Article etiquetat com a ‘política’

#Yeswecamp

20/05/2011

#yeswecamp

Mentre escoltava la tertúlia de Can Basté sobre les concentracions d’indignats em tornava a preguntar: no és extrany que les mobilitzacions no s’hagin produit abans? És cert, tot requereix el seu temps, però ja en fa massa que vivim a disgust en el món de la incertesa i sense cap expectativa a la vista. Era d’esperar que el malestar s’acabés manifestant.

Al post “És l’hora de les idees” parlava de la necessitat de repensar la política, d’acceptar que res tornarà a ser com abans i de posar les bases per un procés d’adaptació a partir de la “intel·ligència col·ectiva”. I fer-ho des de l’escala local.  Les #acampades, en el fons, demanen una altra manera de fer, i  a més, indiquen un camí, la #democraciareal.

Més enllà de partidismes i del nivell d’impacte que acabaran tinguent les mobilitzacions ciutadanes (no crec que sigui poc, i menys amb la decisió presa per la Junta Electoral Central pel dia de reflexió), està clar que sense una voluntat política i institucional no és possible impulsar el canvi. El reclam de canvi s’ha impulsat des d’abaix. Per què no pot passar quelcom similar a nivell institucional? Els governs locals comencen una etapa complicada on la prioritat passa per refer els números i contenir-se. Ara bé, mentre parem el cop també podem dedicar part del temps a promoure reflexions col·lectives, per definir què volem ser a partir d’ara. Per redefinir-nos. Vaja, allò de a problemes globals, solucions locals.

El canvi és complex, però sembla clar que ha d’existir deliberació. De fet, el manifest reclama aquests instruments. I d’instruments, n’hi ha. No podem caure al parany de pensar que el canvi no és possible perquè no podem escoltar a cada un dels ciutadans. No es tracta d’això. Una altra cosa és que la trajectòria de la democràcia particpativa sigui curta i que, per tant, calgui un aprenentatge de governants i governats. Però, es tracta d’això, no? De repensar-se!

28N, dues reflexions a posteriori

30/11/2010

Dos dies després de la nit electoral (i, deixeu-m’ho dir, després d’haver gaudit del millor partit de la història del Barça) m’agradaria apuntar dues reflexions de futur:

Per una banda crec que és imprescindible parlar de la PARTICIPACIÓ. A diferència del que pronosticaven alguns sondejos, el percentatge de participació ha acabat superant el de l’any 2006 en gairebé 4 punts, situant-se al 59,95%. Tot i això, seguim amb uns percentatges més de 10 punts per sota dels nivells de participació que s’assoleixen a Catalunya durant les eleccions generals (75,96% el 2004 i 71,19% el 2008).

participacio ciutadana

3cat24.cat

És clar que el fet d’haver capgirat la tendència abstencionista de l’any 2006 (56,04%) és una bona notícia. Però aquest fet no ha de ser l’excusa per esquivar la necessitat de seguir reflexionant sobre els nivells de participació dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Més enllà de les percepcions que la ciutadania pugui tenir sobre els diferents nivells de rellevància entre les eleccions generals i catalanes crec que queda molt camí per recórrer.

Que el percentatge de participació aquest 2010 hagi superat el del 2006 no ha de fer oblidar l’excessiu distanciament de molts catalans i catalanes vers la política. No oblidem que la ciutadania ha estat cridada a les urnes en un context de crisi galopant que afecta el dia a dia de moltes famílies que esperen solucions.  Avui, igual que el dia abans de les eleccions, segueix essent urgent apropar la política a la ciutadania i recuperar la confiança perduda a través de la transparència, la rendició de comptes i l’honestedat.

En síntesi, doncs, el fet d’haver capgirat la tendència abstencionista està molt bé, però aquest fet s’ha produït en una conjuntura determinada i no ha de ser una excusa per deixar de banda la necessitat de reduir la desafecció i de recuperar la Política (en majúscules)

participacio ciutadana

D’altra banda, un cop recollits els resultats electorals és hora de mirar endavant i tenir clars els principals REPTES DE FUTUR del nostre país. Com tots sabem, el Sr. Mas i el partit que representa no ho té fàcil. Sens dubte, CiU ha estat el dipositari de moltes esperances ciutadanes per fer front a dos grans reptes:

- Superar una situació de crisi econòmica que preocupa, i molt, a la ciutadania. La crisi es viu, es pateix, afecta al dia a dia,… i una majoria clara de catalans i catalanes han confiat en un nou President que sigui capaç de liderar una recuperació en termes econòmics. Serà important que el nou Govern treballi des de la seriositat i de forma compartida per no acabar frustrant expectatives en aquest sentit, però també és clau que la ciutadania assumeixi que la crisi és global, que les coses no es poden canviar d’un dia per l’altre  i que, a hores d’ara, Catalunya té l’autonomia que té.

