Nou estudi de Neòpolis: Ajuntaments i post-pandèmia

24/04/2020
Tram final de l'Avinguda Jaume I de Girona (Abril de 2020 - FOTO: Xavier Guzman)

Tram final de l'Avinguda Jaume I de Girona (Abril de 2020 - FOTO: Xavier Guzman)

Pocs s’imaginaven, a principis de març, la crisi d’abast global en la que estem immersos arrel de l’expansió descontrolada del Covid-19. La vida ens ha canviat de sobte, a nivell individual i col·lectiu, i ha col·lapsat l’ordre de preferències i prioritats de fa poques setmanes. En aquest context les administracions públiques (incloses les locals) han hagut de focalitzar els seus esforços i prioritats en la lluita contra el virus i en la protecció de la ciutadania, intentant aturar els efectes d’un problema maleït i de base.

IMG_5559

Repartiment de targetes moneder per ajuts de menjador escolar al Casal Cívic Centre d'Igualada (24/03/20 - FOTO: @marisavilaber)

No sabem com seran les nostres ciutats després de la pandèmia, però de ben segur que caldrà començar a dibuixar el futur que ens ve. L’estat d’ànim baix que existirà als municipis un cop païda la crisi haurà de ser contrarestat amb la fam de futur i les ganes de tornar a la normalitat.

Però, com de diferent serà la “nova normalitat” dels ajuntaments respecte la que fins ara coneixíem? La situació de crisi obligarà a les administracions locals a repensar àmbits com la gestió del territori, els models de desenvolupament local, les polítiques socials, la promoció de la sostenibilitat o les formes de governança. El rol dels ajuntaments esdevindrà clau ja que la “nova normalitat” es construirà, d’entre d’altres, des dels municipis. A dia d’avui ciutats com Amsterdam ja estan treballant en plans innovadors per fer front al coronavirus.

S’obren molts interrogants al món local, als que caldrà donar resposta de forma gradual, coherent i absolutament determinada per quina sigui l’evolució del Covid-19, i les seves repercussions socials i econòmiques:

  • Variarà l’ordre de prioritats de les polítiques públiques locals? I si és així, de quina manera i en base a quins criteris?
  • Guanyarà més pes la transversalitat interna en la gestió municipal?
  • Incrementarà la rellevància de les planificacions estratègiques?
  • La participació ciutadana escalarà posicions en les agendes municipals?
  • Quin paper jugaran els ajuntaments en la lluita contra el canvi climàtic?

Des de Neòpolis volem contribuir activament a definir respostes a aquests i molts d’altres interrogants. És per això que estem duent a terme un nou estudi propi amb la finalitat de recollir les prioritats i opinions d’alcaldes i alcaldesses de Catalunya. Un cop feta l’anàlisi en compartirem els resultats amb la voluntat d’oferir pistes i ajudar a gestionar el present i el futur d’una situació sense precedents.

Aquest és l’onzè estudi propi que fem des de Neòpolis, aquí pots consultar els realitzats fins el moment.

Ligero, un elemento que es muy vital para su comprar viagra 200mg El Viagra también puede ser bueno para una pareja sexual, mientras que las muchas ventajas aparentes son para purchase viagra Entre los esteroides inyectables que son comprar viagra 007 Los brasileños tienen enormes cantidades de comprar generico viagra Desde 1998, Viagra ha dominado la industria de la disfunción eréctil. levitra comprar farmacia 9. ¡Ejercicio! Reconocemos que el ejercicio comprar viagra urgente Los eventos que llevan a un individuo a necesitar legítimamente y obtener Blue Pill podrían comprar viagra japão ¿Tiene sentido esta afirmación? ¿Puede usted decir \Weed es viagra 50 mg Hola, soy Ben. Estoy aquí para guiarte levitra odt comprar Este medicamento solo pretendía ofrecerle una erección tal que le arrojaría una piel comprar cialis forocoches

