Article etiquetat com a ‘participació ciutadana’

Treball en xarxa i inclusió social

21/06/2010

inclusio social

Des de fa uns mesos Neòpolis està oferint suport extern a diferents ajuntaments en l’elaboració dels anomenats Plans d’Inclusió Social. Els Plans d’Inclusió Social són eines que pretenen generar un procés que garanteixi a les persones amb risc de pobresa o exclusió social obtenir les oportunitats i els recursos necessaris per participar plenament en la vida econòmica, social i cultural i per gaudir d’un nivell de benestar d’acord amb la societat on viuen. Són l’aplicació pràctica, al món local, de les directrius en matèria de polítiques socials que es van fixar a la Cimera de Lisboa de març del 2000. Al Quadern d’Acció Social i Ciutadania número 5 en podeu trobar informació.

L’elaboració del pla s’inicia amb un diagnòstic que fa una anàlisi quantitativa del municipi, i també estudia les polítiques inclusives que promou l’ajuntament, així com la feina d’altres recursos, entitats i serveis que treballen al territori. El fet de contactar amb serveis i entitats diverses que aporten eines per afavorir la inclusió ens permet conèixer l’opinió d’uns agents que “trepitgen el terreny” dia a dia fent una feina més que lloable.

Durant els darrers mesos hem pogut parlar amb desenes d’interlocutors d’entitats molt variades que treballen en l’àmbit social (salut, treball, formació, habitatge, veïnatge, etc.). Molts han notat els efectes de la crisi en el seu dia a dia, i la majoria considera que unir esforços suposaria un pas endavant per promoure de forma més eficient la inclusió social.

No es treballa prou en xarxa, expliquen, i fer-ho permetria augmentar el coneixement entre entitats, evitaria duplicar serveis, i serviria per compartir informació i definir estratègies conjuntament. El millor de tot és que existeix predisposició a formar part d’un espai de treball conjunt que promogui l’administració. El pitjor, segurament, és que no és fàcil passar de la teoria a la pràctica amb èxit. Em sembla bastant necessari aprofitar l’elaboració dels Plans d’Inclusió per consolidar espais relacionals que comptin amb la participació dels diferents agents vinculats a la promoció de la inclusió.

Pot semblar una obvietat però, malauradament, moltes planificacions estratègiques locals han acabat al calaix, esperem que no passi amb els plans d’inclusió social.

Participació Ciutadana: arguments a favor i en contra

31/03/2010
participacio ciutadana

Participació Ciutadana - Taller participatiu

El DOGC del 30 de març de 2010 publica les bases reguladores que regeixen les subvencions de la Direcció General de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya per promoure la participació ciutadana a ens locals i consorcis. Des de Neòpolis oferim suport en la dinamització d’aquest tipus de processos.

Aquesta és una bona oportunitat per a promoure experiències de participació ciutadana en els afers públics i per enfortir al qualitat democràtica del nostre país des de la base, des del món local. És una oportunitat pels ens locals sense precedents participatius, que poden iniciar-se en la metèria. També és una oportunitat pels ens que ja han promogut altres experiències participatives per tal de consolidar, de mica en mica, una nova manera de fer política cada cop més necessària.

En un moment on els ens locals depenen de forma molt clara dels recursos provinents de les administracions supramunicipals, m’ha semblat que pot ser prou interessant exposar un seguit de respostes a diferents arguments que sovint s’exposen com a crítica a la promoció de la paricipació ciutadana al món local:

1) Hi ha qui diu que la participació ciutadana és lenta, que retrassa els processos de presa de decisions dels governs i que acaba convertint la democràcia en ineficaç. Davant aquest argument cal dir que, en tot cas, la participació ciutadana retarda les decisions al pirincipi, a curt termini, però el fet que es promoguin espais de debat, reflexió i consens amb agents diversos fa que, finalment, les decisions que es prenen tinguin més solidesa, siguin més eficaces i s’adaptin en major mesura a la realitat.

