Article etiquetat com a ‘reflexió’

Participen ciutadans, no clients!

16/07/2015

sociedad-infantil

En la darrera entrada plantejava la importància de promoure la participació ciutadana al món local amb paciència, sense pressa i, sobretot, amb constància. Ho feia a través de tres interrogants bàsics: què, per què i com. Per continuar amb la reflexió proposo afegir un quart interrogant; qui (participa)?

La política té (o hauria de tenir) poc a veure amb un centre comercial. Convertir els ciutadans en clients no és una bona opció en una societat complexa i de canvis ràpids i constants. Els clients d’un centre comercial sempre tenen la raó. Un ciutadà, en canvi, és aquell que s’involucra en la presa de decisions col·lectives, i n’accepta els resultats malgrat no satisfacin del tot les seves preferències particulars. A un client només li interessa, amb raó, el seu benestar personal. A un ciutadà li importa el benestar col·lectiu. El client tendeix a l’egoïsme, mentre que el ciutadà és col·laboratiu.

Per tant, la política als ajuntaments ha de defugir de governants que juguen el paper d’agents comercials de partits a la recerca de vots. I les polítiques públiques, enteses com la caixa d’eines de la política per transformar i millorar la realitat municipal, no poden pensar-se per satisfer els interessos particulars de ciutadans entesos com a consumidors compulsius, senzillament perquè és impossible fer content a tothom.

La participació ciutadana ens pot ajudar enormement a afrontar amb més garanties i intel·ligència els reptes i necessitats d’uns entorns locals enormement complexes,  sempre i quan assumim que els problemes actuals no es deixen ni simplificar, ni reduir, ni sectorialitzar.

Per tant, per tal que una política pública local tingui èxit haurem de generar intel·ligència en el seu contingut, mitjançant processos de diàleg que permetin incorporar opinions de tots els agents implicats. Es tracta de no desvincular el contingut de la forma. A través de la forma (processos participatius) dotarem d’intel·ligència el contingut de les polítiques, i serem més capaços de dur-les a terme assumint que sempre decepcionarem a algú. Les decepcions són inevitables en la gestió del bé comú (mentre que s’han d’evitar quan una empresa tracta amb un client). Dissenyar un procés de participació ciutadana ens ha de servir, no per deixar satisfets a tots i cada un dels ciutadans de forma individual, sinó per arribar a grans acords capaços de superar els interessos particulars.

La participació, cuinem-la a foc lent

01/07/2015

fuego

Ara que s’ha iniciat una nova legislatura als ajuntaments del nostre país, em sembla pertinent exposar una sèrie de reflexions entorn la promoció de la participació ciutadana al món local. Anem per pams:

EL QUÈ. Són molts els governs municipals que inicien la legislatura plantejant-se com a un dels objectius de mandat la promoció la participació de la ciutadania en els afers públics locals (pressupostos participatius, projectes de reforma i millora d’espais públics, ordenació urbanística, planificacions estratègiques, consells ciutadans, etc).

Bona notícia.  Per tal que qualsevol experiència participativa reeixeixi cal, d’entre d’altres, una aposta ferma dels responsables polítics. Els lideratges són claus, i sembla que la participació s’ha guanyat un lloc predominant en l’agenda de molts alcaldes i regidors.

EL PER QUÈ. Si una cosa ha quedat clara durant els darrers temps és que cal modificar les maneres de fer política. Actualitzar-la, si més no. I aquesta revisió passa, d’entre d’altres, per obrir espais i canals de diàleg i deliberació que permetin reduir la tan comentada distància entre polítics i ciutadans, entre l’administració i els administrats.

Una altra bona notícia. L’aposta per la participació permetrà, efectivament, reduir aquest distanciament, ja que complementarà les directrius polítiques i els criteris tècnics a través de les consideracions d’una ciutadania que no deixa de ser “experta” de la quotidianitat local (perquè hi viu, hi treballa, la pateix, la gaudeix, s’hi relaciona, etc.)