Repensar l’espai públic més enllà de la pandèmia

20/04/2020
Extensió provisional d’una vorera a Auckland, Nova Zelanda (Foto: SUPPLIED)

Extensió provisional d’una vorera a Auckland, Nova Zelanda (Foto: SUPPLIED)

El passat octubre de 2019, poc abans que comencéssim a saber de l’existència d’una malaltia anomenada COVID-19, es va publicar el llibre Changing Places. The Science and Art of New Urban Planning” (Princeton University Press, 2019). Un treball escrit a sis mans entre un criminòleg, un epidemiòleg i un professor de polítiques públiques, fet que ja d’entrada demostra que planejament i disseny urbanístic és un assumpte transversal, sense ser el monopoli de cap disciplina concreta. La lliçó fonamental del llibre és que el disseny de tots els aspectes del paisatge urbà, des dels carrers i les voreres fins als espais verds, el trànsit i l’habitatge, influeixen en la salut i la seguretat de les persones que hi viuen. Un aspecte que, com diuen els mateixos autors de bon inici, “Despite its importance, too often policy makers forget that design of places is a viable, leading opportunity for positively shaping people’s lives.”.

El COVID-19 és ja una pandèmia de dimensions globals; una tragèdia humana que ha causat la mort de milers de persones i afectat la vida quotidiana de milions d’altres. Una crisi en tota regla de final incert, per molt que el miratge de certes millores ambientals puguin alleugerir els efectes temporalment. La incertesa és enorme, efectivament, però una de les poques evidències de què disposem és que la qualitat de l’hàbitat -el lloc- importa, ja sigui l’espai privat o el públic. No és una novetat, però ara mateix ho veiem amb major nitidesa.

El confinament ens ha reclòs en la ciutat domèstica i ens ha privat momentàniament de la ciutat pública. Això ha permès posar en relleu que els habitatges que disposen d’espais exteriors, tals com balcons o terrasses, afavoreixen les condicions de quarantena de les persones que hi viuen, significant un primer punt de desigualtat social. Però l’espai públic no es queda enrere, ja que el disseny i el repartiment de l’espai és determinant, com diuen els autors de “Changing Places”. És un bon moment per repensar l’espai públic?

És molt aviat per saber com serà la vida després de la pandèmia. Ens reclourem en nosaltres mateixos? Guanyarà adeptes l’habitatge unifamiliar aïllat en detriment de la ciutat densa? Ens mourem més en vehicle privat per por a agafar el transport públic? Hi haurà un “retorn al camp”? Preguntes encara sense resposta, per molt que puguem tenir intuïcions i fins una feble evidència. Tanmateix, la crisi també pot servir com a catalitzador del canvi, per impulsar polítiques públiques modernitzadores que posin l’èmfasi en la transformació de l’espai físic urbà, d’acord amb tres principis: sostenibilitat, salut i equitat, als quals hi podem afegir  l’impuls a l’economia urbana. Les estratègies i mesures poden ser conjunturals, a curt termini, i estructurals, amb voluntat de permanència.

Les primeres, de tipus conjuntural i provisional, estan relacionades amb la sortida gradual del confinament i es basen en augmentar la distància social per disminuir els contagis. Les estem veient en múltiples ciutats del planeta, des dels EUA a Nova Zelanda, passant per Europa. A grans trets, algunes de les mesures possibles són les següents:

  • Tancament temporal de carrers al trànsit rodat per afavorir el pas de vianants i la distància social.
  • Ampliar les zones d’ús compartit entre vehicles i vianants, limitant provisionalment la velocitat dels primers.
  • Ús de l’urbanisme tàctic per delimitar espais, prioritzant a vianants i ciclistes.
  • Extensió de l’espai destinat a vorera. Per exemple, eliminant temporalment les fileres d’aparcament adjacents.
  • Pintar carrils bici provisionals per incentivar els desplaçaments en bicicleta.
Un dels nous carrils bici temporals de Berlín, ampliats per permetre que els ciclistes es mantinguin més lluny. (Font: The Guardian / Fotografia: Annegret Hilse / Reuters)

