És evident que els casos de corrupció que estan protagonitzant l’actualitat informativa no fan més que accentuar la desafecció política de la ciutadania. Però no ens enganyem, la desafecció ciutadana està clarament estesa des de fa temps i els canvis no poden limitar-se només a tapar forats, han de ser més aviat estructurals, de base.

Més enllà de l’actucalitat “corrupta” que ens envolta, la política ha de continuar existint i la cosa pública s’ha de seguir gestionant. Hem de millorar, hem de canviar i per fer-ho caldria replantejar-se, d’entre d’altres, certes característiques del sistema actual de comunicació entre els polítics i els ciutadans. En aquesta línia aprofito per recomanar-vos una lectura de Neil Postman titualda “Divertim-nos fins a morir“ on l’autor explica com l’hegemonia de la televisió  ha fet que deixem de pensar i que ens dediquem a riure. Segons l’autor, la televisió ha transformat dràsticament l’educació, la política, la ciència i la religió.

Avui tothom és conscient de l’evident relació entre política i comunicació. Vivim una època de democràcia de mitjans caracteritzada per un clar distanciament de gran part de la ciutadania respecte la política. Elements com el paper monopolitzador que juguen i han jugat els partits a les democràcies consolidades o la simplificació informativa de la que parla Postman hi tenen bastant a veure.

En tot cas, està clar que en l’actualitat predomina un determinat model a l’hora de fer política i de comunicar-la que ha tendit a transformar-la i que ha acabat derivant en una clara desafecció ciutadana respecte els afers polítics. Segurament aquesta desafecció es déu, en part, a la contradicció de la lògica comunicativa actual (basada en imatges, eslògans, estereotips, immediatesa, impacte emocional,…) amb l’essència de la política (visió col·lectiva, raonaments, reflexions, aliances, debats, complexitat…).

Aquesta contradicció ha acabat convertint la comunicació política en escenificacions adaptades a la lògica actual. I aquesta escenificació i simplificació pot acabar produint (o ha produït) que la ciutadania es desmotivi i valori negativament el fet de no percebre respostes també simples, fàcils i ràpides dels operadors polítics (quan en realitat el que s’han de tractar són qüestions eminentment complexes).

Solucions? Tot i que, a priori, pot semblar que som davant un situació que només es pot abordar des d’instàncies superiors, molts discursos coincideixen a l’hora d’afirmar que el món local també és un bon escenari per reduir els efectes negatius d’aquesta lògica global, ja que la proximitat i l’interès per allò local pot ser l’excusa per limitar la tendència a l’escenificació mediàtica, promovent majors graus de participació democràtica a través dels mitjans de comunicació locals.

Cal ser conscients que la millora ha de passar, precisament, per la política. Com escrivia fa uns dies Josep Marín a El Periódico de Catalunya “en aquestes condicions, la política no hauria de ser part del problema. La política hauria de ser la solució” S’ha d’exigir una nova manera de fer política. I d’entre d’altres, això vol dir repensar la manera de comunciar-la, prioritzant la transparència i essent conscients que no és bo simplificar excessivament certs missatges.