Article etiquetat com a ‘participació ciutadana’

#Neobaròmetre “Reflexions sobre el món local” Cap. 8: Innovar o morir

23/05/2013

Vuitè i darrer capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals.

El politòleg i co-fundador de Neòpolis Gerard Quiñones exposa els ingredients necessaris per innovar en l’àmbit públic, s’identifiquen els principals enemics de la innovació, i es presenten dues propostes concretes adreçades als ens locals per a promoure-la.

Des de Neòpolis us convidem a opinar i a compartir el vídeo.

#Neobaròmetre “Reflexions sobre el món local” Cap. 7: Tres grans solucions a tres grans problemes

16/05/2013

Setè capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals.

El sociòleg i co-fundador de Neòpolis Daniel Tarragó presenta solucions per afrontar els reptes actuals dels ajuntaments.

Des de Neòpolis us convidem a opinar i a compartir el vídeo.

#Neobaròmtere “Reflexions sobre el món local” – Cap. 1: El model

04/04/2013

Primer capítol de la sèrie “Reflexions sobre el món local”, un producte audiovisual de producció pròpia on diferents experts reflexionen sobre les claus de present i de futur dels ens locals. El primer capítol recull els punts de vista del Doctor Quim Brugué sobre el funcionament, l’estructura i les competències dels ajuntaments.

Des de Neòpolis us convidem a opiniar i a compartir el video.

L’hora de la innovació

25/02/2013

participacio ciutadana

Ja fa temps que vivim en un context de dificultats i d’informacions negatives que ens recorden a diari les deficiències d’un sistema encallat. Però no ens podem quedar aquí. Davant aquesta situació comença a ser urgent prioritzar millores i certs canvis de mentalitat i de maneres de fer.

Des de Neòpolis estem conduint la dinamització de diferents espais de debat vinculats amb la promoció de la inclusió social en un escenari on, malauradament, s’ha socialitzat la vulnerablitat. Aquests espais ens estan servint per captar aportacions molt interessants. Per exemple, es parla de l’empoderament dels col·lectius en risc d’exclusió, de recuperar les lògiques comunitàries i reduir l’individualisme o d’aprofitar la disposició de temps i capacitats de moltes persones aturades. El treball en àmbits com el de la sostenibilitat, la gestió del territori o el desenvolupament local també ens estan oferint idees molt interessants en aquest sentit.

Estem convençuts que la situació actual és millorable però, alhora, que només es podran viure avenços si els nostres polítics (també els locals) comencen per ser valents i reconèixer que tenim problemes que cal afrontar des de la innovació. Perquè, d’idees i oportunitats n’hi ha.

En aquest sentit, em sembla interessant presentar-vos una síntesi d’un informe de l’IGOP, dirigit per Quim Brugué i anomenat “Els motors de la innovació a l’adminstració pública”:

  • El per què de la innovació:

La complexitat de les societats actuals provoca que les formes habituals d’afrontar els problemes i necessitats socials no funcionin. Aquest fet situa els orígens de la innovació en els anomenats problemes maleïts (la necessitat) i en els dèficits cognitius (el fracàs) que teníem a l’hora d’abordar-los.

  • El què de la innovació

Un cop reconegut que el que fèiem ja no serveix (saber superat) s’accepta la necessitat de generar noves idees (innovació substantiva) que ineludiblement caldrà materialitzar a través de nous instruments (innovació instrumental). S’identifiquen, doncs, dos ingredients bàsics per a la innovació: una nova filosofia i un nou mètode.

  • El com de la innovació

La innovació, més que disposar d’un protocol requereix d’un context que el propicïi (entorns innovadors: micro i macro) i d’unes palanques que el posin en marxa (motors de la innovació: superior, inferior, lateral i interior).

  • Resistències, resultats i sostenibilitat de la innovació

La innovació en les polítiques públiques ha de fer front a resistències (culturals, estructurals i dels actors), a l’obtenció de resultats (a curt i a llarg termini) i a la sostenibilitat de les polítiques innovadores (més que actuacions momentànies i espectaculars s’entenen com a sostenibles les actuacions duradores i discretes).