EL COM. En el terreny del com fer-ho és on apareixen els dubtes. Passar “del paper al carrer” no és mai fàcil. Apostar per la participació a seques no garanteix una aproximació màgica i instantània dels veïns i veïnes cap a l’ajuntament. Organitzar un procés participatiu com a acció aïllada no és suficient.

La participació ciutadana l’hem de cuinar a foc lent, i evitar el minut de microones. La raó és molt simple; hem d’adquirir hàbits. I els hem d’adquirir tots, governants i governats. De mica en mica, fent-ho ben fet, i mostrant la utilitat dels processos visualitzant-ne els resultats. Malgrat pugui semblar una evidència, cal partir de la idea que no és possible consolidar un nou model de fer política d’un dia per l’altre:

  • Els polítics hauran d’assumir la necessitat de variar els ritmes. Efectivament, els processos participatius alenteixen els processos de presa de decisió. Però, a canvi, els enriqueixen.
  • Els tècnics hauran d’habituar-se a complementar els seus criteris amb les aportacions ciutadanes. I habituar-se a treballar transversalment amb d’altres àrees municipals.
  • I els ciutadans hauran d’entendre que participar no té res a veure amb una carta als Reis Mags. Els ajuntaments gestionen el bé comú, i els processos participatius són espais on, a part de convèncer als demés, hem d’aprendre a ser convençuts i a opinar amb lògiques col·lectives i no només des de visions particularistes. Es tracta d’arribar a consensos, i no d’imposar visions personals.

#Municipals2015 – Reptes locals segons Marc Sureda

22/06/2015
marc_sureda

Marc Sureda

Descripció d’un repte o necessitat no coberta

Els que ens estem vinculats als mitjans de comunicació, ja siguin locals, comarcals o d’àmbit nacional i de premsa, ràdio, TV o digitals, hem vist incrementar considerablement el nombre de notes de premsa rebudes durant els dies de campanya electoral de les eleccions municipals. Presentacions, balanços, programes, agendes, rèpliques, denúncies… per parar un tren, fins i tot de remitents desconeguts que fins ara no havien enviat mai res.

Recordar-se dels mitjans de comunicació quan, per exemple, s’apropen eleccions i enviar notes de premsa només durant la campanya electoral és una pràctica que fan servir molts alcaldables, partits polítics i equips de govern i fins i tot els grups a l’oposició.

Aquest pràctica pot tenir els seus resultats puntuals, doncs els mitjans han dedicat i habilitat moltes pàgines i especials per donar cabuda al seguiment i tractament de la campanya, però cal fer un pas endavant i agafar l’hàbit de proporcionar informació durant tot l’any per iniciativa pròpia. No cal dir que aquesta informació, encara que sigui interessada, ha de ser veraç i contrastable. Enganyarem un cop a un periodista, però mai dos i el preu serà molt elevat.

Com abordar aquest repte?

Els polítics, sobretot dels ajuntaments petits, han de perdre la por a relacionar-se amb els mitjans de comunicació de la seva àrea d’influència, sigui quina sigui la seva tendència, dimensió i categoria. Han de ser conscients que els ajuntaments són una veritable i valuosa font d’informació que cal gestionar correctament durant tot l’any, ja sigui per iniciativa pròpia o a petició d’algun mitjà de comunicació.

Per fer-ho:

- Cal millorar la relació afectiva amb els periodistes. Mantenir-hi un contacte periòdic ja sigui personal o telefònicament, o fins i tot utilitzant les xarxes socials.

- Cal dosificar en el temps l’enviament de les notes de premsa i valorar-ne el seu interès real abans d’enviar-les.

- Cal posar-se a disposició dels periodistes per aclarir o ampliar qualsevol informació que enviem.