2) Un altre argument bastant recorrent que posa en dubte la democràcia participativa es basa en la idea que és innecessària ja que els ciutadans ja han votat per elegir els polítics que els governaran. En aquest cas la resposta és clara; els vots dels ciutadans donen carta blanca als polítics? No és millor que en determinades ocasions es consulti a la ciutadania per prendre decisions més adaptades i encertades? És clar que, a més participació, més democràcia.

3) Qualsevol professional que hagi coordinat un procés participatiu haurà sentit a parlar del particularisme i l’individualisme dels ciutadans, que només pensen en els seus interessos. I és cert, alguns participants (que no tots) tendeixen a participar amb poca visió de col·lectivitat. Però aquest no ha de ser un argument que freni el desenvolupament dels governs en xarxa. Els canvis es produeixn poc a poc, i cal tenir molt clara la necessitat de dissenyar experiències participatives pedagògiques, que permetin avançar de forma gradual.

Tres raons per promoure la Participació Ciutadana

12/03/2010

Sobre la utilitat de la Participació Ciutadana

Tot i que les administracions locals han estat pioneres en el desenvolupament d’experiències participatives seguim parlant d’un àmbit relativament emergent que encara té molt camí per recórrer. Cal, encara, consolidar la percepció d’utilitat. L’experiència de Neòpolis en la dinamització de processos participatius ens porta a definir 3 raons bàsiques que expliquen el perquè cal promoure la participació dels ciutadans i ciutadanes en el disseny i implementació de les polítiques públiques:

-        Per què la participació, en tant que mecanisme per escoltar les veus dels diversos actors socials i econòmics, enriqueix el contingut de les decisions. No és el mateix prendre una decisió comptant amb una única opinió, per vàlida i competent que pugui ser, que escoltant les aportacions d’un ampli ventall de persones i entitats.

-        Per què la participació, en tant que mecanisme que escolta i respecta les opinions diverses, és capaç de generar complicitats i, consegüentment, de millorar l’eficiència en la implementació de les polítiques. L’esforç inicial que suposa un procés de participació es compensa per la seva capacitat de reduir resistències i aconseguir compromisos. La col·laboració és avui un reconegut ingredient de l’eficiència.

-        Per què la participació, en tant que mecanisme que obre un diàleg social, destaca la dimensió pedagògica i la transparència de les decisions polítiques. No podem deixar de recordar aquell tòpic mai prou assolit segons el qual la política és pedagogia. Obrir un debat, parlar en públic sobre els diferents temes no és només una tasca de recepció d’aportacions o de generació de complicitats, és també una manera de posar les cartes sobre la taula i mostrar a la ciutadania, amb claredat i maduresa, els reptes que avui tenim plantejats.

Gestionar la confiança

22/02/2010

participacio ciutadana

Confiança

Els efectes de la globalitat al món local fan evident que la transversalitat esdevé una condició per garantir l’èxit en el disseny i desplegament de les planificacions estratègiques promogudes pels governs locals. Tot i això, l’experiència de Neòpolis en l’elaboració de planificacions estratègiques ens permet constatar que treballar transversalment no és fàcil. Un bon exemple en aquesta línia apareix quan s’elaboren polítiques que pretenen promoure, horitzontalment, la participació ciutadana.

A priori, tothom reconeix el treball en xarxa com un benefici i, fins i tot, com una necessitat. Però aquest consens unànim es dilueix quan toca passar de la teoria a la pràctica. És llavors, quan es comença a extendre entre polítics i tècnics la sensació de pèrdua de temps i d’autonomia, quan un concepte com la confiança es converteix, o hauria de convertir-se, en protagonista.

