Article etiquetat com a ‘quim brugué’

L’hora de la innovació

25/02/2013

participacio ciutadana

Ja fa temps que vivim en un context de dificultats i d’informacions negatives que ens recorden a diari les deficiències d’un sistema encallat. Però no ens podem quedar aquí. Davant aquesta situació comença a ser urgent prioritzar millores i certs canvis de mentalitat i de maneres de fer.

Des de Neòpolis estem conduint la dinamització de diferents espais de debat vinculats amb la promoció de la inclusió social en un escenari on, malauradament, s’ha socialitzat la vulnerablitat. Aquests espais ens estan servint per captar aportacions molt interessants. Per exemple, es parla de l’empoderament dels col·lectius en risc d’exclusió, de recuperar les lògiques comunitàries i reduir l’individualisme o d’aprofitar la disposició de temps i capacitats de moltes persones aturades. El treball en àmbits com el de la sostenibilitat, la gestió del territori o el desenvolupament local també ens estan oferint idees molt interessants en aquest sentit.

Estem convençuts que la situació actual és millorable però, alhora, que només es podran viure avenços si els nostres polítics (també els locals) comencen per ser valents i reconèixer que tenim problemes que cal afrontar des de la innovació. Perquè, d’idees i oportunitats n’hi ha.

En aquest sentit, em sembla interessant presentar-vos una síntesi d’un informe de l’IGOP, dirigit per Quim Brugué i anomenat “Els motors de la innovació a l’adminstració pública”:

  • El per què de la innovació:

La complexitat de les societats actuals provoca que les formes habituals d’afrontar els problemes i necessitats socials no funcionin. Aquest fet situa els orígens de la innovació en els anomenats problemes maleïts (la necessitat) i en els dèficits cognitius (el fracàs) que teníem a l’hora d’abordar-los.

  • El què de la innovació

Un cop reconegut que el que fèiem ja no serveix (saber superat) s’accepta la necessitat de generar noves idees (innovació substantiva) que ineludiblement caldrà materialitzar a través de nous instruments (innovació instrumental). S’identifiquen, doncs, dos ingredients bàsics per a la innovació: una nova filosofia i un nou mètode.

  • El com de la innovació

La innovació, més que disposar d’un protocol requereix d’un context que el propicïi (entorns innovadors: micro i macro) i d’unes palanques que el posin en marxa (motors de la innovació: superior, inferior, lateral i interior).

  • Resistències, resultats i sostenibilitat de la innovació

La innovació en les polítiques públiques ha de fer front a resistències (culturals, estructurals i dels actors), a l’obtenció de resultats (a curt i a llarg termini) i a la sostenibilitat de les polítiques innovadores (més que actuacions momentànies i espectaculars s’entenen com a sostenibles les actuacions duradores i discretes).

Des de Neòpolis us oferim suport per engegar processos reflexius que permetin promoure la innovació. Contacteu amb nosaltres i parlem-ne!

Sortim-nos-en junts (III)

30/08/2010

desafeccio politica

Els dos darrers escrits exposaven com, tot i comptar amb unes administracions que treballen més i millor que mai, la ciutadania segueix insatisfeta, i com n’és de necessari aprofitar la propera creació de nous governs locals per articular una resposta a la situació, apostant pel treball conjunt. Aclaria, també, que el repte de juntar-nos per multiplicar no és fàcil ja que, més enllà de l’eficiència aïllada de determinats serveis públics, fer operatiu el treball conjunt suposa fer front a dificultats.

La situació és clara; hem de tendir a juntar-nos per multiplicar, però ho hem de fer en un context que ens genera dificultats.

Així doncs, la pregunta és; com oferir respostes conjuntes a problemes complexes?

La resposta? Apostar pel diàleg, per la deliberació. Sembla una bona recepta per ser més eficaços i satisfer en major mesura a una ciutadania plenament insatisfeta. De tècnics i professionals ja en tenim, i de molt bons, però el pas del temps ha evidenciat que no podem basar-nos només en les seves indicacions.