Creieu-me, crear un vincle afectiu amb els periodistes porta més beneficis que inconvenients a curt, mig i sobretot a llarg termini. Això sí, sempre caldrà estar disposat a contestar totes les preguntes, siguin o no agradables.

#Municipals2015 – Reptes locals segons Xavier Pastor

15/06/2015
Xavier Pastor

Xavier Pastor

Descripció d’un repte o necessitat no coberta

El conflicte és sens dubte una de les poques variables estables que ens permet explicar i entendre el funcionament de la societat actual. En aquest context, la política municipal té molt a dir i a fer, ja que aquest és nivell de govern i d’administració que s’encarrega dels problemes quotidians, de gestionar i resoldre els conflictes, de donar respostes a la ciutadania.

L’àmbit municipal és l’espai més idoni perquè els ciutadans participin en la presa de decisions públiques i puguin implicar-se en la governança. Si bé la participació facilita que la ciutadania s’impliqui en la recerca d’una solució, aquest procés i espai respecte el conjunt de relacions entre ciutadans i ciutadanes, a nivell individual i organitzat, també fa aflorar problemes i conflictes, per diferents causes, però molt sovint per la incompatibilitat i confrontació aparent dels interessos dels uns i dels altres.

Els governs, poc a poc, han anat incorporant processos de participació. La situació de crisi dels darrers temps ha estat una oportunitat pels ajuntaments, moltes vegades per manca de recursos i de pèrdua de legitimitat, per obrir espais de participació i de codecisió. La immediatesa en la presa de les decisions ha obligat a fer més eficaços i eficients determinats processos, més pensats per assolir una resposta més o menys adequada al problema, però que en la majoria no els soluciona ni satsifà a cap de les parts.

Avui, davant d’un munió de problemes i conflictes: serveis socials, seguretat, política, relació entre els partits, a l’esport, etc, cal aplicar una nova visió no adversalista i que fomenti el consens i l’acord molt abans que el disens i la confrontació.

Com abordar aquest repte?

En l’àmbit dels serveis a les persones cal introduir nous mecanismes i procediments que permetin gestionar els problemes i conflictes de caràcter social. Avui, no n’hi ha prou amb oferir-los ajuda en els aspectes de primera necessitat, ja que aquestes persones tenen simultàniament altres front oberts: energètics, d’habitatge, educatius, de feina, de  salut emocional, d’entre d’altres. Els tècnics dels serveis socials han de fer la seva feina. En la majoria de casos, tenen poques coses a oferir-los a banda de facilitar-los accés a ajuts concrets i puntuals. Això els impossibilita ajudar-los a gestionar de forma integral la resta de problemes i conflictes que els afecten.

En aquest sentit, les formules de la gestió Alternativa de conflictes i de la mediació poden esdevenir una ajuda, especialment per als tècnics, però també per als usuaris, ja que facilitaria una anàlisi individualitzada de les problemàtiques de cada persona i/o unitat familiar, i posterior coordinació amb les altres àrees de l’ajuntament, mirant de cercar i contactar amb aquells tècniques i tècnics municipals, cas darrera cas, problema darrera problema, que poden participar de la gestió dels conflictes i oferir propostes de solució de forma continuada i mantinguda. Cal passar del benestar social, basat en les ajudes materials, al benestar integral, amb ajudes materials i de creixement personal, per tal de trobar solucions integrals a les seves situacions. Cal, per tant, que els tècnics i les tècniques socials, tal com han fet altres professionals, incorporen els procediments i mètodes de la Resolució Alternativa de Conflictes i de la mediació, especialment per fomentar la coordinació amb altres unitats i departaments.

En l’àmbit comunitari i veïnal, cal continuar amb les pràctiques d’empoderament i de formació als veïns i les veïnes a través del suport de serveis i projectes de mediació i de facilitació.