El professor Quim Brugué (membre del Consell Assessor de Neòpolis) explica, en diversos articles, com en pot ser d’útil entendre la confiança com un element de gestió que cal promoure i estimular, per assegurar l’èxit de qualsevol pla transversal. El politòleg Brugué va més enllà, i ens proposa materialitzar-ho distingint tres moments claus de la confiança:

- El moment inicial (assumir i reconèixer les fortaleses i febleses de treballar transversalment)

- El moment del desenvolupament (reconèixer el paper i rellevància de la resta d’agents implicats)

- El moment de la consolidació (identificar-se amb el projecte de forma decidida)

Em sembla que seria una bona notícia que les administracions locals comencessin a tenir en compte aquest tipus de concepte, i més en moments de crisi (econòmica i de confiança!). Apostar per noves formes de gestió innovadores que prenguin atenció a elements aparentment tan abstractes com la confiança interna pot ser el primer pas per començar a recuperar una altra tipus de confiança, la dels ciutadans vers els seus governants.

Ara sí que toca (per Daniel Tarragó)

02/02/2010

participacio_ciutadana

Transcric l’article d’en Daniel Tarragó (Soci Director de Neòpolis) publicat a El Punt del 30 de gener de 2010

El finançament, les lluites polítiques, la manca d’apostes valentes per crear mecanismes de participació ciutadana i l’excessiva burocràcia administrativa, són encara els principals problemes dels nostres ajuntaments. Dic són perquè diferents estudis així ho han constatat, i encara, perquè fa 30 anys que s’arrosseguen. Així doncs la pregunta és: per què hi són encara? És evident que no és per falta de temps.

Dir que tots els polítics són una colla d’ineficients i gent poc preparada tampoc no és una resposta gens plausible. És d’ingenus apel·lar simplement a la dificultat de resoldre aquests problemes; coses més complicades s’han arreglat. Quines són, doncs, les causes? I, més encara, quines són les possibles receptes? Estem davant de reptes amb majúscules que han existit des dels inicis de la democràcia municipal i que, si bé al principi apareixien diluïts dins una llista de problemes més importants per resoldre, avui han esdevingut –segons la mateixa classe política local– uns dels principals punts febles dels ajuntaments. Així doncs, potser al principi no eren urgents i després, arran del desenvolupament econòmic i la bonança dels darrers temps, han quedat amagats darrere un teló de cartró pedra molt bonic, relativament durador i exuberant, però fràgil i incapaç d’oferir solucions que vagin més enllà de la forma i que actuïn de manera decidida en el fons.

Sincerament, la crisi econòmica i de confiança social i política que patim, i que afecta de ple les corporacions locals, són una oportunitat immillorable per encarar aquests reptes d’una manera radicalment seriosa. No calia afrontar la crisi des de la perspectiva de les oportunitats? Doncs acabem de presentar una oportunitat concreta i real. Que sigui factible o no depèn de la voluntat política i de les eines i mitjans que hi destinem. Siguem clars, si hi posem afany polític serem capaços de resoldre bona part de les qüestions plantejades. Aquells que diguin que ara no és el moment d’afrontar aquestes problemàtiques perquè la crisi limita els recursos eludeixen la qüestió. No hi ha excusa!

És clar que falten recursos econòmics, sobretot per elaborar un nou sistema de finançament local, però no ens enganyem, moltes de les solucions passen més per ser valents políticament que no per destinar-hi grans quantitats de diners. Canviar la manera de governar mitjançant la participació ciutadana, crear sistemes de treball transversal per millorar la gestió dels recursos públics, apostar per la transparència d’una manera proactiva, i repensar els sistemes de comunicació entre els polítics, l’administració i la ciutadania són receptes que només funcionen amb grans dosis de voluntat política.

13-D: punts forts i punts febles

14/12/2009

consultes sobiranistes

Després d’una jornada indubtablement històrica com la que vam viure diumenge és moment per a les valoracions. Moltes sessions participatives dinamitzades per Neòpolis es centren en demanar als ciutadans que valorin un tema determinat mitjançant la definició de tres punts forts i tres punts febles sobre la temàtica posada a debat. Si participés en un espai participatiu on es valorés el 13-D jo destacaria el següent:

PUNTS FORTS

- Les consultes han estat, sense cap mena de dubte, un exercici democràtic i participatiu en tota regla. La implicació de tota la gent que ha col·laborat en l’organització de les consultes, així com dels ciutadans que van anar a votar em sembla quelcom extraordinari.