Des de Neòpolis us oferim suport per engegar processos reflexius que permetin promoure la innovació. Contacteu amb nosaltres i parlem-ne!

Resultats del #Neobaròmetre25N

23/11/2012

participacio ciutadana

Fa uns dies us vam explicar la intenció del darrer Neobaròmetre de Neòpolis: vehicular a través de Twitter l’enviament de diferents preguntes als candidats a la Presidència de la Generalitat de Catalunya dels partits amb representació parlamentària. L’exercici tenia una doble finalitat. Per una banda conèixer les propostes i opinions dels candidats sobre temes transcendents per al futur del nostre país, recollint de forma sintetitzada les prioritats i propostes que ens plantegen els candidats. D’altra banda mesurar l’ús que li donen les candidatures al Twitter, i fins a quin punt esdevé una eina real d’interlocució directa amb l’electorat durant la campanya electoral.

Doncs bé, els resultats del #Neobaròmetre25N són molt clars: no hi ha resultats. A partir del dia 13 de novembre vam començar a llençar tuits mencionant als candidats (menys en el cas d’Artur Mas, que no disposa de compte personal a Twitter. Les preguntes es van enviar al compte @ciu). En total es van fer arribar 5 preguntes als candidats. N’havíem previst 10, però vistos els resultats ens vam aturar a 5.

És cert que podíem haver avisat anteriorment als candidats, o plantejar les preguntes abans que s’iniciés la campanya de forma oficial. En tot cas, enteníem que “la gràcia” del #Neobaròmtere25N era, precisament, observar la interlocució 2.0 dels candidats amb l’electorat durant la campanya i sense avisos previs.

Al 20è #NitsGirona que organitzen els amics de Playbrand (22/10/12) s’hi va presentar una ponència del consultor en comunicació política Pau Canaleta, centrada en el màrqueting polític i l’ús de les xarxes socials per part de la classe política. Les seves reflexions coincideixen plenament amb els (no) resultats del #Neobaròmtere25N i ens permeten, com a mínim, treure una conclusió (o validar una realitat): els partits i polítics catalans utilitzen les eines 2.0 com a canal informatiu per llançar missatges. Res més. La interlocució amb l’lelectorat no es canalitza a través del 2.0.

Podeu consultar les preguntes enviades als candidats consultant els tuits dels dies 13, 14 i 15 de novembre del compte Twitter @gerardneopolis

Anàlisi del #DebatTV3

19/11/2012
participacio ciutadana

www.tv3.cat

Sense sorpreses:

El debat d’ahir va servir per constatar els posicionaments ja coneguts per tots aquells que han tingut un mínim interès per la política catalana des de l’11 de setembre. Era d’esperar que no es produís cap sorpresa ni cap gir argumental en un debat televisat.

Debat a 7:

He llegit algun tuit lamentant el desordre que es produeix en un debat electoral amb 7 participants. No ho comparteixo. Certament un debat entre 7 és més complexe que un debat entre 2 o 3, però és extremadament més democràtic i just donar veu a tots i no només a uns quants, només faltaria.

Candidats:

Al Sr. López Tena no se li pot demanar més claredat en el seu discurs a favor de la independència. Agradi o no, el seu missatge fuig d’ambigüitats i és contundent. Poques dades però molt concises i entenedores. Tot i això dóna la sensació que amb punt menys “d’agressivitat argumental” ell i el seu partit podria endur-se més vots.

No es pot obviar que el Sr. Rivera parla de canvis a la Llei Electoral, de transparència i de rendició de comptes (tot i que cal fer-li notar que els partits de l’Espanya on es vol quedar no estan per aquestes coses). S’ha convertit en l’opció unionista alternativa al PP de les retallades i de Bankia. La falca en castellà és legítima, però ja no crida l’atenció. Al minut final va ser, volgudament, més suau del que s’esperava; cap referència a “l’aixecament de fronteres”.