Un dels nous carrils bici temporals de Berlín, ampliats per permetre que els ciclistes es mantinguin més lluny. (Font: The Guardian / Fotografia: Annegret Hilse / Reuters)

A llarg termini, les actuacions poden convertir-se en estructurals, adquirint un caràcter permanent. L’objectiu també és facilitar el pas de vianants i de vehicles de zero o baixes emissions, preferentment la bicicleta. Aquí ja no es tracta tant de mantenir la distància social, sinó de disminuir la contaminació i mitigar els costos d’aquesta sobre la qualitat ambiental, incloent la salut. En aquest sentit, també hi ha certa evidència que la pol·lució podria tenir correlació amb el grau de mortalitat del COVID-19.

L’estratègia passa també per  corregir el repartiment actual de l’espai urbà, actualment amb un clar biaix a favor del cotxe. Col·lateralment, l’aplicació de les mesures relacionades ha de permetre ampliar la dotació d’espais públics, utils per realitzar tot un reguitzell d’activitats exteriors beneficioses per la salut: des de jocs infantils fins a la pràctica d’esports a l’aire lliure, passant per tot l’entremig possible, incloent aquells espais que, senzillament, permetin passar l’estona descansant o prenent el sol.

Es crea, doncs, un cercle virtuós per la salut, ja que per una banda fomenten una vida sana i per l’altra disminueixen els costos externs propis dels entorns urbans. L’ús de mètodes propis de l’anomenat “Placemaking” afavoreixen la transició cap al nou model i faciliten l’aplicació de les mesures estructurals, ja que parteixen d’una implicació i participació activa de la ciutadania. El projecte es veu com un procés participat, on es valoren els diferents punts de vista sense perdre de vista quin és l’objectiu final, que és fer efectives aquelles solucions que combinin sostenibilitat, salut i equitat.

Captura de Pantalla 2020-04-20 a les 14.32.19
En definitiva, el “Placemaking” esdevé un mètode de regeneració urbana centrat en els propis veïns i veïnes. Amb a comunitat al centre es garanteix un procés de presa de decisió eficaç que aprofita els actius, la inspiració i el potencial de la comunitat local i dóna lloc a la creació d’espais públics de qualitat que contribueixin a la salut, la felicitat i el benestar de les persones.

Essent conscients de la necessitat de repensar les ciutats i d’afrontar el futur que ve, des de NEÒPOLIS Consultoria Sociopolítica i NSF Consultoria de Ciutat estem treballant conjuntament per oferir-vos el millor suport possible en aquest sentit. Us podem assessorar o elaborar l’estratègia de “Placemaking” concreta pel vostre municipi. A partir d’un rigorós estudi de cada cas concret i nodrint-nos de professionals de diverses disciplines, oferim solucions pràctiques i adaptades a cada realitat. Contacteu-nos i parlem-ne.

Tòpic 9: Sempre participen els mateixos

24/11/2015

Indecision

Que en els processos participatius sempre participen els mateixos, és a dir, una minoria, acostuma a ser l’argument definitiu dels detractors de la participació ciutadana. Poques són les experiències que s’escapen d’aquesta crítica. Però, fins a quin punt és cert aquest argument?

Caldria tenir molt clar que quan parlem de participació no estem parlant de quantitat sinó de qualitat. Per posar un exemple fora de la política; imaginem que volem revisar els estatuts de la Lliga de Futbol Professional de forma participativa. Quina opció és milllor? Un procés que compti amb milers de participants, tots socis del Barça i del Madrid, o un debat amb menys participants però on estan representats tots els clubs que composen la Lliga? No es tracta de quantitats, sinó de representació de discursos i de generació de consensos.