Un altre dels àmbits en el que s’observa una dificultat per reduir la violència és a l’esport. Es parla de redactar protocols i codis de conducta que en el millor dels casos passen del calaix de les oficines del clubs a esdevenir un pòster penjats en una racó dels camps de futbol i de les pistes poliesportives o a circula·lar per les llistes de correu electrònic dels equips de pares i mares o del whattsapp. I aillí es queden. Mentrestant les agressions verbals i físiques es mantenen. I no es fa res. Cal també, en aquest cas, que els clubs amb el suport de les institucions públiques posin en marxa les pràctiques mediadores i de la Resolució de conflictes per treballar amb el cos tècnic, els entrenadors i les entrenadores, ja que ells són una referència pels jugadors i per les aficions, però també cal treballar amb els pares i mares dels nenes i nenes dels jugadors, ja que ells i elles són l’afició en els camps i les pistes i són ells i elles els que acaben comportant-se violentament.

He deixat pel final l’àmbit de la política. Queda clar que aquest és potser l’àmbit que més necessitat de les formules de la resolució i la gestió de conflictes. Bàsicament per una qüestió d’actitud davant de la cosa pública, dels escàndols de corrupció, però sobretot perquè en l’actual manera de fer la sensació que hi ha és que no només no resolen els problemes, sinó que de la manera que actuen encara en generen més. Sembla que estan més interessats en satisfer els seus partits polítics i els caps de les seves formacions o de defensar els seus interessos particulars que de donar resposta a les problemàtiques de la ciutadania.

Vist que el món local cada cop es donen més governs de coalició, caldria que els partits polítics tinguessin persones encarregades de redactar els acords, de fer-los respectar i de rendir comptes. En aquest document, caldria establir les pautes bàsiques de funcionament com a govern i en cas de conflicte els processos que es posaran en marxar per tractar de gestionar-los i resoldre’ls.

El conflicte no ha de ser vist com quelcom negatiu, sinó com un camí per al qual es pot aprendre i amb el qual els partits que formen el govern poden créixer i guanyar confiança. Massa vegades uns acusen els altres quan trenquen un govern perquè no s’ha complert el pacte. Caldria que aquest pacte fos conegut per la ciutadania. Massa vegades aquest pactes no s’escriuen i quan es fan mai acaben de veure la llum o estan basats en el repartiment de carteres en els governs i prou i en un compromís en el que els uns no es posaran els peus en les parcel·les dels altres. Els resultat el sabem, en lloc d’un govern, s’acaben tenint tants governs com partits en la coalició, cadascú tira per la seva banda, fet que força al final el trencament, ja que les mesures dels uns no casen amb les dels altres o es mostren contradictòries i incompatibles. Aquest consens entre els partits polítics en els governs municipals és necessari sempre. Potser no tant en les coses del dia a dia, però en canvi sí en, poques però importants, qüestions que defineixen el tipus de política que es vol fer.

Cal dotar-se d’un govern i no de tants governs com a partits. S’ha d’evitar la partitització del govern i de les institucions públiques. Ara això és més necessari i més important que mai, ja que hi ha un projecte de país que demana i exigeix del compromís de totes les institucions públiques per tirar endavant, començant per a cadascun dels governs municipals. No es tracta de fer que el govern governi, sinó de demostrar que és així i que es fa així, per molts socis i partits que en formin part, aportant la seva singularitat i respectant els acords què s’hagin arribat, esdevenint un exemple per a la ciutadania i recuperant la confiança que la política ha perdut durant els darrers anys.

#Municipals2015 – Reptes locals segons Joaquim Nadal

19/05/2015
Joaquim Nadal

Joaquim Nadal

Descripció d’un repte o necessitat no coberta

Cada cop queden més lluny els moments de refundació del municipalisme català l’any 1979. Eren anys heroics i eren anys pletòrics. Es vivia amb eufòria la conquesta dels municipis i s’iniciava la “revolució municipal” , la transformació més radical mai coneguda de les condicions de vida i de la dotació d’equipaments col.lectius dels pobles i les ciutats de Catalunya.