El Sr. Junqueras va fer de professor universitari. El seu to pedagògic i el seu missatge complementat amb exemples pràctics no deixen dubte que sap el que vol. Va deixar molt clara la seva voluntat d’acords i d’esdevenir “soci”. Per si algú encara no ho havia sentit abans ara ja segur que tots sabem el què li deien els col·legues del Parlament europeu: You need a democratic mandate. En algun moment del debat va quedar en segon pla i amb poca presència. Tot i això a ningú li queden dubtes sobre les seves propostes.

El Sr. Herrera va ser el candidat que més i millor va defensar les polítiques socials i la necessitat de no centrar el debat exclusivament en la qüestió nacional. La defensa nítida del dret a decidir li permet centrar els esforços argumentals en les polítiques per a les persones i mediambientals. En ocasions es va mostrar excessivament alterat. Un comportament que s’allunya de la seva imatge quotidiana de diputat serè que arriba amb bicicleta al Parlament.

De la Sra. Sánchez Camacho destacaria la seva capacitat de traslladar amb convicció i fermesa el seu missatge. El problema el tens quan depens del Sr. Rajoy i del seu govern cada cop més deslegitimat. Per exemple, parlar de suport a les pimes i autònoms o de la creació de llocs de treball no casa amb la Reforma Laboral. L’estratègia es basa en un atac frontal a Artur Mas i al procés que ha engegat, i en aconseguir els vots d’aquells que no es volen ni plantejar el dret a decidir.

El Sr. Navarro personifica la situació actual del PSC. L’escenari actual a Catalunya sembla que els ha agafat amb la cama canviada, i al debat es va notar. La seva situació física al debat li permetia submergir-se al seu propi anunci de campanya (on fa de Will McAvoy a la primera escena de la serie The Neewsroom). L’esforç per erigir-se com una opció intermitja entre PP i CiU perd pes a partir del moment que l’opció proposada és vista com a impossible per uns i altres (de fet, aquesta impossibilitat té molt a veure en que una part dels catalans es plantegi el dret a decidir).

Per acabar, el Sr. Mas va ser capaç de no alterar el seu rol de líder de l’eix nacional. Fins i tot la seva posició (de costat a càmera i mirant a la resta de candidats) reforçaven aquesta sensació. Gairebé tot el que va dir ja ho havíem sentit i/o llegit (al marge del termini pactat amb Junqueras, Herrera i Laporta per negociar el pacte fiscal). El seu lideratge es debilita quan es parla de l’Estat del Benestar. Deixa molt clara la impossibilitat d’evitar les conseqüències de la reducció del dèficit, però fuig d’estudi quan se li reclama més mà esquerra i justícia a l’hora d’aplicar les retallades. Milloraria si certes reaccions fossin més properes i menys distanciades de la resta de mortals perquè ,…ningú té la veritat absoluta.

Reflexions per encarar el futur (recull)

06/09/2012

participacio ciutadana

És una evidència que les coses han de canviar, i a tots nivells. Partint d’aquesta premissa m’ha semblat que pot ser d’utilitat recopilar un seguit d’articles i reflexions d’opinadors diversos que, d’una manera o una altra, giren entorn la realitat socioeconòmica actual. Crec fermament en el poder de la ciutadania per a provocar canvis des de baix. I en aquest sentit, a més informació, més capacitat crítica i més elements per formar-se una opinió rigorosa i fonamentada.

El futur que ve s’ha d’afrontar essent conscients que vivim de ple un canvi de model. És per això que abans de la manifestació del #11S2012, i de veure quin impacte acaba produint a l’agenda política del nostre país petit, pot ser d’utilitat consultar un seguit d’articles que he anat penjant a twitter durant les darreres setmanes i que, des de diferents perspectives, giren entorn a 3 preguntes clau:

D’on venim? El camí de l’austeritat i els seus efectes:

“L’estat del Malestar” – Manuel Castells (La Vanguardia): Es tracta (en referència als dirigents europeus) d’aprofitar la por dels ciutadans per arribar al poder, fer creure que s’ha d’escollir entre austeritat i caos, i liquidar el que era la clau de la societat europea: l’Estat de Benestar.