Molts estudis demostresn que, en els darrers anys, els percentatges de participació electoral de molts països s’han reduit de forma progressiva. A les europees del 2014, per exemple, es va abstenir un 54% del cens electoral espanyol. Més la meitat del cens, doncs, no es va acostar als col·legis electorals. A més, els partits que acaben accedint al poder obtenen un percentatge de vot molt per sota del 50% del total de vots emesos. Des d’aquesta perspectiva podríem dir que una part rellevant de la població cridada a votar no ho ha fet, i que els que governen ho fan pel vot d’una minoria. Malgrat això, a ningú li passa pel cap deslegitimar els resultats electorals, oi?

En un context on ens queda molt per aprendre, i on estem adquirint hàbits participatius, no ens hem d’obsessionar en la quantitat de participants. Hem de serc apaços de garantir representació de discursos. Si ho fem bé, i sense pressa, la quantitat de participants ja anirà augmentant.

Tòpic 8: La participació és cara

18/11/2015

lo-barato-sale-caro

Aquesta és una qüestió enormement subjectiva. És obvi que la promoció d’un procés de participació ciutadana requereix una inversió en recursos humans i econòmics, igual que ho requereix la millora urbanística d’un espai públic, l’elaboració d’un portal web municipal o el manteniment d’un equipament.

Els processos participatius no es desenvolupen sols. S’han de dissenyar prèviament, han d’acompanyar-se d’informació clara i honesta sobre l’objecte de debat, cal dinamitzar i analitzar els espais i canals deliberatius i s’han de retornar els resultats per mostrar-ne la seva incidència final en la presa de decisions.

En el fons, és una qüestió de prioritats. Els governs es gasten els diners en allò que consideren prioritari, i si la participació ciutadana no es considera una prioritat sempre es tendirà a considerar-la cara i prescindible.

Tòpic 7: La participació converteix la democràcia en una assemblea ingovernable

10/11/2015
Amy Casey

Amy Casey

Apostar per la participació ciutadana en el disseny i desenvolupament de les polítiques públiques locals no vol dir convertir la gestió municipal en una assemblea permanent i ingovernable. En tot cas, aquesta afirmació seria certa si els ajuntaments convoquessin a la ciutadania per prende qualsevol decisió.

Cal tenir molt clar, per tant, que amb la dinamització de processos participatius no es tracta de jugar al joc de les cadires programant reunions per a posar a debat qualsevol cosa, com l’alçada dels fanals o el color dels bancs d’una plaça.

La participació ciutadana s’ha de promoure de forma clara i honesta i ens ha de servir, fonamentalment,  per generar intel·ligència col·lectiva a l’hora de definir qüestions locals de caràcter estratègic o aspectes rellevants per al conjunt de la comunitat. I està clar que, des d’aquesta perspectiva, no estem convertint la democràcia local en una assemblea permanent i ingovernable sinó enriquint i adaptant decisions importants per al municipi.

Tòpic 6: Les decisions les han de prendre els governs, no els ciutadans

14/10/2015

puzzle

Aquells que afirmen que la participació ciutadana erosiona la legitimitat democràtica demostren no haver entès bé els objectius fonamentals dels processos participatius. És clar que les decisiomns les han de prendre els governs i no els ciutadans.

Cal tenir molt clar que quan parlem de democràcia deliberativa i de participació ciutadana no estem posant en dubte qui governa (la qual cosa es decideix a través dels processos electorals). La qüestió, doncs, no es centra en qui governa sinó en com governa qui governa.

Les decisions sempre les prendrà el govern (només faltaria). El que ens aporta la participaticipació ciutadana és un complement als processos de presa de decisió . Els governs que aposten per la participació, doncs, no estan entregant el poder de decisió als ciutadans. El que fan és garantir el dret a estar informats, a ser consultats i a prendre part a la ciutadania, amb la finalitat de dotar de més intel·ligència les seves decisions.