Els temps han canviat i la societat també. Allò que el 1979 era urgent i peremptori ara és un fet establert, és una dada de la realitat i del paisatge. Els pobles i les ciutats tenen de tot i disposen d’unes dotacions socials, culturals, educatives i esportives que no havíem ni pogut somiar. Tot és molt més comfortable i molt més còmode.

Però aquesta situació fa que tot es dongui per suposat; les coses són com han de ser i sempre apunta algun dèficit o altre. Hem adquirit l’hàbit de l’abundància.

Com lliga l’abundància amb la crisi? Quin és el punt de contacte entre aquesta sensació que tenim de tot quan molta gent està mancada de coses tan elementals com la feina?.

Aquest és ara mateix el repte dels municipis i dels electes municipals. Disposem de tot el que és més elemental. Ja no podem prometre ni asfalt, ni pavellons, ni zones verdes.

Com abordar aquest repte?

Ara és l’hora de prometre cohesió social, polítiques d’igualtat d’oportunitats, polítiques de formació, transparència, diligència, eficàcia.

Però amb això tampoc no n’hi ha prou. Els ciutadans esperen humanitat, realisme, contacte directe, línies calentes amb els electes , sentit de la realitat, austeritat, humilitat,exemplaritat. Menys parafernàlia, menys protocol, menys assessors, menys complicacions.

En definitiva la gent espera alcaldes de carrer, més que alcaldes de despatx. Ara tenim de tot, però potser hem de tornar a la simplicitat de quan no teníem res.

#Municipals2015 – Reptes locals segons Raül Romeva

15/05/2015
Raül Romeva

Raül Romeva

Premissa

Les reflexions entorn els governs locals i els seus reptes han de partir d’una premissa bàsica: caldria dotar als ajuntaments de majors capacitats econòmiques

No és coherent la responsabilitat dels ajuntaments amb els mitjans i recursos dels que disposen per a donar resposta a les necessitats immediates. Existeix, per tant, una clara disfunció entre els serveis que s’esperen dels ajuntaments i la seva capacitat per poder-los oferir.

Les limitacions que pateixen els ajuntaments topen de forma frontal amb les expectatives de la ciutadania, que espera uns nivells de proximitat que han i haurien d’oferir especialment els ajuntaments. I més encara, en un moment on el descrèdit de la política està a l’ordre del dia.

Descripció d’un repte o necessitat no coberta

Un repte determinant per als governs locals passa per ser capaços de garantir serveis bàsics a partir de criteris de caràcter universal. Aquest és un aspecte clau ja que, al cap i a la fi, les opcions que tenen els ciutadans passen, també, per com el municipi on viuen prioritza la distribució de la renta (a l’hora de fer front a la pobresa i evitar la marginació).

El gran repte, doncs, és treballar des del món local per evitar que cap ciutadà estigui per sota del llindar de la pobresa.

Com abordar aquest repte?

Caldria consolidar un nou enfocament dels ajuntaments pel que fa a la promoció de la inclusió i la cohesio social, convertint aquest element en una prioritat de govern. En la majoria d’ocasions, la imatge pública, la marca local, la prioritat del municipi, etc, es vincula a d’altres qüestions que acostumen a apropar-se més a l’àmbit dels negocis que al de la cohesió (Ex.- Municipi Business Friendly). Caldria fer un gir en aquest sentit, i entendre que l’economia (o la gestió territori) poden esdevenir instruments per a la promoció de la cohesió social, i no al revés.

Aquest gir conceptual, en el sentit de variar prioritats, hauria d’anar acompanyat d’una aposta ferma i decidida per la participació ciutadana i la deliberació. És cert que es reobre un debat entern sobre la participació. Malgrat tot, només serà a través d’espais de deliberació compartida que serem capaços d’innovar i d’avançar en matèria d’igualtat i cohesió social. Certament, molts municipis han apostat per la participació. El que cal és mantenir aquesta aposta, fins i tot incrementar-la. Ser constants i dedicar-hi temps, recursos i tecnologia.