- Fa la sensació que hem perdut la por. El concepte independència s’ha posat sobre la taula de forma decidida la qual cosa, fa pocs anys, era impensable.

- S’ha aconseguit ressò mediàtic internacional (Le Monde, BBC,…), la qual cosa demostra que el que es planteja no és tant banal com alguns diuen.

PUNTS FEBLES

- Tinc la sensació que la rellevància del tema mereixeria un debat més a fons que comptés amb la participació del màxim nombre d’agents socials i econòmics de la societat catalana. Sincerament, em sembla precipitat sentir a parlar d’una consulta general per d’aquí pocs mesos.

- La manca d’unitat. Hagués estat desitjable més unitat i coherència global en l’organització de les consultes. Sense desmerèixer en cap cas la feina feta pels que hi han dedicat temps i recursos, òbviament. Em sembla que amb més unitat s’hagués pogut millorar la campanya informativa per animar a votar, unificar el plantejament de la pregunta (no és el mateix votar per la independència que sobre la independència) o planificar una reacció conjunta pel “dia després”. Segurament la unitat hagués endarrerit el moment de les consultes, però no crec que vingui d’uns mesos, sincerament.

- Segueix essent evident que a la resta de l’Estat no ens entenen. Com explicava el professor Cardús el motiu d’aquesta incomprensió (per no utilitzar altres termes) és estructural i, per tant, difícilment canviarà. Precisament per això em sembla flagrant la necessitat d’unitat. En el fons és la mateixa que els partits catalans van trencar negociant l’Estatut a Madrid.

Democràcia integral

18/11/2009

democracia formal

Durant les darreres setmanes, des de Neòpolis, estem treballant en el diagnòstic d’un Pla Local d’Inclusió Social. A hores d’ara estem centrats en el treball de camp per elaborar un mapa relacional que permeti visualitzar què es fa i amb qui per promoure la inclusió.

Totes les entrevistes a personal tècnic tenen un comú denominador; els efectes de la crisi es noten abastament en la gestió dels serveis socials a escala local. Alguns exemples. Les borses de treball tenen menys llocs de treball per oferir i han augmentat la llista de demandants de feina, les famílies sense ingressos que poden quedar-se sense habitatge per desnonament també han augmentat significativament, igual que els tràmits per accedir al PIRMI. Els criteris pautats pel SOC per accedir a llocs de treball dels Plans d’Ocupació han canviat i s’adrecen exclusivament a membres de famílies que no tenen cap mena d’ingrés. Fins i tot la crisi afecta a les relacions de parella. A Girona, el percentatge de divorcis ha disminuit un 14%.

No estic descobrint res de nou aquests dies, però el fet d’estar-hi treballant m’ha fet recordar una entrevista al sociòleg Mario Bunge que fa uns mesos va emetre el programa Millenium del Canal 33. El Sr. Bunge presentava un llibre titulat Filosofia Política. Solidaridad, cooperación y democracia integral. És un bon exemple per passar de la teoria a la pràctica. L’autor ens explica que la filosofia política no és un luxe sinó una necessitat per entendre l’actualitat política i social i, sobretot, per pensar un futur millor. Les recomanacions de Bunge em semblen prou rellevants en un moment com l’actual.

D’entre d’altres el llibre explica que una política responsable no hauria de fonamentar-se en la ideologia sinó en la filosofia, especialment en l’ètica, axí como en una ciència social sèria i rigorosa. L’autor planteja la possibilitat d’ampliar la democràcia del terreny polític a d’altres terrenys: l’administració de la riquesa, l’entorn natural i la cultura. L’alternativa al capitalisme en crisi és, segons Bunge, la democràcia integral. És a dir, igualtat d’accés a les riqueses naturals, igualtat de sexes i races, igualtat d’oportunitats econòmiques i culturals i participació ciutadana en la gestió de la cosa pública. No puc estar-hi més d’acord!