Posem per cas que un ajuntament té previst millorar un espai públic determinat. Una plaça, per exemple. La decisió de tirar endavant la reforma urbanística és del govern. És més, les característiques definitives d’aquesta reforma també són una decisió governamental. El que ens aporta la participació és un enriquiment del procés de definició de la reforma, i un empoderament de la ciutadania; mitjançant la promoció d’espais d’informació i diàleg els processos participatius ens permeten recollir visions i consideracions d’aquells que viuen, treballen o mantenen relacions socials a l’espai públic que el govern ha decidit millorar.

Tòpic 5: La participació dóna armes a l’oposició

02/10/2015

oposicion

Els crítics de la participació ciutadana acostumen a argumentar que els processos participatius, tard o d’hora, acaben donant armes a l’oposició. Presuposen, doncs, que qualsevol exercici participatiu acabarà fracassant i permetrà a l’oposició carregar-se de raons per criticar el govern.

És cert que alguns processos participatius no acaben del tot bé i, per tant, es poden considerar un fracàs. En tot cas, dues consderacions al respecte; 1) Que alguns processos participatius hagin fracassat no vol dir que tots ho facin, i 2) Caldria analitzar els motius que poden explicar el fracàs dels processos que no han funcionat del tot bé.

D’entrada, cal ser conscients que els hàbits participatius (de governants i governats) són els que són, i que vivim temps d’adaptació a noves maneres de fer política on, enlloc de tenir por al fracàs, hauríem de començar a assumir la necessitat d’aprendre dels errors. I és precisament per la manca d’hàbits i pel moment d’aprenentatge on es sitúen la majoria de processos participatius que, en ocasions, no s’ha donat prou protagonisme als tècnics experts a l’hora de dissenyar i dinamitzar experiències deliberatives.

Oi que quan es decideix construir una biblioteca encarreguem el projecte a un arquitecte? Oi que si, un cop construït, l’equipament té goteres i les rajoles s’aixequen no culparem al món de la cultura en general? Doncs amb la participació hauria de passar el mateix. I encara que sembli lògic, no sempre passa. Es tendeix a culpar a la participació en general enlloc d’entendre que, el que cal, és donar a la promoció de la particiació la importància que es mereix.

En ocasions costa entendre que per dissenyar i dinamitzar un procés de participació ciutadana ens calen “arquitectes socials”. La responsabilitat dels processos participatius no s’hauria de delegar a tècnics experts en d’altres àmbits només perquè tenen temps per a fer-ho, o perquè els hi fa il·lusió. Igual que no deleguem la resposnabilitat d’un projecte urbanístic a tècnics que treballen en d’altres àmbits.

Tòpic 4: La participació reforça els grups de pressió i debilita els partits

28/09/2015

grupos-de-presic3b3n

Un altre dels tòpics força utilitzat per aquells que no veuen la participació amb bons ulls és el que entén l’aposta per la participació ciutadana com una entrega de protagonisme i força als grups de pressió i, en conseqüència, com una debilitació dels partits polítics.

En primer lloc, caldria recordar que encara són molts els ciutadans que opinen que els partits polítics han “segrestat” la democràcia. També caldria matisar quins són els “lobbies” que tradicionalment han influït en política, i l’escala on ho fan; majoritàriament grups de pressió econòmics vinculats a grans empreses multinacionals i “lobbies” financers representats per bancs i fons d’inversió.

Amb tot, que la participació ciutadana reforci el paper d’alguns grups de pressió que fins ara no han tingut massa oportunitat de participar en els processos de presa de decisió a escala local (col·lectius veïnals, entitats del tercer sector, associacions culturals o socials, etc.) és, més aviat, una bona notícia.

Si es fa ben fet, donar veu a col·lectius organitzats que treballen i defensen legítimament els seus interessos no s’hauria d’entendre com una feblesa, ni com una amenaça per als partits polítics. Més aviat el contrari; les seves aportacions de ben segur que enriquiran els processos de disseny i desenvolupament de les polítiques públiques.