Si ens ho creiem i hi apostem, els processos participatius aniran millorant i els instruments per canalitzar la participció s’aniran actualitzant i complementant.

#Municipals2015 – Reptes locals segons Pau Canaleta

11/05/2015
Pau Canaleta

Pau Canaleta

Descripció d’un repte o necessitat no coberta

Un dels reptes claus que els ajuntaments no han cobert és el de fer més transparent i participativa l’administració i l’acció de govern. La transparència és una demanda de la ciutadania que de moment, no té resposta. I això passa per interioritzar la transparència en tota l’acció de govern d’una manera natural. Des del govern, però també des del dia a dia administratiu.

Solucions tradicionals per abordar-ho

Fins ara s’ha penjat informació al web, s’han organitzat exposicions públiques, auditories, processos participatius, d’entre d’altres. En tot cas, ni l’administració ni els governants han interioritzat el fet de ser transparents i obrir-se sense por als ciutadans.

El canvi que es necessita va molt més enllà d’accions puntuals, passa per canviar el funcionament habitual i que tot el que generi l’administració estigui a l’abast de la ciutadania. Sobretot aquells temes on hi ha més suspicàcies per part del ciutadà: adjudicacions, subvencions, contractes, etc.

Resposta innovadora

S’ha de canviar l’enfocament. No es tracta de pensar què és el que obrim de l’acció de govern, sinó què no obrim. I obrir tota la resta. Cal que vetllar per la transparència del que es fa sigui quelcom que formi part de la gestió habitual d’un govern.

Per iniciar-ho es podria tenir una figura d’un tècnic que vetlli per la transparència del govern i sobretot, pels processos i les decisions administratives. Cal una figura o organisme que obri camí dins l’administració, i que vetlli per què la transparència es vagi incorporant en la normalitat dels governs locals.

7è Neobaròmetre – #Municipals2015

06/05/2015

Captura de pantalla 2015-05-06 a las 12.48.51

Coincidint amb la celebració de les eleccions municipals del proper 24 de maig, i amb la voluntat de reflexionar i produir valor afegit en un moment on l’administració pública necessita més que mai (re)pensar-se i innovar per fer front als reptes de present i futur, Neòpolis presentarà durant els propers dies el 7è Neobaròmetre: #Municipals2015

Els Neobaròmetres són reflexions vinculades amb qüestions socials i polítiques a Catalunya. En aquest cas hem optat per entrevistar a diferents personalitats del país i demanar-los-hi la identificació dels principals reptes que haurien d’afrontar els ajuntaments durant la propera legislatura, i idees per afrontar-los de forma innovadora.

El 7è Neobaròmetre us permetrà conèixer les opinions de persones amb bagatge i experiència en el sector sociopolític com Raül Romeva, Xavier Pastor, Quim Brugué, Pau Canaleta, d’entre d’altres.

Properament començarem a compartir les reflexions a través d’entrades periòdiques al Neobloc A més, anirem informant sobre l’actualizatció de les reflexions a travéss de Twitter, Linkedin i Google+. Us animem a traslladar-nos les vostres opinions per qualsevol d’aquestes eines 2.0.

Arrel de les reflexions recollides i del dia a dia professional de Neòpolis hem dissenyat un catàleg de productes pensats per promoure polítiques innovadores a les administracions locals.

Però no ens aturem aquí, ja que ja estem desenvolupant noves idees per ampliar el catàleg. Si formeu part d’un ens local o d’una entitat no dubteu a contactar amb nosaltres per parlar-ne. Segur que ens entendrem!

Procés català i intel·ligència col·lectiva

08/10/2014

Vagi per endavant que amb aquest article pretenc, simplement, aprofitar el Neobloc per ordenar un seguit d’idees que, personalment, em volten pel cap darrerament.