“Menys del mateix no és reformar l’Administració” – Francisco Longo (El País): Limitar-se a les retallades, la centralització, la simplificació d’estructures, el control, la penalització del dèficit (…) ens porta a una administració menor i més fiscalitzada, però, per descomptat, no millor. En el fons, s’assembla a utilitzar una mànega per a reanimar a l’ofegat.

“El per què de les retallades – Vicenç Navarro (Attacmadrid): En un mercat, la responsabilitat d’un préstec fallit és compartida. És un error de la persona o institució que el demanà, però també de la persona o institució que el va oferir. I això no està passant (…) El Govern alemany està imposant les polítiques d’austeritat per assegurar-se que a la banca alemanya irresponsable se li pagui el deute amb interessos. I així estem.

On som? Característiques del context actual:

“No és una crisi, és un canvi d’època” – Joan Subirats al Fòrum Social del Festival Rototom (Yorokobu): No és només una crisi econòmica. No és quelcom conjuntural. És un canvi sistemàtic. És un canvi d’època. És la transició entre dues èpoques i hem de tenir molt en compte internet perquè els canvis tecnològics sempre han estat importantíssimes en els canvis d’època.

“La crisi, 5 anys després” – Ernest Sena (Vilaweb): Cinc anys després el panorama és desolador. No calen més detalls. A guisa de resum, i per tal d’encarar el futur amb més ànim i claredat, potser convé recordar el comportament dels principals actors de la funció. Aquests són: els bancs, els governs, els supervisors amb les altres institucions independents, i la societat.

“El Rescat de Catalunya” – Xavier Sala-i-Martín (Salaimartin.com): Tot i que la mala gestió de la Generalitat ha fet que el seu deute públic s’hagi disparat en els darrers anys, la veritat és que la incompetència i la deslleieltat del govern de l’estat, el sistema de finançament de les autonomies i el descrèdit internacional de les grans institucions d’Espanya fan que el rescat de Catalunya hagi estat inevitable.

Cap on volem (podem) anar? Alternatives de millora

“Els efectes del canvi climàtic reclamen un nou model” (Ecoticias.com): Mentre intentem reduir la prima de risc del deute, la prima de risc ambiental no para de créixer. I no fem res, o gairebé res (…) Davant aquesta situació cal actuar en múltiples direccions alhora: incrementant les polítiques de reducció de CO2, potenciant mecanismes de compensació, adaptant les diferents activitats a la nova realitat, però sobretot, engegant un canvi de model que aturi el desastre al que sembla que ara estem abocats.

“Per què l’austeritat amb justícia social pot reactivar l’economia” – Andy Robinson (La Vanguradia): El Balanced Budget Multiplier (multiplicador de pressupost equilibrat) planteja que un pressupost que manté els mateixos objectius pressupostaris però que redistribueix la renta en favor de les rentes més baixes, impulsarà el creixement, amb conseqüències molt favorables pel repte de reduir el dèficit.

“Canviar el món i no prendre el poder” – Quim Brugué (El PuntAvui): Ens mostrem satisfets de no voler saber res del poder i, de fet, només el deixem en mans d’aquells que després critiquem i menyspreem. Què voleu que us digui? A mi tot això no m’acaba de quadrar. Si algú vol canviar el món, haurà de ser tan capaç d’imaginar una alternativa com d’embrutar-se per aconseguir el poder per fer-la realitat.