El Pla Nacional de Joventut de Catalunya (2010 – 2020)

28/10/2009

pla nacional joventut

“Entre tots i totes construim el futur que volem”. Aquest és l’esperit que impregna el procés d’elaboració del nou Pla Nacional de Joventut de Catalunya (PNJCat) en el que la Secretaria de Joventut està treballant des de fa un temps.

Des de Neòpolis tenim la sort de col·laborar en una de les moltes accions que s’estan promovent per defininir un Pla que es planteja el repte de reduir els desavantatges que avui en dia dificulten l’accés a la plena ciutadania de molts i moltes joves de Catalunya. Concretament conduirem el procés de consulta a joves universitaris mitjançant la dinamització d’una quinzena de tallers presencials a facultats d’arreu del territori.

Al marge de la intervenció de Neòpolis en aquest projecte m’interessa destacar molt positivament el plantejament integral, transversal i participatiu pel que s’ha apostat des de la Secretara de Joventut. Em sembla un bon exemple de com planificar-se estratègicament apostant per escoltar a tots aquells agents que poden tenir-hi alguna cosa a dir. I més encara essent una projecte d’abast nacional.

El PNJCat planteja fer un diagnòstic i trobar fórmules que permetin que l’emancipació dels joves sigui un procés més fàcil i just per a tothom. La direcció del projecte va a càrrec d’un Consell Rector composat per agents diversos; Secretaria de Joventut, representants dels ajuntaments i del Consell Nacional de Joventut de Catalunya. A més, altres agents experts, com les universitats, altres departaments de la Generalitat, els partits polítics o tècnics i professionals de joventut també estan essent convocats per dir-hi la seva. També considero molt interessant el fet que el projecte tindrà en compte l’avaluació del Pla 2000-2010, que s’enfoca des d’un punt de vista integral de la vida dels joves (formació, treball, habitatge, participaicó, cultura, salut i inclusió social), que aposta per la transversalitat en el disseny de polítiques juvenils i que es tindran en compte les diferències territorials o altres factors específics que incideixin en la vida dels joves.

Però el que considero més destacbale és que l’elaboració d’aquest “full de ruta” de les polítiques juvenils a Catalunya per als propers 10 anys preveu comptar amb la veu dels mateixos joves. És evident que sense la particiació del jovent no es podria construir un projecte prou ric i realista. Està previst que es promoguin múltiples espais de consulta (com els tallers amb joves universitaris, amb joves de secundària i formació professional o d’origen immigrat, d’entre d’altres). També es pot participar individualment omplint un qüestionari molt complert que, a hores d’ara, ja han respost gairbé 2000 joves.

En definitiva, em sembla que som davant un bon exemple de procés participatiu ben estructurat, entès com a complement clau en el disseny d’un pla sectorial d’abast nacional que haurà de servir per facilitar les coses als joves catalans durant la propera dècada, que no ho tenen fàcil!

A manca de confiança, informació i transparència

23/10/2009

innovacio

En el post anterior plantejava la possibilitat que els ajuntaments promoguin espais participatius clars, útils i honestos.  Per fer-ho, però, cal complir un requisit bàsic; garantir el dret dels veïns i veïnes a estar informats sobre allò que posem a debat. És evident que sense informació clara i entenedora es fa difícil garantir un diàleg constructiu, però no sempre és així.

Dic tot això perquè em sembla que té una relació directa amb la necessitat de tenir en compte la manca de confiança dels ciutadans cap a la política en general. L’escenari actual és complex, i el rol que han de jugar els ajuntaments no és gens simple. A part de l’entorn de manca de confiança cap a la política i les institucions, la situació financera actual de molts ens locals és delicada. El sistema de finançament dels ajuntaments, clarament insuficient, no s’ha revisat en 30 anys. La recaptació d’impostos ha baixat degut a la crisi. Les transferències de l’Estat han disminuït. En canvi, les demandes socials a les que han de fer front els consistoris creixen, de la mateixa manera que les competències impròpies que finalment s’assumeixen per poder prestar serveis que la comunitat necessita.