Dret a votar i heterogeneïat

Voldria començar la meva reflexió (humil i subjectiva) recordant una evidència; el context actual a Catalunya és molt complex, i es va tensionant a mesura que s’apropa el 9N. En aquest sentit considero imprescindible que qualsevol posicionament, opinió o valoració en relació al procés parteixi d’aquesta premissa; la complexitat. Malauradament, no sempre és així. Caldria que ens recordem que no tot és blanc o negre. El blanc té molts matisos. I el negre també. “Vull un país amb diversitat d’opinions”.

Darrerament em pregunto què passa amb la suma de matisos entre els que recolzem la consulta. Sóc dels que pensa que la força del procés català rau en el fet de ser un moviment que s’ha articulat de baix a dalt. I no al revés. Per tant, el rol de la societat civil ha estat, és i haurà de ser clau en el seu desenvolupament. Un dels grans actius dels que disposem, al meu entendre, és la diversitat de punts de vista que s’hi sumen. En un moment on tot és més a prop convé recordar la necessitat d’aprofitar-ho. Considero que el fet que els partidaris a votar facin valoracions diverses sobre com avança el procés és una gran notíca. Ens enriqueix.

Regles i expectatives

Fa pocs dies, Joan Font, escrivia un article on exposava la necessitat de disposar de regles clares i expectatives realistes. Neòpolis treballa en la dinamització de processos de participacio ciutadana, i no puc estar més d’acord amb aquest requisit.

Ara bé, també considero imprescindible recordar que en aquest procés el context és extraordinari. Els qui estem a favor de la consulta –una part àmplia de la ciutadania dins la qual una majoria legítima és partidària a la independència- topa amb la negativa d’un Estat que no li reconeix el dret a l’autodeterminació.  Amb aquest context, garantir regles clares i expectatives realistes es complica. No tenir-ho en compte esbiaxaria l’anàlisi.

Això no vol dir, però, que s’hagi d’oblidar la necessitat de garantir regles clares i expectatives realistes. Només faltaria. S’està definint un camí per donar resposta a una demanda amplíssima sobre un tema absolutament trascendent i que afecta al conjunt de ciutadans i ciutadanes de Catalunya. De fet, tenir-ho en compte crec que va a favor del procés. És un element més per legitimar-lo. Una possibilitat de fer-ho bé. Però no és gens fàcil. No ens fem trampes al solitari, Catalonia is not Scotland. Per tant, no es pot esperar un procés com l’escocés, però tampoc cal descartar emmirallar-s’hi per semblar-s’hi el màxim possible malgrat la negativa, que tampoc és gens fàcil.

L’endemà de la consulta

No és una mostra representativa, ho sé, però tots els indecisos amb els qui he parlat expressen legítimament dubtes sobre les expectatives. Sobre l’endemà. D’entre d’altres, aquest és un element clau del procés. Se’n hauria d’estar parlant encara més, de les expectatives. La qual cosa no va en detriment ni de cimeres, ni de fites, ni de mocions de suport. Està clar que s’ha generat molta infomació al respecte. I que la informació és un dret i també un deure. En sóc conscicent, però també sé que molta de la gent que no està politizada segueix amb dubtes evidents sobre l’endemà.

L’ANC fa una feina molt legítima i potent d’informació i mobilització.  De fet , mostra la força dels qui han empès per engegar aquest procés i la voluntat de defensar, amb tot el dret, un posicionament de forma cívica i constructiva. Però l’objecte del debat, la independència, és cosa sèria i personalment trobo a faltar més espais de debat neutrals on es contraposin posicions sobre l’endemà. Reitero, crec que legitimaria el procés i que els que hi estem a favor ho hem de tenir en compte. Però, alerta, perquè el context no ho posa fàcil. Sobretot perquè la majoria d’actors que no són partidaris de la independència no han optat per defensar el No a la independència sinó el No a consultar a la ciutadania. Reclamar expectatives realistes sense tenir això en compte també esbiaxa l’anàlisi.