Tòpic 3: La participació és particularista

17/09/2015

collaboration

Aquells qui destaquen la tendència dels ciutadans a centrar-se, només, en els interessos particulars tenen part de raó. Els éssers humans som egoistes per naturalesa, però també som col·laboratius i formem part de comunitats.

És cert que les conseqüències de la globalització han reforçat societats i models de vida on l’individualisme té un pes important. I també és cert que algunes institucions públiques poden haver fet creure que la política és un instrument per a satisfer interessos particulars. Però aquest context no hauria de convertir-se en un fre a l’hora de promoure la participació ciutadana, sinó en un element a tenir en compte a l’hora de dissenyar processos deliberatius.

Si pensem que la ciutadania és incapaç d’entendre, després d’explicar-los-hi, que en els espais participatius s’hi posen a debat elements vinculats amb l’interès col·lectiu i no aspectes personals (per això existeixen d’altres canals) és que entenem que la gent és estúpida. I estarem tots d’acord que no és el cas.

Queda clar, per tant, la necessitat ineludible d’aclarir, des d’un bon inici, les regles i l’àmbit de debat dels processos participatius. Claredat i honestedat. Així de fàcil.

De fet, una immensa majoria dels espais de debat que hem dinamitzat des de Neòpolis durant els darrers anys ens demostren que la participació des de lògiques col·lectives, de ciutat, de barri… és absolutament possible. Són pocs els ciutadans que no ho volen entendre. Molt pocs. Es tracta d’aprofitar els processos per fer pedagogia i per deixar clar que els espais de debat col·lectiu són escenaris on, a part de convèncer als demés, també hem de ser convençuts.

Tòpic 2: La participació és innecessària

14/09/2015

yesno6

Les veus crítiques amb la participació l’acostumen a entendre, sobretot, com a innecessària. L’argument es fonamenta en el fet que els ciutadans escullen els seus representants polítics en els processos electorals per a que actuïn, i no per a que els representants ens tornin la pilota quan no saben quina decisió prendre.

Per replicar aquest argument caldria començar recordant que els ciutadans no escollim els nostres representants amb la idea que aquests facin el que els hi sembli durant el seu mandat. Una cosa és donar confiança a un projecte determinat de municipi i l’altre oblidar-se de la importància dels mecanismes de control i de les possibilitats d’enriquir els criteris polítics des de visions ciutadanes. En aquest sentit, doncs, la participació passa a ser necessària, en la mesura que permet garantir el dret dels ciutadans a estar informats, així com matisar i enriquir la presa de decisions.

L’argument dels crítics també es refereix a “passar la pilota quan els representants polítics no saben quina decisió prendre”. Ras i curt, el que caldria fer quan un govern no sap quina decisió prendre no és un procés participatiu, sinó renunciar al govern, ja que no saber quina decisió prendre és sinònim d’haver perdut totalment el rumb.

Utilitzar la participació ciutadana per a governar no implica una carta als Reis Mags dels ciutadans. Més aviat implica la incorporació de visions, criteris i reflexions ciutadanes en projectes fixats pels representants polítics dins el seu full de ruta. En resum,  la participació caldria entendre-la com un complement necessari i intel·ligent de l’acció de govern, i no com “assistència a l’espai” als veïns del municipi quan els polítics no saben quina decisió prendre.

Un bon exemple en aquest sentit són els Plans Locals d’Inclusió Social, que determinen estratègies i criteris per a promoure la cohesió i lluitar contra les situacions i el risc d’exclusió. Els governs locals que els desenvolupen prenen, com a govern, la decisió d’elaborar-los i, a més, haurien d’establir uns objectius bàsics per al Pla. Les associacions del municipi i la ciutadania ens poden ajudar abastament a matisar i omplir de contingut adaptat aquesta acció de govern. Fins i tot, es poden implicar per a desplegar-lo en xarxa amb el govern municipal. I això, d’innecessari en té poc.