- Aclarir amb més detall que fins ara i marcar un full de ruta clar en termes d’identitat nacional. La manifestació del 10J necessita una resposta clara a la pregunta; cap on anem? Ningú pot dubtar de la voluntat de bona part dels catalans i catalanes de replantejar (o si més no aclarir) l’encaix de Catalunya amb Espanya. I aquest és un altre gran repte que haurà d’entomar el nou President. Serà imprescindible aconseguir consensos, i no serà fàcil.

La manera de fer política (per Daniel Tarragó)

05/10/2010

participacio ciutadana

Transcric l’article d’en Daniel Tarragó (Soci Director de Neòpolis) publicat al diari Avui el dia 5 d’octubre de 2010

La política avui en dia és incapaç de satisfer les necessitats i demandes ciutadanes, i els polítics, segons les últimes enquestes, formen part dels principals problemes dels ciutadans. La conclusió sembla prou clara: ens cal una nova manera de fer política.

Vivim en un temps incert, en un món líquid, on la política fa aigües. Ens trobem davant d’una política desbordada per assumptes que ja no estan a les seves mans; la crisi econòmica és un dels grans paradigmes. La impotència de la política radica en uns problemes d’escala i de ritme que la fan caduca i ineficaç per resoldre els reptes d’una societat cada vegada més complexa. La nostra política, a banda de ser cada cop més vella, acumula grans dosis de desprestigi i desconfiança ciutadana. Els interessos de partit passen massa sovint per sobre dels de la ciutadania; el poder econòmic dicta les decisions que ha de prendre la política i no al revés; la capacitat que tenen els ciutadans per controlar els seus governants i procurar que aquests tinguin en compte les seves demandes és pràcticament nul·la; les trampes o pràctiques poc transparents en el si de l’administració són massa freqüents. La política, però, no és la causa sinó la víctima d’una situació que la condemna a la impotència i el descrèdit.

Necessitem admetre que els nous problemes als quals ens enfrontem els hem de resoldre entre tots mitjançant la deliberació. Les solucions purament tècniques ja no existeixen. És necessari aglutinar els coneixements dels polítics, els tècnics i la ciutadania. Quedi clar que no posem en qüestió qui governa, sinó com governa qui governa, ja que, tot i les urnes, els ciutadans no donen cap xec en blanc als governs. Ens cal democratitzar la democràcia, i per fer-ho necessitem articular mecanismes eficients de transparència i deliberació ciutadana, acompanyats de grans dosis de voluntat política per implementar-los de forma exitosa.

I això de la Diagonal de Barcelona? No havíem quedat que va ser un fracàs? Els veïns i veïnes d’un barri o una ciutat no tenen ni idea de com s’ha de fer una política pública; per a això ja hi ha tècnics i professionals experimentats, no? Bé, no entrarem a valorar ara allò que no ha funcionat del procés de consulta de la Diagonal, però és important trencar alguns tòpics i posar en evidència alguns arguments en contra dels processos de participació en general que han aflorat recentment a propòsit d’aquesta qüestió.

En primer lloc, sembla poc seriós carregar-se d’arrel la democràcia participativa basant-nos només en l’experiència d’un procés concret de participació. A Catalunya, sobretot en els últims 6 anys, s’han dut a terme multitud de processos participatius, molts dels quals han suposat una millora de polítiques públiques concretes.

Quan en unes eleccions, per exemple les europees a Catalunya, el percentatge de participació amb prou feines arriba al 37%, hi ha algú que surti dient que això de les eleccions (democràcia representativa) s’ha d’eradicar perquè no funciona? Seria titllat d’antidemocràtic. En canvi, quants cops deslegitimem els processos de participació argumentant que els que participen són una minoria i, a més, els de sempre? De fet, els que voten en unes eleccions gairebé sempre són els mateixos i cada cop són menys. La democràcia deliberativa es basa en la representació de discursos, no pas en la quantitat de gent que assisteix a uns tallers de participació.