Aquesta situació pot generar o genera als ajuntaments dificultats per seguir prestant els serveis públics que s’ofereixen actualment. Fins i tot hi ha qui parla de retallades en la prestació de certs serveis i d’un augment dels impostos municipals. En tot cas, la situació s’ha d’afrontar. I fer-ho des de la transparència pot ser una bona manera. Plantejar espais on s’expliqui a la ciutadania la situació financera de l’ajuntament, identificar i consensuar preocupacions, necessitats i propostes dels ciutadans pot ser un bon complement per fer front a un moment com l’actual i, de passada, contribuir encara que sigui només una mica a la recuperació de la confiança perduda.

Aquesta reflexió ens ha portat a pensar en la possibilitat d’oferir, des de Neòpolis, suport als ajuntaments (sobretot mitjans i petits) en la definició i dinamització de projectes d’aquestes característiques. Entenem que la manca de temps o de tècnics especialitzats en processos participatius fa que poguem ser d’utilitat en aquest sentit. Si ho desitgeu, podeu trobar més informació sobre el servei aquí.

Confiança i governs locals en temps de crisi

21/10/2009

participacio ciutadana

Publicat al Diari de Girona el dia 19/10/09

El terme crisi s’ha instal•lat a les nostres vides en els darrers temps. Crisi econòmica, crisi del sistema de partits, democràcia en crisi, crisi institucional, crisi de valors… són conceptes més que presents al panorama mediàtic i quotidià. Un entorn que afecta de forma directa l’opinió pública i que s’acaba traduint en una manca de confiança generalitzada. Davant d’aquesta situació algunes veus s’alcen per dir-nos, amb raó, que les crisis també generen oportunitats que cal aprofitar.
Dins d’aquest context, els governs més pròxims a aquesta ciutadania desconfiada tenen el deure de detectar i desenvolupar oportunitats de millora per contribuir al procés de recuperació que tant esperem. El moment actual sembla prou òptim per reclamar als ajuntaments que liderin la consolidació de fórmules de governança innovadores, basades en xarxes i relacions amb la societat civil. De fet, als ajuntaments de comarques gironines, aquesta és una tendència que es podria considerar iniciada (que no consolidada). Una dada per il•lustrar-ho; l’any 2008 la Direcció General de Participació Ciutadana de la Generalitat va atorgar més de 495.000 € als ens locals gironins per promoure la participació ciutadana. La participació al món local, doncs, ha traspassat les fronteres dels programes electorals i s’ha convertit en una opció real per la qual s’hauria d’apostar de forma decidida. I això vol dir fer-ho ben fet, assumint el lideratge necessari, comprenent la dimensió pedagògica i d’aprenentatge que suposa, evitant la frustració d’expectatives ciutadanes i, en conseqüència, recuperant des de la proximitat local la confiança perduda.
Però cal tenir molt present que per consolidar aquest procés de millora en les formes de governar el món local no podem dir participació ciutadana a qualsevol acció, sinó que caldran processos participatius que des d’un bon principi tinguin clars cinc elements bàsics. 1) La participació no és una finalitat, sinó un instrument al servei de la millora d’una política pública. 2) S’ha d’entendre la participació com un diàleg constructiu en el qual no només es debaten idees i es fan aportacions sinó que també es garanteixen conclusions. 3) La participació no és una forma d’evitar conflictes sinó de gestionar-los. 4) La participació no competeix ni amb la democràcia representativa ni amb les responsabilitats públiques, les complementa. 5) La participació s’ha d’entendre com un conjunt d’activitats que reflecteixen una altra manera de fer.
Si els ajuntaments promouen la implicació de la ciutadania des d’aquests termes, la seva contribució a recuperar la confiança perduda pot ser més que rellevant. La proximitat amb el ciutadà és evident i els instruments per fer-ho hi són. Ens hi posem?