“(Ajuntaments) Moveu fitxa” – Gerard Quiñones (El PuntAvui): A ningú se li escapa que els governs locals estant patint la crisi en primera persona. Per això l’execució de mesures per optimitzar els recursos s’ha convertit en una prioritat. Però cal anar més enllà, i reconèixer que aquesta posició reactiva és necessària, però no suficient. El món local ha d’aplicar mesures per ajustar els seus comptes, però, alhora, ha d’aprofitar l’oportunitat per definir quins objectius i estratègies determinaran el seu futur.

Desitjo que les reflexions enllaçades siguin del vostre interès.



Moveu fitxa

29/08/2012

participacio ciutadana

Article d’opinió (Gerard Quiñones) pubicat a El PuntAvui el 29 d’agost de 2012

No descobreixo res dient que em fa la sensació que les dificultats i preocupacions quotidianes que la crisi actual està generant a la ciutadania es fan més difícils de suportar si hi afegim l’allau de notícies i discursos pessimistes i depressius que ens traslladen la majoria de mitjans de comunicació (amb algunes excepcions massa puntuals). Parlar de la sortida de l’euro o del corralito suposa llançar més llenya al foc de la depressió col·lectiva, i més encara sense cap símptoma ni proposta de millora que permeti, si més no, agafar una mica d’alè d’esperança. Tanmateix, també sentim experts i tertulians que ens recorden com les crisis generen noves oportunitats per tal de reconvertir les impureses i els errors comesos amb anterioritat. En aquest sentit, què millor que deixar de banda (encara que només sigui per una estona) l’actualitat macroeconòmica que ens inunda el dia a dia i mirar de posar els peus a terra per reflexionar des del realisme i l’honestedat. Ho hem de fer personalment, i també ho ha de fer el sector públic, inclosos els ajuntaments, l’administració més propera als ciutadans i ciutadanes.

Hem passat de l’època dels canvis a viure de ple un canvi d’època, i seria un error no ser conscients de la necessitat de replantejar determinades maneres de governar en una conjuntura com l’actual. A ningú se li escapa que els governs locals estant patint la crisi en primera persona. Per això l’execució de mesures per optimitzar els recursos s’ha convertit en una prioritat.

Però cal anar més enllà, i reconèixer que aquesta posició reactiva és necessària, però no suficient. El món local ha d’aplicar mesures per ajustar els seus comptes, però, alhora, ha d’aprofitar l’oportunitat per definir quins objectius i estratègies determinaran el seu futur. És hora de definir quin municipi volem. I aquesta reflexió estratègica i en clau de futur no es pot fer sense comptar amb la implicació directa dels agents socioeconòmics del territori. Generar processos de reflexió compartida suposa una aposta per la intel·ligència col·lectiva, i assumir que prou complexa és la realitat com per afrontar-la sols i sense la fortalesa dels consensos.

On es pot exercir millor la ciutadania que a les pròpies ciutats? En el web www.politicsandterritories.com, es pot consultar un interessant article sobre la situació actual dels governs locals en què s’exposa una reflexió clara i concisa en aquesta línia, i es destaca la necessitat de “veure ressorgir les polítiques locals pròpies i singulars, establertes com a prioritats d’acord amb la ciutadania i l’entorn territorial, amb una aplicació intel·ligent de les polítiques generals més que una pura transposició de les mateixes”. El primer aniversari del 15M, les manifestacions ciutadanes, les opinions expressades a les xarxes socials o el contingut de la majoria de converses de cafè entre ciutadans i ciutadanes no fan més que recordar-nos la voluntat de la ciutadania de dir-hi la seva, de prendre-hi part i de reclamar el seu dret a ser consultats. Els ajuntaments han de moure fitxa i aprofitar la seva proximitat amb la ciutadania per adaptar-se a aquest nou entorn. O comencem a sumar per multiplicar o tendirem a restar per dividir.