I acabo fent una reflexió sobre el pronòstic del resultat d’una eventual consulta (sigui quan sigui). Font en parla al seu article, i té tota la raó quan exposa que, en una votació sense precedents entre la població, la decisió de vot es veurà influida per factors de tot tipus (sentimentals, passionals, ideològcs, econòmics, etc). Objectivament s’ha de tenir molt clar que el resultat és incert. I precisament per això, ser capaços de debatre amb calma sobre l’endemà des del realisme i l’equilibri (sense eufòries però també sense missatges de la por) es converteix en una variable importantíssima en aquest procés històric que estem vivint els catalans.

A les portes d’una nova era, col·laborativa i sostenible

28/06/2013

participacio ciutadana

La crisi actual és el resultat d’haver fet créixer l’economia vivint de la riquesa acumulada durant les 4 dècades posteriors a la II Guerra Mundial. Hem devorat la riquesa creada a través del crèdit, la qual cosa ens portà a l’era de l’endeutament, les hipoteques i el boom de la construcció. Després de mitja dècada en crisi, ens ha quedat clar. Però, i ara què? Com ha de ser la nova era?

És clar que cal impulsar un nou model de creixement, i això suposa variar l’economia, la configuració del territori i el model de vida de les persones. I en temps de crisi, la història ens ho demostra, només una col·laboració oberta, transparent i integral entre el sector privat, les administracions públiques i la societat civil proporciona la tracció necessària per fer viable un canvi de model.

Canviar de model vol dir innovar, desenvolupar una nova filosofia, fer un gir conceptual. En aquest sentit, arrel d’haver llegit darrerament llibres de Jeremy Rifkin i Ramon Folch, em sembla interessant destacar dos conceptes claus que haurien de caracteritzar el nostre futur col·lectiu: (1) la col·laboració i (2) la sostenibilitat.

(1) De la mateixa manera que la I i la II Revolució Industrial van alliberar a les persones de la servitud feudalista i l’esclavitud, el nou model de creixement haurà de servir per emancipar a les persones del treball mecànic per a que es puguin dedicar i implicar amb la societat i l’entorn natural. La nova era ha de ser col·laborativa.

(2) Som membres d’una societat industrial que ha tocat fons. Tot i que el model ens ha permès gaudir d’una qualitat de vida superior a la dels nostres pares hem de ser conscients del cost que això ha representat. Ens dediquem a viure bé a costa d’externalitzar els costos i d’exportar els inconvenients (en l’espai, a països tercers. En el temps, a generacions futures). I aquest model, de sostenible en té poc. La sostenibilitat, no ens equivoquem, va més enllà de l’ecologisme. És una qüestió social. És un tema socioeconòmic amb conseqüències ambientals.

Desenvolupar una nova lògica suposarà una reconfiguració del territori, de l’economia i de les relacions socials. Davant la transcendència del canvi que ens espera esdevindrà clau la implicació de tots els protagonistes (empreses, administracions i ciutadania). Som a les portes d’una nova manera de fer negocis, de variar les formes de relacionar-nos socialment i de redescobrir el territori que ens envolta. Deixar de banda l’individualisme i promoure la deliberació col·lectiva per afrontar el futur es converteix, gairebé, en una necessitat. Què millor que les comunitats locals com a escenari per a desenvolupar la col·laboració i l’aposta per allò sostenible! Quan les persones raonen juntes és més probable que la seva experiència combinada aconsegueixi els resultats desitjats que quan raonen soles. Els precedents ho demostren!

Us recomano que visualitzeu diferents píndoles de vídeo on presentem propostes innovadores de Neòpolis basades en la col·laboració i la sostenibilitat.