Tal i com exposava al primer escrit, de poc serveix sumar actuacions aïllades, per més bé que les hagin elaborat els tècnics. Podem disposar de plans impecables des d’una vessant tècnica, però que es contradiguin amb d’altres plans. Potser, més que plans aïlladament eficients, el que ens cal és coordinar el conjunt de planificacions existents. I per fer-ho és imprescindible dialogar, deliberar, recuperar l’essència de la política (en majúscules, clar).

El primer pas és ser-ne conscient. El segon, portar-ho a la pràctica (què millor que una legislatura sencera per endavant) des del realisme i assumint que:

- Hem de moderar les expectatives ja que el canvi no és fàcil

- Caldran canvis de mentalitats i d’hàbits

- Cal una estratègia a llarg termini

- És un requisit estar-ne convençuts i comptar amb lideratges polítics i tècnics forts

Sortim-nos-en junts!

06/08/2010

desafeccio

Fa uns dies, mentre feia temps prenent un cafè a un bar de Lloret de Mar, llegia a la premsa que la realitat ha superat les previsions més pessimistes del sector de l’automòbil. Mentrestant, de fons, un grup de jubilats de la taula del costat parlava sobre el poc carisma i lideratge dels polítics catalans. Tot això abans de fer dues entrevistes exploratòries a tècnics municipals que, en tots els casos, van esmentar la manca de recursos econòmics com a amenaça al desenvolupament immediat de les seves àrees. Ho tenim assumit, vivim temps de crisi, i no només econòmica, sinó també política i social.

Aquest és el context en el que començaran a treballar els nous governs locals a mitjans de l’any vinent, després de les eleccions. L’hauran de tenir molt en compte. Renovar-se o morir, diuen. En aquesta línia em sembla rellevant destacar alguns elements que crec que caldria no oblidar durant el disseny dels governs locals per a la legislatura 2011 – 2015.

Durant la dècada dels 90 les administracions locals van tendir a renovar el model de gestió intentant simplificar-lo, prenent de referència el sector privat (externalitzacions, gerències, planificacions estratègiques, etc.)  L’anomenada Nova Gestió Pública pretenia potenciar l’eficiència. El temps ha passat i, efectivament, les administracions públiques treballen millor que abans i més eficientment. Tot i això seguim amb poc prestigi i percebuts com a impotents per donar resposta a les demandes d’una ciutadania insatisfeta, sobretot perquè hem d’articular respostes complexes a necessitats complexes (i més en temps de crisi!)

Els nous governs locals han d’assumir la necessitat de superar la realitat actual i fer-li front. Segur que sense la maleïda crisi, amb més recursos i amb millors infrastructures seria més fàcil. Però tenim el que tenim i no per això hem de renunciar a plantejar o consolidar millores. El repte passa no tant per reduir i simplificar les administracions sinó per transformar-les ja que, com hem vist, es pot ser molt eficient però seguir sense resoldre les demandes dels ciutadans i ciutadanes.

La conclusió, prenent les reflexions del professor Quim Brugué com a referència, és que:

“Sols som impotents”. L’eficiència d’un professional, d’un servei, o d’una àrea sectorial no és suficient per construir les respostes que la societat ens reclama.

“La suma no suma”: Si ens limitem a sumar actuacions aïllades tampoc en farem prou. Està molt bé que un ajuntament disposi d’un pla d’habitatge, un d’inclusió social, un de joventut, un d’igualtat, un d’educació i un altre de desenvolupament comunitari, però si els fem i desenvolupem de forma separada la política social del municipi podria patir fortes contradiccions. No es tracta d’ajuntar el que fem separadament, sinó de fer quelcom nou junts.

“Fer-ho junts multiplica potencials”. El repte passa per com juntar-nos per multiplicar,…ho deixarem per al següent escrit al Neobloc ;-)