han anat incorporant processos de participació. La situació de crisi dels darrers temps ha estat una oportunitat pels ajuntaments, moltes vegades per manca de recursos i de pèrdua de legitimitat, per obrir espais de participació i de codecisió. La immediatesa en la presa de les decisions ha obligat a fer més eficaços i eficients determinats processos, més pensats per assolir una resposta més o menys adequada al problema, però que en la majoria no els soluciona ni satsifà a cap de les parts.

Avui, davant d’un munió de problemes i conflictes: serveis socials, seguretat, política, relació entre els partits, a l’esport, etc, cal aplicar una nova visió no adversalista i que fomenti el consens i l’acord molt abans que el disens i la confrontació.

Com abordar aquest repte?

En l’àmbit dels serveis a les persones cal introduir nous mecanismes i procediments que permetin gestionar els problemes i conflictes de caràcter social. Avui, no n’hi ha prou amb oferir-los ajuda en els aspectes de primera necessitat, ja que aquestes persones tenen simultàniament altres front oberts: energètics, d’habitatge, educatius, de feina, de  salut emocional, d’entre d’altres. Els tècnics dels serveis socials han de fer la seva feina. En la majoria de casos, tenen poques coses a oferir-los a banda de facilitar-los accés a ajuts concrets i puntuals. Això els impossibilita ajudar-los a gestionar de forma integral la resta de problemes i conflictes que els afecten.

En aquest sentit, les formules de la gestió Alternativa de conflictes i de la mediació poden esdevenir una ajuda, especialment per als tècnics, però també per als usuaris, ja que facilitaria una anàlisi individualitzada de les problemàtiques de cada persona i/o unitat familiar, i posterior coordinació amb les altres àrees de l’ajuntament, mirant de cercar i contactar amb aquells tècniques i tècnics municipals, cas darrera cas, problema darrera problema, que poden participar de la gestió dels conflictes i oferir propostes de solució de forma continuada i mantinguda. Cal passar del benestar social, basat en les ajudes materials, al benestar integral, amb ajudes materials i de creixement personal, per tal de trobar solucions integrals a les seves situacions. Cal, per tant, que els tècnics i les tècniques socials, tal com han fet altres professionals, incorporen els procediments i mètodes de la Resolució Alternativa de Conflictes i de la mediació, especialment per fomentar la coordinació amb altres unitats i departaments.

En l’àmbit comunitari i veïnal, cal continuar amb les pràctiques d’empoderament i de formació als veïns i les veïnes a través del suport de serveis i projectes de mediació i de facilitació.

Un altre dels àmbits en el que s’observa una dificultat per reduir la violència és a l’esport. Es parla de redactar protocols i codis de conducta que en el millor dels casos passen del calaix de les oficines del clubs a esdevenir un pòster penjats en una racó dels camps de futbol i de les pistes poliesportives o a circula·lar per les llistes de correu electrònic dels equips de pares i mares o del whattsapp. I aillí es queden. Mentrestant les agressions verbals i físiques es mantenen. I no es fa res. Cal també, en aquest cas, que els clubs amb el suport de les institucions públiques posin en marxa les pràctiques mediadores i de la Resolució de conflictes per treballar amb el cos tècnic, els entrenadors i les entrenadores, ja que ells són una referència pels jugadors i per les aficions, però també cal treballar amb els pares i mares dels nenes i nenes dels jugadors, ja que ells i elles són l’afició en els camps i les pistes i són ells i elles els que acaben comportant-se violentament.

He deixat pel final l’àmbit de la política. Queda clar que aquest és potser l’àmbit que més necessitat de les formules de la resolució i la gestió de conflictes. Bàsicament per una qüestió d’actitud davant de la cosa pública, dels escàndols de corrupció, però sobretot perquè en l’actual manera de fer la sensació que hi ha és que no només no resolen els problemes, sinó que de la manera que actuen encara en generen més. Sembla que estan més interessats en satisfer els seus partits polítics i els caps de les seves formacions o de defensar els seus interessos particulars que de donar resposta a les problemàtiques de la ciutadania.

Vist que el món local cada cop es donen més governs de coalició, caldria que els partits polítics tinguessin persones encarregades de redactar els acords, de fer-los respectar i de rendir comptes. En aquest document, caldria establir les pautes bàsiques de funcionament com a govern i en cas de conflicte els processos que es posaran en marxar per tractar de gestionar-los i resoldre’ls.

El conflicte no ha de ser vist com quelcom negatiu, sinó com un camí per al qual es pot aprendre i amb el qual els partits que formen el govern poden créixer i guanyar confiança. Massa vegades uns acusen els altres quan trenquen un govern perquè no s’ha complert el pacte. Caldria que aquest pacte fos conegut per la ciutadania. Massa vegades aquest pactes no s’escriuen i quan es fan mai acaben de veure la llum o estan basats en el repartiment de carteres en els governs i prou i en un compromís en el que els uns no es posaran els peus en les parcel·les dels altres. Els resultat el sabem, en lloc d’un govern, s’acaben tenint tants governs com partits en la coalició, cadascú tira per la seva banda, fet que força al final el trencament, ja que les mesures dels uns no casen amb les dels altres o es mostren contradictòries i incompatibles. Aquest consens entre els partits polítics en els governs municipals és necessari sempre. Potser no tant en les coses del dia a dia, però en canvi sí en, poques però importants, qüestions que defineixen el tipus de política que es vol fer.

Cal dotar-se d’un govern i no de tants governs com a partits. S’ha d’evitar la partitització del govern i de les institucions públiques. Ara això és més necessari i més important que mai, ja que hi ha un projecte de país que demana i exigeix del compromís de totes les institucions públiques per tirar endavant, començant per a cadascun dels governs municipals. No es tracta de fer que el govern governi, sinó de demostrar que és així i que es fa així, per molts socis i partits que en formin part, aportant la seva singularitat i respectant els acords què s’hagin arribat, esdevenint un exemple per a la ciutadania i recuperant la confiança que la política ha perdut durant els darrers anys.