Canvis des de baix

07/08/2012
participacio ciutadana

http://petitagranllagosta.blogspot.com.es

Mentre mig país fa vacances…

A Espanya, el govern Rajoy demostra dia a dia una manca de lideratge evident. Pel que sembla, no s’han adonat que estan governant en un context de canvi d’època. De fet, fa temps que se’ls hi nota poca capacitat d’anàlisi. Només cal repassar el seu programa electoral, recordar la relació directa entre l’agenda del govern i les eleccions a Andalusia, o recuperar les diverses declaracions arrogants del President espanyol dirigides a les institucions europees. Així estem…

A Catalunya la cruesa de les retallades (molt anteriors a les aplicades des de la Moncloa, no ens n’oblidem) i les diferències d’arrel amb Madrid col·loquen en un segon pla les aspiracions nacionals i la definició d’un full de ruta. De moment, d’expectatives de futur poques. Massa ambigüitats. I a sobre, se’ns crema l’Empordà!

Mentrestant, millor que ens agafem uns dies de vacances i desconnectem per un moment. Millor que agafem forces i assumim que la responsabilitat per afrontar la situació és de tots. Ha quedat demostrat que esperar solucions dels de dalt no ens porta enlloc. Els temps que vivim deixen clara una cosa; han de canviar molts hàbits i maneres de fer. Ens hem de reinventar. En aquest sentit, el valor de les accions a escala local i la recuperació de les lògiques de col·lectivitat poden ser molt útils.

Com? Els dèficits del model de societat que ens ha dut a la crisi, precisament, ens poden marcar el camí. Millorar i repensar àmbits com el de la sostenibilitat ambiental, la responsabilitat social de les empreses, la participació ciutadana o la igualtat i solidaritat entre col·lectius ens pot obrir moltes portes. Tots i totes podem aportar idees, engegar projectes o variar hàbits en aquesta línia. És hora de començar a donar lliçons de baix a dalt, perquè la credibilitat dels de dalt fa temps que està tocada. Des de Neòpolis ja ens hi hem posat, t’apuntes?

De la idignació a l’acció

09/07/2012

participacio ciutadana

Vivim temps d’austeritat. I els seus efectes repercuteixen de forma directa la quotidianitat de la majoria de ciutadans i ciutadanes del nostre País Petit. Com és lògic la reacció social davant aquest escenari de dificultats, males notícies i pessimisme s’ha fonamentat en la indignació. Faltaria més!

Tot i això, em resisteixo a apuntar-me als discursos negatius que consideren que la ciutadania no hi pot fer res, que les coses seguiran empitjorant i que no ens queda més opció que assumir el rol de “cornuts i pagant el beure”. Francament, cada cop tinc més clar que els temps que corren també s’han d’entendre com una oportunitat per despertar consciències i potencialitats personals i col·lectives fins fa poc dormides en el mar de les comoditats i les vaques grasses.

Només cal donar un cop d’ull al nostre voltant, de forma objectiva. És clar que el maleït atur, les necessitats econòmiques o els problemes de salut emocional (dels quals se’n parla poc, massa poc) impregnen el nostre dia a dia. Però també és veritat que estem envoltats de petites bones pràctiques i d’idees creatives: videocurrículums que triomfen a la xarxa gràcies a la seva creativitat, noves idees per reinventar negocis familiars o crear-ne d’alternatius, la important presència i valor social del món associatiu o la recuperació del valor de la proximitat. N’hi ha moltes d’idees fresques, de ganes d’avançar, de motivacions per a reiventar-se. I seria un error deixar-les perdre.

Ras i curt: mentre els “mercats” valoren minut a minut l’estat de l’economia i els polítics europeus prenen una o altra decisió no podem quedar-nos de braços creuats. Hem de creure fermament en la capacitat de tots els sectors i agents socials, per més petits que siguin (o semblin). Perquè la suma fa la força, i totes les aportacions són bones per enriquir debats que ens permetin fer front als temps d’austeritat que ens ha tocat viure. Cal doncs, establir aliances, generar intel·ligència col·lectiva i generar debats compartits.

Des de Neòpolis creiem fermament en aquesta lògica. Us convidem a contactar amb nosaltres si necessiteu un cop de mà per passar de la indignació a l’acció.