Un altre dels grans arguments en contra passa per menysprear el saber ciutadà, realitzant així un exercici de prepotència intolerable. No li demanem al ciutadà que faci de polític o de tècnic, sinó de ciutadà, i com a tal el considerem un expert del territori. Incorporar aquest punt de vista en la definició de les polítiques, mitjançant la utilització de metodologies participatives professionals, converteix la gestió pública en quelcom més eficient, eficaç i adequat al context.

Resulta imprescindible deixar de fer polítiques per a la gent i passar a fer polítiques amb la gent. Si no, seguirem sense ser capaços de resoldre els problemes de la ciutadania, encertar els continguts de les polítiques i aconseguir que els interessos dels ciutadans estiguin per sobre dels de partit.

Governants…sigueu transparents!

21/09/2010

transparencia administracions

Durant els propers mesos ens esperen dues cites electorals importants. Després d’esperar molt, per no dir massa, ja sabem que el 28 de novembre es celebraran les eleccions al Parlament de Catalunya. Pocs mesos després, el maig de 2011, tindran lloc les eleccions municipals. Els vots dels ciutadans determinaran la constitució de nous governs a Catalunya i als nostres municipis que engegaran la legislatura immersos en una situació de crisi sense precedents (tant econòmica com de confiança).

En altres escrits he reflexionat sobre la necessitat d’apostar pel diàleg i la deliberació per fer front a una realitat complexa. En aquest sentit m’agradaria destacar un altre element que també hauria d’esdevenir clau si el que pretenen els nous governs és ser eficaços i reduir la distància actual entre la ciutadania i els seus polítics: la TRANSPARÈNCIA.

De fet, el III Neobaròmetre, centrat en els 30 anys d’Ajuntaments democràtics, ja posava de manifest que “els primers passos per transformar l’actual panorama són que s’elabori un nou model de finançament, que s’equilibrin els recursos amb les competències dels ajuntaments, que s’augmenti la transparència amb els ciutadans i que es funcioni en xarxa”

Els nous governs seran “bons” si són capaços d’articular, sumar i donar coherència al seu projecte. Però per fer-ho haurem de començar a plantejar-nos un canvi de formes. El més probable, i tant de bo m’equivoqui, és que els nivells de participació tornin a posar de manifest que la ciutadania no confia en els polítics. Més enllà de les declaracions de mostrador dels dies posteriors em sembla urgent que la classe política vagi més enllà i estableixi com a prioritat la recuperació de la confiança perduda. I no s’hi val en reclamar-la, han de demostrar que se la mereixen.

La transparència esdevé, doncs, un ingredient imprescindible per recuperar la confiança. Per diverses raons:

- És sinònim de modèstia.

- Es passaria de les paraules als fets.

- Suposaria ser respectuosos amb aquells per qui treballen

- Esdevindria un exercici de pedagogia, un exemple

- Permetria apropar-se a la ciutadania

- Requerirà retre comptes i fer accessible la informació

La política necessita un canvi

23/03/2010

desafeccio politica

Fa uns dies vaig mantenir una conversa informal amb un professor de Polítiques de la UAB. Vaig aprofitar la trobada per comentar-li la percepció que tenim des de Neòpolis respecte l’estat general de la política local a les comarques gironines. Finalment, vam coincidir absolutament en la conclusió; existeix un esgotament generalitzat (agreujat per la crisi) que només es podrà superar amb “noves maneres de fer”.

Cada cop són més els ciutadans que desconfien dels seus polítics i que es distancien de la política. Paral·lelament, els polítics i tècnics municipals també constaten, i amb raó, que la majoria de veïns tenen molt clars els seus interessos particulars i bastant oblidat el bé col·lectiu.

En breu, començarem a viure un seguit de processos electorals (eleccions municipals incloses) que, d’entrada, esdevenen una oportunitat de millora però que, si no s’interpreten correctament, podrien accentuar encara més l’esgotament d’avui. Crec que els processos electorals que ens esperen seran renovadors si els que aspiren a representar-nos assumeixen aquesta necessitat de canviar “les maneres de fer”, principalment al món local. El candidat de CiU a Girona Carles Puigdemont s’expressava en aquesta línia en una molt bona entrevista de @jbadenes al Diari de Girona. Caldrà que la resta de partits, siguin o no al govern actual, també prenguin aquesta idea com a fonament del seu projecte.

És clar, però, que les declaracions d’intencions (i més en pre-campanya) no són suficients. Considero imprescindible que aquells que proposen “noves maneres de fer” materialitzin les seves promeses. En aquesta línia voldria destacar dos elements claus que em sembla que facilitarien aquest procés de materialització:

* Calen nous mecanismes de gestió renovats, oberts i innovadors que trenquin amb l’esmentat esgotament i s’adaptin a les noves realitats socials, territorials i econòmiques.

* Serà clau comptar amb noves idees i, per tant, amb persones noves. En aquest sentit em sembla que comptar amb els joves serà fonamental (com molt bé reclama @narcissastre en un excel·lent escrit al seu bloc) per garantir un canvi cada cop més urgent. Els joves podem aportar il·lusió, empempta i innovació! En el fons, som els joves més ben preparats de la història, no?

Gestionar la confiança

22/02/2010

participacio ciutadana

Confiança

Els efectes de la globalitat al món local fan evident que la transversalitat esdevé una condició per garantir l’èxit en el disseny i desplegament de les planificacions estratègiques promogudes pels governs locals. Tot i això, l’experiència de Neòpolis en l’elaboració de planificacions estratègiques ens permet constatar que treballar transversalment no és fàcil. Un bon exemple en aquesta línia apareix quan s’elaboren polítiques que pretenen promoure, horitzontalment, la participació ciutadana.

A priori, tothom reconeix el treball en xarxa com un benefici i, fins i tot, com una necessitat. Però aquest consens unànim es dilueix quan toca passar de la teoria a la pràctica. És llavors, quan es comença a extendre entre polítics i tècnics la sensació de pèrdua de temps i d’autonomia, quan un concepte com la confiança es converteix, o hauria de convertir-se, en protagonista.

El professor Quim Brugué (membre del Consell Assessor de Neòpolis) explica, en diversos articles, com en pot ser d’útil entendre la confiança com un element de gestió que cal promoure i estimular, per assegurar l’èxit de qualsevol pla transversal. El politòleg Brugué va més enllà, i ens proposa materialitzar-ho distingint tres moments claus de la confiança:

- El moment inicial (assumir i reconèixer les fortaleses i febleses de treballar transversalment)

- El moment del desenvolupament (reconèixer el paper i rellevància de la resta d’agents implicats)

- El moment de la consolidació (identificar-se amb el projecte de forma decidida)

Em sembla que seria una bona notícia que les administracions locals comencessin a tenir en compte aquest tipus de concepte, i més en moments de crisi (econòmica i de confiança!). Apostar per noves formes de gestió innovadores que prenguin atenció a elements aparentment tan abstractes com la confiança interna pot ser el primer pas per començar a recuperar una altra tipus de confiança, la dels ciutadans vers els seus governants.

Democràcia integral

18/11/2009

democracia formal

Durant les darreres setmanes, des de Neòpolis, estem treballant en el diagnòstic d’un Pla Local d’Inclusió Social. A hores d’ara estem centrats en el treball de camp per elaborar un mapa relacional que permeti visualitzar què es fa i amb qui per promoure la inclusió.

Totes les entrevistes a personal tècnic tenen un comú denominador; els efectes de la crisi es noten abastament en la gestió dels serveis socials a escala local. Alguns exemples. Les borses de treball tenen menys llocs de treball per oferir i han augmentat la llista de demandants de feina, les famílies sense ingressos que poden quedar-se sense habitatge per desnonament també han augmentat significativament, igual que els tràmits per accedir al PIRMI. Els criteris pautats pel SOC per accedir a llocs de treball dels Plans d’Ocupació han canviat i s’adrecen exclusivament a membres de famílies que no tenen cap mena d’ingrés. Fins i tot la crisi afecta a les relacions de parella. A Girona, el percentatge de divorcis ha disminuit un 14%.

No estic descobrint res de nou aquests dies, però el fet d’estar-hi treballant m’ha fet recordar una entrevista al sociòleg Mario Bunge que fa uns mesos va emetre el programa Millenium del Canal 33. El Sr. Bunge presentava un llibre titulat Filosofia Política. Solidaridad, cooperación y democracia integral. És un bon exemple per passar de la teoria a la pràctica. L’autor ens explica que la filosofia política no és un luxe sinó una necessitat per entendre l’actualitat política i social i, sobretot, per pensar un futur millor. Les recomanacions de Bunge em semblen prou rellevants en un moment com l’actual.

D’entre d’altres el llibre explica que una política responsable no hauria de fonamentar-se en la ideologia sinó en la filosofia, especialment en l’ètica, axí como en una ciència social sèria i rigorosa. L’autor planteja la possibilitat d’ampliar la democràcia del terreny polític a d’altres terrenys: l’administració de la riquesa, l’entorn natural i la cultura. L’alternativa al capitalisme en crisi és, segons Bunge, la democràcia integral. És a dir, igualtat d’accés a les riqueses naturals, igualtat de sexes i races, igualtat d’oportunitats econòmiques i culturals i participació ciutadana en la gestió de la cosa pública. No puc estar-hi més d’acord!

Sobre els perills de simplificar la complexitat

06/11/2009

comunicacio politica

És evident que els casos de corrupció que estan protagonitzant l’actualitat informativa no fan més que accentuar la desafecció política de la ciutadania. Però no ens enganyem, la desafecció ciutadana està clarament estesa des de fa temps i els canvis no poden limitar-se només a tapar forats, han de ser més aviat estructurals, de base.

Més enllà de l’actucalitat “corrupta” que ens envolta, la política ha de continuar existint i la cosa pública s’ha de seguir gestionant. Hem de millorar, hem de canviar i per fer-ho caldria replantejar-se, d’entre d’altres, certes característiques del sistema actual de comunicació entre els polítics i els ciutadans. En aquesta línia aprofito per recomanar-vos una lectura de Neil Postman titualda Divertim-nos fins a morir on l’autor explica com l’hegemonia de la televisió  ha fet que deixem de pensar i que ens dediquem a riure. Segons l’autor, la televisió ha transformat dràsticament l’educació, la política, la ciència i la religió.

divertim-nos fins a morir

Avui tothom és conscient de l’evident relació entre política i comunicació. Vivim una època de democràcia de mitjans caracteritzada per un clar distanciament de gran part de la ciutadania respecte la política. Elements com el paper monopolitzador que juguen i han jugat els partits a les democràcies consolidades o la simplificació informativa de la que parla Postman hi tenen bastant a veure.

En tot cas, està clar que en l’actualitat predomina un determinat model a l’hora de fer política i de comunicar-la que ha tendit a transformar-la i que ha acabat derivant en una clara desafecció ciutadana respecte els afers polítics. Segurament aquesta desafecció es déu, en part, a la contradicció de la lògica comunicativa actual (basada en imatges, eslògans, estereotips, immediatesa, impacte emocional,…) amb l’essència de la política (visió col·lectiva, raonaments, reflexions, aliances, debats, complexitat…).

Aquesta contradicció ha acabat convertint la comunicació política en escenificacions adaptades a la lògica actual. I aquesta escenificació i simplificació pot acabar produint (o ha produït) que la ciutadania es desmotivi i valori negativament el fet de no percebre respostes també simples, fàcils i ràpides dels operadors polítics (quan en realitat el que s’han de tractar són qüestions eminentment complexes).

Solucions? Tot i que, a priori, pot semblar que som davant un situació que només es pot abordar des d’instàncies superiors, molts discursos coincideixen a l’hora d’afirmar que el món local també és un bon escenari per reduir els efectes negatius d’aquesta lògica global, ja que la proximitat i l’interès per allò local pot ser l’excusa per limitar la tendència a l’escenificació mediàtica, promovent majors graus de participació democràtica a través dels mitjans de comunicació locals.

Cal ser conscients que la millora ha de passar, precisament, per la política. Com escrivia fa uns dies Josep Marín a El Periódico de Catalunya “en aquestes condicions, la política no hauria de ser part del problema. La política hauria de ser la solució” S’ha d’exigir una nova manera de fer política. I d’entre d’altres, això vol dir repensar la manera de comunciar-la, prioritzant la transparència i essent conscients que no és bo simplificar excessivament certs missatges.